Un simple tros de carn

Un simple tros de carn, o si ho preferiu, com el masclisme continua profundament arrelat a la nostra societat. Aquest és el millor resum per a l’article que esteu a punt de llegir. 

Feia molts dies, setmanes, que no tenia temps per escriure al bloc. De fet avui estic fent un gran esforç per trobar una estona per poder escriure aquestes paraules, però crec que els fets s’ho mereixen.

Ahir a la nit, just a l’hora de marxar a dormir vaig veure una imatge, suposadament el cartell que anuncia el carnaval de Reus d’aquest any. Primer, us puc ben assegurar, que em vaig pensar que era una broma i em vaig posar a buscar informació fins que finalment vaig constatar que sí, aquell era el cartell que havia triat la FRAC per a anunciar el carnaval 2013.

Quan passen fets així sovint em sento impotent i amb molta ràbia perquè em demostren que encara vivim en una societat profundament masclista. Senyors i senyores el cartell és sexista i concretament masclista, perquè en ell s’utilitza un cop més el cos d’una dona com a reclam sexual. I això és ofensiu per a totes aquelles persones que defensem la llibertat i igualtat, us agradi o no.

Els que em coneixeu, sabeu que de puritana ben poc en tinc. Al contrari, sóc una defensora de la llibertat sexual, de trencar amb els tabús sexuals i de gaudir de la sexualitat oberta i sanament. Però aquest cartell el que m’evoca és precisament el contrari, i més com a dona, estic farta que es consideri que pel fet de tenir pits i no tenir polla, se’m pot utilitzar com un simple objecte sexual.

Algú es pensa que és molt agradable anar pel carrer i veure com els homes que passen (grans i joves) et miren de forma lasciva? Us penseu que és molt agradable que vagis tranquil·lament pel carrer i de cop algun home es cregui amb la superioritat de poder-te dir coses? I que a sobre quan els contestes que allò és ofensiu es pensin que et poden cridar i intentar intimidar perquè tu “sols ets una dona i t’has de callar”?

Avui m’he passat moltes hores parlant amb gent sobre el tema, sobretot pel Twitter, però també per Facebook i converses privades de gent que em preguntava si aquell cartell era real. M’he trobat molta gent que estava tan enfadada com jo, d’altres que defensaven que “a carnaval tot hi val” i altres que simplement s’han dedicat a insultar-me (però d’aquets no val la pena parlar-ne mai, ja que són els que no tenen arguments per defensar la seva postura).

Ara que ens trobem en un moment històric per al nostre país (per a una part del nostre país) i que d’aquí menys temps del que imaginàvem fa no gaire, és un bon dia per recordar que quan fem el nou país cal que el fem per a tothom. No ens podem permetre tornar a començar amb els mateixos errors de base, i per a que això sigui així caldrà que les dones estiguem també al capdavant de la creació d’aquest nou país. Ni més ni menys, amb les mateixes condicions i oportunitats que l’altra meitat de la societat, els homes.

Us he de confessar que en dies així hem sento profundament trista i decebuda, com una petita formigueta lluitant contra un gegant. Però llavors recordo que aquesta formigueta no està sola, que som cada dia més els que creiem en un món millor i més just, i que una formigueta sola potser no pot, però si anem totes juntes podem fer-ho possible.