Category Archives: sociologia

Quan participar pot ser un tot

No voldria deixar passar els dies sense fer una reflexió sobre el que ha estat la meua primera ocupació i preocupació durant els darrers mesos: l’organització del VI Congrés Català/Internacional de Sociologia que vam celebrar a Perpinyà els dies 25, 26 i 27 d’abril.

Els que em coneixeu ja ho sabeu, no tinc mai un no per resposta quan se’m posa al davant un repte interessant, per més dur que imagini que pot ser. Per això vaig decidir embarcar-me en aquesta nova aventura, que a més, tenia la peculiaritat que ajuntava aquella que poc a poc es va convertint en la meua professió, en allò que sempre dic que alguns portem al ADN, el nervi i les ganes d’organitzar i tirar endavant projectes que tenen com a fi que altres els gaudeixin.

Tot i la meua joventut (cada dia una mica menys…) no sóc novella en això de l’organització d’activitats diverses, però aquesta vegada m’enfrontava a un repte nou: participar en l’organització del congrés del nostre ofici, la sociologia. Sí, és cert que ja havia participat en l’organització del IV Congrés de Joves Sociòlegs i que aquest va ser un bon aprenentatge, aquest cop el repte era organitzar “el dels grans” i per tant, el no cometre cap error i que tota la nostra comunitat científica en fes un balanç positiu, era un gran repte personal i col·lectiu.

No negaré que l’organització d’aquest Congrés ha estat complexa, ja que la seu era a Perpinyà i treballàvem dos equips de treball paral·lels des de la distància. Fins i tot en alguns moments vaig pensar que no ens en sortiríem, però, un cop ja l’hem passat crec que en podem estar ben contents del resultat.

Hem aconseguit fer un congrés digne tot i tenir un pressupost molt ajustat, fet que ha suposat un gran esforç en quant a la voluntarietat de ponents, coordinació de grups de treball i organització;  convertir-lo en punt de trobada de tots els sociòlegs i sociòlogues d’arreu dels Països Catalans (amb la participació de  totes les Universitats que formen part de la Xarxa Lluís Vives); i finalment però per mi molt important, baixar la mitja d’edat dels participants (primordial si volem un futur esperançador de la sociologia catalana)

Personalment, n’estic molt contenta de la tercera part, ja que la implicació de joves sociòlegs i sociòlogues, tant en l’organització com en la participació del congrés, ha estat una realitat i esperem que es converteixi en una normalitat, ja que sense la participació d’aquells que ara comencem el nostre camí en la sociologia, de l’aportació del nostre punt de vista, el futur de la professió a casa nostra perdria unes grans aportacions. Per sort, s’ha tingut en compte totes les nostres aportacions i ens hi podem sentir “una més”.

He tingut l’oportunitat de treballar amb una gent magnífica, aprendre a coordinar-te tot i tenir diferents punts de vista, formes de treballar i experiències. I ens ha servir per fer xarxa entre molts sociòlegs i sociòlogues d’arreu del nostre país amb els que estic segura, ens tornarem a veure i podrem intercanviar visions i opinions. I sols per això, ja ha valgut la pena totes les hores de faena, nits sense dormir massa, i maldecaps que haguem pogut tenir, o el fet d’haver d’aparcar tesi durant una temporada (esperem agafar ara un bon ritme i poder-la enfilar!)

Reptes com aquest, són els que et fan sentir viva i t’ajuden a formar més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic. Si teniu l’oportunitat de fer-ho, no ho deixeu escapar!

Anuncis

Joves sXXI, els reptes que ja tenim

Avui és el dia Internacional de la Joventut, diada aprovada per l’ONU el 1999 a petició de les conclusions de la Conferència Mundial de Ministres d’Assumptes de Joventut (celebrat el 1998 a Lisboa).

I què és ser jove? Fins quan s’és jove? Aquestes són dues preguntes molt difícils de contestar. Els investigadors que treballen en qüestions relatives a la joventut no s’han posat d’acord en delimitar aquesta etapa vital ja que és pot fer des de diferents òptiques: cultural, biològica, econòmica, social…. En tot cas, des de la meua curta experiència com a investigadora en aquest àmbit, per mi la joventut és una etapa que es troba en constant expansió on cada cop més les línies de transició entre la infantesa-joventut-aldultesa queden més difuminades. En definitiva, aquell procés lineal en que un jove s’anava convertint en adult (primer estudiar, després trobar feina, seguidament casar-se i finalment tenir fills), ja no és dona en aquest ordre, ni tenim que considerar que s’han assolit tots aquests passos per considerar una persona com a adulta. (un altre dia faré un article per intentar aclarir alguns conceptes)

En l’actual situació econòmica i social en la que ens trobem, aquells que ens dediquem a estudiar les persones joves, treballem diàriament amb ells o participem activament en organitzacions juvenils, veiem els reptes als que avui s’afronten aquests. Hem coincidit en un moment de crisi diverses generacions de joves que ens trobàvem en diferents fases del nostre procés d’emancipació, i això ha provocat que siguem molts els que ens trobem en una situació d’impossibilitat per construir les nostres biografies que provoca frustració i possiblement afectarà a tot el nostre cicle vital (fills, trajectòries laborals, trajectòries personals…)

A més, com ja he comentat diverses vegades, aquesta situació de crisi econòmica s’ha aprofitat per tirar endavant un conjunt de retallades ideològiques que han afectat especialment els joves. La xifra més cridanera és la de la desocupació juvenil: 52,49% dels joves dels Països Catalans entre 16 i 24 anys no treballen, el 25,2% en el cas dels joves entre 25 i 34 anys[1]. Però en podríem parlar d’altres com l’augment dels joves que han de tornar a la seva llar d’origen (Generació Boomerang), o aquells que no poden marxar-ne per més que tinguin feina, ja que els mercats d’habitatge estan per sobre de les seves possibilitats, i les polítiques d’emancipació juvenil com les xarxes joves d’habitatge s’han vist reduïdes o eliminades.

Tot i ser una de les generacions més formades o amb més possibilitats de formació, aquesta no va acompanyada d’una introducció al mercat laboral equiparada. Entre els joves que treballen, són molts els que ho fan per sota la seua formació acadèmica. I el nou augment de taxes universitàries i de mòduls formatius, no farà més que posar pedres en el nostre desenvolupament vital i dualitzar més el jovent entre aquells que tenen capacitat econòmica familiar per formar-se i aquells que no. Recordem que el Conseller Català d’Empresa i Ocupació (Xavier Mena), va dir als joves que si volien treballar marxessin a Londres a servir cafès, que no era una cosa per la que ell s’havia de preocupar.

En definitiva, tenim una generació sobradament preparada, amb capacitats per gestionar el present i treballar per assolir llocs de responsabilitat en un futur pròxim, que es troba en una situació límit: li dificulten el seu creixement per totes bandes. Per això, penso, que el lema triat aquest any per celebrar el dia Internacional de la Joventut és molt encertat “Construint un món millor: Associant-nos amb els joves”, ja que o la societat aposta pel jovent i els nostres governs es comencen a preocupar per seu futur, o ens trobarem amb pocs anys amb un buit generacional, que haurà hagut de marxar per guanyar-se la vida o abandonat les seves perspectives de futur.

Per sort, però, si una cosa ens van ensenyar és a lluitar per allò que creiem, així que m’agafo a les paraules de Fuster: La “joventut” –el “ser jove”- no és un argument. És una “situació” 

 

[1] Dades EPA segon trimestre 2012 (l’atur al conjunt dels Països Catalans és del 23,76%)

Les famílies del sXXI

Avui és el dia internacional de les Famílies (data declarada per la ONU el 1993) i m’agradaria fer una petita reflexió sobre elles. Són tant importants com per a que en tinguem un dia internacional? Ens podríem preguntar, doncs precisament, si en tenim un dia internacional és perquè ens cal protegir-les.

Però que són les famílies?

Si en busquem una definició des de la sociologia, podem dir que les famílies són la unitat bàsica d’organització de les nostres societats i tots en vivim en una. De famílies n’han existit sempre, i les seues formes al llarg de la història han anat canviant. De fet la família moderna (la família nuclear) és un invent modern que va anar agafant protagonisme durant la primera meitat del sXX. De fet, fins al punt que durant un període prou llarg de temps, aquest model de família ha estat l’únic ben vist i acceptat familiarment: una família composada per home, dona i els fills. Amb un clar cap de família, l’home que la sustenta econòmicament i una dona que s’ha d’encarregar de totes les tasques de cura i de reproducció familiar. Us sona, no?

I fixeu-vos si són importants les famílies que aquestes sempre han estat en mans dels poders mundials que les han utilitzat per controlar, en tot el possible, les seues poblacions. La natalitat (no acceptant els fills fora del matrimoni, fill únic a la Xina, la promoció de la natalitat França n’és un exemple, fins i tot retardar l’edat mínima per casar-se per tal de reduir la població), prohibir el divorci, els matrimonis del mateix sexe…. fins i tot controlar la llibertat de les dones, obligant-les a encarregar-se de tota la cura i reproducció familiar, eliminant-li drets personals i vincular-los al seu home (no oblidem que fins fa no massa dècades una dona no podia obrir una llibreta al banc i treballar sense el permís del seu pare o marit). I si hi penseu veureu que sempre tot ha anat sempre revestit de valors morals que han de ser seguits per tota la “bona ciutadania”.

Però sols hi ha aquesta família? Per més que s’entestin encara avui dia en fer-nos creure que aquest és l’únic model vàlid i que tots hem de conviure en aquesta tipologia de llar (i de passada ser fidels la resta de valors i comportaments que li són associats), ser família no és això. I per això no parlem avui des dels àmbits tècnics i científics d’un únic model de família, sinó de famílies, ja que no hi ha un model vàlid per sobre la resta.

De fet, podem parlar de famílies més enllà de dels grups amb qui tens un vincle de ‘sang’, sino que hi ha moltes famílies simbòliques i culturals en les que ens socialitzem cada dia, qui també formen part de la nostra xarxa de suport i d’intercanvi. Per exemple en el meu cas tinc la família política (la del partit), la família acadèmica( la de la faena)….

Aquells que s’entesten en parlar d’un únic model, sovint busquen encaminar la població cap a uns comportaments i valors determinats contraris al que signifiquen les famílies.

Ser família és compartir, respectar, aprendre, ajudar, viure en tots aquells que estimes i que t’estimen siguis quants siguis, vinguis d’on vinguis i tinguis l’edat i el sexe que tinguis. Perquè de famílies, no n’hi ha dos d’iguals i totes som família.

Bon dia de les famílies!

Per acabar us vull deixar una reflexió en forma d’imatge sobre tot això que us parlava més amunt. Aquí teniu dos cartells de la Generalitat sobre la celebració d’aquest dia: 2010 i 2012. Veieu alguna cosa diferent?  

He viscut per sobre les meues possibilitats

Sí, jo sóc de la generació que ha viscut per sobre de les seues possibilitats i ara, a les portes de poder prendre les regnes de la meva vida em trobo amb aquesta realitat. Us explico:

La meua família són forners, de fet, des de fa més de 100 anys que es dediquen bona part de la família a aquest petit negoci familiar. Jo sempre els he ajudat (estius, caps de setmana, vacances…) i de fet ho continuo fent i ho continuaré fent perquè és així com em van ensenyar els meus pares que es feien les coses, lluitant entre tots.

Doncs, bé, quan va arribar l’edat de començar a decidir que volia fer de “gran”, vaig decidir que jo volia ser una altra cosa (m’estimo molt l’ofici familiar, però no era com jo volia treballar fent una altra cosa). I així va ser, gràcies a l’esforç econòmic que suposa per qualsevol família  enviar el seu fill a estudiar fora i més quan, com és el meu cas, ha de viure fora de la llar familiar (sóc d’Ulldecona, població que es troba a una hora de cotxe de les capitals més pròximes com Tarragona o Castelló i molt mal comunicada amb transport públic). Vaig estar primer a Tarragona i ara, ja fa 7 anys, a Barcelona.

 A la meua generació, se’ns va dir, que si ens esforçàvem, treballàvem de valent estudiant, buscant algunes feines en estones per estalviar uns dinerets, apreníem idiomes… tindríem la possibilitat de fer el mateix que van fer els nostres pares: pujar un esglaó més (o almenys no baixar-ne) de l’escala social i viure amb menys dificultats que la nostra generació anterior. Vaja, no és més que complir amb el que es coneix com ascens social vinculat a un augment del nivell instructiu de la població i una millora en les condicions generals de la generació posterior gràcies, en bona part, a un estat del benestar que assegura 2 dels pilars per a que això es pugui complir: una societat sana (i que el fet d’estar malat, suposi el mínim canvi en la quotidianitat possible) i una societat educada (en que el nivell de renda familiar no suposi una barrera en l’educació)

Però i què ha passat? Doncs que per primera vegada es podia donar la situació on les barreres econòmiques podrien començar a desaparèixer (almenys aquelles on ens situem el 90% de la població) i això a alguns (aquells que volen defensar la tesi que les classes socials han desaparegut) no els feia massa gràcia i han aprofitat l’arribada d’una crisi econòmica per “arreglar”aquesta  situació i tornar a una on ells es senten més còmodes. I qui em digui exagerada, sols cal que es fixi en tots i cada un dels moviments que estan fent els governs aquests mesos… o em direu que un pressupost estatal on es retalla un 21% educació i sols un 8% defensa es un pressupost a favor de les famílies? I com aquest, casi tot… perquè aquestes són unes retallades ideològiques, que busquen un canvi en l’estructura de la nostra societat, no pas arreglar una situació conjuntural de crisi.

I així estem, una de les generacions amb més capacitats, preparació, plena d’esperances i somnis, fotuts, amb la meitat dels nostres sense feina, i amb un futur on alguns sols volen que hi vegem negror.

Però no us preocupeu, ens vau ensenyar a lluitar per allò que creiem, continuarem construint el nostre present (a pesar d’alguns) i n’estic segura que guanyarem el futur!

Ciutadania republicana? Reflexió 81 anys després de la proclamació de la II República

Ahir va fer 81 anys de la proclamació de la segona república i també de la proclamació de la República Catalana en mans de Francesc Macià. I és per això que avui vull dedicar aquest post a fer una reflexió sobre els avenços que van arribar amb la república, especialment pel que fa a les dones.

Avui ens trobem en un moment històric molt complicat: la crisi econòmica, social i cultural que patim s’intenta utilitzar des d’alguns col·lectius per provocar un canvi de model i retallant els nostres drets ciutadans. Per això ara més que mai cal que fem una mirada al passat i pensem en quins eren els drets que vam guanyar dècades enrere en l’arribada de la república i quins tenim avui…

Un dels grans avenços que es produeix amb l’arribada de la república és el fet que les dones per primer cop poden votar (a banda de baixar l’edat mínima de vot fins als 23 anys). La participació en la vida pública de les dones durant aquesta època és notòria i cada cop són més les que participen en política i tots els moviments socials de l’època. L’únic aspecte on no avancem és en la participació femenina en el mercat laboral: el treball femení és considerat complementari del masculí, mai igual, i sols és “ben vist”” en determinats casos com les dones solteres o vídues.

Un altre aspecte on la república va significar un  fort avenç va ser en el sistema educatiu del nostre país. És va generalitzar i les taxes d’alfabetització de la població van créixer ràpidament. S’aplicaven mètodes de renovació pedagògica avantguardistes que es començaven a utilitzar a tota Europa i que posaven l’alumne en el centre de la seva formació. També es va eliminar la obligatorietat de l’ensenyament religiós. Anys més tard vivim en un procés que pareix buscar precisament el contrari… penseu-hi

I així podríem continuar parlant sobre les formes de cohabitació, la separació d’estat i església i un llarg llistat en el que si fem una comparació en les coses que es van impulsar i que podíem fer durant la segona república i totes aquelles que  avui ens volen retallar, de seguida ens apareixerà un paral·lelisme entre els que ens van fer viure durant 4 dècades de feixisme i els que avui ens volen fer retrocedir amb les retallades ideològiques…

Per què faré vaga el 29 de març?

Sovint sento dir sobre la gent jove,  que fan vaga sense saber el perquè o directament, aquells que són estudiants, perquè “és un dia més de festa”. Aquest argument, a banda de no ser cert, és un més dels que hem d’aguantar les persones joves: que no estem compromeses amb el que passa al nostre voltant, que no lluitem pel nostre futur, que no ens preocupem, que sols pensem en allò material… doncs us dic que jo cada dia em trobo amb milers de persones joves, de totes les edats, amb moltes ganes de lluitar per construir el seu present i guanyar el futur!

I precisament per això avui us vull explicar els meus motius per fer vaga demà i sortir un dia més, però especialment demà, a lluitar pels meus drets. Els motius són molts, però aquí intentaré ser ordenada i entenedora:

1- Perquè sóc jove: Ser una persona jove ja fa, per si mateix, que partim d’una posició inferior a l’hora de cercar una feina (tenim menys experiència, potser encara no hem acabat la nostra formació més reglada…) i ocupem aquelles posicions més precàries i inestables del mercat laboral. Això, però no hauria de ser un problema ja que ràpidament podríem anar adquirint experiència i millorant les nostres condicions de treball i estabilitat. Els problemes venen, però quan aquesta condició inferior es converteix en permanent i ens dificulta el desenvolupament de les nostres biografies, i la principal conseqüència és que no ens podem emancipar. Amb aquesta reforma laboral:

– És privatitza la intermediació laboral, és a dir, les ETT’s començaran a copar tot el procés de contractació públic i privat. Els joves quedarem fora d’aquest procés o sols podrem accedir a aquells treballs més precaris i inestables

– Els contractes de formació seran fins als 30 anys ( i amb la possibilitat de tenir-ne més d’un en diferents llocs de treball i a la mateixa empresa)

– Possibilitat d’encadenar contractes temporals (inestabilitat laboral)

– 1 any de període de prova on, fins al finalitzar aquest any, et poden acomiadar sense indemnització.

2- Perquè sóc dona: La participació femenina al mercat laboral encara avui en dia es troba per sota de la masculina i les dones que treballen ho fan amb unes condicions (d’inestabilitat, sou, posicionament) inferiors a les dels seus companys masculins (vegeu post: 8 de març i tots els dies, dones amb tots els drets!). A més, amb aquesta Reforma Laboral, hi ha una clara voluntat de retrocés amb els nostres drets laborals i de dificultar la participació en el mercat laboral de moltes de nosaltres:

– És privatitza la intermediació laboral, és a dir, les ETT’s començaran copar tot el procés de contractació públic i privat. Les dones en edat de tenir fills, o que ja els tenen, aquelles que tenen pares grans o familiars dependents, quedaran excloses (ja que encara avui som nosaltres les que carreguem amb la major part de la feina de reproducció social)

– Flexibilitat interna de les empreses que suposa un atac directe a la conciliació familiar i personal. Les empreses disposen del 5% de les nostres hores de treball per obligar-nos a realitzar-les quan ells consideren.

– Acomiadaments per acumulació de baixes. Si faltes 9 dies a la feina amb dos mesos se’t pot acomiadar amb la indemnització mínima. Això afectarà directament a totes aquelles persones malaltes cròniques o bé a totes aquelles persones que tenen algú malalt al seu voltant que necessita de “les nostres cures”.

– Eliminació de la bonificació per maternitat. Fins ara l’empresa rebia el retorn del 100% de les cotitzacions a la seguretat social durant els 12 mesos posteriors al part, si reincorporava la treballadora que acabava de tenir una criatura, ara aquesta s’ha eliminat.

3- Perquè vull una societat del demà millor: Molts experts reconeixen que aquesta reforma laboral no està feta pensada en la creació de llocs de treball, sinó en la regulació dels drets dels treballadors i treballadores. De fet, és un atemptat laboral (citant el gran Joan Tardà), que retalla fins a nivells que mai hauríem imaginat en una societat democràtica i desenvolupada, els nostres drets com a treballadors. I alguns aquí pensaran: “això és momentani, quan passi la crisi tornarem a recuperar els mateixos drets” (de fet s’ha intentat vendre amb aquests arguments) doncs no és així perquè aquesta Reforma Laboral no té garanties de retorn, res assegura que més endavant puguem recuperar algun d’aquests drets, més bé tot el contrari…

I si amb aquests motius no en teniu prou us puc dir que aquesta Reforma Laboral redueix notablement les indemnitzacions per acomiadament improcedent, obre la porta a l’acomiadament lliure (l’empresa al·legant que no ha tingut els guanys previstos us pot fer fora), és destrueix la negociació col·lectiva…..

Així que demà no us queda altra: dones, homes, joves i no tant demà no aneu a treballar, no consumiu i sobretot sortiu al carrer a defensar els vostres drets i els de les futures generacions!

Els mestres de la meua vida

En la construcció de les nostres biografies hi participen un conjunt d’actors que ens ensenyen, ens orienten i ens ajuden a construir el que som. Hi ha alguns d’aquests agents socialitzadors que ens acompanyaran tota la nostra vida, o bona part d’ella, en diferents intensitats i que sense ells, segur, no seríem qui som avui. I és per això que vull dedicar el meu post a un d’aquests conjunt d’actors que, juntament amb la família, són els principals socialitzadors en els primers anys de les nostres vides: el professorat.

De xicoteta, vaig començar a anar a la guarderia “Els Cigronets” al meu poble. D’aquella època recordo ben poc, però sí una professora amable que ens cuidava i que sempre s’ha recordat de tots nosaltres un cop ens hem fet grans. Aquells van ser els primers anys on aprendre a compartir les joguines amb altres xiquets i xiquetes, a saber ser autònoms per fer determinades accions i on fins i tot vam aprendre a manifestar-nos! Els pares i direcció de l’escola bressol reclamaven un millor espai per poder estar i així va ser com vaig participar en les meues primeres protestes (i no cal que us conti quina influència ha pogut tenir en el present…)

Ja a l’escola són molts els professors que ens van ensenyar i aportar molt més que un coneixement en una matèria determinada. Des de la senyoreta Candi, que ens va ensenyar amb molta paciència el que era l’escola i totes les coses divertides que podríem aprendre. La senyoreta Mercè, que fent primer i segon d’EGB (a la que cada any els reis li portaven un carro de paciència) ens va donar les bases per a tot allò que anàvem a aprendre després. Una anècdota d’aquells anys és la mascota de la classe, una tórtora que es va trobar un amic pujant a classe i que vam adoptar. La vam cuidar, curar i ens acompanyava totes les hores d’escola fins al punt que li van comprar una parella i els seus fills també van ser les mascotes de la seua classe generacions més tard. O com la senyoreta Esther, que ja sent més grans, em va ajudar a ser més disciplinada i aprofitar totes les meues potencialitats (quina paciència que va tenir amb mi tot i sabent que possiblement no donaria fruÏt fins uns anys més tard)

Més tard, ja a l’institut, les coses van canviar. Ja no érem uns xiquets, sinó uns adolescents, i la relació amb els professors era ben diferent. Per sort, la meua generació ha tingut la sort de comptar en un grup de professors de l’Institut d’Ulldecona que sempre ha sabut veure les nostres potencialitats, i s’ha encarregat de buscar en cada un de nosaltres allò que més ens motivava. Però no sols això, en aquella etapa tan complicada, van saber-nos orientar per a poder triar el nostre camí més endavant. Gent com Ricard, Àngela, Marisa, Ferran, Flavià… que ens van fer costat en les activitats que proposàvem i ens van ensenyar altres maneres de mirar, a pensar per nosaltres mateixos.  Guardo molts bons records dels anys de batxillerat.

I finalment a la Universitat, on he tingut la sort de comptar amb molts altres professors que a més d’ensenyar-me unes determinades matèries, m’han ensenyat una professió i m’han orientat en aquest camí fins a arribar on sóc avui, on no hi seria sense gent com Cristina, que encara em continua guiant ara que començo a caminar per mi sola en aquesta professió.

I així continuaria fins a escriure un llibre sencer si analitzem que m’han aportat cada un dels mestres de la meua vida. I en això vull dir una cosa ben senzilla d’entendre que pareix que hem perdut de vista: sense ells probablement no seria com sóc avui, ni hagués pres algunes de les decisions que m’han ajudat a ser qui sóc. Una vocació, més que una professió, que avui pareix haver perdut el valor i la centralitat social que tenia dècades enrere.

Però us dic, sols amb una escola pública, de qualitat i feta a casa nostra en uns professionals valorats i ben preparats podrem continuar construint un futur millor.
A tots ells, els que van educar, eduquen i educaran futures generacions moltes gràcies!

Per una educació pública, de qualitat i en català!