D’esquena a la violència masclista

Sovint hi ha titulars que ens cauen a sobre com un bon raig d’aigua gelada, perquè a vegades preferim seguir amb la vena als ulls que veure la realitat que ens envolta. Un dels titulars més repetits al llarg d’aquesta setmana passada ha estat que el jovent exerceix i pateix violència en les seues relacions com un fet habitual i normal, arran de la publicació d’un estudi sobre percepció de la violència masclista entre els joves. Però aquesta afirmació amaga una realitat que portem temps denunciant, i és que el masclisme està arrelant amb força entre els més joves.

Aquest estudi, fet  per la Secretaria d’Estat d’Igualtat i el Centre d’Investigacions Sociològiques, mostra un fort rebuig dels joves cap a la violència física i sexual, però en canvi falta de consciència o importància cap a les altres formes de violència masclista, com ho és la violència psicològica o el control. Sobre aquest tipus de violència, un terç dels joves considera inevitable i acceptable el control sobre la parella o fins i tot prohibir-li certes activitats. També un terç dels joves diu ser coneixedor d’algun cas de violència entre el seu entorn més pròxim i quasi la meitat de les noies diuen que alguna amiga seva n’és víctima, però en canvi, no es plantegen denunciar o fer alguna cosa per posar-hi fi.

Unes dades impactants que manifesten que els joves viuen les relacions amb violència com un fet quotidià, i sovint no en són conscients que determinats comportaments de control que es produeixen són també violència masclista. De fet, també la violència física i sexual és molt present entre els joves. El 42% de les víctimes per agressions sexuals l’any 2014 van ser menors de 20 anys i el 15% de les trucades al telèfon d’atenció a les víctimes (900 900 120)  van ser menors de 30 anys (l’any 2013 va ser del 12%).

I què en fan els governs davant aquesta realitat creixent? Doncs sovint, girar-li l’esquena. Bona part dels programes existents fa 6 anys destinats especialment a la prevenció de la violència masclista entre els joves han desaparegut, o en el millor dels casos han estat substituïts per altres programes on no s’interactua directament amb les persones joves.

Si no volem condemnar una generació de joves a conviure tota la vida amb la violència masclista cal que li plantem cara i deixem de posar excuses. Hem de recuperar urgentment els programes de prevenció i conscienciació dels joves, a través de les escoles i instituts i també de tots aquells espais on els joves hi són presents, amb campanyes publicitàries, tallers, sessions informatives… i també hem de poder format als professionals que conviuen amb aquests joves per tal de detectar els casos de violència i saber on derivar-los. Però també vol dir vetllar pel contingut de molts programes televisius on es transmeten valors masclistes i es premien determinats comportaments que no ens ajuden a construir una societat lliure de violència masclista.

I fins que el govern no decideixi deixar de girar-li l’esquena a la violència masclista i plantar-li cara, alguns col·lectius, com hem fer les JERC, seguirem intentant fer arribar als joves que hi ha cops que no es veuen i que cal tallar al mínim símptoma!

Vídeo

Article publicat originàriament a Aguaita.cat

Quan un Conseller no vol fer la seva feina…

Avui us escric molt preocupada, sincerament, molt preocupada pel meu futur i el de tota la meva generació. Aquells nascuts als 80 som una generació a la qual se’ns va vendre que per tenir un futur ens havíem de formar. Els nostres pares han invertit anys d’esforços econòmics per a que els seus fills poguessin anar a la universitat (cosa que molts no havien pogut), estudiessin idiomes, realitzessin màsters… I així ho hem fet, convertint-nos en una de les generacions amb més nivell formatiu, un grup amb molt potencial i capacitats. Alguns dels nostres (entre els que em puc incloure) hem tingut la sort de poder treballar d’allò pel qual ens hem format i tot i que les condicions no eren les promeses tenim feina. Però que passa amb la resta d’aquells companys que tenen 24, 25, 26, 27… anys i que no poden trobar la seva primera feina? O que tot allò al que han accedit han estat feines que no tenien res a veure amb la seva formació i molt esporàdiques?

I perquè us dic tot això? Doncs perquè aquesta setmana passada a la comissió de polítiques de joventut el conseller d’Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena, i el secretari general del departament, Enric Colet, van fer unes declaracions que no poden deixar a ningú indiferents:

I jo pregunto: no és la seva feina protegir el col·lectiu jove davant una situació on el 50% de la població menor de 25 anys està desocupada? Que hem provocat nosaltres aquesta crisi? No seria la seva feina arreglar les coses que no funcionen? I si volem treballar hem de marxar fora a treballar en perfils laborals no qualificats i que no es corresponen en la nostra formació?

Jo no sóc experta en qüestions relatives al mercat laboral, però si en començo a saber d’alguna cosa és sobre els processos i les condicions necessàries dels joves per emancipar-se i us puc ben assegurar que sense una estabilitat laboral, o dit d’altra manera, sense un horitzó laboral en que es pugui assegurar que treballarà, un jove no té la possibilitat d’emancipar-se

Doncs jo senyor Mena, també li responc: si no es veuen capaços de posar-hi solució, pleguin i deixin pas a aquells que si ho volem fer!

#menamarxatu

80 anys plens de joventut!

Avui és un d’aquells dies que esperes en molta il·lusió, celebrem que les JERC ens vam fundar un 27 d’octubre d’ara fa 80 anys.

Vaig començar la meua activitat política uns mesos abans de les eleccions municipals del 2003, en les que no vaig poder votar per uns dies, però si van marcar un moment molt important en la meua vida. Amb un grup de gent jove i plena d’il·lusió vam decidir fundar les JERC a Ulldecona i treballar per un poble millor i fer créixer Esquerra i així va ser, vam aconseguir recuperar els dos regidors que feia molts anys no teníem. Han passat moltes coses i temps des d’aleshores, però encara recordo com si fora ahir, les primeres reunions, actes, sopars, festes….

De seguida em vaig implicar més enllà i vaig començar a participar amb els companys de la resta de les Terres de l’Ebre, fet que em servir per conèixer la realitat dels joves ebrencs més enllà de la del poble. Més endavant vaig tenir l’honor de ser-ne la portaveu i formar part de la Direcció Nacional de les JERC. Ja feia temps que havia decidit que la meva lluita no estava sols al meu municipi, sinó que per alliberar el meu país havia de lluitar des de diferents nivells i per això des d’un principi vaig voler participar en els actes nacionals com les Escoles de Formació, l’Acampada Jove… fet que m’ha permès conèixer bona part del nostre preciós i llarg territori i a persones que han estat i són molt importants en la meua vida.

Gent com l’Alba, el Carles, el Jordi, l’Anna, l’Empar…. formen part d’aquest grup de gent amb el que he pogut compartir batalles, moltes hores de feina i molt bones estones de festa… i, perquè no dir-ho, amb alguns alguna cosa més. De fet aquí he conegut la persona amb la que actualment vaig fent camí,  el Joan, amb qui compartim la il·lusió per construir un futur millor. Però sobretot, les JERC, ens han donat l’oportunitat de créixer plegats i de formar-nos com a ciutadans. I aquesta és precisament una de les coses que mai podré agrair prou a aquesta organització: gràcies a aquesta implicació no sols ens hem fet grans (que també!) sinó hem crescut com a persones compromeses que lluiten per fer realitat els seus somnis i per fer d’aquesta una societat més justa.

I des de fa un any tinc l’oportunitat de tornar-li novament a l’organització part del que m’ha donat durant aquests casi 10 anys. Aviat farà un any que tinc l’honor i la responsabilitat de ser la Secretaria Nacional de la Dona i formar part de la Permanent del partit i treballar des de la primera línia per continuar fent els nostres somnis realitat com sempre hem fet. Però per més que Gerard, l’Òria, l’Isaac, la Marta, el Jordi, el Ricard, l’Anna, l’Albert, l’Àlex i jo mateixa estiguem al capdavant de les JERC actualment, aquesta organització no seria res sense tota la gent que cada dia la fem gran arreu dels Països Catalans.

A tots ells gràcies per recordar-me dia a dia perquè val la pena seguir lluitant.

Visca el jovent compromès, Visca les JERC!  

Violències quotidianes

Quan pensem en casos de violència masclista, normalment ho fem en els casos on hi ha violència entre la parella i, concretament, en els casos de violència física entre parella. Però aquesta violència (considerat per la ONU el crim encobert més extens del món) es presenta en moltes formes, algunes que fins i tot ens pot costar donar-nos compte.

Violència és, quan la teua parella “juga” a fer broma sobre tu davant dels seus amics. Allò que en un principi per a tots pot ser una broma, en la que participa tot el grup, és un cas de violència en el que la persona que el pateix està sent humiliada públicament pel seu company o companya. Si hi penseu, per desgràcia, us vindran al cap moltes situacions que considerem “quotidianes” on es donen aquests casos

Violència és, quan constantment et diu que no serveixes per a res, que no has d’aspirar a tenir una millor feina, a continuar estudiant o treballant o voler participar en determinades coses i et diu que ho fa perquè t’estima, perquè no vol que “pateixis quan no puguis amb allò”. No t’enganyis,  les persones que t’estimen t’ajuden a tirar endavant els teus somnis i valoren quan t’esforces, i per desgràcia de nou, també podreu trobar molts casos al vostre voltant d’aquest exemple.

Violència és, quan la teua parella et pregunta amb qui estàs, on estàs i quines coses fas i ho faci obsessivament. Que et digui que no li agraden les persones que tens per amigues, que vol que sols estigueu els dos constantment. No ho fa perquè estigueu molt enamorats, està impedint la teua llibertat personal. Aquesta sol ser una de les primeres situacions on es troben les persones joves que pateixen aquest tipus de violència i que sol ser més difícil de detectar per un mateix. Cal estar molt atents a aquestes senyals i si veiem una persona del nostre entorn que la pateix, no deixar-ho passar i parlar-hi.

I així podria continuar posant molts exemples sobre situacions que creiem “normals” en el nostre dia a dia, però que no ho són. La violència masclista està tant institucionalitzada i normalitzada dins les nostres societats, que cal treballar amb totes les nostres forces per bolcar aquesta situació i esdevenir una societat lliure i igual.

Aquesta és una feina de tots i totes que hem de fer cada dia a casa, a l’escola, a l’institut, a la universitat, a la faena, amb la parella, amb els amics…

No oblidem tampoc, els 21 casos on la violència ha arribat fins a les últimes conseqüències aquest any als Països Catalans. 21 dones que han estat mortes en mans de els seves parelles i totes aquelles persones que dia a dia pateixen maltractaments físics. Per totes elles, no deixis passar els senyals que et poden fer veure que estàs patint un cas de violència de gènere, o que el pateix una persona del teu voltant. Fes sentir la teua veu!

Tu pots trencar el cop!   

més informació

900 900 120 (telèfon d’atenció a les víctimes)

Gent com tu i com jo

Avui acabem una nova campanya, la última d’un procés que ha durant diversos anys i que ara ens permetrà uns anys de descans a tots i totes de processos electorals (que no vol dir de tranquil·litat).

Si les enquestes són encertades, diumenge veurem com tot l’estat espanyol es torna a tacar de blau, d’un blau ranci que pareix més sortit d’un passat que molts de nosaltres no hem viscut, que no pas d’una societat que viu en ple sXXI. Un blau amb el que els grans empresaris (aquells que no es veuen afectats per la crisi) es senten molt còmodes.

Molts em diran una vegada més, que què hi fem en unes eleccions espanyoles? Que perquè no passem si “no són les nostres”? Doncs jo els dic una vegada més que s’equivoquen. Tenir representació parlamentària a Madrid és vital per continuar treballant per un país lliure mentre no arriba aquest moment, perquè ells el temps no el perden i dia a dia lluiten des de tots els seus mitjans i amb totes les seues forces per dividir cada vegada més el nostre país i la nostra gent.

Jo el dia 21 continuaré lluitant, com faig cada dia, per fer realitat els meus somnis: el d’una terra lliure i una societat justa on no haver de justificar-me cada dia per ser jove, ser dona i voler viure en uns Països Catalans lliures. Però també vull tenir gent que lluiti dia a dia per ajudar-me a fer-los realitat, gent que creu en la seua terra i la seua gent.

I estic segura que així ho faran els diputats d’Esquerra que surtin elegits el diumenge, de la mateixa manera que ho fan fet altres diputats que hem tingut com l’Agustí Cerdà, la Georgina Oliva, el Joan Puigcercós, el Joan Ridao o el Joan Tardà, per posar alguns exemples. I se, que siguen elegits per Barcelona, Lleida, Tarragona, Girona, Castelló, València, Alacant o Illes defensaran tota la gent que vivim en el conjunt de la nació, els Països Catalans.

Per això us dic, si voleu fer realitat els vostres somnis, diumenge feu sentir la vostra veu, voteu Esquerra!