Category Archives: benvinguda

Quan ens organitzem som imparables!

Dijous va passar una cosa extraordinària, una d’aquelles que formarà part d’un moment que sempre recordes amb orgull i il·lusió.

La presentació del manifest d’On són les Dones va superar totes les expectatives que ens haguéssim pogut fer. Les dues sales del col·legi, plenes a vessar i molta gent seguint-nos des de casa seva a través de xarxes i streaming.

On són les dones és un grup que va sorgir de forma espontània per recuperar la nostra veu als mitjans de comunicació. A través de les xarxes ens hem anat posant en contacte i ens hem organitzat per tal de fer-nos visibles i reclamar allò que ens pertoca, perquè no és normal que el 80% de l’opinió estigui en mans del 49% de la població.

Cadascuna hi aporta el seu granet de sorra. Hi ha unes companyes que fan una feinada impressionant fent el recompte, altres portant xarxes, altres publicant al bloc, altres fent difusió… i totes treballem per fer possible un canvi real. I tot això organitzant-nos a través d’un grup de Telegram, molt actiu xD

De fet, la majoria no ens coneixíem entre nosaltres, ja que venim cadascuna de llocs diferents i finalment dijous ens vam desvirtualitzar: “tu qui ets?”, “ah, tu tens la foto d’esquena!”, “i tu tens l’avatar sense foto!”, tot entre riures, i una mica de nervis per l’acte.

Organitzar-nos ens permet posar-nos fites i avançar més fermament. El primer objectiu d’aquest col·lectiu era fer visible que hi ha una flagant desigualtat en quan a la veu de les dones als mitjans de comunicació. I aquest repte ha quedat més que assolit amb les 3000 firmes al manifest en 5 dies, la repercussió a xarxes (vam ser TT!), i tota la gent que ens va acompanyar dijous.

Ara és el moment de treballar per generar els canvis necessaris. I per tant cal que administracions, mitjans de comunicació públics i privats, organitzacions de professionals… facin també un pas endavant. Dijous moltes hi van ser, ara és el moment de prendre mesures i anar corregint aquest desequilibri en la balança que ens deixa sense la meitat de les opinions.

I ho aconseguirem, no en tinc cap dubte. Perquè quan ens organitzem, som imparables!

Per cert, ja us hi heu sumat? 😉

http://onsonlesdones.blogspot.com.es/p/manifest-on-son-les-dones.html

Anuncis

Per unes condicions laborals dignes per tothom!

El treball no és més que la suma de tasques i feines que ens permeten funcionar com a societat, per tant, com l’organitzem i el valor que li donem a cada una d’aquestes tasques, deriva en un tipus de societat o altra.
Fins abans de la crisi de 2008, l’accés a un lloc de treball permetia cobrir les necessitats bàsiques per a viure. Socialment tenir feina s’equiparava a estar “dins el sistema” i es posava el focus de la pobresa i exclusió social sobre aquelles persones que no tenien feina. A més, durant dècades, hi ha hagut una forta relació entre la formació, l’accés a la feina i l’ascens social.
Tots aquests paradigmes es van esmicolar de cop amb l’arribada de la crisi social i econòmica que ha sacsejat les societats occidentals, i que en el cas espanyol ha tingut un fort impacte en l’estructura social i política. Aquesta crisi, però, alguns sectors l’han aprofitat per generar un canvi estructural que ha minvat drets civils i laborals, i ha acabat amb molts avenços socials que creiem que ja teníem consolidats.
Un dels debats centrals durant la crisi ha estat la reducció de les taxes d’atur, però trobem que la recuperació que se’ns vol vendre per part de postulats neoliberals, s’ha fet a costa de les condicions laborals dels treballadors i treballadores. Per posar algun exemple, les reformes laborals de 2010 i 2012, que han minvat els drets dels treballadors i especialment de les treballadores.
El resultat d’aquestes polítiques és una clara precarització de la classe treballadora i un nou paradigma on la feina ja no és garantia de cobrir les necessitats bàsiques per viure. I quan parlem de pobresa avui, cal que ho fem en clau femenina, i especialment posem l’atenció a les famílies monomarentals.
Les dones hem estat històricament les menys afavorides dins l’estructura laboral. Hem patit i patim segregació horitzontal i vertical, que deriven en una bretxa salarial del 25% i un sostre de vidre que no ens permet accedir a llocs de responsabilitat. I aquesta crisi o estafa, ha fet que tornem a fer molts passos enrere i s’hagi vist agreujades les nostres condicions laborals. Les desigualtats que sempre hem patit, avui són encara més profundes.
Si volem una societat millor, que és el motiu pel qual volem construir la República Catalana, cal que garantim condicions laborals que permetin una vida digna, on el sexe no sigui un motiu de discriminació laboral.
Sortim i reivindiquem l’1 de maig, i fem-ho en clau de gènere!

Article publicat originàriament a http://locals.esquerra.cat/baixllobregat

Els “mascles” amenaçats

Em fan arribar la informació sobre una trobada que es celebra dissabte a Barcelona. Són els Return of Kings, un col.lectiu que pretén organitzar a nivell mundial un blocaire nord-americà, Roosh Valizadeh.

Bàsicament, dins de les seves tesis, aposta per la prohibició del treball remunerat de les dones, defensa el patriarcat i fa apologia de la violència masclista arribant a demanar la legalització de les violacions. No cal que us digui, que la culpa de tots els mals del món, que els afecten en especial a ells, i que posen en perill tot el seu sistema som nosaltres, les dones.

Vestits sota una un paradigma de nova masculinitat (malentesa ja que no deixa de ser la masculinitat més rància i retrògrada de sempre) fan apologia del masclisme, el patriarcat, la violència masclista i les violacions. De fet aquest cap de setmana s’havien organitzat més de 165 trobades en més de 40 països diferents.

El pitjor de tot plegat és que hi haurà gent que no ho veurà malament. De la mateixa manera que sovint sents crítiques i queixes de l’estil: ‘i quan és el dia de l’home?’; o “i la violència feminista, què?”; o “i la muntanya de denúncies falses que posen les dones separades per fer mal al seu ex?”; o…. D’aquesta mateixa manera sents arguments a favor d’aquells que creuen que les coses abans estaven millor, i que no entenen quina necessitat tenim de seguir reclamant els nostres drets, que ja ens han “donat” prou! De fet, a tots els podem ficar al mateix sac.

Hi haurà homes que fins i tot ho trobaran atractiu. I no ens enganyem, qui més atractiu ho trobarà són els més joves, socialitzats en una cultura de la immediatesa, el no esforç i la individualitat entesa com a jo individual i no col·lectiu, que no tenen assimilats els valors d’una societat que treballa en comunitat. Aquest joves, que vivien en un núvol, i que la crisi econòmica els ha fet caure de cop en la realitat més dura i els ha provocat una crisi de valors col·lectiva. Els mateixos joves que TOTES les estadístiques i estudis ens indiquen que exerceixen cada cop més conductes violentes i han normalitzat la violència masclista.

Per sort, finalment aquestes reunions han estat cancel·lades. Per por, segons diu el seu promotor. Serà per por a caure en les seves pròpies contradiccions, perquè en el fons saben que aquest comportament retrògrada, primari i masclista no té cabuda en les societat del sXXI.

Aprofitem, però, aquestes coses per obrir els ulls, i posar-nos tots i totes les nostres ulleres liles. Comencem a a ser capaços de detectar cada una de les situacions diàries on patim desigualtat i reflexionem sobre elles. I finalment fem el pas, deixem de fer-les o treballem perquè no es repeteixin.

Masclistes, neomasclistes, misogins i Roosh Valizadeh del món, desapareixeu. Ens fareu un favor a tots i totes!

De professió: “sus labores”

mujer_perfectaAixò ha de ser una notícia del Be negre, o de el mundo today, vaig pensar en veure la notícia. Però no, no ho era… després de l’enrenou sobre el modul de grau superior de Tauromàquia ara ve el de la neteja i especialització en la llar.

“Com se’ns ha passat?” Va ser la següent cosa que em va venir al cap. “Si fins i tot està publicat al BOE del 29 d’agost! Com als polítics d’esquerra, al moviment feminista i a tota la societat en general se’ns ha passat una cosa com aquesta?! I les que ens deuen colar!” Vaig sentenciar el dissabte a la nit quan em vaig assabentar de la notícia. Després de la ràbia, del sentiment d’impotència i de deixar-ho pair uns dies, m’he tornat a mirar el BOE.

La proposta del Ministeri és fer un nou títol de formació professional bàsica “Título profesional básico en actividades domésticas y limpieza de edificios”. I fins aquí, sobre paper, tot és molt acceptable. Una nova formació que permeti als professionals de la neteja conèixer millor la seva feina i especialitzar-se. Però et vas llegint tot l’annex del BOE on s’especifiquen els mòduls i les activitats relacionades i et va venint una olor que no saps com descriure però és ben molesta, i tot va agafant un to gris i desgastat. I llavors recordes a la Falange.

La secció femenina de la Falange va jugar un paper molt important en la socialització de les dones durant més de 4 dècades a l’Estat Espanyol. Van ser les encarregades de marcar el paper polític i social de les dones, i ho van fer a través de cursos, manuals i amb l’ajuda de les polítiques públiques. Des dels primers dies del franquisme, quan es fa un decret que obliga a ensenyar les tasques domèstiques en les escoles femenines, com també a l’obligació de segregar per sexes a les escoles. L’any 41 s’unifiquen totes aquestes matèries sota una assignatura obligatòria sobre la llar.

I ja em perdonareu, però el que avui proposa el PP sota un títol de formació professional, em recorda massa a tot això que ara comentava. Igual que amb la reforma de la llei d’avortament, les propostes del PP venen motivades per una idea retrògrada, sexista i casposa de la nostra societat.  No són propostes motivades per una necessitat social, o perquè la societat les reclami, sinó per una clara voluntat de canviar les coses, a pitjor! Vosaltres també teniu la sensació que pareix que vulguin fer un pas enrere en el temps a fa 30 o 40 anys?

No cal buscar excuses ni justificacions, el PP sap perfectament què fa. Ha de pagar els favors de la Conferència Episcopal i els lobbys de dreta, pro-vida i pràcticament feixistes que els van ajudar a guanyar les eleccions. I tornaran a guanyar el pròxim 20 de desembre.

Amb aquesta Espanya no hi tenim res a fer. Una societat que no vol canviar i que prefereix seguir amb la bena als ulls no mereix que li dediquem més temps nostre. Deixem doncs, de pertànyer a un estat que viu d’enyorança al passat i construïm una nova República Catalana. Ens mereixem viure al s. XXI.

Independència! Però per a què?

Aquest article pretén ser una segona part del que vaig fer després de la diada de Catalunya: 11 de setembre de 2012: i ara què?, un cop convocades les eleccions al parlament català i en plena pre-campanya, que han allargat l’eufòria inicial del post 11S i no ens ha permès tornar a un estat més “normal”, per poder pensar bé les coses abans de continuar avançant en el camí cap a la independència.

El cert és, però, que estem vivint en un moment envoltats d’una aura d’il·lusió generalitzada. Vas pel carrer i sents a gent parlar sobre el quan siguem independents, el nerviosos que estan els espanyols o, segons el dia, declaracions de Vidal-quadras, Monago, Wert o similars .

La majoria social per la independència, més concretament, la majoria social pel dret a que el poble català pugui decidir quina ha de ser la seua relació amb l’estat espanyol, ja la tenim. Molts d’aquells amb qui no fa ni un any discutia sobre la necessitat de crear un nou estat si volem ser lliures, avui es declaren independentistes. I això és bo, molt bo, perquè vol dir (no que teníem raó, que també podria ser…) sinó que hem estat capaços d’anar convencent poc a poc, fins que hem fet girar la truita i ara ja som majoria.

I també es parla d’aquestes eleccions, molt més del que havia sentit parlar en un període pre-electoral en anys. I és normal, crec jo, que se’n parli perquè el moment acompanya i així espero que també es notí amb un augment de la participació. I per mi, en aquestes eleccions tots ens hi juguem molt, més del que pensem potser. I la pregunta no és si tindrem o no majoria parlamentària a favor de la independència (o de fer un referèndum on tota la ciutadania ens puguem manifestar a favor o en contra), perquè és evident que sí i que amb una mica de sort aquesta majoria serà àmplia, sinó per a què la volem la independència?

I aquesta serà precisament la pregunta més important que ens tocarà respondre en aquestes eleccions, i cal que tots i totes ens ho pensem bé. N’hi ha alguns que preferirien que això ho deixéssim per després de la independència, però jo em pregunto perquè? En tot cas, això seria així si encara haguéssim de guanyar la majoria social independentista, però no hem quedat que això ja ho tenim? És la totalitat del Parlament electe qui haurà de tirar endavant el procés, no una sola persona o partit (per mi aquí ens equivocaríem fos quin fos el partit, ja que la societat és molt més complexa).

L’horitzó és un però tenim dos camins per arribar-hi: o girem pel camí de la dreta, o girem pel camí de l’esquerra. I això no vol dir que els que en triïn un són millors que els que en triïn l’altre, tots dos són legítims (faltaria!). Però cal que tothom actuï en conseqüència, deixi per un segon de banda el debat independentista (que ja el tenim, i ja som majoria) i pensi quin és el camí que tira per arribar-hi i per construir un nou estat lliure.

I jo ja he triat el meu, fa temps, que és el d’un estat més just amb igualtat d’oportunitats per tota la ciutadania amb independència del sexe, lloc de naixement o classe social.

Com diu el bon amic i lluitador incansable Joan Tardà: “som republicans i independentistes accidentals” Doncs això, #joJERC #joERC

La Marató, de la pobresa?

El primer que vaig pensar en saber que es faria una marató dedicada a la pobresa va ser que per fi és feia una edició no destinada a la investigació mèdica. No perquè no pensi que no s’han de fer, al contrari, sinó perquè penso que és molt encertada la idea d’obrir La Marató de TV3 a investigacions científiques no mediques i al treball contra la lluita de les desigualtats socials. Però l’enfocament no és el correcte, ja que s’ataca de manera no estructural, és a dir,  no buscant l’origen del problema i ni la seua solució, a més que pareix que es vulgui fer ara per justificar o dissimular determinades polítiques del govern.

Ens trobem amb una situació social realment complexa i complicada, moltes famílies es troben al límit i cada dia són més aquelles que no disposen de cap ingrés, o que els fan fora dels seus habitatges, o aquells joves que no poden iniciar una vida perquè no disposen de cap oportunitat… En aquest sentit, un bon indicador és mirar quin és el percentatge de pobresa infantil (ja que fa referència directa a les famílies, perquè aquest nens viuen amb famílies) i aquest ha augmentat un 30% en els últims dos anys segons ens indica un últim informe d’Unicef. I què vol dir això? Doncs vol dir que les famílies on viuen aquests nens durant els últims dos anys han patit un empobriment creixent que les ha fet situar en el llindar de la pobresa. En la seua majoria famílies joves, o encapçalades per dones soles (tal i com ja han indicat altres estudis i entitats com el Banc d’Aliments o Càritas sobre el perfil de les persones que atenen. Senyalen en ambdós casos que en poc temps han vist un canvi molt accelerat del perfil de les persones que els demanen ajuda)

I que té a veure tot això amb una edició de La Marató destinada a acabar amb la pobresa? Doncs tot i res, perquè aquesta marató no és més que una escenificació pública de la mala consciència d’aquells que ens han portat a la situació que ens trobem (i si no penseu així mireu qui en són els patrocinadors). I el que encara em fa patir més, tot apunta a que aquesta escenificació té darrera la voluntat d’un canvi de model de benestar impulsat des de l’actual govern català. És a dir, aquesta marató vol servir per acabar amb el procés que ja porten treballant amb totes les retallades ideològiques que estan duent a terme: passar de l’Estat del Benestar a l’Estat de la Beneficència.

 Però amb mi no hi compteu per a això. No vull ser còmplice d’hipotecar el futur de tota la meva generació i de les generacions futures, ni de no voler governar per a les famílies, ni la nostra societat.

Aquesta, senyors, no és la meua Marató

Sant Jordi

Avui és un dels dies més m’agraden de l’any. Els carrers de tots els pobles s’omplen de gent passejant, remenant llibres, mirant roses, i fent una mostra d’amor cap a aquelles persones que estimen.

De llibres n’hi ha per tots els gustos: amb dibuixos, amb fotografies, pràctics, d’aventures, d’amor, d’anàlisi social, biografies, d’història… sigueu grans o petits segur que trobeu el que us agrada!

I de roses també en trobareu per tots els gustos: amb presentacions i colors del més variat! A mi, però, el que més m’agrada és que facin una bona olor… i si són de color groc molt millor!

Aprofiteu, doncs, per sortir i remenar, triar i regalar a tots aquells que us estimeu una petita mostra de la vostra estima

Bon Sant Jordi 2012!