Tag Archives: sociologia

El masclisme i les xarxes socials

No sóc experta en xarxes socials, però m’agradaria fer una reflexió en veu alta al voltant d’un fet, que per desgracia, ens hi trobem més del que voldríem.
Facebook, Twitter… vaja allò que anomenem xarxes socials, són una gran eina que ha canviat substancialment les nostres vides en pocs anys. De fet, Fa menys de 10 anys la nostra forma de comunicar-nos era ben diferent. Avui, tenim una finestra oberta al món des d’on expressar les nostres idees, parlar i intercanviar opinions amb gent que no coneixem, o bé simplement trobar gent amb qui comparteixes coses. I, per mi, el Twitter és qui millor engloba totes aquestes coses, de fet el faig servir per informar-me, llegir les diferents opinions sobre un tema, divertir-me, o bé per discutir amb altra gent sobre alguna qüestió determinada, és a dir, res que no feu vosaltres també.
Però és també un espai que pot servir com a altaveu de postures sexistes, de defensa de la violència vers les dones i fins i tot per aprofitar la possibilitat de tenir un perfil “fals” per assetjar aquelles persones que no pensen com tu. I dic per experiència pròpia, que no en són pocs els que ho fan impunement, sense poder fer res més que intentar que Twitter bloquegi el compte per no fer-ne un ús “responsable”.
Sense anar més lluny, aquesta setmana va aparèixer un compte “muerenpocas” que incitava la violència vers les dones, dient que eren poques les dones mortes en mans dels homes i justificant els maltractaments. I va ser gràcies a la implicació de centenars de usuaris d’arreu que es va aconseguir tancar aquest perfil, sense abans però haver difós alguns missatges que es poden considerar delictius per incitar a la violència i a assassinar.
Però jo em pregunto: per què Twitter no té un control més fort sobre aquestes coses i hem de ser els usuaris qui els denunciem? Per desgràcia, com aquest trobem molts perfils, pàgines al Facebook i a les diverses xarxes socials que es dediquen a difondre missatges vexatius i actituds masclistes i fins i tot violentes. I per contra, ens trobem que es prohibeixen imatges de nus, o de dones donant el pit als seus fills per ser considerades obscenes.
Algú fins i tot em dirà que aquests tipus de perfil són d’humor, i que per fer broma tot i val… però crec que no, que incitar a la violència sigui contra qui sigui no és una forma d’humor vàlida, perquè el que per algú pot ser una broma per altres pot ser una realitat diària. Vivim en una societat en crisi, i no sols econòmica, també de models i valors, on determinades pràctiques o postures que s’havien aconseguit reduir tornen a guanyar popularitat. Ens cal doncs, estar molt atents a aquests petits indicadors que ens alerten que alguna cosa està canviant, i ens allunya de nou d’una societat igual per tots i totes. I no ens permetre que tornin a guanyar. Si volem un futur millor, cal que comencem per construir un present millor.
Per sort, continuem comptant amb l’exèrcit de les formiguetes.
#formiguetesstyle

Sóc una quota

Fa temps que intento evitar haver d’escriure aquest article, però ja no he pogut aguantar més. Estic dolguda, emprenyada, desil·lusionada amb el procés que estem vivim i el paper que em reserva: sóc una quota (i fins i tot en determinats casos, ni això!)

Sempre diem allò de: “Volem fer un país nou per fer-lo millor, més just i en igualtat d’oportunitat per  tota la ciutadania. Per fer-lo igual no cal que ens hi posem”. Però realment és així?

M’agradaria que féssiu un petit exercici: cada dia és publiquen llibres, es realitzen xerrades, entrevistes o debats amb persones expertes sobre el procés de construcció del nou país. Com farem el procés? Quines lleis ens emparen? Quines infraestructures hem de crear prèviament? I quan siguem independents, com ens ho farem?… us heu fixat qui són? 3 exemple significatius:

Aquesta és la representativitat que ens espera a les dones en el procés de construcció del nou país? Aquesta serà la nostra quota de participació? En el millors dels casos (el Consell de Transició Nacional) no arriba al 25%!!! I si ens fixem amb el documental representen poc més del 10!!

Jo no sóc ni he de ser una quota, formo part de la meitat de la població i fins que no ens creguem que tinc les mateixes oportunitat que qualsevol company no podrem avançar com a societat. Sincerament n’estic una mica fins els ovaris de cada dia haver de fer-ho notar, de recordar que nosaltres també existim, d’haver de demanar que entre tots i totes fem un esforç per posar-nos al lloc que ens pertoca… i cada dia veig més gent que també ho veu i denuncia com d’injust i poc realista que és això, però potser ja seria hora que ens hi posem a treballar?

Si us penseu que ens quedarem de braços plegats observant com, de nou, construïm una societat desigual on se’ns relleva a un paper secundari, esteu ben equivocats. I cal, que totes aquelles persones que de veritat creieu en un demà millor, us poseu a treballar per canviar aquest fet.

Jo no vull ni menys ni més oportunitats que qualsevol dels meus companys. Simplement demano que aprofitem aquesta oportunitat que tenim per començar de nou per fer les coses bé d’una vegada per totes i no deixar-nos la meitat de la nostra població, perquè sols d’entrada ja estem perden la meitat del potencial com a societat.

Hi reflexionem? I sobretot, hi posem solució?

Quan participar pot ser un tot

No voldria deixar passar els dies sense fer una reflexió sobre el que ha estat la meua primera ocupació i preocupació durant els darrers mesos: l’organització del VI Congrés Català/Internacional de Sociologia que vam celebrar a Perpinyà els dies 25, 26 i 27 d’abril.

Els que em coneixeu ja ho sabeu, no tinc mai un no per resposta quan se’m posa al davant un repte interessant, per més dur que imagini que pot ser. Per això vaig decidir embarcar-me en aquesta nova aventura, que a més, tenia la peculiaritat que ajuntava aquella que poc a poc es va convertint en la meua professió, en allò que sempre dic que alguns portem al ADN, el nervi i les ganes d’organitzar i tirar endavant projectes que tenen com a fi que altres els gaudeixin.

Tot i la meua joventut (cada dia una mica menys…) no sóc novella en això de l’organització d’activitats diverses, però aquesta vegada m’enfrontava a un repte nou: participar en l’organització del congrés del nostre ofici, la sociologia. Sí, és cert que ja havia participat en l’organització del IV Congrés de Joves Sociòlegs i que aquest va ser un bon aprenentatge, aquest cop el repte era organitzar “el dels grans” i per tant, el no cometre cap error i que tota la nostra comunitat científica en fes un balanç positiu, era un gran repte personal i col·lectiu.

No negaré que l’organització d’aquest Congrés ha estat complexa, ja que la seu era a Perpinyà i treballàvem dos equips de treball paral·lels des de la distància. Fins i tot en alguns moments vaig pensar que no ens en sortiríem, però, un cop ja l’hem passat crec que en podem estar ben contents del resultat.

Hem aconseguit fer un congrés digne tot i tenir un pressupost molt ajustat, fet que ha suposat un gran esforç en quant a la voluntarietat de ponents, coordinació de grups de treball i organització;  convertir-lo en punt de trobada de tots els sociòlegs i sociòlogues d’arreu dels Països Catalans (amb la participació de  totes les Universitats que formen part de la Xarxa Lluís Vives); i finalment però per mi molt important, baixar la mitja d’edat dels participants (primordial si volem un futur esperançador de la sociologia catalana)

Personalment, n’estic molt contenta de la tercera part, ja que la implicació de joves sociòlegs i sociòlogues, tant en l’organització com en la participació del congrés, ha estat una realitat i esperem que es converteixi en una normalitat, ja que sense la participació d’aquells que ara comencem el nostre camí en la sociologia, de l’aportació del nostre punt de vista, el futur de la professió a casa nostra perdria unes grans aportacions. Per sort, s’ha tingut en compte totes les nostres aportacions i ens hi podem sentir “una més”.

He tingut l’oportunitat de treballar amb una gent magnífica, aprendre a coordinar-te tot i tenir diferents punts de vista, formes de treballar i experiències. I ens ha servir per fer xarxa entre molts sociòlegs i sociòlogues d’arreu del nostre país amb els que estic segura, ens tornarem a veure i podrem intercanviar visions i opinions. I sols per això, ja ha valgut la pena totes les hores de faena, nits sense dormir massa, i maldecaps que haguem pogut tenir, o el fet d’haver d’aparcar tesi durant una temporada (esperem agafar ara un bon ritme i poder-la enfilar!)

Reptes com aquest, són els que et fan sentir viva i t’ajuden a formar més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic. Si teniu l’oportunitat de fer-ho, no ho deixeu escapar!

Reflexions en veu alta

Agafo el diari i començo a mirar les fotografies. Secció de política, economia… majoria aclaparant d’homes. Jo que sóc una mica obsessiva amb aquestes coses, miro detalladament aquelles on hi surt molta gent, per si alguna cosa em fa veure que estic equivocada… però no…

No pot ser, em dic, no em diuen a sempre una vegada i una altra que la meua lluita no té massa sentit avui en dia, que ja hem assolit la igualtat i no val la pena seguir lluitant? Segur que dec ser jo, que no ho miro bé em dic de nou…

Poso les notícies a la televisió i veig titulars, imatges, referències a líders mundials… però de nou guanyen per majoria absoluta les referències masculines. Expliquen que el Consell de Transició Nacional ha començat a treballar. Miro els noms dels seus membres (13) i llavors ho veig: sols 3 són dones! Però que no havíem quedat que volíem un nou país per fer-lo millor? Doncs ja comencem malament! I així podria seguir escrivint un article que no tindria fi.

Per sort, però, no tot sempre han de ser males notícies i de cop trobo un comentari al Twitter on un usuari fa la mateixa reflexió que jo he fet fa una estona o dies enrere, i no sempre són dones, cada cop són més els homes que també comencen a fer aquestes reflexions en veu alta, perquè també veuen com una societat millor passa per una societat de tots i totes. I aquesta situació  va sent cada dia més normal al meu entorn en converses, comentaris o fets que es converteixen en petits oasis que ens fan continuar en aquesta llarga lluita, i que et fan veure que potser no t’estaves pegant cops contra la paret i que allò que tu no veus com a “normal” (tot i la insistència d’alguns en no voler canviar les coses) cada dia som més les persones que consideren que és urgent canviar-ho per viure en plena normalitat.

És cert que ens queda faena, molta faena a fer, però de nou un exercit de formiguetes demostrarem que, juntes, és possible 😉

Canviem imaginaris

El nostre imaginari col·lectiu està composat per un conjunt de valors, normes i símbols que ens ajuden a construir de forma col·lectiva la realitat que ens envolta i que ens permeten llegir-la d’una manera semblant, o millor dit, de forma que tots ens puguem entendre.

Però què passa quan part del nostre ideari col·lectiu es fruit d’un sistema arcaic i obsolet que volem canviar? Doncs una batalla quotidiana de lluita contra la normalitat establerta, sovint de subtileses i petits detalls que ho canvien tot.

I aquesta podríem dir, és la situació que ens trobem actualment respecte als rols socials establerts i el paper de la dona en la vida pública. Si bé es cert, com he comentat en diverses ocasions, que en les últimes dècades hem assolit una certa igualtat “legal” i que hem fet passes cap a la igualtat, encara ens queda una muntanya ben alta per escalar per assolir la igualtat efectiva i real. I a més, l’haurem d’escalar sense ajuda d’oxigen i amb poques eines a la motxilla, ja que la feina que ens queda és la més difícil de visualitzar, i per tant, de canviar.

Quantes vegades heu hagut d’escoltar en boca de companys i companyes un “ja estàs amb lo mateix de sempre” o “això avui en dia ja està superat” quan heu fet adonar que algun comentari, o alguna proposta feta no era la més correcta i que hi havia altres maneres de fer-ho o dir-ho on tots i totes ens sentíssim incloses? Per desgràcia aquestes són frases encara massa recurrents entre aquells que consideren que la normalitat establerta és i ha de continuar intacta perquè ja funciona.

Fer conscient al nostre entorn que no serem iguals, dins les nostres diferències, fins que no siguem capaços totes i tots de fer evolucionar el nostre imaginari col·lectiu fins a un nou escenari on entenguem que, per exemple, no és normal que els nostres referents en la majoria d’àmbits siguin homes, o bé que, quan veiem una dona al capdavant d’un projecte, portant una negociació o com a referent en algun àmbit ens preguntem de seguida si és o no prou bona per ser-hi i, en canvi, rarament ens ho preguntem quan aquest és un home, o tants altres exemples que podríem posar.

Caldrà doncs, continuar la nostra batalla quotidiana de formiguetes fins assolir el cim de la muntanya.