No voldria deixar passar els dies sense fer una reflexió sobre el que ha estat la meua primera ocupació i preocupació durant els darrers mesos: l’organització del VI Congrés Català/Internacional de Sociologia que vam celebrar a Perpinyà els dies 25, 26 i 27 d’abril.
Els que em coneixeu ja ho sabeu, no tinc mai un no per resposta quan se’m posa al davant un repte interessant, per més dur que imagini que pot ser. Per això vaig decidir embarcar-me en aquesta nova aventura, que a més, tenia la peculiaritat que ajuntava aquella que poc a poc es va convertint en la meua professió, en allò que sempre dic que alguns portem al ADN, el nervi i les ganes d’organitzar i tirar endavant projectes que tenen com a fi que altres els gaudeixin.
Tot i la meua joventut (cada dia una mica menys…) no sóc novella en això de l’organització d’activitats diverses, però aquesta vegada m’enfrontava a un repte nou: participar en l’organització del congrés del nostre ofici, la sociologia. Sí, és cert que ja havia participat en l’organització del IV Congrés de Joves Sociòlegs i que aquest va ser un bon aprenentatge, aquest cop el repte era organitzar “el dels grans” i per tant, el no cometre cap error i que tota la nostra comunitat científica en fes un balanç positiu, era un gran repte personal i col·lectiu.
No negaré que l’organització d’aquest Congrés ha estat complexa, ja que la seu era a Perpinyà i treballàvem dos equips de treball paral·lels des de la distància. Fins i tot en alguns moments vaig pensar que no ens en sortiríem, però, un cop ja l’hem passat crec que en podem estar ben contents del resultat.
Hem aconseguit fer un congrés digne tot i tenir un pressupost molt ajustat, fet que ha suposat un gran esforç en quant a la voluntarietat de ponents, coordinació de grups de treball i organització; convertir-lo en punt de trobada de tots els sociòlegs i sociòlogues d’arreu dels Països Catalans (amb la participació de totes les Universitats que formen part de la Xarxa Lluís Vives); i finalment però per mi molt important, baixar la mitja d’edat dels participants (primordial si volem un futur esperançador de la sociologia catalana)
Personalment, n’estic molt contenta de la tercera part, ja que la implicació de joves sociòlegs i sociòlogues, tant en l’organització com en la participació del congrés, ha estat una realitat i esperem que es converteixi en una normalitat, ja que sense la participació d’aquells que ara comencem el nostre camí en la sociologia, de l’aportació del nostre punt de vista, el futur de la professió a casa nostra perdria unes grans aportacions. Per sort, s’ha tingut en compte totes les nostres aportacions i ens hi podem sentir “una més”.
He tingut l’oportunitat de treballar amb una gent magnífica, aprendre a coordinar-te tot i tenir diferents punts de vista, formes de treballar i experiències. I ens ha servir per fer xarxa entre molts sociòlegs i sociòlogues d’arreu del nostre país amb els que estic segura, ens tornarem a veure i podrem intercanviar visions i opinions. I sols per això, ja ha valgut la pena totes les hores de faena, nits sense dormir massa, i maldecaps que haguem pogut tenir, o el fet d’haver d’aparcar tesi durant una temporada (esperem agafar ara un bon ritme i poder-la enfilar!)
Reptes com aquest, són els que et fan sentir viva i t’ajuden a formar més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic. Si teniu l’oportunitat de fer-ho, no ho deixeu escapar!
Sílvia Casola 