On són les dones empresàries? Una imatge que ho diu tot

Segons la imatge que es van realitzar els membres del grup “Puente Aéreo” dimarts a la nit quan es van trobar per sopar amb el príncep Felip, no existeixen.

Aquesta imatge ha suscitat molts comentaris a les xarxes socials en les últimes hores, molts fent referència al fet que no hi havia cap dona empresària en aquella trobada. De fet, moltes dones polítiques han fet publicacions en aquest sentit i compartien el desig i reclamació que en la formació del nou país hem de fer les coses diferents, i si comencem de nou, fer-ho també en igualtat de condicions entre homes i dones. Ja era hora!, he pensat.

Segon les dades de l’Observatori Dona i Empresa, fa falta incorporar 865 dones als consells d’administració i 2700 dones en la direcció de les empreses catalanes per poder assolir el 40% de representació de dones. Sols el 29% de les empreses, tenen alguna dona en el seu consell de d’administració, xifra que baixa fins al 13% en el cas de les empreses amb més de 250 treballadors.

De fet, mentre el 60% de les titulades univesitàries són dones, sols el 4,5% tenen algun càrrec de direcció a les empreses. I quan mirem els salaris, la bretxa salarial també hi és present. Mentre que el 44% dels homes directius tenen sous superiors a 50.000 euros bruts anuals, les dones directives sols tenen sous superiors a aquesta xifra en el 16% dels casos.

Aquests dies, pròxims al 8 de març, potser caldria aprofitar l’augment de sensibilitat de mitjans de comunicació i administració sobre la manca de visibilitat, oportunitats i dificultats que encara patim les dones en la nostra societat, i especialment l’esfera laboral, per posar de relleu la necessitat urgent de posar en marxa polítiques i canvis d’actitud per part d’empreses i institucions que canviïn radialment aquesta situació.

Diu la Shirin Nebadi: “les dones constituïm la meitat de la població de tots els països. Apartar les dones y excloure-les de la participació en la vida política, social, econòmica i cultural significaria, de fet, privar a la població de qualsevol comunitat de la meitat de les seues capacitats”.

Seguirem deixant escapar tot aquest potencial?

El dia que Catalunya va descobrir que tenia sud. La #viacatalana vista per una ebrenca

Crec que a hores d’ara ningú posa en dubte que ahir vam fer de nou història. De fet, aquests últims anys hem vist com l’independentisme passava de ser una cosa minoritària a situar-se en el centre del debat polític a la nostra societat.

Si pensem en quins són els antecedents que ens ajuden a explicar el que vam viure ahir, per mi hem de posar en relleu tres moments concrets. El primer, la manifestació del 10 de juliol de 2010, on un milió de persones vam sortir al carrer com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut Català i que va servir com a moment de presa de consciència nacional per part de molta ciutadania. El lema “Som una nació, nosaltres decidim” demanava respecte a les nostres institucions i al resultat del referèndum celebrat entre la ciutadania catalana.

L’altre moment serien les consultes sobre la independència celebrades entre el 2009 i 2011 a moltes poblacions catalanes. Aquestes van servir per demostrar a la ciutadania que votar lliurement és l’exercici bàsic de la democràcia i, el que per a mi és més important, van ajudar a començar a vertebrar el que el que després s’ha acabat convertit en l’ANC, sobretot a nivell local.

I finalment la manifestació de l’11 de setembre de 2012, on un milió i mig de persones van sortir al carrer per reclamar la independència. Sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” els carrers de Barcelona és van omplir amb gent de procedència i perfils molt diversos. Podem dir que és el moment en què definitivament l’independentisme és converteix en hegemònic.

Aquest any, però, ha estat diferent. Per primera vegada no es feina una única macro concentració a Barcelona, sinó que, qui prenia el protagonisme era el Territori. I què ha significat això? Doncs que per primera vegada, molts habitants de la Regió Metropolitana (on hi viu el 70% de la població de Catalunya) han pres consciència que el país va molt més enllà i que en aquesta lluita, no ens podem deixar a ningú.

Les Terres de l’Ebre, per les seues característiques demogràfiques, era un dels espais més llargs a omplir amb una densitat de població baixa, per la qual cosa es va fer una crida a tota la gent de la RMB a mobilitzar-se i anar-hi (vaja, res que no fem nosaltres totes les vegades que fa falta anar-se a manifestar-nos a Barcelona) i la resposta de la gent no podia haver estat millor. Centenars d’autobusos, cotxes i qualsevol transport van omplir les carreteres cara al sud sabedors, que per primera vegada, els tocava a ells moure fitxa pel territori.  Ara és important no oblidar-ho per tal de que en el moment que fem la nova república, la fem més equilibrada territorialment.

A més, ahir va passar una altra cosa, molta gent que normalment no podia (o no volia) anar fins a Barcelona pera la manifestació, bé perquè tenia actes al seu poble, perquè volia celebrar la diada amb la família, o perquè simplement no volia pujar fins a Barcelona per anar a una manifestació, aquesta vegada hi han participat. I aquest és el cas, per posar un exemple, de la meua família, i segur que si hi penseu també coneixeu vosaltres a casa vostra o el vostre entorn gent que hi participa en un acte nacional per primera vegada.

I finalment encara va passar una cosa més que em fa sentir encara més orgullosa del meu país.  5000 valencians i valencianes, 3000 persones de la Catalunya Nord i, el dia anterior, 3000 illencs i illenques, ens van donar donar suport, van manifestar la seua voluntat a decidir com a poble i ens van recordar que per més que nosaltres fem via, no ens podem oblidar que som Països Catalans i que hem de lluitar tots plegats per una societat lliure, justa i per tots i totes!

La Diada que vam viure ahir, amb la seva #viacatalana, significa la maduració definitiva d’un procés que vam engegar fa molts anys i que, n’estic ben segura, veurem culminar abans del que podríem imaginar. Aquell dia, però, no serà el final, sinó l’inici d’una nova oportunitat per seguir lluitant per allò que val la pena de veritat: una societat socialment justa, on homes i dones tinguem les mateixes oportunitats i amb una ciutadania activa.

I ara, a partir del dia 12 què hem de fer?

Doncs seguir amb la lluita, tal i com ho sabem fer, perquè hem demostrat de nou, que l’exèrcit de formiguetes som imparables!

#formiguetesstyle

Sóc una quota

Fa temps que intento evitar haver d’escriure aquest article, però ja no he pogut aguantar més. Estic dolguda, emprenyada, desil·lusionada amb el procés que estem vivim i el paper que em reserva: sóc una quota (i fins i tot en determinats casos, ni això!)

Sempre diem allò de: “Volem fer un país nou per fer-lo millor, més just i en igualtat d’oportunitat per  tota la ciutadania. Per fer-lo igual no cal que ens hi posem”. Però realment és així?

M’agradaria que féssiu un petit exercici: cada dia és publiquen llibres, es realitzen xerrades, entrevistes o debats amb persones expertes sobre el procés de construcció del nou país. Com farem el procés? Quines lleis ens emparen? Quines infraestructures hem de crear prèviament? I quan siguem independents, com ens ho farem?… us heu fixat qui són? 3 exemple significatius:

• Membres del Consell de transició Nacional: 3 dones de 13 
• Participants en la Cimera pel dret a Decidir: 3 dones de 21
• Documental “Hola Europa”: 4 dones de 31
• Pacte pel Dret a Decidir: 11 dones de 63

Aquesta és la representativitat que ens espera a les dones en el procés de construcció del nou país? Aquesta serà la nostra quota de participació? En el millors dels casos (el Consell de Transició Nacional) no arriba al 25%!!! I si ens fixem amb el documental representen poc més del 10!!

Jo no sóc ni he de ser una quota, formo part de la meitat de la població i fins que no ens creguem que tinc les mateixes oportunitat que qualsevol company no podrem avançar com a societat. Sincerament n’estic una mica fins els ovaris de cada dia haver de fer-ho notar, de recordar que nosaltres també existim, d’haver de demanar que entre tots i totes fem un esforç per posar-nos al lloc que ens pertoca… i cada dia veig més gent que també ho veu i denuncia com d’injust i poc realista que és això, però potser ja seria hora que ens hi posem a treballar?

Si us penseu que ens quedarem de braços plegats observant com, de nou, construïm una societat desigual on se’ns relleva a un paper secundari, esteu ben equivocats. I cal, que totes aquelles persones que de veritat creieu en un demà millor, us poseu a treballar per canviar aquest fet.

Jo no vull ni menys ni més oportunitats que qualsevol dels meus companys. Simplement demano que aprofitem aquesta oportunitat que tenim per començar de nou per fer les coses bé d’una vegada per totes i no deixar-nos la meitat de la nostra població, perquè sols d’entrada ja estem perden la meitat del potencial com a societat.

Hi reflexionem? I sobretot, hi posem solució?