Que se n’entere tot quisqui, som de les Terres de l’Ebre!

Últimament tinc una sensació constant de déjà vu. Però de fet no sóc la única, al meu voltant aquesta reflexió en veu alta es repeteix en cada cafè, cervesa o manifestació on ens trobem. Obres la televisió i sols cal observar el tipus de programes majoritaris en la majoria de les televisions, que pareixen còpies d’aquells que has vist en resums de quan la tele encara era en blanc i negre. O intentes escoltar o llegir les notícies en alguns mitjans “nacionals”, i tens la sensació que dia a dia perden color. Les paraules, el tipus de notícies, la manera d’explicar-les… tot va agafant un color verd-merda d’oca que ben aviat pareix que fins i tot te n’arribarà l’olor.

Fa una mica més de 10 anys, quan jo era una adolescent que estudiava a l’insitut d’Ulldecona, i quan internet no ens permetia encara estar tot el dia connectats a allò que passava al món, vivíem molt més tancats als nostres pobles del que ho fem ara. De fet, recordo que quan ens preguntaven d’on érem sempre deiem: jo d’Ulldecona! Al Montsià, i en tot cas acabaves d’arrodonir amb un: del primer poble de Catalunya!. I així en teníem prou.

Però llavors va passar una cosa que ho va canviar tot. I mira que n’hem patit d’atacs al territori al llarg dels anys, i mira que hem estat una terra tradicionalment oblidada per uns i altres… però aquella vegada alguna cosa va ser diferent. Volien condemnar a la mort a una de les parts més emblemàtiques de la nostra zona, el Delta, i ho volien fer per emportar-se l’aigua lluny, i no per a regar… sinó per a especular!

Durant molts anys vam omplir places i carrers de color blau, grans i menuts, prenent consciència que som Terres de l’Ebre i que la única manera de defensar casa nostra i començar a créixer i acabar amb tots els dèficits històrics era amb la lluita. Des de llavors quan algú ens pregunta d’on som diem ben orgullosos: de les Terres de l’Ebre! I no ho vam fer sols, sinó que gent vinguda d’arreu de Catalunya, va ajudar-nos a omplir els carrers per defensar el Delta, i junts vam guanyar.

Ara, 10 anys després, quan ja ens pensàvem que aquesta batalla l’havíem guanyat, tornen a governar aquells pardals que ens van intentar fotre l’aigua un cop. Vestint-lo d’una altra manera, però amb la mateixa conseqüència: si no arriba prou aigua, no podrem viure del nostre riu. I sense això, les Terres de l’Ebre morirem. No comptaven, però, que aquell monstre que van despertar, segueix ben viu i organitzat!

Diumenge tots i totes a les 11:30 a Sant Jaume per fer una bona riuada blava i deixar-los ben clar a estos assassins d’arena que si volen aigua, al mar l’hauran d’anar a buscar!

Us deixo, també, una cançó que s’ha convertit en un dels nostres himnes “l’aigua no està en venta” de Pepet i Marieta. Perquè si una cosa hem tingut i sempre tindrem la gent de l’Ebre, és esta manera de dir les coses 😉

Les Terres de l’Ebre seran Països Catalans, o no seran

Avui vull escriure aquest post fent una xicoteta reflexió sobre la meua terra. Com veureu, aquesta naix de les paraules de Duran (dites després que l’Alfred Bosch ensenyes a la tribuna del Congreso una estelada i cridés: “visca Països Catalans lliures i independents!”). Però no vaig a parlar de Duran, Alzamora o Torrent… sinó que vull fer en veu alta una reflexió que fa temps que vaig fer.

Sóc d’Ulldecona, un poble de les Terres de l’Ebre, una terra de no frontera (l’únic que em separa de terres valencianes és un riu sense aigua ni cocodrils, com diu una bona amiga).  La gent de banda i banda del riu Sènia ens passem el dia amunt i avall, creuant el riu, sense notar cap barrera ni frontera entre la seua gent i els seus pobles i paisatges: uns hi van per a treballar, altres a comprar, altres per oci, altres per festejar, veure la família…

La gent del sud de Catalunya, com del nord del País Valencià vivim en la mateixa filosofia: gent tranquil·la, de xalar però treballadors, que ens agrada anar construint la vida entre els nostres. Però som molts els que no ho podem fer,  perquè hem de marxar per estudiar i/o per treballar després, ja que som unes terres abandonades. Durant dècades ens hem trobat que aquells que han governat no ens han tingut en compte: ni bones carreteres ( i menys gratuïtes!), ni bona comunicació en tren (recordeu que som l’últim tram on hi ha un sol ample de via), ni desenvolupament econòmic…

I perquè no s’han volgut preocupar de nosaltres, em direu? Què no som part del seu territori? Doncs, penso, que tant per un costat com per l’altre ha estat fet amb tota la intencionalitat. Això d’unir amb bones infraestructures i desenvolupar econòmicament aquella zona els produeix un rebuig total, per la seua concepció regionalista del territori: i si ens donem compte que la gent d’Ulldecona, Vinaròs, la Sènia, la Jana, la Galera, o Sant Mateu no són diferents? I si van més enllà i s’adonen que podem anar de punta a punta del país sense necessitat de traductor i sentint-nos a casa nostra?

En definitiva, i si descobrim que som Països Catalans? Doncs potser seria hora que anéssim traient-nos la por de parlar-ne obertament, de pensar qui som i qui volem ser (i ja no sols per nosaltres, sinó per les futures generacions) i ser-ne conseqüents. Perquè el futur del nostre territori, depèn molt més del que us podeu imaginar de poder o no ser lliures i de ser-ho tots junts. I sinó, perquè gasten tantes energies en negar-nos l’existència, voler dividir la nostra llengua i silenciar tots aquells que sí volem construir uns Països Catalans lliures?

Fins que no deixem de ser una terra de “no-frontera” per ser el centre dels Països Catalans, les Terres de l’Ebre no podrem ser.