Un país normal

Últimament ens hem fet un fart de cridar-ho en manifestacions, escriure-ho en pancartes o piular-ho. De fet, si li expliquem a algú que no hagi estat al cas de l’actualitat política a casa nostra ens dirà que és ben normal allò que demanem… però pareix que mai unes paraules han volgut dir tantes coses. Demanem un país normal que volem viure en un país normal, on puguem decidir lliurement el nostre futur i com volem viure, sense coaccions ni ningú que decideixi per nosaltres. Doncs jo avui, 25 de novembre, també vull cridar ben fort que vull viure en un país normal.

• Un país normal que eduqui les noves generacions en la igualtat i el respecte
• Un país normal, on tothom tingui clar que els cels i el control no són mostres d’amor.
• Un país normal, on no s’invisibilitzin els masclismes quotidians que generen violència.
• Un país normal, on es preguin seriosament les denuncies per violència
• Un país normal, on no sigui normal dir que 21 dones han estat mortes als Països Catalans en mans de parelles o ex-parelles aquest any
• Un país normal, on també es reconegui com a víctimes a les morts induïdes
• Un país normal on les institucions plantin cara a la violència masclista i no li girin l’esquena
• Un país normal, on la fi de la violència masclista sigui la màxima prioritat de tota la societat

Perquè un país normal es aquell que dedica tots els recursos necessaris per eradicar la violència masclista. Aquell que fa programes de prevenció i conscienciació, específics per cada col·lectiu i grup d’edat. Aquell que regula l’acompanyament de víctimes durant la denuncia i la protegeix dels seus agressors. En definitiva, un país normal és aquell que vol viure lliure de violència masclista.

No podem seguir mirant cap una altra banda davant una de les problemàtiques socials més inherents en la nostra societat. Lluny de desaparèixer, els casos per violència masclista no fan més que créixer any rere any, i especialment és preocupant la situació entre les persones joves ja que sovint aquests comportaments van acompanyats de la falta de consciència de ser-ne víctimes o agressors. Avui serem notícia, però cal que ho siguem tots els dies si volem viure en un país normal. És feina de tots i totes fer-ho possible!

El dia que Catalunya va descobrir que tenia sud. La #viacatalana vista per una ebrenca

Crec que a hores d’ara ningú posa en dubte que ahir vam fer de nou història. De fet, aquests últims anys hem vist com l’independentisme passava de ser una cosa minoritària a situar-se en el centre del debat polític a la nostra societat.

Si pensem en quins són els antecedents que ens ajuden a explicar el que vam viure ahir, per mi hem de posar en relleu tres moments concrets. El primer, la manifestació del 10 de juliol de 2010, on un milió de persones vam sortir al carrer com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut Català i que va servir com a moment de presa de consciència nacional per part de molta ciutadania. El lema “Som una nació, nosaltres decidim” demanava respecte a les nostres institucions i al resultat del referèndum celebrat entre la ciutadania catalana.

L’altre moment serien les consultes sobre la independència celebrades entre el 2009 i 2011 a moltes poblacions catalanes. Aquestes van servir per demostrar a la ciutadania que votar lliurement és l’exercici bàsic de la democràcia i, el que per a mi és més important, van ajudar a començar a vertebrar el que el que després s’ha acabat convertit en l’ANC, sobretot a nivell local.

I finalment la manifestació de l’11 de setembre de 2012, on un milió i mig de persones van sortir al carrer per reclamar la independència. Sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” els carrers de Barcelona és van omplir amb gent de procedència i perfils molt diversos. Podem dir que és el moment en què definitivament l’independentisme és converteix en hegemònic.

Aquest any, però, ha estat diferent. Per primera vegada no es feina una única macro concentració a Barcelona, sinó que, qui prenia el protagonisme era el Territori. I què ha significat això? Doncs que per primera vegada, molts habitants de la Regió Metropolitana (on hi viu el 70% de la població de Catalunya) han pres consciència que el país va molt més enllà i que en aquesta lluita, no ens podem deixar a ningú.

Les Terres de l’Ebre, per les seues característiques demogràfiques, era un dels espais més llargs a omplir amb una densitat de població baixa, per la qual cosa es va fer una crida a tota la gent de la RMB a mobilitzar-se i anar-hi (vaja, res que no fem nosaltres totes les vegades que fa falta anar-se a manifestar-nos a Barcelona) i la resposta de la gent no podia haver estat millor. Centenars d’autobusos, cotxes i qualsevol transport van omplir les carreteres cara al sud sabedors, que per primera vegada, els tocava a ells moure fitxa pel territori.  Ara és important no oblidar-ho per tal de que en el moment que fem la nova república, la fem més equilibrada territorialment.

A més, ahir va passar una altra cosa, molta gent que normalment no podia (o no volia) anar fins a Barcelona pera la manifestació, bé perquè tenia actes al seu poble, perquè volia celebrar la diada amb la família, o perquè simplement no volia pujar fins a Barcelona per anar a una manifestació, aquesta vegada hi han participat. I aquest és el cas, per posar un exemple, de la meua família, i segur que si hi penseu també coneixeu vosaltres a casa vostra o el vostre entorn gent que hi participa en un acte nacional per primera vegada.

I finalment encara va passar una cosa més que em fa sentir encara més orgullosa del meu país.  5000 valencians i valencianes, 3000 persones de la Catalunya Nord i, el dia anterior, 3000 illencs i illenques, ens van donar donar suport, van manifestar la seua voluntat a decidir com a poble i ens van recordar que per més que nosaltres fem via, no ens podem oblidar que som Països Catalans i que hem de lluitar tots plegats per una societat lliure, justa i per tots i totes!

La Diada que vam viure ahir, amb la seva #viacatalana, significa la maduració definitiva d’un procés que vam engegar fa molts anys i que, n’estic ben segura, veurem culminar abans del que podríem imaginar. Aquell dia, però, no serà el final, sinó l’inici d’una nova oportunitat per seguir lluitant per allò que val la pena de veritat: una societat socialment justa, on homes i dones tinguem les mateixes oportunitats i amb una ciutadania activa.

I ara, a partir del dia 12 què hem de fer?

Doncs seguir amb la lluita, tal i com ho sabem fer, perquè hem demostrat de nou, que l’exèrcit de formiguetes som imparables!

#formiguetesstyle