Tag Archives: #paísnormal

La cançoneta que ja cansa

Estic cansada de repetir la cançoneta una i altra vegada, estic cansada de sentir com algunes persones em pregunten: ja hi tornem? Sempre esteu amb el mateix… I estic segura que, com jo, molta més gent n’està cansada.

On són les dones? Aquesta és la frase que es repeteix en cada programa especial, cada tertúlia, cada documental. Potser és que nosaltres, la meitat de la població, no estem capacitades per generar opinió pública o explicar com veiem algun fet des de la nostra expertesa.

Són moltíssims els exemples que puc posar, massa. Des del #PuntCatTV3 fins a l’últim 30 minuts #ParlemTV3 on es preguntava a una sèrie d’experts sobre el post 27s. Ahir, dels 14 experts en diferents matèries i representants de partits polítics, els 14 eren homes. Potser és que en tot l’Estat Espanyol no hi ha cap política, cap jurista o cap politòloga prou “bona” com per donar la seva opinió.

Us imagineu que en les tertúlies, entrevistes, documentals… sols hi apareguessin persones amb ulleres perquè dins l’imaginari social algú amb ulleres és algú amb aspecte d’intel·ligent? Us imagineu que no hi aparegués mai cap persona rossa perquè s’associa a persones “tontes”? No tindria ni cap ni peus això que dic, com tampoc ho té el que s’oblidi i s’invisibilitzi de forma sistemàtica al 50% de la població.

He de dir que em sento una mica decebuda. Som molta gent, cada dia més, qui demanem des de fa temps alguna resposta al tema, però sovint ens trobem amb la pitjor de les respostes: el silenci. Aquest cop també he demanat a TV3 i 30 minuts quina és la seva justificació però de nou no he rebut cap resposta.

I com ens ho hem de fer per solucionar aquesta falta de realitat poblacional? Com ens ho hem de fer per acabar d’una vegada per totes amb el masclisme imperant en els mitjans de comunicació? Doncs des de fa poc tenim una nova eina: la Llei d’igualtat efectiva entre homes i dones aprovada (finalment) pel Parlament el 8 de juliol de 2015. Una eina, que cal que comencem a aplicar i més als mitjans públics, que han de servir d’exemple per tota la resta.

Dins el Capítol I. Disposicions generals, l’article 25.C i l’article 25.I.3 parlen sobre la presencia de dones als mitjans de comunicació, llei que al meu entendre, no va complir ahir TV3 al emetre el capítol del 30 minuts, Parlem.

Article 25. Mitjans de comunicació i tecnologies de la informació i la comunicació

Article 25-CGarantir una participació activa de les dones, la presència paritària de dones i homes i una imatge plural de tots dos sexes en tots els àmbits, amb una atenció especial als espais de coneixement i generació d’opinió.

Article 25-I) Promoure el desenvolupament i la formació d’un esperit crític amb relació als continguts i biaixos sexistes

  • 3.El contracte programa de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha d’incloure mecanismes que garanteixin la representació paritària de dones i homes i que facin visible la realitat de les dones.

Quan parlem de les lleis que urgeixen desenvolupar per a la creació d’un nou país sovint ens oblidem la d’igualtat efectiva. De fet crec que no ens podem permetre un sol descuit més en aquest sentit, no ens podem permetre no tornar a escoltar les veus femenines en els nostres mitjans de comunicació públics.

Hi tenim dret i ens ho mereixem tots i totes, per una societat millor!

Anuncis

L’odi dels catalans

Es veu que als catalans ens han inoculat durant anys i panys un odi profund contra Espanya. I es veu que això ho han fet unes persones molt lletges i males persones, d’aquelles que roben als nens i que viuen en casetes fetes de dolços, com si d’un conte infantil es tractés.

Però alguns catalans, segurament per portar la contrària, fa temps que vam aprendre a no fer cas de tot allò que s’explicava als contes. I amb el temps vam descobrir que si la fera ferotge és queixava, per alguna cosa deuria ser.

Amb tota sinceritat i des del respecte, n’estem fins al cap damunt d’aquestes declaracions que busquen crear conflicte allí on no n’hi ha, sobretot quan es produeixen per gent que és o ha viscut molt temps a Catalunya. Saben perfectament que són mentida, però prefereixen mentir abans que reconèixer que a Catalunya alguna cosa passa.

I es que aquest és el problema de tot plegat. Una part es resisteix a reconèixer el problema (com quan el Zapatero es negava a dir que estàvem en crisi). No volen reconèixer que una part important de Catalunya n’està farta del tracte rebut durant dècades, està farta de demanar que vol votar i decidir sobre el seu futur i de rebre cada cop respostes negatives. Està farta de veure com es carreguen a cop de Tribunal Constitucional cada una de les mesures que s’aproven des del Parlament per imposar taxes als bancs, o acabar amb la pobresa energètica.

De la gent que demana votar, no tota és independentista, encara que alguns ho vulguin vendre així i diguin, a més, que som minoria. Hi ha molta gent que vol simplement exercir el seu dret ciutadà i decidir en quin país vol viure. Gràcies a les mostres d’amor i estima que arriben cada dia més es sumen a la llista dels independentistes. I és que els imputs que rebem per quedar-nos són simplement amenaces, coaccions o intens d’imposar un estat generalitzat de mal rotllo i conflicte social.

La carta d’amor de Felipe Gonzalez. Les declaracions de la Chacón, Borrell, Soraya Sáez de Santamaría, el ministre Fernandez Díaz, etc. Les portades de l’ABC i la Razón dia sí, dia també. Les vegades que ens han dit nazis, fins i tot ministres o ex presidents del govern. La reforma del TC impulsada pel PP per poder sancionar a Mas. L’intent de vincular junts pel sí amb la corrupció. Les amenaces del “xerif” Albiol, dient que “la broma se ha terminado”

I jo pregunto: què hi hauria més normal que fer un debat sincer i obert sobre els pros i els contres de seguir a l’Estat Espanyol? Què hi hauria més democràtic que deixar votar a una societat que demana votar i que ha demostrat en diverses ocasions que són majoria aquells que ho volen fer?

I és que hi ha una part de la societat espanyola que pareix viure constantment enfadada amb els catalans. I a mi, m’agafen unes ganes de federar-me….

Un país normal

1553254_882362238462870_5452574283911899491_oÚltimament ens hem fet un fart de cridar-ho en manifestacions, escriure-ho en pancartes o piular-ho. De fet, si li expliquem a algú que no hagi estat al cas de l’actualitat política a casa nostra ens dirà que és ben normal allò que demanem… però pareix que mai unes paraules han volgut dir tantes coses. Demanem un país normal que volem viure en un país normal, on puguem decidir lliurement el nostre futur i com volem viure, sense coaccions ni ningú que decideixi per nosaltres. Doncs jo avui, 25 de novembre, també vull cridar ben fort que vull viure en un país normal.

  • Un país normal que eduqui les noves generacions en la igualtat i el respecte
  • Un país normal, on tothom tingui clar que els cels i el control no són mostres d’amor.
  • Un país normal, on no s’invisibilitzin els masclismes quotidians que generen violència.
  • Un país normal, on es preguin seriosament les denuncies per violència
  • Un país normal, on no sigui normal dir que 21 dones han estat mortes als Països Catalans en mans de parelles o ex-parelles aquest any
  • Un país normal, on també es reconegui com a víctimes a les morts induïdes
  • Un país normal on les institucions plantin cara a la violència masclista i no li girin l’esquena
  • Un país normal, on la fi de la violència masclista sigui la màxima prioritat de tota la societat

Perquè un país normal es aquell que dedica tots els recursos necessaris per eradicar la violència masclista. Aquell que fa programes de prevenció i conscienciació, específics per cada col·lectiu i grup d’edat. Aquell que regula l’acompanyament de víctimes durant la denuncia i la protegeix dels seus agressors. En definitiva, un país normal és aquell que vol viure lliure de violència masclista.

No podem seguir mirant cap una altra banda davant una de les problemàtiques socials més inherents en la nostra societat. Lluny de desaparèixer, els casos per violència masclista no fan més que créixer any rere any, i especialment és preocupant la situació entre les persones joves ja que sovint aquests comportaments van acompanyats de la falta de consciència de ser-ne víctimes o agressors. Avui serem notícia, però cal que ho siguem tots els dies si volem viure en un país normal. És feina de tots i totes fer-ho possible!