Oci, joc o sexisme?

Ningú creu ja avui en dia que el joc no té influència sobre els nens i nenes. La tipologia dels jocs, les persones que hi participen, els colors i formes que predominen en les diferents eines o materials que fan servir.. tot, acaba influenciant en la socialització dels més menuts, reforçant determinats valors i comportaments que assumiran com a “normals”. I sobre això us voldria parlar una mica avui.

Aquesta setmana ha tornat a saltar a la llum la problemàtica amb els centres Princelandia, arran de la seva obertura a Sabadell i Granollers. Pels que no els coneixeu aquests centres, són una espècie de Spa per a nenes, on es poden realitzar diverses d’activitats totes elles relacionades amb l’aspecte físic.

A principis de setmana em trucava un periodista de La Vanguardia perquè volien conèixer quin era el motiu de l’oposició de les JERC a aquests tipus de centres i li vaig començar explicant que l’oposició venia de lluny, concretament del 2011, quan es va obrir un d’aquests centres a València i des de Canal 9 se’n feia un publi reportatge (us volia posar el link però ens han deixat sense senyal). Sempre hem defensat que aquests tipus de centres perpetuen una societat patriarcal i no ajuden a construir una societat igualitària ja que es basen en la premissa que l’aspecte físic, i concretament el de les noies, és més important que les capacitats personals i intel·lectuals.

Els centres Princelandia no són més que la cara més visible i fins cert punt anecdòtica d’una problemàtica molt més gran: la socialització i adquisició de rols dels infants a través del joc. Són reflex d’una societat on s’imposa la imatge exterior, i especialment la de les dones, fent-nos esclaves del nostre cos, la forma de vestir o fins i tot les preferències que hem de tenir a l’hora de gaudir de l’oci

El problema per mi no és que una nena es vesteixi de rosa i es pinti les ungles, o li agradin les princeses, sinó que el problema és tenir un espai on se li digui que si vol ser una bona dona, ha de tenir un aspecte físic determinat i agradar a la resta. Fer arribar aquest missatge a les nenes, acaba provocant que pensin que el més important és el seu aspecte físic i no les seves capacitats.

Ara que comença la campanya de Nadal i ens passem el dia veient anuncis de joguets, sols ens hem de fixar una mica per veure la quantitat de joguines que ens volen vendre amb missatges gens propis d’una societat del sXXI. Cada any les empreses lluiten per aconseguir ser tendència amb les seves joguines i sovint recauen amb els tòpics la rèplica dels rols més tradicionals. Si volem crear una societat d’homes i dones lliures cal que comencem per evitar que els més petits segueixin repetint els comportaments que volem canviar entre els adults, i això passa, entre altres coses, per un model de joc i oci inclusiu i no sexista.

Molt més que una qüestió de talla

Com cada dia, avui abans d’aixecar-me m’he estat una estona escoltant la ràdio. De cop escolto una notícia que em sorprèn: Mango amplia el seu segment comercial i desenvoluparà una nova línia per a “talles grans”, a partir de la 42. I el Basté (sempre escolto Rac 1), ho anunciava com una gran i positiva notícia. I jo em pregunto, és una bona notícia que una empresa faci una col·lecció especial per a gent més grossa? I encara més, hem de considerar una talla 42, una talla per a persones grosses?

Intentaré expressar la meua opinió, ja que el tema em preocupa i particularment, perquè dia a dia veiem com creixen els casos de trastorns alimentaris i cada cop entre gent més jove, tant nois com noies.

El mercat de la moda i l’estètica mou milers de milions al món i és ben conegut que no és un mercat fàcil de canviar. De fet, diverses vegades s’ha intentat regular algunes coses com el pes mínim que han de tenir les models de passarel·les i també d’anuncis (aquesta batalla en alguns països ha començat a tenir tímids èxits, per exemple a Israel). També institucions com la UE, que publica constantment recomanacions per a què els països membres promoguin lleis a favor de coses com, un tallatge complet. De fet, no sé si recordareu una campanya del govern de Zapatero, on el que es pretenia era adequar les talles al model real de dona. Finalment, aquesta proposta es va acabar quedant en res perquè algunes de les marques més populars van dir que elles no canviarien les seues mides.

Vivim constantment pressionats pel nostre aspecte. Estem envoltats d’imatges que irradien un reflex que no és per a res la real. Imatges retocades amb moltes hores de Photoshop, maquillades i vestides per semblar més primes, sense defectes i que tenen les “mesures perfectes”, segons ells sempre, clar. I això, ens agrade o no, ens afecta a tots. Però especialment afecta als més joves, fins al punt que ja nens i nenes estan obsessionats per la seva imatge.

La culpa és de tots nosaltres, per no plantar-nos i dir prou. Heu marxat mai d’una botiga dient que no hi tornareu (i ho heu complert) a entrar perquè us han dit que no feien talles més enllà de la 40? I ho heu comentat a la vostra gent coneguda per a que tampoc hi vagin? Jo personalment, n’estic farta d’entrar a un lloc i que em mirin mal quan els pregunto si tenen talles 44.

Per tant, per mi el fet que una empresa com Mango ara, per ampliar el seu mercat, decideix que vol fer una col·lecció especial per a dones grosses em sembla una mala decisió. I m’ho sembla, perquè no ens acosta a trencar amb aquest model estètic dominant que ens fa ser esclaus de la nostra imatge, com si fóssim duplicats els uns dels altres. No hagués estat millor que Mango, per ampliar mercat, hagués ampliat les talles que ofereix a les botigues que ara té? No hagués estat més adequat que Mango, hagués comunicat que canvia el seu tallatge per un més real i que l’adaptarà als diferents tipus de cos? Què potser d’aquesta manera es pensa que hauria perdut clients? O és que les que tenim una talla 42 cap amunt no som dones del seu gust per portar la col·lecció principal?

Altes o baixes, grosses o primes, tinguem els malucs més o menys amples, els pits de determinada talla i forma… mireu si hi ha coses a tenir en compte a l’hora de prendre mides!

Si som conscients d’aquesta falsa imatge que ens volen fer creure sobre nosaltres, podrem deslliurar-nos d’ella. Així que, si encara no ho feu, quan us mireu al mirall observeu bé, veureu algú preciós!

Els Pets, com sempre, saben explicar-ho molt bé 😉