Quan ens organitzem som imparables!

Dijous va passar una cosa extraordinària, una d’aquelles que formarà part d’un moment que sempre recordes amb orgull i il·lusió.

La presentació del manifest d’On són les Dones va superar totes les expectatives que ens haguéssim pogut fer. Les dues sales del col·legi, plenes a vessar i molta gent seguint-nos des de casa seva a través de xarxes i streaming.

On són les dones és un grup que va sorgir de forma espontània per recuperar la nostra veu als mitjans de comunicació. A través de les xarxes ens hem anat posant en contacte i ens hem organitzat per tal de fer-nos visibles i reclamar allò que ens pertoca, perquè no és normal que el 80% de l’opinió estigui en mans del 49% de la població.

Cadascuna hi aporta el seu granet de sorra. Hi ha unes companyes que fan una feinada impressionant fent el recompte, altres portant xarxes, altres publicant al bloc, altres fent difusió… i totes treballem per fer possible un canvi real. I tot això organitzant-nos a través d’un grup de Telegram, molt actiu xD

De fet, la majoria no ens coneixíem entre nosaltres, ja que venim cadascuna de llocs diferents i finalment dijous ens vam desvirtualitzar: “tu qui ets?”, “ah, tu tens la foto d’esquena!”, “i tu tens l’avatar sense foto!”, tot entre riures, i una mica de nervis per l’acte.

Organitzar-nos ens permet posar-nos fites i avançar més fermament. El primer objectiu d’aquest col·lectiu era fer visible que hi ha una flagant desigualtat en quan a la veu de les dones als mitjans de comunicació. I aquest repte ha quedat més que assolit amb les 3000 firmes al manifest en 5 dies, la repercussió a xarxes (vam ser TT!), i tota la gent que ens va acompanyar dijous.

Ara és el moment de treballar per generar els canvis necessaris. I per tant cal que administracions, mitjans de comunicació públics i privats, organitzacions de professionals… facin també un pas endavant. Dijous moltes hi van ser, ara és el moment de prendre mesures i anar corregint aquest desequilibri en la balança que ens deixa sense la meitat de les opinions.

I ho aconseguirem, no en tinc cap dubte. Perquè quan ens organitzem, som imparables!

Per cert, ja us hi heu sumat? 😉

http://onsonlesdones.blogspot.com.es/p/manifest-on-son-les-dones.html

Per unes condicions laborals dignes per tothom!

El treball no és més que la suma de tasques i feines que ens permeten funcionar com a societat, per tant, com l’organitzem i el valor que li donem a cada una d’aquestes tasques, deriva en un tipus de societat o altra.
Fins abans de la crisi de 2008, l’accés a un lloc de treball permetia cobrir les necessitats bàsiques per a viure. Socialment tenir feina s’equiparava a estar “dins el sistema” i es posava el focus de la pobresa i exclusió social sobre aquelles persones que no tenien feina. A més, durant dècades, hi ha hagut una forta relació entre la formació, l’accés a la feina i l’ascens social.
Tots aquests paradigmes es van esmicolar de cop amb l’arribada de la crisi social i econòmica que ha sacsejat les societats occidentals, i que en el cas espanyol ha tingut un fort impacte en l’estructura social i política. Aquesta crisi, però, alguns sectors l’han aprofitat per generar un canvi estructural que ha minvat drets civils i laborals, i ha acabat amb molts avenços socials que creiem que ja teníem consolidats.
Un dels debats centrals durant la crisi ha estat la reducció de les taxes d’atur, però trobem que la recuperació que se’ns vol vendre per part de postulats neoliberals, s’ha fet a costa de les condicions laborals dels treballadors i treballadores. Per posar algun exemple, les reformes laborals de 2010 i 2012, que han minvat els drets dels treballadors i especialment de les treballadores.
El resultat d’aquestes polítiques és una clara precarització de la classe treballadora i un nou paradigma on la feina ja no és garantia de cobrir les necessitats bàsiques per viure. I quan parlem de pobresa avui, cal que ho fem en clau femenina, i especialment posem l’atenció a les famílies monomarentals.
Les dones hem estat històricament les menys afavorides dins l’estructura laboral. Hem patit i patim segregació horitzontal i vertical, que deriven en una bretxa salarial del 25% i un sostre de vidre que no ens permet accedir a llocs de responsabilitat. I aquesta crisi o estafa, ha fet que tornem a fer molts passos enrere i s’hagi vist agreujades les nostres condicions laborals. Les desigualtats que sempre hem patit, avui són encara més profundes.
Si volem una societat millor, que és el motiu pel qual volem construir la República Catalana, cal que garantim condicions laborals que permetin una vida digna, on el sexe no sigui un motiu de discriminació laboral.
Sortim i reivindiquem l’1 de maig, i fem-ho en clau de gènere!

Article publicat originàriament a http://locals.esquerra.cat/baixllobregat

Els “mascles” amenaçats

Em fan arribar la informació sobre una trobada que es celebra dissabte a Barcelona. Són els Return of Kings, un col.lectiu que pretén organitzar a nivell mundial un blocaire nord-americà, Roosh Valizadeh.

Bàsicament, dins de les seves tesis, aposta per la prohibició del treball remunerat de les dones, defensa el patriarcat i fa apologia de la violència masclista arribant a demanar la legalització de les violacions. No cal que us digui, que la culpa de tots els mals del món, que els afecten en especial a ells, i que posen en perill tot el seu sistema som nosaltres, les dones.

Vestits sota una un paradigma de nova masculinitat (malentesa ja que no deixa de ser la masculinitat més rància i retrògrada de sempre) fan apologia del masclisme, el patriarcat, la violència masclista i les violacions. De fet aquest cap de setmana s’havien organitzat més de 165 trobades en més de 40 països diferents.

El pitjor de tot plegat és que hi haurà gent que no ho veurà malament. De la mateixa manera que sovint sents crítiques i queixes de l’estil: ‘i quan és el dia de l’home?’; o “i la violència feminista, què?”; o “i la muntanya de denúncies falses que posen les dones separades per fer mal al seu ex?”; o…. D’aquesta mateixa manera sents arguments a favor d’aquells que creuen que les coses abans estaven millor, i que no entenen quina necessitat tenim de seguir reclamant els nostres drets, que ja ens han “donat” prou! De fet, a tots els podem ficar al mateix sac.

Hi haurà homes que fins i tot ho trobaran atractiu. I no ens enganyem, qui més atractiu ho trobarà són els més joves, socialitzats en una cultura de la immediatesa, el no esforç i la individualitat entesa com a jo individual i no col·lectiu, que no tenen assimilats els valors d’una societat que treballa en comunitat. Aquest joves, que vivien en un núvol, i que la crisi econòmica els ha fet caure de cop en la realitat més dura i els ha provocat una crisi de valors col·lectiva. Els mateixos joves que TOTES les estadístiques i estudis ens indiquen que exerceixen cada cop més conductes violentes i han normalitzat la violència masclista.

Per sort, finalment aquestes reunions han estat cancel·lades. Per por, segons diu el seu promotor. Serà per por a caure en les seves pròpies contradiccions, perquè en el fons saben que aquest comportament retrògrada, primari i masclista no té cabuda en les societat del sXXI.

Aprofitem, però, aquestes coses per obrir els ulls, i posar-nos tots i totes les nostres ulleres liles. Comencem a a ser capaços de detectar cada una de les situacions diàries on patim desigualtat i reflexionem sobre elles. I finalment fem el pas, deixem de fer-les o treballem perquè no es repeteixin.

Masclistes, neomasclistes, misogins i Roosh Valizadeh del món, desapareixeu. Ens fareu un favor a tots i totes!

De professió: “sus labores”

mujer_perfectaAixò ha de ser una notícia del Be negre, o de el mundo today, vaig pensar en veure la notícia. Però no, no ho era… després de l’enrenou sobre el modul de grau superior de Tauromàquia ara ve el de la neteja i especialització en la llar.

“Com se’ns ha passat?” Va ser la següent cosa que em va venir al cap. “Si fins i tot està publicat al BOE del 29 d’agost! Com als polítics d’esquerra, al moviment feminista i a tota la societat en general se’ns ha passat una cosa com aquesta?! I les que ens deuen colar!” Vaig sentenciar el dissabte a la nit quan em vaig assabentar de la notícia. Després de la ràbia, del sentiment d’impotència i de deixar-ho pair uns dies, m’he tornat a mirar el BOE.

La proposta del Ministeri és fer un nou títol de formació professional bàsica “Título profesional básico en actividades domésticas y limpieza de edificios”. I fins aquí, sobre paper, tot és molt acceptable. Una nova formació que permeti als professionals de la neteja conèixer millor la seva feina i especialitzar-se. Però et vas llegint tot l’annex del BOE on s’especifiquen els mòduls i les activitats relacionades i et va venint una olor que no saps com descriure però és ben molesta, i tot va agafant un to gris i desgastat. I llavors recordes a la Falange.

La secció femenina de la Falange va jugar un paper molt important en la socialització de les dones durant més de 4 dècades a l’Estat Espanyol. Van ser les encarregades de marcar el paper polític i social de les dones, i ho van fer a través de cursos, manuals i amb l’ajuda de les polítiques públiques. Des dels primers dies del franquisme, quan es fa un decret que obliga a ensenyar les tasques domèstiques en les escoles femenines, com també a l’obligació de segregar per sexes a les escoles. L’any 41 s’unifiquen totes aquestes matèries sota una assignatura obligatòria sobre la llar.

I ja em perdonareu, però el que avui proposa el PP sota un títol de formació professional, em recorda massa a tot això que ara comentava. Igual que amb la reforma de la llei d’avortament, les propostes del PP venen motivades per una idea retrògrada, sexista i casposa de la nostra societat.  No són propostes motivades per una necessitat social, o perquè la societat les reclami, sinó per una clara voluntat de canviar les coses, a pitjor! Vosaltres també teniu la sensació que pareix que vulguin fer un pas enrere en el temps a fa 30 o 40 anys?

No cal buscar excuses ni justificacions, el PP sap perfectament què fa. Ha de pagar els favors de la Conferència Episcopal i els lobbys de dreta, pro-vida i pràcticament feixistes que els van ajudar a guanyar les eleccions. I tornaran a guanyar el pròxim 20 de desembre.

Amb aquesta Espanya no hi tenim res a fer. Una societat que no vol canviar i que prefereix seguir amb la bena als ulls no mereix que li dediquem més temps nostre. Deixem doncs, de pertànyer a un estat que viu d’enyorança al passat i construïm una nova República Catalana. Ens mereixem viure al s. XXI.

La cançoneta que ja cansa

Estic cansada de repetir la cançoneta una i altra vegada, estic cansada de sentir com algunes persones em pregunten: ja hi tornem? Sempre esteu amb el mateix… I estic segura que, com jo, molta més gent n’està cansada.

On són les dones? Aquesta és la frase que es repeteix en cada programa especial, cada tertúlia, cada documental. Potser és que nosaltres, la meitat de la població, no estem capacitades per generar opinió pública o explicar com veiem algun fet des de la nostra expertesa.

Són moltíssims els exemples que puc posar, massa. Des del #PuntCatTV3 fins a l’últim 30 minuts #ParlemTV3 on es preguntava a una sèrie d’experts sobre el post 27s. Ahir, dels 14 experts en diferents matèries i representants de partits polítics, els 14 eren homes. Potser és que en tot l’Estat Espanyol no hi ha cap política, cap jurista o cap politòloga prou “bona” com per donar la seva opinió.

Us imagineu que en les tertúlies, entrevistes, documentals… sols hi apareguessin persones amb ulleres perquè dins l’imaginari social algú amb ulleres és algú amb aspecte d’intel·ligent? Us imagineu que no hi aparegués mai cap persona rossa perquè s’associa a persones “tontes”? No tindria ni cap ni peus això que dic, com tampoc ho té el que s’oblidi i s’invisibilitzi de forma sistemàtica al 50% de la població.

He de dir que em sento una mica decebuda. Som molta gent, cada dia més, qui demanem des de fa temps alguna resposta al tema, però sovint ens trobem amb la pitjor de les respostes: el silenci. Aquest cop també he demanat a TV3 i 30 minuts quina és la seva justificació però de nou no he rebut cap resposta.

I com ens ho hem de fer per solucionar aquesta falta de realitat poblacional? Com ens ho hem de fer per acabar d’una vegada per totes amb el masclisme imperant en els mitjans de comunicació? Doncs des de fa poc tenim una nova eina: la Llei d’igualtat efectiva entre homes i dones aprovada (finalment) pel Parlament el 8 de juliol de 2015. Una eina, que cal que comencem a aplicar i més als mitjans públics, que han de servir d’exemple per tota la resta.

Dins el Capítol I. Disposicions generals, l’article 25.C i l’article 25.I.3 parlen sobre la presencia de dones als mitjans de comunicació, llei que al meu entendre, no va complir ahir TV3 al emetre el capítol del 30 minuts, Parlem.

Article 25. Mitjans de comunicació i tecnologies de la informació i la comunicació

Article 25-CGarantir una participació activa de les dones, la presència paritària de dones i homes i una imatge plural de tots dos sexes en tots els àmbits, amb una atenció especial als espais de coneixement i generació d’opinió.

Article 25-I) Promoure el desenvolupament i la formació d’un esperit crític amb relació als continguts i biaixos sexistes

  • 3.El contracte programa de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha d’incloure mecanismes que garanteixin la representació paritària de dones i homes i que facin visible la realitat de les dones.

Quan parlem de les lleis que urgeixen desenvolupar per a la creació d’un nou país sovint ens oblidem la d’igualtat efectiva. De fet crec que no ens podem permetre un sol descuit més en aquest sentit, no ens podem permetre no tornar a escoltar les veus femenines en els nostres mitjans de comunicació públics.

Hi tenim dret i ens ho mereixem tots i totes, per una societat millor!

El vot de la meva vida

La independència no arribarà amb cap vareta màgica sota el braç, crec que compartireu aquesta reflexió amb mi. Tot i que alguns de forma interessada ens volen fer creure que els independentistes pensem que serà una solució màgica, res més lluny de la realitat.

La independència ens donarà les eines per fer possible la solució a molts dels problemes estructurals que tenim avui. No és un fi en si mateixa, sinó un mitjà per aconseguir millorar les nostres vides.

No ens mereixem ser tractats com a adults? No ens mereixem disposar de tots els nostres recursos i poder decidir com els gastem? No ens mereixem unes infraestructures de primera? No ens mereixem tenir un país propi si així ho volem la majoria?

Quan ahir Margallo a l’inici del debat amb Junqueras parlava de la felicitat vaig pensar que aquest senyor també era independentista. En la felicitat personal, o col·lectiva, hi juguen molts factors però precisament l’estat espanyol no s’ha caracteritzat per voler-nos fer sentir bé ni estimats. Sentir-te constantment amenaçat, com et diuen insolidari, com t’insulten pel simple fet de parlar una llengua diferent a la seva, sentir com ens neguen constantment fins i tot el dret a decidir democràticament sobre el nostre futur.

No podem negar que en aquesta campanya estem tenint unes grans ajudes per part del govern espanyol i la política espanyola en general, amb el president Rajoy al capdavant. Però crec que ha arribat el moment de dir-los que moltes gràcies però que no volem deixar res més a les seves mans. Ja ens han demostrat sobradament la seva ineptitud política i de govern i aquest cop ens hi juguem massa, ens ho juguem tot! Ara mateix fer possible el canvi i acabar amb segles de ser tractats com a colònia està a les nostres mans.

Ha estat una campanya intensa i llarga, de fet la més llarga de totes,  no pels anys de lluita que portem molta gent al més pur estil formigueta, sinó perquè portem mesos de campanya sense parar. I crec que encara no hem acabat. Però si el diumenge fem la feina ja no hi haurà marxa enrere. El dia 27 de setembre no acaba res, al contrari, comencem a construir un nou futur.

Així doncs, aquest diumenge no ens deixem ni un vot a casa, ens ho mereixem i s’ho mereixen tots els que vindran darrera nostre. Jo ho tinc molt clar, sense pors i amb un gran somriure votaré Junts pel sí!

#elvotdelatevavida

L’odi dels catalans

Es veu que als catalans ens han inoculat durant anys i panys un odi profund contra Espanya. I es veu que això ho han fet unes persones molt lletges i males persones, d’aquelles que roben als nens i que viuen en casetes fetes de dolços, com si d’un conte infantil es tractés.

Però alguns catalans, segurament per portar la contrària, fa temps que vam aprendre a no fer cas de tot allò que s’explicava als contes. I amb el temps vam descobrir que si la fera ferotge és queixava, per alguna cosa deuria ser.

Amb tota sinceritat i des del respecte, n’estem fins al cap damunt d’aquestes declaracions que busquen crear conflicte allí on no n’hi ha, sobretot quan es produeixen per gent que és o ha viscut molt temps a Catalunya. Saben perfectament que són mentida, però prefereixen mentir abans que reconèixer que a Catalunya alguna cosa passa.

I es que aquest és el problema de tot plegat. Una part es resisteix a reconèixer el problema (com quan el Zapatero es negava a dir que estàvem en crisi). No volen reconèixer que una part important de Catalunya n’està farta del tracte rebut durant dècades, està farta de demanar que vol votar i decidir sobre el seu futur i de rebre cada cop respostes negatives. Està farta de veure com es carreguen a cop de Tribunal Constitucional cada una de les mesures que s’aproven des del Parlament per imposar taxes als bancs, o acabar amb la pobresa energètica.

De la gent que demana votar, no tota és independentista, encara que alguns ho vulguin vendre així i diguin, a més, que som minoria. Hi ha molta gent que vol simplement exercir el seu dret ciutadà i decidir en quin país vol viure. Gràcies a les mostres d’amor i estima que arriben cada dia més es sumen a la llista dels independentistes. I és que els imputs que rebem per quedar-nos són simplement amenaces, coaccions o intens d’imposar un estat generalitzat de mal rotllo i conflicte social.

La carta d’amor de Felipe Gonzalez. Les declaracions de la Chacón, Borrell, Soraya Sáez de Santamaría, el ministre Fernandez Díaz, etc. Les portades de l’ABC i la Razón dia sí, dia també. Les vegades que ens han dit nazis, fins i tot ministres o ex presidents del govern. La reforma del TC impulsada pel PP per poder sancionar a Mas. L’intent de vincular junts pel sí amb la corrupció. Les amenaces del “xerif” Albiol, dient que “la broma se ha terminado”

I jo pregunto: què hi hauria més normal que fer un debat sincer i obert sobre els pros i els contres de seguir a l’Estat Espanyol? Què hi hauria més democràtic que deixar votar a una societat que demana votar i que ha demostrat en diverses ocasions que són majoria aquells que ho volen fer?

I és que hi ha una part de la societat espanyola que pareix viure constantment enfadada amb els catalans. I a mi, m’agafen unes ganes de federar-me….