Tag Archives: ulldecona

Les Terres de l’Ebre seran Països Catalans, o no seran

Avui vull escriure aquest post fent una xicoteta reflexió sobre la meua terra. Com veureu, aquesta naix de les paraules de Duran (dites després que l’Alfred Bosch ensenyes a la tribuna del Congreso una estelada i cridés: “visca Països Catalans lliures i independents!”). Però no vaig a parlar de Duran, Alzamora o Torrent… sinó que vull fer en veu alta una reflexió que fa temps que vaig fer.

Sóc d’Ulldecona, un poble de les Terres de l’Ebre, una terra de no frontera (l’únic que em separa de terres valencianes és un riu sense aigua ni cocodrils, com diu una bona amiga).  La gent de banda i banda del riu Sènia ens passem el dia amunt i avall, creuant el riu, sense notar cap barrera ni frontera entre la seua gent i els seus pobles i paisatges: uns hi van per a treballar, altres a comprar, altres per oci, altres per festejar, veure la família…

La gent del sud de Catalunya, com del nord del País Valencià vivim en la mateixa filosofia: gent tranquil·la, de xalar però treballadors, que ens agrada anar construint la vida entre els nostres. Però som molts els que no ho podem fer,  perquè hem de marxar per estudiar i/o per treballar després, ja que som unes terres abandonades. Durant dècades ens hem trobat que aquells que han governat no ens han tingut en compte: ni bones carreteres ( i menys gratuïtes!), ni bona comunicació en tren (recordeu que som l’últim tram on hi ha un sol ample de via), ni desenvolupament econòmic…

I perquè no s’han volgut preocupar de nosaltres, em direu? Què no som part del seu territori? Doncs, penso, que tant per un costat com per l’altre ha estat fet amb tota la intencionalitat. Això d’unir amb bones infraestructures i desenvolupar econòmicament aquella zona els produeix un rebuig total, per la seua concepció regionalista del territori: i si ens donem compte que la gent d’Ulldecona, Vinaròs, la Sènia, la Jana, la Galera, o Sant Mateu no són diferents? I si van més enllà i s’adonen que podem anar de punta a punta del país sense necessitat de traductor i sentint-nos a casa nostra?

En definitiva, i si descobrim que som Països Catalans? Doncs potser seria hora que anéssim traient-nos la por de parlar-ne obertament, de pensar qui som i qui volem ser (i ja no sols per nosaltres, sinó per les futures generacions) i ser-ne conseqüents. Perquè el futur del nostre territori, depèn molt més del que us podeu imaginar de poder o no ser lliures i de ser-ho tots junts. I sinó, perquè gasten tantes energies en negar-nos l’existència, voler dividir la nostra llengua i silenciar tots aquells que sí volem construir uns Països Catalans lliures?

Fins que no deixem de ser una terra de “no-frontera” per ser el centre dels Països Catalans, les Terres de l’Ebre no podrem ser.

Anuncis

80 anys plens de joventut!

Avui és un d’aquells dies que esperes en molta il·lusió, celebrem que les JERC ens vam fundar un 27 d’octubre d’ara fa 80 anys.

Vaig començar la meua activitat política uns mesos abans de les eleccions municipals del 2003, en les que no vaig poder votar per uns dies, però si van marcar un moment molt important en la meua vida. Amb un grup de gent jove i plena d’il·lusió vam decidir fundar les JERC a Ulldecona i treballar per un poble millor i fer créixer Esquerra i així va ser, vam aconseguir recuperar els dos regidors que feia molts anys no teníem. Han passat moltes coses i temps des d’aleshores, però encara recordo com si fora ahir, les primeres reunions, actes, sopars, festes….

De seguida em vaig implicar més enllà i vaig començar a participar amb els companys de la resta de les Terres de l’Ebre, fet que em servir per conèixer la realitat dels joves ebrencs més enllà de la del poble. Més endavant vaig tenir l’honor de ser-ne la portaveu i formar part de la Direcció Nacional de les JERC. Ja feia temps que havia decidit que la meva lluita no estava sols al meu municipi, sinó que per alliberar el meu país havia de lluitar des de diferents nivells i per això des d’un principi vaig voler participar en els actes nacionals com les Escoles de Formació, l’Acampada Jove… fet que m’ha permès conèixer bona part del nostre preciós i llarg territori i a persones que han estat i són molt importants en la meua vida.

Gent com l’Alba, el Carles, el Jordi, l’Anna, l’Empar…. formen part d’aquest grup de gent amb el que he pogut compartir batalles, moltes hores de feina i molt bones estones de festa… i, perquè no dir-ho, amb alguns alguna cosa més. De fet aquí he conegut la persona amb la que actualment vaig fent camí,  el Joan, amb qui compartim la il·lusió per construir un futur millor. Però sobretot, les JERC, ens han donat l’oportunitat de créixer plegats i de formar-nos com a ciutadans. I aquesta és precisament una de les coses que mai podré agrair prou a aquesta organització: gràcies a aquesta implicació no sols ens hem fet grans (que també!) sinó hem crescut com a persones compromeses que lluiten per fer realitat els seus somnis i per fer d’aquesta una societat més justa.

I des de fa un any tinc l’oportunitat de tornar-li novament a l’organització part del que m’ha donat durant aquests casi 10 anys. Aviat farà un any que tinc l’honor i la responsabilitat de ser la Secretaria Nacional de la Dona i formar part de la Permanent del partit i treballar des de la primera línia per continuar fent els nostres somnis realitat com sempre hem fet. Però per més que Gerard, l’Òria, l’Isaac, la Marta, el Jordi, el Ricard, l’Anna, l’Albert, l’Àlex i jo mateixa estiguem al capdavant de les JERC actualment, aquesta organització no seria res sense tota la gent que cada dia la fem gran arreu dels Països Catalans.

A tots ells gràcies per recordar-me dia a dia perquè val la pena seguir lluitant.

Visca el jovent compromès, Visca les JERC!  

Els mestres de la meua vida

En la construcció de les nostres biografies hi participen un conjunt d’actors que ens ensenyen, ens orienten i ens ajuden a construir el que som. Hi ha alguns d’aquests agents socialitzadors que ens acompanyaran tota la nostra vida, o bona part d’ella, en diferents intensitats i que sense ells, segur, no seríem qui som avui. I és per això que vull dedicar el meu post a un d’aquests conjunt d’actors que, juntament amb la família, són els principals socialitzadors en els primers anys de les nostres vides: el professorat.

De xicoteta, vaig començar a anar a la guarderia “Els Cigronets” al meu poble. D’aquella època recordo ben poc, però sí una professora amable que ens cuidava i que sempre s’ha recordat de tots nosaltres un cop ens hem fet grans. Aquells van ser els primers anys on aprendre a compartir les joguines amb altres xiquets i xiquetes, a saber ser autònoms per fer determinades accions i on fins i tot vam aprendre a manifestar-nos! Els pares i direcció de l’escola bressol reclamaven un millor espai per poder estar i així va ser com vaig participar en les meues primeres protestes (i no cal que us conti quina influència ha pogut tenir en el present…)

Ja a l’escola són molts els professors que ens van ensenyar i aportar molt més que un coneixement en una matèria determinada. Des de la senyoreta Candi, que ens va ensenyar amb molta paciència el que era l’escola i totes les coses divertides que podríem aprendre. La senyoreta Mercè, que fent primer i segon d’EGB (a la que cada any els reis li portaven un carro de paciència) ens va donar les bases per a tot allò que anàvem a aprendre després. Una anècdota d’aquells anys és la mascota de la classe, una tórtora que es va trobar un amic pujant a classe i que vam adoptar. La vam cuidar, curar i ens acompanyava totes les hores d’escola fins al punt que li van comprar una parella i els seus fills també van ser les mascotes de la seua classe generacions més tard. O com la senyoreta Esther, que ja sent més grans, em va ajudar a ser més disciplinada i aprofitar totes les meues potencialitats (quina paciència que va tenir amb mi tot i sabent que possiblement no donaria fruÏt fins uns anys més tard)

Més tard, ja a l’institut, les coses van canviar. Ja no érem uns xiquets, sinó uns adolescents, i la relació amb els professors era ben diferent. Per sort, la meua generació ha tingut la sort de comptar en un grup de professors de l’Institut d’Ulldecona que sempre ha sabut veure les nostres potencialitats, i s’ha encarregat de buscar en cada un de nosaltres allò que més ens motivava. Però no sols això, en aquella etapa tan complicada, van saber-nos orientar per a poder triar el nostre camí més endavant. Gent com Ricard, Àngela, Marisa, Ferran, Flavià… que ens van fer costat en les activitats que proposàvem i ens van ensenyar altres maneres de mirar, a pensar per nosaltres mateixos.  Guardo molts bons records dels anys de batxillerat.

I finalment a la Universitat, on he tingut la sort de comptar amb molts altres professors que a més d’ensenyar-me unes determinades matèries, m’han ensenyat una professió i m’han orientat en aquest camí fins a arribar on sóc avui, on no hi seria sense gent com Cristina, que encara em continua guiant ara que començo a caminar per mi sola en aquesta professió.

I així continuaria fins a escriure un llibre sencer si analitzem que m’han aportat cada un dels mestres de la meua vida. I en això vull dir una cosa ben senzilla d’entendre que pareix que hem perdut de vista: sense ells probablement no seria com sóc avui, ni hagués pres algunes de les decisions que m’han ajudat a ser qui sóc. Una vocació, més que una professió, que avui pareix haver perdut el valor i la centralitat social que tenia dècades enrere.

Però us dic, sols amb una escola pública, de qualitat i feta a casa nostra en uns professionals valorats i ben preparats podrem continuar construint un futur millor.
A tots ells, els que van educar, eduquen i educaran futures generacions moltes gràcies!

Per una educació pública, de qualitat i en català!

Sales i Ferré, un home avançat al seu temps

Ahir es va realitzar a Ulldecona l’acte de tancament de la commemoració del centenari de la mort de Manuel Sales i Ferré, sociòleg i faldut, que va ser precursor d’aquesta ciència a l’estat espanyol i el primer catedràtic.

Parlar de Sales i Ferré, i de la seua obra, no és senzill. Ell va viure en una època en molts de canvis on, a més, les ciències socials començaven a aparèixer i no estaven definides i institucionalitzades, com avui en dia les coneixem. Per això, ahir, diferents persones  que treballem dins l’àmbit de la sociologia o les ciències socials, vam intentar fer una aproximació al pensament d’aquest il·lustre personatge i explicar com es va produir l’arribada d’aquesta nova ciència (la sociologia) a l’estat espanyol i quina va ser l’aportació de Manuel Sales i Ferré.

Personalment, he participat en els diversos actes que s’han organitzat al llarg de l’any com la conferència que el President de l’Institut d’Estudis Catalans, el Dr. Salvador Giner, ens va fer el passat 26 de maig “L’aportació de Manuel Sales i Ferré a les Ciències Socials”, en la que vaig tenir el plaer de presentar l’acte. Ahir, però va ser diferent, vaig ser jo qui havia d’explicar una part de l’obra de Manuel Sales i Ferré, com va arribar fins a la sociologia i fer-ho al meu poble, al meu institut, a la meua gent.

Sols desitjo que els que vau ser-hi us agradés i pugueu entendre, ara una mica millor, el perquè de la importància de la figura del nostre faldut més universal i perquè cal que el continuem reivindicant. També, que tots aquells que sempre em pregunteu a què em dedico (que per si mateix ja és prou complicat d’explicar), ahir poguéssiu veure-ho una mica més clar i entengueu el perquè de la meua passió per la sociologia.

Per si voleu si voleu fer-li una nova llegida als que vau estar, i per tots aquells que em vau dir que haguéssiu volgut venir però no us va ser possible, us deixo aquí la meua intervenció: Taula Rodona _La vigència de l’obra de Manuel Sales i Ferré_.

Aquí trobareu, també, un article que em van publicar al Butlletí de l’Associació Catalana de Sociologia per recordar-lo en el centenari de la seua mort.

Ja sabeu que per qualsevol consulta sobre Sales i Ferré o si voleu saber alguna cosa més sobre això de la Sociologia, aquí estic.

Gràcies!