Tag Archives: sociologia

Quan ens organitzem som imparables!

Dijous va passar una cosa extraordinària, una d’aquelles que formarà part d’un moment que sempre recordes amb orgull i il·lusió.

La presentació del manifest d’On són les Dones va superar totes les expectatives que ens haguéssim pogut fer. Les dues sales del col·legi, plenes a vessar i molta gent seguint-nos des de casa seva a través de xarxes i streaming.

On són les dones és un grup que va sorgir de forma espontània per recuperar la nostra veu als mitjans de comunicació. A través de les xarxes ens hem anat posant en contacte i ens hem organitzat per tal de fer-nos visibles i reclamar allò que ens pertoca, perquè no és normal que el 80% de l’opinió estigui en mans del 49% de la població.

Cadascuna hi aporta el seu granet de sorra. Hi ha unes companyes que fan una feinada impressionant fent el recompte, altres portant xarxes, altres publicant al bloc, altres fent difusió… i totes treballem per fer possible un canvi real. I tot això organitzant-nos a través d’un grup de Telegram, molt actiu xD

De fet, la majoria no ens coneixíem entre nosaltres, ja que venim cadascuna de llocs diferents i finalment dijous ens vam desvirtualitzar: “tu qui ets?”, “ah, tu tens la foto d’esquena!”, “i tu tens l’avatar sense foto!”, tot entre riures, i una mica de nervis per l’acte.

Organitzar-nos ens permet posar-nos fites i avançar més fermament. El primer objectiu d’aquest col·lectiu era fer visible que hi ha una flagant desigualtat en quan a la veu de les dones als mitjans de comunicació. I aquest repte ha quedat més que assolit amb les 3000 firmes al manifest en 5 dies, la repercussió a xarxes (vam ser TT!), i tota la gent que ens va acompanyar dijous.

Ara és el moment de treballar per generar els canvis necessaris. I per tant cal que administracions, mitjans de comunicació públics i privats, organitzacions de professionals… facin també un pas endavant. Dijous moltes hi van ser, ara és el moment de prendre mesures i anar corregint aquest desequilibri en la balança que ens deixa sense la meitat de les opinions.

I ho aconseguirem, no en tinc cap dubte. Perquè quan ens organitzem, som imparables!

Per cert, ja us hi heu sumat? 😉

http://onsonlesdones.blogspot.com.es/p/manifest-on-son-les-dones.html

Per unes condicions laborals dignes per tothom!

El treball no és més que la suma de tasques i feines que ens permeten funcionar com a societat, per tant, com l’organitzem i el valor que li donem a cada una d’aquestes tasques, deriva en un tipus de societat o altra.
Fins abans de la crisi de 2008, l’accés a un lloc de treball permetia cobrir les necessitats bàsiques per a viure. Socialment tenir feina s’equiparava a estar “dins el sistema” i es posava el focus de la pobresa i exclusió social sobre aquelles persones que no tenien feina. A més, durant dècades, hi ha hagut una forta relació entre la formació, l’accés a la feina i l’ascens social.
Tots aquests paradigmes es van esmicolar de cop amb l’arribada de la crisi social i econòmica que ha sacsejat les societats occidentals, i que en el cas espanyol ha tingut un fort impacte en l’estructura social i política. Aquesta crisi, però, alguns sectors l’han aprofitat per generar un canvi estructural que ha minvat drets civils i laborals, i ha acabat amb molts avenços socials que creiem que ja teníem consolidats.
Un dels debats centrals durant la crisi ha estat la reducció de les taxes d’atur, però trobem que la recuperació que se’ns vol vendre per part de postulats neoliberals, s’ha fet a costa de les condicions laborals dels treballadors i treballadores. Per posar algun exemple, les reformes laborals de 2010 i 2012, que han minvat els drets dels treballadors i especialment de les treballadores.
El resultat d’aquestes polítiques és una clara precarització de la classe treballadora i un nou paradigma on la feina ja no és garantia de cobrir les necessitats bàsiques per viure. I quan parlem de pobresa avui, cal que ho fem en clau femenina, i especialment posem l’atenció a les famílies monomarentals.
Les dones hem estat històricament les menys afavorides dins l’estructura laboral. Hem patit i patim segregació horitzontal i vertical, que deriven en una bretxa salarial del 25% i un sostre de vidre que no ens permet accedir a llocs de responsabilitat. I aquesta crisi o estafa, ha fet que tornem a fer molts passos enrere i s’hagi vist agreujades les nostres condicions laborals. Les desigualtats que sempre hem patit, avui són encara més profundes.
Si volem una societat millor, que és el motiu pel qual volem construir la República Catalana, cal que garantim condicions laborals que permetin una vida digna, on el sexe no sigui un motiu de discriminació laboral.
Sortim i reivindiquem l’1 de maig, i fem-ho en clau de gènere!

Article publicat originàriament a http://locals.esquerra.cat/baixllobregat

Oci, joc o sexisme?

Ningú creu ja avui en dia que el joc no té influència sobre els nens i nenes. La tipologia dels jocs, les persones que hi participen, els colors i formes que predominen en les diferents eines o materials que fan servir.. tot, acaba influenciant en la socialització dels més menuts, reforçant determinats valors i comportaments que assumiran com a “normals”. I sobre això us voldria parlar una mica avui.

Aquesta setmana ha tornat a saltar a la llum la problemàtica amb els centres Princelandia, arran de la seva obertura a Sabadell i Granollers. Pels que no els coneixeu aquests centres, són una espècie de Spa per a nenes, on es poden realitzar diverses d’activitats totes elles relacionades amb l’aspecte físic.

A principis de setmana em trucava un periodista de La Vanguardia perquè volien conèixer quin era el motiu de l’oposició de les JERC a aquests tipus de centres i li vaig començar explicant que l’oposició venia de lluny, concretament del 2011, quan es va obrir un d’aquests centres a València i des de Canal 9 se’n feia un publi reportatge (us volia posar el link però ens han deixat sense senyal). Sempre hem defensat que aquests tipus de centres perpetuen una societat patriarcal i no ajuden a construir una societat igualitària ja que es basen en la premissa que l’aspecte físic, i concretament el de les noies, és més important que les capacitats personals i intel·lectuals.

Els centres Princelandia no són més que la cara més visible i fins cert punt anecdòtica d’una problemàtica molt més gran: la socialització i adquisició de rols dels infants a través del joc. Són reflex d’una societat on s’imposa la imatge exterior, i especialment la de les dones, fent-nos esclaves del nostre cos, la forma de vestir o fins i tot les preferències que hem de tenir a l’hora de gaudir de l’oci

El problema per mi no és que una nena es vesteixi de rosa i es pinti les ungles, o li agradin les princeses, sinó que el problema és tenir un espai on se li digui que si vol ser una bona dona, ha de tenir un aspecte físic determinat i agradar a la resta. Fer arribar aquest missatge a les nenes, acaba provocant que pensin que el més important és el seu aspecte físic i no les seves capacitats.

Ara que comença la campanya de Nadal i ens passem el dia veient anuncis de joguets, sols ens hem de fixar una mica per veure la quantitat de joguines que ens volen vendre amb missatges gens propis d’una societat del sXXI. Cada any les empreses lluiten per aconseguir ser tendència amb les seves joguines i sovint recauen amb els tòpics la rèplica dels rols més tradicionals. Si volem crear una societat d’homes i dones lliures cal que comencem per evitar que els més petits segueixin repetint els comportaments que volem canviar entre els adults, i això passa, entre altres coses, per un model de joc i oci inclusiu i no sexista.

El llenguatge té gènere… i sovint és masclista!

Jo no he estat mai una hooligan del llenguatge, i tampoc sóc lingüista, però alguna cosa sí sé sobre el gènere i els paranys del masclisme i per això crec que cal  que aporti la meua opinió, des del punt de vista d’una sociòloga i feminista. No vull parlar sobre gramàtica (no m’agrada parlar d’allò que no sé) però sí que vull parlar sobre les connotacions socials d’allò que es planteja a l’entrevista.

Llegeixo l’entrevista a la Carme Junyent (filòloga, que publica el llibre ‘Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere de la llengua catalana’) i no m’ho puc creure… pensava sincerament que aquesta fase l’havíem superat ja. Però encara em quedo més perplexa quan veig que al meu entorn algunes persones el comencen a compartir dient que té tota la raó i que pensen igual… i algunes persones (companys majoritàriament) amb qui comparteixo moltes i diverses lluites.

Què vol dir que el llenguatge no té gènere? Què vol dir que el masculí ens inclou a tota la població i, en canvi, el femení no? Què vol dir que hem de deixar de banda canvis en el llenguatge que fem servir diàriament perquè ja ens entenem amb “el que sempre hem fet servir”?

Mireu, quan faig una xerrada, una de les meues petites obsessions és que la gent amb la que vaig a parlar tingui clara una cosa: Hi ha tics masclistes que es veuen i altres que no. I també sempre defenso que ens trobem en una fase on, possiblement, la tasca més complicada és fer visible tota aquesta part que sempre hem donat per “normal” però que en realitat no ho és, i poder així canviar els imaginaris col·lectius per avançar cap a una societat on uns i altres ens sentim inclosos.

I el llenguatge és una d’aquelles coses que ens cal canviar visualitzant, precisament, tots aquells tics de masclisme que encara hi tenim presents i on hi caiem, ara sí, tots i totes. Crec que és un error voler-nos fer caure en el parany de dir que quan parlem de tots, l’altra meitat de la població que som les dones estem representades, però en canvi quan parlem de totes, l’altra meitat de la població que són els homes no ho estan.

La veritat, porto molts anys buscant algun sistema que amb el que em senti plenament representada, però cap m’acaba de convèncer al 100%. No sóc partidària de fer servir sempre el femení (crec que és caure en el mateix error que fer servir sempre el masculí), tampoc sóc gaire fan de fer servir el “tots i totes” però reconec que a vegades l’utilitzo quan crec que no queda prou clar si faig servir un o altre. Normalment, faig servir tant els femenins com els masculins (sempre intento fer servir femení quan la majoria som dones i el masculí quan ho són els homes), però a vegades simplement poso un i altre perquè no hi ha cap que em convenç més que l’altre, i sempre que es possible busco la manera de fer servir els plurals o els genèrics.

És a dir, no en faig un dogma el fet de fer servir una forma o altra, sempre he pensat que el llenguatge o la llengua ens ha de servir per expressar-nos (més que per portar-nos problemes). Però el que no penso permetre és que cap persona em digui que les formes que tradicionalment fem servir no són masclistes, perquè en el moment que no em tenen en compte i m’exclouen es converteixen en masclistes.

 I com sovint dic per acabar els articles, sort en tenim de l’exèrcit de les formiguetes que segueix treballant incansablement per visualitzar allò que no ens deixa avançar cap a una societat justa i igual, amb indiferència del sexe que tinguem 😉

P.D: ja em perdonareu si alguna de les coses sobre lingüística no les he plantejat correctament, o no he fet servir les exactes. No he fet servir les paraules tècniques perquè aquest no és el meu àmbit d’especialització.

Neomasclisme? Sobre la violència masclista entre joves

En sociologia el llenguatge que fem servir és important, sobretot el com definim les coses i com anomenem determinats comportaments socials per tal de visualitzar-los i prioritzar-los.

Arran d’una reflexió feta pel Carles Capdevila al diari Ara sobre l’asssassinat d’una jove a Tàrrega, i tota la discussió posterior que ha esdevingut pel fet d’anomenar-lo #neomasclisme, algunes persones hem estat reflexionant des de Twitter una bona estona. I com és un tema sobre el que fa temps hi reflexiono, he pensat que estaria bé deixar la meua opinió per escrit amb un poc més de 140 caràcters.

La mort de l’Alba ens ha colpit a tots, ens ha fet veure una realitat invisibilitzada: la violència masclista entre els més joves. Sovint, quan pensem en la violència masclista, pensem que és un fet generacional, herència d’un model de societat on la dona estava supeditada als homes de la seua vida: el seu pare i quan es casava el seu marit. Però no es així, la violència entre els joves ha crescut en els últims anys i, el que per mi és més preocupant, la societat no percep aquests comportaments com el que són, una altra forma de violència masclista.

Ens farien falta estudis actualitzats sobre la violència masclista entre els joves, ja que disposem de dades molt genèriques i no una aproximació feta per al jovent sobre percepcions i comportaments, però algunes dades indiquen que la percepció que molts tenim, és certa. Segons l’informe d’ANAR més del 60% de les joves no tenen la percepció d’haver estat maltractades. Una altra dada a tenir en compte és que el 50% de les agressions sexuals produïdes l’any 2012 són a menors de 20 anys.

I llavors què fem? Com anomenem aquesta forma de masclisme? És el mateix masclisme de sempre, han canviat algunes coses? Per què s’ha arrelat amb tanta força entre els més joves? Com acabem amb ell? Moltes preguntes de difícil resposta, però que urgeix que la busquem.

Per mi, hi ha dos factors principals que ens marquen el canvi: d’una banda, el canvi en les noves formes de relacionar-nos i de l’altra el canvi de valors promogut per una etapa de consum no responsable i desfrenat. Les noves tecnologies i les xarxes socials, ens ajuden a millorar la nostra vida i poder comunicar-nos amb major fluïdesa amb altres persones. Però també, fan que estem molt més disponibles, fins al punt q pareix que sempre hem d’estar disponibles per tot i per tothom i això es pot convertit en un problema (sobretot en aquelles fases més insegures de la nostra vida com l’adolescència).

I, crec que estareu d’acord en mi, l’adolescència és una etapa dominada per la inseguretat. Quan aquest sentiment constant d’estar buscant el teu lloc en el món, i la inseguretat constant de no saber si vas per un camí correcte o no, intentar imposar la teua opinió, les teues maneres de fer, el teu poder sobre una altra persona pot ser un fer reconfortant. I si això li sumem, un concepte col·lectiu sobre la societat, sobre quina és la teua responsabilitat sobre aquesta o com t’has d’implicar com a ciutadà dominat pel capitalisme feroç dels últims anys, doncs la teua lectura pot ser ben errònia.

Tenim una generació que ha crescut amb la facilitat de tindre tot allò que vulgui, sovint amb uns pares amb sentiment de culpabilitat per “no ser-hi prou”, que han facilitat aquest accés a tot fins a l’extrem de no donar importància al valors com l’esforç,  la responsabilitat, allò que sovint anomenem “la cultura del treball”. I quan aquests joves s’han trobat amb el món de les relacions de parella, sovint no s’han sabut enfrontar als grans reptes que se’ls hi plantejaven, i han decidit triar el camí fàcil, el d’imposar-se.

Sense deixar de banda molts altres factors, com per exemple aquells “miralls” que des de la televisió es donen amb sèries destinades a aquest col·lectiu on aquests valors que aquí presentàvem com a negatius. Ja vaig denunciar en el seu temps sèries com “un paso adelante” o similars i la popularitat en l’actualitat de sèries com “Gandia Shore” o similars on es reforcen determinats comportaments masclistes, són la mostra que ens queda molta feina a fer en aquest aspecte, ja que poden comportar a “normalitzar” comportaments que no haurien de ser acceptats socialment i que tenen una especial influència entre els joves.

Per tant, per mi, la utilització de la paraula #neomasclisme per parlar-hi està justificat i crec que ajuda a definir aquest tipus de violència. Ja que parla d’una nova forma de masclisme entre els joves, que crèiem pràcticament extingida i que ha arrelat amb força. També perquè són molts els i les joves que no tenen encara la consciència de practicar-lo o patir-lo, sinó tot el contrari, són els comportaments que es promocionen des dels centres de poder mediàtic.

En resum, i com demanda que us faig a tots i totes: màsclisme clàssic, neomasclisme, macromasclismes, micromasclismes… cal que acabem amb tots els tipus de masclisme, i per fer-ho, hem de començar per visualitzar-los,  fer-los evidents i sobretot fer-nos  a tots i totes conscients que aquest és un dels reptes més importants com a societat: acabar amb la xacra de la violència masclista.

Una d’aquelles feines amb les que cal comptar amb totes les formiguetes!

El masclisme i les xarxes socials

No sóc experta en xarxes socials, però m’agradaria fer una reflexió en veu alta al voltant d’un fet, que per desgracia, ens hi trobem més del que voldríem.
Facebook, Twitter… vaja allò que anomenem xarxes socials, són una gran eina que ha canviat substancialment les nostres vides en pocs anys. De fet, Fa menys de 10 anys la nostra forma de comunicar-nos era ben diferent. Avui, tenim una finestra oberta al món des d’on expressar les nostres idees, parlar i intercanviar opinions amb gent que no coneixem, o bé simplement trobar gent amb qui comparteixes coses. I, per mi, el Twitter és qui millor engloba totes aquestes coses, de fet el faig servir per informar-me, llegir les diferents opinions sobre un tema, divertir-me, o bé per discutir amb altra gent sobre alguna qüestió determinada, és a dir, res que no feu vosaltres també.
Però és també un espai que pot servir com a altaveu de postures sexistes, de defensa de la violència vers les dones i fins i tot per aprofitar la possibilitat de tenir un perfil “fals” per assetjar aquelles persones que no pensen com tu. I dic per experiència pròpia, que no en són pocs els que ho fan impunement, sense poder fer res més que intentar que Twitter bloquegi el compte per no fer-ne un ús “responsable”.
Sense anar més lluny, aquesta setmana va aparèixer un compte “muerenpocas” que incitava la violència vers les dones, dient que eren poques les dones mortes en mans dels homes i justificant els maltractaments. I va ser gràcies a la implicació de centenars de usuaris d’arreu que es va aconseguir tancar aquest perfil, sense abans però haver difós alguns missatges que es poden considerar delictius per incitar a la violència i a assassinar.
Però jo em pregunto: per què Twitter no té un control més fort sobre aquestes coses i hem de ser els usuaris qui els denunciem? Per desgràcia, com aquest trobem molts perfils, pàgines al Facebook i a les diverses xarxes socials que es dediquen a difondre missatges vexatius i actituds masclistes i fins i tot violentes. I per contra, ens trobem que es prohibeixen imatges de nus, o de dones donant el pit als seus fills per ser considerades obscenes.
Algú fins i tot em dirà que aquests tipus de perfil són d’humor, i que per fer broma tot i val… però crec que no, que incitar a la violència sigui contra qui sigui no és una forma d’humor vàlida, perquè el que per algú pot ser una broma per altres pot ser una realitat diària. Vivim en una societat en crisi, i no sols econòmica, també de models i valors, on determinades pràctiques o postures que s’havien aconseguit reduir tornen a guanyar popularitat. Ens cal doncs, estar molt atents a aquests petits indicadors que ens alerten que alguna cosa està canviant, i ens allunya de nou d’una societat igual per tots i totes. I no ens permetre que tornin a guanyar. Si volem un futur millor, cal que comencem per construir un present millor.
Per sort, continuem comptant amb l’exèrcit de les formiguetes.
#formiguetesstyle

Sóc una quota

Fa temps que intento evitar haver d’escriure aquest article, però ja no he pogut aguantar més. Estic dolguda, emprenyada, desil·lusionada amb el procés que estem vivim i el paper que em reserva: sóc una quota (i fins i tot en determinats casos, ni això!)

Sempre diem allò de: “Volem fer un país nou per fer-lo millor, més just i en igualtat d’oportunitat per  tota la ciutadania. Per fer-lo igual no cal que ens hi posem”. Però realment és així?

M’agradaria que féssiu un petit exercici: cada dia és publiquen llibres, es realitzen xerrades, entrevistes o debats amb persones expertes sobre el procés de construcció del nou país. Com farem el procés? Quines lleis ens emparen? Quines infraestructures hem de crear prèviament? I quan siguem independents, com ens ho farem?… us heu fixat qui són? 3 exemple significatius:

Aquesta és la representativitat que ens espera a les dones en el procés de construcció del nou país? Aquesta serà la nostra quota de participació? En el millors dels casos (el Consell de Transició Nacional) no arriba al 25%!!! I si ens fixem amb el documental representen poc més del 10!!

Jo no sóc ni he de ser una quota, formo part de la meitat de la població i fins que no ens creguem que tinc les mateixes oportunitat que qualsevol company no podrem avançar com a societat. Sincerament n’estic una mica fins els ovaris de cada dia haver de fer-ho notar, de recordar que nosaltres també existim, d’haver de demanar que entre tots i totes fem un esforç per posar-nos al lloc que ens pertoca… i cada dia veig més gent que també ho veu i denuncia com d’injust i poc realista que és això, però potser ja seria hora que ens hi posem a treballar?

Si us penseu que ens quedarem de braços plegats observant com, de nou, construïm una societat desigual on se’ns relleva a un paper secundari, esteu ben equivocats. I cal, que totes aquelles persones que de veritat creieu en un demà millor, us poseu a treballar per canviar aquest fet.

Jo no vull ni menys ni més oportunitats que qualsevol dels meus companys. Simplement demano que aprofitem aquesta oportunitat que tenim per començar de nou per fer les coses bé d’una vegada per totes i no deixar-nos la meitat de la nostra població, perquè sols d’entrada ja estem perden la meitat del potencial com a societat.

Hi reflexionem? I sobretot, hi posem solució?