Tag Archives: dret a decidir

L’odi dels catalans

Es veu que als catalans ens han inoculat durant anys i panys un odi profund contra Espanya. I es veu que això ho han fet unes persones molt lletges i males persones, d’aquelles que roben als nens i que viuen en casetes fetes de dolços, com si d’un conte infantil es tractés.

Però alguns catalans, segurament per portar la contrària, fa temps que vam aprendre a no fer cas de tot allò que s’explicava als contes. I amb el temps vam descobrir que si la fera ferotge és queixava, per alguna cosa deuria ser.

Amb tota sinceritat i des del respecte, n’estem fins al cap damunt d’aquestes declaracions que busquen crear conflicte allí on no n’hi ha, sobretot quan es produeixen per gent que és o ha viscut molt temps a Catalunya. Saben perfectament que són mentida, però prefereixen mentir abans que reconèixer que a Catalunya alguna cosa passa.

I es que aquest és el problema de tot plegat. Una part es resisteix a reconèixer el problema (com quan el Zapatero es negava a dir que estàvem en crisi). No volen reconèixer que una part important de Catalunya n’està farta del tracte rebut durant dècades, està farta de demanar que vol votar i decidir sobre el seu futur i de rebre cada cop respostes negatives. Està farta de veure com es carreguen a cop de Tribunal Constitucional cada una de les mesures que s’aproven des del Parlament per imposar taxes als bancs, o acabar amb la pobresa energètica.

De la gent que demana votar, no tota és independentista, encara que alguns ho vulguin vendre així i diguin, a més, que som minoria. Hi ha molta gent que vol simplement exercir el seu dret ciutadà i decidir en quin país vol viure. Gràcies a les mostres d’amor i estima que arriben cada dia més es sumen a la llista dels independentistes. I és que els imputs que rebem per quedar-nos són simplement amenaces, coaccions o intens d’imposar un estat generalitzat de mal rotllo i conflicte social.

La carta d’amor de Felipe Gonzalez. Les declaracions de la Chacón, Borrell, Soraya Sáez de Santamaría, el ministre Fernandez Díaz, etc. Les portades de l’ABC i la Razón dia sí, dia també. Les vegades que ens han dit nazis, fins i tot ministres o ex presidents del govern. La reforma del TC impulsada pel PP per poder sancionar a Mas. L’intent de vincular junts pel sí amb la corrupció. Les amenaces del “xerif” Albiol, dient que “la broma se ha terminado”

I jo pregunto: què hi hauria més normal que fer un debat sincer i obert sobre els pros i els contres de seguir a l’Estat Espanyol? Què hi hauria més democràtic que deixar votar a una societat que demana votar i que ha demostrat en diverses ocasions que són majoria aquells que ho volen fer?

I és que hi ha una part de la societat espanyola que pareix viure constantment enfadada amb els catalans. I a mi, m’agafen unes ganes de federar-me….

Anuncis

La bena que ens assassina

dona-treballadora-3_0Vull pensar que un dia arribarà la fi de la violència masclista. De fet, ho crec fermament i hi lluito de forma incansable per fer-ho possible, però sóc conscient que fins que no traiem la bena als ulls a la nostra societat no podrem acabar amb ella.

Definir la violència masclista no és una feina fàcil. Sempre que algú m’ho demana agafo com a exemple les oliveres mil·lenàries del meu poble: una estructura amb un gran tronc i cos visible, amb moltes arrels profundes, llargues i fortes fetes al llarg de milers d’anys. I així és, hi ha moltes formes de violència masclista, algunes més subtils i altres més visibles, moltes d’elles arrelades a la nostra societat des de fa segles, però necessitem acabar amb totes si volem acabar d’una vegada per totes amb aquesta xacra social que ens esquitxa a tots i totes i que no ens deixa viure com a éssers lliures. Micromasclismes, neomasclismes, violència psíquica, violència física, sexisme, cosificació…. tot forma part de la mateixa estructura global que és còmplice de la violència masclista i que pot acabar amb el pitjor dels escenaris, l’assassinat.

Ahir va ser un dia tràgic, negre, trist i ple de ràbia. Em vaig despertar amb molt mal cos sabent que l’ex parella havia assassinat al carrer a una dona de Castelldefels, i vam anar a dormir amb la pitjor de les notícies sabent que les dues noies que havien anat a buscar les pertinences d’una a casa també de la seva ex parella, havien estat trobades assassinades. No em puc treure del cap les famílies, amistats, companys, coneguts… no em puc treure del cap que això, és una cosa que passa cada dia al nostre carrer, a les nostres cases i que ens pot passar a nosaltres mateixes.

I ja em perdonareu que sigui dura, però aquí la culpa està ben repartida, i per tant, està en mans de tots i totes canviar-ho. Una bona part del canvi de estructural recau sobre les institucions. Cal revisar de forma urgent els protocols de denúncia i control a les víctimes. No pot ser que la majoria de les dones que pateixen violència no s’atreveixin a denunciar o pensin que no és efectiu. I sobretot cal tornar a crear i activar plans de prevenció amb els més joves, ja que la violència masclista està més instaurada que mai entre les parelles joves. Els joves viuen la violència sense ser conscients que l’exerceixen o la pateixen. I tot això vol dir recursos, recursos públics que han estat retallats sense mirament al llarg d’aquests últims anys. I per més que els governs insisteixin que això no té cap efecte sobre la prevenció i protecció de les víctimes de violència masclista, si que en té: l’ONU ha reiterat diverses vegades que l’Estat Espanyol està fent un fort retrocés en combatre el masclisme I sinó us ho creieu, sols cal que observeu el vostre voltant o que comptem, una vegada més les desenes de mortes al llarg de l’últim any (feminicidio.net geolocalitza tots els casos).

 Però nosaltres també en som còmplices cada cop que traiem importància als comentaris masclistes que escoltem perquè són “una brometa”; o cada cop que fem el joc a les companyies que venen els seus productes gràcies a la cosificació dels cossos de dones i homes; o quan sentim un cop més com uns veïns es barallen i no agafem el telèfon per fer-ne la denúncia perquè allò “és cosa de casa seva”; o quan veiem com la nostra amiga és vexada en públic i menystinguda i no ens atrevim a parlar amb ella per fer-la ser conscient que ella també és víctima de violència masclista.

Podem fer moltes coses per aportar el nostre granet d’arena, i també podem exigir a governs i institucions compromís i major implicació per acabar amb la violència masclista, sols cal que vulguem fer-ho. Per la meva part seguiré lluitant sense descans per fer visible la violència masclista, sobretot entre els més joves, i seguir intentant que alguns joves canvien les seves actituds davant aquests casos i passen de ser-ne possibles víctimes a denunciants i membres actius per evitar que es repeteixi entre els seus amics i al seu voltant.

Traiem, plegats, la bena que porta als ulls la nostra societat

Ara que la campanya acaba…

Aquesta campanya electoral ha estat ben especial, i en bona part m’he sentit  una mica “novata”. Direu què és una cosa ben estranya en algú com jo que va participar a la seva primera campanya amb 17 anys… i que de fet no vaig poder votar per 15 dies! Però deixeu que us ho expliquí.

En aquesta campanya he aterrat a una nova realitat territorial: la segona ciutat de Catalunya, una ciutat amb 253.518 persones, amb districtes, barris…amb tota la complexitat que això suposa.  Una de les moltes coses bones ha estat el poder conèixer molts barris de la ciutat on visc ja fa 10 anys, però que no formen part de la meua quotidianitat, i el que és més important, m’ha permès parlar amb la seva gent i conèixer les seves opinions durant les diferents paradetes que hi hem realitzat.

També m’ha permès conèixer de més a prop com “funcionen” les coses en aquesta ciutat i us puc dir que no m’ha agradat massa el que m’he trobat. He conegut com de difícil pot ser organitzar un acte si el teu partit polític és un i no un altre, o com alguns prefereixen fer joc brut en comptes d’una campanya en positiu. Però d’aquestes coses no us en vull parlar avui.

Avui us vull parlar del millor que m’he trobat durant aquesta campanya: l’equip de persones que han estat al peu del canó tota la campanya d’Esquerra. Alguna gent ja ens coneixíem, d’altres ens hem conegut aquests dies, però tothom hem fet un gran equip i hem sabut estar a l’altura d’altres que tenen major estructura econòmica i personal.

Amb el Toni Garcia al capdavant, hem combinat les nostres feines amb la campanya el millor que hem pogut, traient hores de sota les pedres si era necessari, però sempre amb un somriure i amb una desbordant energia que es contagia (i creieu-me, és molt necessari aquest contagi en algunes ocasions..).

En poques hores acaba una de les campanyes més intenses dels últims anys i no en tinc cap dubte que a partir del diumenge el Toni, i tothom de la candidatura d’ERC-AM l’Hospitalet, ens deixarem la pell per fer possible totes les nostres propostes per millorar la ciutat. Alguns ho faran des de l’Ajuntament, i altres seguirem treballant des de fora per fer arribar la nostra veu a tots els racons de la ciutat, i que tots els racons de la ciutat tinguin veu a l’Ajuntament.

Gràcies per deixar-me formar part d’aquesta família que ara ja som, i feina, feina i feina fins aconseguir un #nouLH!

I un cop més, les dones joves

Si una obsessió ha tingut el PP aquesta legislatura som les dones, i no perquè hagi volgut acabar amb les desigualtats existents i posar les polítiques de dones al capdavant de l’agenda política, sinó perquè ha fet tot el possible per tal que els drets aconseguits en les darreres dècades, retrocedeixin fins ser com en règims passats.

Reforma laboral, no actuació davant violència masclista, bretxa salarial creixent, la falta de polítiques actives per augmentar la participació femenina en consells d’administració o responsabilitats públiques, són algunes de les polítiques realitzades, o falta d’aquestes, per part del govern espanyol aquests últims 3 anys. Un conjunt de reformes ens afecten especialment com a joves, ja que ens trobem en l’inici de la construcció de les nostres biografies i afecten la igualtat d’oportunitats.

Però dins de tots aquests atacs, un ha estat especialment mediàtic i ha sacsejat la societat. Havia de ser la proposta estrella d’aquest govern, però gràcies a la lluita de milers de persones vam aconseguir que no acabés tirant endavant. Una proposta de llei feta contra tota una societat, i fins i tot la seva retirada va suposar la dimissió del ministre Gallardón. La proposta de llei “Protección de la vida del concebido y de derechos de la embarazada” suposava un atac frontal als drets sexuals i reproductius de totes les dones.

Aquesta setmana el PP, lluny d’acceptar la derrota davant la mobilització social, ha decidit tirar endavant una proposta parlamentària de modificació de la “ley de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo”, on proposa eliminar el dret de les dones joves de 16 i 17 anys a decidir sobre el seu cos i la seua maternitat, exigint el permís parental per interrompre el seu embaràs.

Aquesta proposta és una pura reforma ideològica, ja que per ells les dones menors no tenen capacitat per decidir avortar, són persones no adultes i com a tals han de comptar amb el permís parental. Curiosament, el PP està a favor que puguin decidir casar-se, treballar, i fins i tot tenir fills. És profundament hipòcrita, doncs, que el PP ens vengui que les menors són prou madures per decidir ser mares, però no per decidir no ser-ho

És un contrasentit que en una societat on volem que els joves participin cada cop més, com amb el vot a partir dels 16 anys, les dones joves no puguin decidir per elles mateixes. Per tot això, cal fer retirar al PP aquesta proposta de reforma i seguir amb el desplegament de la llei del 2010, sobretot pel que fa a l’apartat d’educació afectivo-sexual.

Per una maternitat desitjada, les dones joves també tenim dret a decidir!

On són les dones empresàries? Una imatge que ho diu tot

Segons la imatge que es van realitzar els membres del grup “Puente Aéreo” dimarts a la nit quan es van trobar per sopar amb el príncep Felip, no existeixen.

1489190_10203171427424714_1651741137_n

Aquesta imatge ha suscitat molts comentaris a les xarxes socials en les últimes hores, molts fent referència al fet que no hi havia cap dona empresària en aquella trobada. De fet, moltes dones polítiques han fet publicacions en aquest sentit i compartien el desig i reclamació que en la formació del nou país hem de fer les coses diferents, i si comencem de nou, fer-ho també en igualtat de condicions entre homes i dones. Ja era hora!, he pensat.

Segon les dades de l’Observatori Dona i Empresa, fa falta incorporar 865 dones als consells d’administració i 2700 dones en la direcció de les empreses catalanes per poder assolir el 40% de representació de dones. Sols el 29% de les empreses, tenen alguna dona en el seu consell de d’administració, xifra que baixa fins al 13% en el cas de les empreses amb més de 250 treballadors.

De fet, mentre el 60% de les titulades univesitàries són dones, sols el 4,5% tenen algun càrrec de direcció a les empreses. I quan mirem els salaris, la bretxa salarial també hi és present. Mentre que el 44% dels homes directius tenen sous superiors a 50.000 euros bruts anuals, les dones directives sols tenen sous superiors a aquesta xifra en el 16% dels casos.

Aquests dies, pròxims al 8 de març, potser caldria aprofitar l’augment de sensibilitat de mitjans de comunicació i administració sobre la manca de visibilitat, oportunitats i dificultats que encara patim les dones en la nostra societat, i especialment l’esfera laboral, per posar de relleu la necessitat urgent de posar en marxa polítiques i canvis d’actitud per part d’empreses i institucions que canviïn radialment aquesta situació.

Diu la Shirin Nebadi: “les dones constituïm la meitat de la població de tots els països. Apartar les dones y excloure-les de la participació en la vida política, social, econòmica i cultural significaria, de fet, privar a la població de qualsevol comunitat de la meitat de les seues capacitats”.

Seguirem deixant escapar tot aquest potencial?

El dia que Catalunya va descobrir que tenia sud. La #viacatalana vista per una ebrenca

Crec que a hores d’ara ningú posa en dubte que ahir vam fer de nou història. De fet, aquests últims anys hem vist com l’independentisme passava de ser una cosa minoritària a situar-se en el centre del debat polític a la nostra societat.

Si pensem en quins són els antecedents que ens ajuden a explicar el que vam viure ahir, per mi hem de posar en relleu tres moments concrets. El primer, la manifestació del 10 de juliol de 2010, on un milió de persones vam sortir al carrer com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut Català i que va servir com a moment de presa de consciència nacional per part de molta ciutadania. El lema “Som una nació, nosaltres decidim” demanava respecte a les nostres institucions i al resultat del referèndum celebrat entre la ciutadania catalana.

L’altre moment serien les consultes sobre la independència celebrades entre el 2009 i 2011 a moltes poblacions catalanes. Aquestes van servir per demostrar a la ciutadania que votar lliurement és l’exercici bàsic de la democràcia i, el que per a mi és més important, van ajudar a començar a vertebrar el que el que després s’ha acabat convertit en l’ANC, sobretot a nivell local.

I finalment la manifestació de l’11 de setembre de 2012, on un milió i mig de persones van sortir al carrer per reclamar la independència. Sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” els carrers de Barcelona és van omplir amb gent de procedència i perfils molt diversos. Podem dir que és el moment en què definitivament l’independentisme és converteix en hegemònic.

Aquest any, però, ha estat diferent. Per primera vegada no es feina una única macro concentració a Barcelona, sinó que, qui prenia el protagonisme era el Territori. I què ha significat això? Doncs que per primera vegada, molts habitants de la Regió Metropolitana (on hi viu el 70% de la població de Catalunya) han pres consciència que el país va molt més enllà i que en aquesta lluita, no ens podem deixar a ningú.

Les Terres de l’Ebre, per les seues característiques demogràfiques, era un dels espais més llargs a omplir amb una densitat de població baixa, per la qual cosa es va fer una crida a tota la gent de la RMB a mobilitzar-se i anar-hi (vaja, res que no fem nosaltres totes les vegades que fa falta anar-se a manifestar-nos a Barcelona) i la resposta de la gent no podia haver estat millor. Centenars d’autobusos, cotxes i qualsevol transport van omplir les carreteres cara al sud sabedors, que per primera vegada, els tocava a ells moure fitxa pel territori.  Ara és important no oblidar-ho per tal de que en el moment que fem la nova república, la fem més equilibrada territorialment.

A més, ahir va passar una altra cosa, molta gent que normalment no podia (o no volia) anar fins a Barcelona pera la manifestació, bé perquè tenia actes al seu poble, perquè volia celebrar la diada amb la família, o perquè simplement no volia pujar fins a Barcelona per anar a una manifestació, aquesta vegada hi han participat. I aquest és el cas, per posar un exemple, de la meua família, i segur que si hi penseu també coneixeu vosaltres a casa vostra o el vostre entorn gent que hi participa en un acte nacional per primera vegada.

I finalment encara va passar una cosa més que em fa sentir encara més orgullosa del meu país.  5000 valencians i valencianes, 3000 persones de la Catalunya Nord i, el dia anterior, 3000 illencs i illenques, ens van donar donar suport, van manifestar la seua voluntat a decidir com a poble i ens van recordar que per més que nosaltres fem via, no ens podem oblidar que som Països Catalans i que hem de lluitar tots plegats per una societat lliure, justa i per tots i totes!

La Diada que vam viure ahir, amb la seva #viacatalana, significa la maduració definitiva d’un procés que vam engegar fa molts anys i que, n’estic ben segura, veurem culminar abans del que podríem imaginar. Aquell dia, però, no serà el final, sinó l’inici d’una nova oportunitat per seguir lluitant per allò que val la pena de veritat: una societat socialment justa, on homes i dones tinguem les mateixes oportunitats i amb una ciutadania activa.

I ara, a partir del dia 12 què hem de fer?

Doncs seguir amb la lluita, tal i com ho sabem fer, perquè hem demostrat de nou, que l’exèrcit de formiguetes som imparables!

#formiguetesstyle

El meu cos, la meua sexualitat, la meua decisió!

968792_605860739446356_750409004_nAquest 5 de juliol fa 3 anys de l’aprovació de la Llei de Reproducció Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs una llei que va néixer amb polèmica i a la que pareix, li queda poc recorregut a causa de la manifesta voluntat del govern espanyol de fer-ne una contrareforma.

Temes com la sexualitat i el dret a decidir sobre la pròpia maternitat, han estat els “grans temes” de discussió sobre els drets de les dones al llarg de la història, ja que sempre s’han mirat des d’una òptica moralista i de control social on el pes dels líders religiosos ha estat rellevant, decidint quan i quantes vegades havíem de ser mares sense tenir em compte la nostra opinió o decisió.

De fet, a l’estat espanyol, ja al 1870 el Codi Penal reflectia quines eren les penes aplicables a una dona que hagués avortat i a la persona que l’hagués dut a terme. La primera llei sobre avortament a casa nostra es va fer l’any 1937 pel govern de la Generalitat Republicana, que regulava la possibilitat d’interrompre un embaràs, amb justificació terapèutica i regula els espais on es pot practicar.

El 1941, el govern feixista aprova una llei de protecció de la natalitat, contra l’avortament i la propaganda anti-concepcionista, que suposa de nou la prohibició total de la interrupció voluntària de l’embaràs, i la prohibició de l’ús de mètodes anticonceptius. Aquesta llei acaba amb la llibertat de decidir sobre la nostra sexualitat i el nostre cos, i busca situar les dones en un espai invisibilitzat i relegades a la vida privada de servei i cura a la família. Durant tot aquest període de prohibició no es deixen de practicar els avortaments gràcies al moviment feminista organitzat i als professionals mèdics que possibiliten l’accés a avortaments segurs i també als mètodes anticonceptius.

No és fins al 1985 que es despenalitza parcialment l’avortament amb la llei orgànica de 5 de juliol. Aquest es pot practicar amb 3 supòsits: violació, perill físic o psíquic per a la mare o bé malformació del fetus. Aquesta llei juntament amb la possibilitat d’accedir a mètodes anticonceptius gràcies a la pressió del moviment feminista, obre de nou la possibilitat de viure lliurement la sexualitat i permet a les dones decidir en determinats casos. L’estigma social sobre les dones que avorten, però, encara perdura avui en dia.

25 anys més tard, s’aconsegueix fer un nou pas endavant amb la llei de de Reproducció Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs. La llei passa a ser de terminis i també permet a les noies d’entre 16 i 18 anys avortar sense el permís parental. S’introdueix, a més, la formació afectivo-sexual com a eina bàsica de prevenció i formació per trencar amb els tabús sobre el sexe.

La lluita pels nostres drets sexuals i reproductius encara no ha arribat al seu final i, a més a més, ara ens trobem al davant d’un moment en que aquests poden fer un salt enrere que supose de nou la prohibició de poder gaudir lliurement de la nostra sexualitat. No ens podem permetre que això passi, no ens volem haver de viure aquelles situacions que hem sentit explicar massa vegades sobre com clandestinament s’intentava fer possible allò que hauria de ser un fet totalment normal i habitual, el de decidir sobre el nostre cos.

Per les que van lluitar durant tota la seva vida i per aquelles que vindran, les dones d’avui seguim lluitant!

Volem ser dones lliures en una Terra Lliure!