El 8 de març, com tots els dies, lluitem pels nostres drets!

El 8 de març commemorem el dia Internacional de la Dona Treballadora i rememorem els actes ocorreguts el a principis del sXX als Estats Units i concretament la crema a Nova York de més d’un centenar de dones per part del seu patró quan estaven tancades a la fàbrica on treballaven per reclamar millores en les seues condicions laborals. De fet, no va ser un fet aïllat, hi va haver més actes com aquests.

Durant aquells anys, hi ha una primera onada feminista per la lluita dels drets de les dones, molt centrada en aconseguir el sufragi femení. Així, durant la segona Conferència Internacional de Dones Socialistes es proposa l’establiment del Dia Internacional de la Dona, que durant aquells anys es celebra el 19 de febrer.

Així és fins al 1917, quan es produeix una gran manifestació de dones Russes el 8 de març que surten al carrer per protestar per la manca d’aliments. A partir dels 70, amb la segona onada feminista que busca tornar a posar en l’agenda política la lluita per la igualtat de drets entre homes i dones, es torna a celebrar aquesta jornada per posar en manifest les desigualtats estructurals que patim les dones al món, concretament pel que fa a la nostra participació al mercat laboral. A partir del 1977, les Nacions Unides declaren aquesta jornada Dia Internacional.

Però què ens trobem sovint avui quan arriba aquesta data?

Moltes institucions, associacions i fins i tot empreses es dediquen a fer actes sense més sentit, perquè “toca”: classes de cuina, festes, xerrades sobre temes que no tenen res a veure… actes superflus que res tenen a veure amb el fet que si tenim aquest dia marcat al calendari com a important, és per manifestar que encara avui patim unes desigualtats estructurals que hem d’eliminar. Unes desigualtats laborals que es perpetuen i accentuen al llarg de les nostres carreres professionals.

N’estic una mica cansada de trobar-me anuncis “per a tu, que ets dona” on m’inviten a anar a una festa privada amb striptease masculí (es veu que sols les dones heterosexuals podem fer una festa…), a fer un taller de maquillatge, de cuina, a parlar sobre el càncer de mama o bé a fer un dinar en un restaurant concret perquè tenim descompte…

Cal, doncs, que en fem pedagogia des de tots els àmbits, que expliquem el per què del 8 de març i aprofitem per fer reflexionar sobre les condicions desiguals que patim les dones a tota aquella gent que en el seu dia a dia no es para a pensar-hi, i sobretot, cal que no ho fem sols un dia a l’any. Es cosa de tots i totes que algun dia puguem deixar de reivindicar aquesta diada de lluita internacional.

81 anys del sufragi femení i tot un camí per recòrrer

Avui fa 81 anys que es va aprovar el dret a vot de les dones a l’Estat Espanyol. El debat sobre el sufragi femení es va iniciar a finals del sXIX (de fet Nova Zelanda va ser el primer país en aprovar-lo al 1897, tot i que no tenien el dret a ser escollides) i va agafar la seva embranzida a principi del sXX quan es va estendre el debat per els Estats Units (tot i que no es va aprovar el dret fins al 1965 ja que del 1920 fins aleshores sols podien votar les dones “blanques”, igual que els homes).

 En el cas de l’Estat Espanyol, però, el dret a vot de totes les dones sense restriccions es va aprovar el 1931 (abans, durant la dictadura de Primo de Rivera, podien votar a les dones majors de 23 anys no casades). El debat es va portar a terme per algunes activistes dels drets de les dones com la Clara Campoamor, que s’enfrontaven a la postura d’aquells que defensaven que les dones no eren prou intel·ligents per votar o no tenien voluntat per fer-ho (postures defensades en dretes i esquerres).

 81 anys més tard, ens trobem en una situació completament diferent, però amb alguns detalls que ens demostren que encara avui no podem donar per tancada aquesta lluita. La possibilitat que siguem escollides com a representants del poble, és molt més reduïda que la dels nostres companys, tot i l’aplicació de quotes, una mesura que mai ha estat exempta de polèmica, però que és necessària si volem canviar les coses. Hi ha normatives que es creen per ajudar a canviar les coses, i aquesta en seria un clar exemple de les que ajuden a provocar els canvis socials i acabar amb les desigualtats existents entre homes i dones. Però les lleis sols ajuden en el marc legal, el canvi real l’hem de fer la societat.

 De fet, la reflexió d’avui va molt lligada al meu anterior post “Cal pensar-hi: detalls que ho canvien tot” i ens indica, una vegada més, no vivim en plena igualat real. Sols cal que en penseu un moment: Qui són els vostres referents polítics? Quantes dones polítiques coneixeu? I quin perfil/paper sovint han de fer aquestes? I és què l’esfera pública encara avui és un espai sovint dissenyat per i per als homes. Les maneres de fer, els horaris (sovint difícils de conciliar amb altres coses, però aquest seria un tema a banda a parlar, el de la conciliació familiar-personal-laboral), el perfil del que es requereix i un llarg llistat de detalls que en el fons, ens dificulten l’accés en igualtat de condicions a les dones.

 Aquests dies que els partits comencem a preparar la campanya i a dibuixar les llistes electorals, és un bon moment per reflexionar sobre quin és l’estat de les coses i pensar si fent alguns canvis, podem millorar aquestes coses.

Per petits que ens semblin, ho canviaran tot