Tag Archives: societat

Quan ens organitzem som imparables!

Dijous va passar una cosa extraordinària, una d’aquelles que formarà part d’un moment que sempre recordes amb orgull i il·lusió.

La presentació del manifest d’On són les Dones va superar totes les expectatives que ens haguéssim pogut fer. Les dues sales del col·legi, plenes a vessar i molta gent seguint-nos des de casa seva a través de xarxes i streaming.

On són les dones és un grup que va sorgir de forma espontània per recuperar la nostra veu als mitjans de comunicació. A través de les xarxes ens hem anat posant en contacte i ens hem organitzat per tal de fer-nos visibles i reclamar allò que ens pertoca, perquè no és normal que el 80% de l’opinió estigui en mans del 49% de la població.

Cadascuna hi aporta el seu granet de sorra. Hi ha unes companyes que fan una feinada impressionant fent el recompte, altres portant xarxes, altres publicant al bloc, altres fent difusió… i totes treballem per fer possible un canvi real. I tot això organitzant-nos a través d’un grup de Telegram, molt actiu xD

De fet, la majoria no ens coneixíem entre nosaltres, ja que venim cadascuna de llocs diferents i finalment dijous ens vam desvirtualitzar: “tu qui ets?”, “ah, tu tens la foto d’esquena!”, “i tu tens l’avatar sense foto!”, tot entre riures, i una mica de nervis per l’acte.

Organitzar-nos ens permet posar-nos fites i avançar més fermament. El primer objectiu d’aquest col·lectiu era fer visible que hi ha una flagant desigualtat en quan a la veu de les dones als mitjans de comunicació. I aquest repte ha quedat més que assolit amb les 3000 firmes al manifest en 5 dies, la repercussió a xarxes (vam ser TT!), i tota la gent que ens va acompanyar dijous.

Ara és el moment de treballar per generar els canvis necessaris. I per tant cal que administracions, mitjans de comunicació públics i privats, organitzacions de professionals… facin també un pas endavant. Dijous moltes hi van ser, ara és el moment de prendre mesures i anar corregint aquest desequilibri en la balança que ens deixa sense la meitat de les opinions.

I ho aconseguirem, no en tinc cap dubte. Perquè quan ens organitzem, som imparables!

Per cert, ja us hi heu sumat? 😉

http://onsonlesdones.blogspot.com.es/p/manifest-on-son-les-dones.html

Anuncis

Per unes condicions laborals dignes per tothom!

El treball no és més que la suma de tasques i feines que ens permeten funcionar com a societat, per tant, com l’organitzem i el valor que li donem a cada una d’aquestes tasques, deriva en un tipus de societat o altra.
Fins abans de la crisi de 2008, l’accés a un lloc de treball permetia cobrir les necessitats bàsiques per a viure. Socialment tenir feina s’equiparava a estar “dins el sistema” i es posava el focus de la pobresa i exclusió social sobre aquelles persones que no tenien feina. A més, durant dècades, hi ha hagut una forta relació entre la formació, l’accés a la feina i l’ascens social.
Tots aquests paradigmes es van esmicolar de cop amb l’arribada de la crisi social i econòmica que ha sacsejat les societats occidentals, i que en el cas espanyol ha tingut un fort impacte en l’estructura social i política. Aquesta crisi, però, alguns sectors l’han aprofitat per generar un canvi estructural que ha minvat drets civils i laborals, i ha acabat amb molts avenços socials que creiem que ja teníem consolidats.
Un dels debats centrals durant la crisi ha estat la reducció de les taxes d’atur, però trobem que la recuperació que se’ns vol vendre per part de postulats neoliberals, s’ha fet a costa de les condicions laborals dels treballadors i treballadores. Per posar algun exemple, les reformes laborals de 2010 i 2012, que han minvat els drets dels treballadors i especialment de les treballadores.
El resultat d’aquestes polítiques és una clara precarització de la classe treballadora i un nou paradigma on la feina ja no és garantia de cobrir les necessitats bàsiques per viure. I quan parlem de pobresa avui, cal que ho fem en clau femenina, i especialment posem l’atenció a les famílies monomarentals.
Les dones hem estat històricament les menys afavorides dins l’estructura laboral. Hem patit i patim segregació horitzontal i vertical, que deriven en una bretxa salarial del 25% i un sostre de vidre que no ens permet accedir a llocs de responsabilitat. I aquesta crisi o estafa, ha fet que tornem a fer molts passos enrere i s’hagi vist agreujades les nostres condicions laborals. Les desigualtats que sempre hem patit, avui són encara més profundes.
Si volem una societat millor, que és el motiu pel qual volem construir la República Catalana, cal que garantim condicions laborals que permetin una vida digna, on el sexe no sigui un motiu de discriminació laboral.
Sortim i reivindiquem l’1 de maig, i fem-ho en clau de gènere!

Article publicat originàriament a http://locals.esquerra.cat/baixllobregat

Els “mascles” amenaçats

Em fan arribar la informació sobre una trobada que es celebra dissabte a Barcelona. Són els Return of Kings, un col.lectiu que pretén organitzar a nivell mundial un blocaire nord-americà, Roosh Valizadeh.

Bàsicament, dins de les seves tesis, aposta per la prohibició del treball remunerat de les dones, defensa el patriarcat i fa apologia de la violència masclista arribant a demanar la legalització de les violacions. No cal que us digui, que la culpa de tots els mals del món, que els afecten en especial a ells, i que posen en perill tot el seu sistema som nosaltres, les dones.

Vestits sota una un paradigma de nova masculinitat (malentesa ja que no deixa de ser la masculinitat més rància i retrògrada de sempre) fan apologia del masclisme, el patriarcat, la violència masclista i les violacions. De fet aquest cap de setmana s’havien organitzat més de 165 trobades en més de 40 països diferents.

El pitjor de tot plegat és que hi haurà gent que no ho veurà malament. De la mateixa manera que sovint sents crítiques i queixes de l’estil: ‘i quan és el dia de l’home?’; o “i la violència feminista, què?”; o “i la muntanya de denúncies falses que posen les dones separades per fer mal al seu ex?”; o…. D’aquesta mateixa manera sents arguments a favor d’aquells que creuen que les coses abans estaven millor, i que no entenen quina necessitat tenim de seguir reclamant els nostres drets, que ja ens han “donat” prou! De fet, a tots els podem ficar al mateix sac.

Hi haurà homes que fins i tot ho trobaran atractiu. I no ens enganyem, qui més atractiu ho trobarà són els més joves, socialitzats en una cultura de la immediatesa, el no esforç i la individualitat entesa com a jo individual i no col·lectiu, que no tenen assimilats els valors d’una societat que treballa en comunitat. Aquest joves, que vivien en un núvol, i que la crisi econòmica els ha fet caure de cop en la realitat més dura i els ha provocat una crisi de valors col·lectiva. Els mateixos joves que TOTES les estadístiques i estudis ens indiquen que exerceixen cada cop més conductes violentes i han normalitzat la violència masclista.

Per sort, finalment aquestes reunions han estat cancel·lades. Per por, segons diu el seu promotor. Serà per por a caure en les seves pròpies contradiccions, perquè en el fons saben que aquest comportament retrògrada, primari i masclista no té cabuda en les societat del sXXI.

Aprofitem, però, aquestes coses per obrir els ulls, i posar-nos tots i totes les nostres ulleres liles. Comencem a a ser capaços de detectar cada una de les situacions diàries on patim desigualtat i reflexionem sobre elles. I finalment fem el pas, deixem de fer-les o treballem perquè no es repeteixin.

Masclistes, neomasclistes, misogins i Roosh Valizadeh del món, desapareixeu. Ens fareu un favor a tots i totes!

Masclisme de generació espontània

L’agressor que va propinar una forta patada a una dona l’altre dia a Barcelona, un noi de 24 anys de Talavera de la Reina,  justifica l’atac dient que “va sorgir de manera espontània”, com si això l’eximís de qualsevol culpa. El seu amic, que va gravar l’escena, també el justifica dient que és el típic que fa bromes de mal gust i tonteries. Doncs jo us contesto a tots dos: ni és una broma, ni és un fet espontani. El que vosaltres vau fer va ser un acte masclista i premeditat.

En fóssiu o no conscients, vau veure dos persones parades en un semàfor, vau engegar un mòbil i us vau posar a gravar, vau fer un compte enrere i vau propinar una forta patada que va tombar la noia al terra. I us en vau riure de tot plegat, com si fos divertit agredir una dona que no tenia cap constància que estava a punt de rebre aquest atac.

En la nostra societat els comportaments masclistes s’han normalitzat i per tant dos joves que van pel carrer i veuen una noia esperant el semàfor poden decidir agredir-la sense cap més repercussió ni sentiment de culpabilitat. Si els hi poguéssim preguntar perquè una dona i no un home desconegut, a sobre segurament contestarien que no li haurien fet a un tio que no fos col·lega perquè es podria tornar.

Molts joves avui no són conscients que exerceixen comportaments masclistes o els pateixen sense ser conscients que els estan patint. Vivim en una societat on els joves reben molts imputs on reforcen aquests tipus de comportaments (televisió, internet, música…) i en canvi no reben imputs amb el sentit contrari. La majoria de programes de formació, que els faci parar i pensar com actuen i quines conseqüències tenen aquests comportaments, o bé que els permeti saber detectar el masclisme han desaparegut dels programes de formació de les institucions educatives per falta de suport i recursos institucionals.

És normal, doncs, que alguns no siguin capaços de detectar els micromasclismes i de diferenciar entre comportaments de “broma” o masclistes. I això és culpa de tota la societat, ja que hem girat l’esquena a tota una generació pensant-nos que aquestes coses eren coses del passat i que ja no calia destinar-hi més recursos ni atencions. Però això no ha de servir com a excusa per justificar aquests tipus d’accions o per restar-li importància als fet, cal que aquests joves pateixin un càstig exemplar que serveixi per explicar a la resta de joves que aquests tipus de comportaments no es poden tolerar.

Hem vist molts cops denúncies fetes durant festes per dones que han patit algun tipus d’agressió per part de desconeguts, sols cal recordar els Sant Fermín d’ara fa un parell d’anys, o moltes festes que es realitzen al llarg de l’any  Un cop, en un concert, em vaig trobar una altra situació similar que també pot servir d’exemple. Dos nois “registraven” les noies que entraven en concert com si fossin policies a l’entrada d’algun estadi de futbol. Elles es sentien intimidades i així ho van denunciar i quan els responsables de l’espai els van parar, els nois es van justificar dient que aquella era una acció innocent i de broma, que sols ho feien per passar-s’ho bé i que a les noies també es divertien. Entenc, doncs, que aquests joves, com molts altres, segurament fan sovint aquest tipus d’accions i mai ningú els havia dit que allò era un comportament masclista.

I és que, una de les característiques dels micromasclistes és precisament que són accions quotidianes invisibilitzades, subtils, que sovint ens costen de detectar però que tenen una forta càrrega masclista i perpetuen la societat patriarcal. Perquè quan vas al bar i tu demanes la birra i ell el refresc i sempre et posen a tu el refresc o li donen a ell sempre el compte per pagar, això també ens demostra que encara vivim entre masclisme.

I un cop més, les dones joves

Si una obsessió ha tingut el PP aquesta legislatura som les dones, i no perquè hagi volgut acabar amb les desigualtats existents i posar les polítiques de dones al capdavant de l’agenda política, sinó perquè ha fet tot el possible per tal que els drets aconseguits en les darreres dècades, retrocedeixin fins ser com en règims passats.

Reforma laboral, no actuació davant violència masclista, bretxa salarial creixent, la falta de polítiques actives per augmentar la participació femenina en consells d’administració o responsabilitats públiques, són algunes de les polítiques realitzades, o falta d’aquestes, per part del govern espanyol aquests últims 3 anys. Un conjunt de reformes ens afecten especialment com a joves, ja que ens trobem en l’inici de la construcció de les nostres biografies i afecten la igualtat d’oportunitats.

Però dins de tots aquests atacs, un ha estat especialment mediàtic i ha sacsejat la societat. Havia de ser la proposta estrella d’aquest govern, però gràcies a la lluita de milers de persones vam aconseguir que no acabés tirant endavant. Una proposta de llei feta contra tota una societat, i fins i tot la seva retirada va suposar la dimissió del ministre Gallardón. La proposta de llei “Protección de la vida del concebido y de derechos de la embarazada” suposava un atac frontal als drets sexuals i reproductius de totes les dones.

Aquesta setmana el PP, lluny d’acceptar la derrota davant la mobilització social, ha decidit tirar endavant una proposta parlamentària de modificació de la “ley de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo”, on proposa eliminar el dret de les dones joves de 16 i 17 anys a decidir sobre el seu cos i la seua maternitat, exigint el permís parental per interrompre el seu embaràs.

Aquesta proposta és una pura reforma ideològica, ja que per ells les dones menors no tenen capacitat per decidir avortar, són persones no adultes i com a tals han de comptar amb el permís parental. Curiosament, el PP està a favor que puguin decidir casar-se, treballar, i fins i tot tenir fills. És profundament hipòcrita, doncs, que el PP ens vengui que les menors són prou madures per decidir ser mares, però no per decidir no ser-ho

És un contrasentit que en una societat on volem que els joves participin cada cop més, com amb el vot a partir dels 16 anys, les dones joves no puguin decidir per elles mateixes. Per tot això, cal fer retirar al PP aquesta proposta de reforma i seguir amb el desplegament de la llei del 2010, sobretot pel que fa a l’apartat d’educació afectivo-sexual.

Per una maternitat desitjada, les dones joves també tenim dret a decidir!

Un país normal

1553254_882362238462870_5452574283911899491_oÚltimament ens hem fet un fart de cridar-ho en manifestacions, escriure-ho en pancartes o piular-ho. De fet, si li expliquem a algú que no hagi estat al cas de l’actualitat política a casa nostra ens dirà que és ben normal allò que demanem… però pareix que mai unes paraules han volgut dir tantes coses. Demanem un país normal que volem viure en un país normal, on puguem decidir lliurement el nostre futur i com volem viure, sense coaccions ni ningú que decideixi per nosaltres. Doncs jo avui, 25 de novembre, també vull cridar ben fort que vull viure en un país normal.

  • Un país normal que eduqui les noves generacions en la igualtat i el respecte
  • Un país normal, on tothom tingui clar que els cels i el control no són mostres d’amor.
  • Un país normal, on no s’invisibilitzin els masclismes quotidians que generen violència.
  • Un país normal, on es preguin seriosament les denuncies per violència
  • Un país normal, on no sigui normal dir que 21 dones han estat mortes als Països Catalans en mans de parelles o ex-parelles aquest any
  • Un país normal, on també es reconegui com a víctimes a les morts induïdes
  • Un país normal on les institucions plantin cara a la violència masclista i no li girin l’esquena
  • Un país normal, on la fi de la violència masclista sigui la màxima prioritat de tota la societat

Perquè un país normal es aquell que dedica tots els recursos necessaris per eradicar la violència masclista. Aquell que fa programes de prevenció i conscienciació, específics per cada col·lectiu i grup d’edat. Aquell que regula l’acompanyament de víctimes durant la denuncia i la protegeix dels seus agressors. En definitiva, un país normal és aquell que vol viure lliure de violència masclista.

No podem seguir mirant cap una altra banda davant una de les problemàtiques socials més inherents en la nostra societat. Lluny de desaparèixer, els casos per violència masclista no fan més que créixer any rere any, i especialment és preocupant la situació entre les persones joves ja que sovint aquests comportaments van acompanyats de la falta de consciència de ser-ne víctimes o agressors. Avui serem notícia, però cal que ho siguem tots els dies si volem viure en un país normal. És feina de tots i totes fer-ho possible!

Del mamading a les violacions

Aquest està sent un estiu calent, no pas per la temperatura o el sol que poc l’hem vist, sinó pel degoteig de notícies que ens mostren la cara més casposa i masclista de la nostra societat.

Vam començar l’estiu a Magaluf amb les discoteques que feien concursos de “mamading” a canvi de premis com barra lliure o begudes (pràctica que també s’havia fet en una festa gay en una discoteca de Barcelona). Al cap de pocs dies, i de nou a les illes, la discoteca Oberbaryern regalava samarretes on es mostrava les dones com a “problemes”, fent clarament apologia de la violència masclista.

I aquesta setmana ha saltat a les portades Málaga pel cas d’una violació múltiple durant les festes, que s’ha convertit en un xou mediàtic i ens ha mostrat de nou la poca maduresa de la societat espanyola. Des de les declaracions del seu alcalde Francisco de la Torre, passant pels aplaudiments de familiars i amistats dels detinguts en sortir i les entrevistes en directe per algunes televisions, fins a convertir a la víctima en botxí per la falta de proves de la violació.

Però el que més fàstic em fa i em preocupa al mateix temps, és tot el xou muntat a Twitter  aquestes últimes hores amb acusacions cap la víctima i, en general cap a totes les dones, que demostren una vegada més que per molts la societat espanyola no viu al sXXI, sinó al sXIX. Exculpar assetjadors i culpabilitzar víctimes, igual que passa molts cops amb la violència masclista, és una pràctica molt habitual i gratuïta, que fins i tot podem escoltar per part de governants. I sinó que li preguntin a l’alcalde de Valladolid, que avui mateix ha acusat a totes les dones de ser unes mentideres, afirmant que té por de pujar a un ascensor amb dones “per si el denuncien per violació”.

Fins quan ha de durar la broma? Quan posarem remei a aquesta societat malalta? Personalment, crec que cal començar per acabar amb la impunitat d’aquests actes, amb sancions modèliques per aquelles persones que els facin o exculpin públicament els culpables. Seguit d’una gran campanya de conscienciació per acabar amb la sensació que pareix encara ben estesa entre la societat, que aquests comportaments són perdonables. I finalment un programa que acompanyi les víctimes  en tot moment, des de la denuncia fins al tractament psicològic posterior, evitant que a més, s’hagin de sentir culpables i provocadores dels fets.

Però, com sovint passa, la societat va davant de la legislació i són molts els col.lectius i organitzadors de festes que farts de veure com algunes persones sota l’excusa del alcohol aprofiten per molestar, i fins i tot a assetjar sexualment dones durant festes i concerts i han decidit posar-se fer campanyes per mostrar el seu rebuig i practicar la tolerància zero davant aquests actes. Una nova mostra que l’exercit de les formiguetes és imparable.

#formiguetesstyle