Tag Archives: eleccions

El 25N ens hi juguem molt!

Queda menys d’una setmana per a les eleccions al Parlament de Catalunya, una setmana que s’espera intensa i molt renyida, on bona part de la ciutadania indecisa acabarà de decidir el seu vot.

Ahir van tornar a sortir enquestes en diferents mitjans (La Vanguardia, el Periódico, la Razón…) on de nou es va demostrar que en aquest país NO es fan bones enquestes electorals.  Els resultats són tendenciosos i cuinats i la disparitat de resultats en alguns partits significa, per a mi, una cosa clara: encara hi ha un percentatge molt elevat de persones que no han decidit el seu vot. L’altra lectura que se’n pot fer és dibuixar algunes tendències: CIU pareix haver frenat la seva pujada, Esquerra continua convencent pas a pas, ICV també puja, el PSC continua la seua baixada sense frenada…. PP i Ciutadans es disputen el creixement de vot contra-independència i la possible entrada de la CUP.

La campanya, en general, està sent tranquil·la i no tan dura com les que ens havíem acostumat en els últims anys. Això és en bona part perquè un dels eixos claus d’aquesta, és el debat sobre el dret a decidir i, en aquest aspecte aquells que s’oposen a que el poble pugui votar si vol o no vol continuar formant part de l’Estat Espanyols es desacrediten sols. I sinó mireu el creixent nerviosisme del PP i el discurs infantil i de rabieta que fan, sense propostes ni alternatives. I aquest discurs cada dia agrada a menys gent

El discurs d’Esquerra, en canvi, poc a poc ha anat fent forat i va convencent. Acte a acte (i us asseguro que n’he viscut uns quants) gent de totes les edats, molts d’ells no militants d’Esquerra, venen als actes i omplen les sales on els diferents candidats i candidates expliquen el nostre full de ruta i les nostres propostes per fer el país que volem. Un full de ruta que esperem pugui marcar els passos a seguir la pròxima legislatura i, com a molt el 2014, poder fer un referèndum per la independència de Catalunya. I així ha de ser, perquè amb les retallades constants de drets, serveis bàsics i l’atac constant contra la nostra llengua necessitem urgentment la creació d’un nou estat, perquè com tardem molt a aquest pas no ens quedarà res!

I això què vol dir? Doncs això vol dir, que venen temps molt complicats per tota la ciutadania catalana, i especialment per les persones que estaran al capdavant del nostre país (tant dins el govern com des de l’oposició). Dia a dia s’accelera i incrementa la pressió de l’Estat Espanyol contra els independentistes catalans i el seu no rotund a qualsevol intent de “negociar” una sortida pactada al tema impossibilita qualsevol postura que no sigui la d’avançar fermament cap a la llibertat. I això cal que ho hem de fer mentre ens assegurem la defensa dels nostres drets i parem el desmantellament de l’estat del benestar.

Per tot això diumenge, cal que anem a votar sent molt conscients que el nostre vot val molt, tant com el de Mas, l’empresari més important del país o aquells que no els afecta cap retallada directament.  Jo tinc clar que sols amb Esquerra podrem avançar cap a la llibertat i fer-ho des de l’esquerra i la defensa dels drets de tota la ciutadania: homes, dones, joves  o grans vinguem d’on vinguem.

Ah, us deixo aquest vídeo, per si encara no esteu convençuts 😉

Anuncis

Ho portem al ADN

De nou tenim aquí una campanya electoral, el #25N hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. Alguns de vosaltres sabeu perfectament què vol dir això, altres possiblement ho veureu com una cosa allunyada o que no us interessa. En aquestes línies, vull intentar que us aproximeu una mica a la vida d’una persona que milita en un partit polític durant una campanya electoral, amb l’esperança de despertar-vos la curiositat per la política 😉

El tret de sortida oficial a la campanya es va donar ahir a la nit, però som molts els què portem dies treballant, concretament des del moment que el president Mas convoca les eleccions. Són setmanes d’anar a contra-rellotge  de dormir poc (o molt poc!) de preparar actes, escriure el programa electoral, pensar maneres per arribar al màxim de gent possible…. També és cert, que això en altres partits, més grans i amb més recursos, sovint queda allunyat de la militància de base, però jo tinc la sort de lluitar des d’unes trinxeres on tinc la oportunitat de participar en tots els nivells de decisió, i això et fa viure la campanya d’una manera molt especial i intensa.

Si una cosa m’agrada dels americans (que ja us dic jo que no en son gaires…) és la passió i la manera com viuen les campanyes i les eleccions. Aquí sovint ens costa explicar i animar a les amistats, familiars i gent del poble que participen activament d’una campanya, però val la pena intentar-ho, sobretot perquè una vegada es prova són ben pocs els que no volen repetir. I què fa tant especial una campanya per dins?Intento respondre ordenadament:

D’una banda, un repte intel·lectual. Les eleccions són un moment de buscar respostes, de plantejar els per què de les coses i les seues respostes. Però sobretot són un moment on has de ser capaç d’explicar el per què de la teua lluita i defensar la teua postura respecte altres opcions o maneres de fer les coses.  I us puc assegurar que aquest es un repte ben enriquidor.

De l’altra, conèixer els pobles i la seua gent. Tot i el ritme que portem durant aquests dies, els quilòmetres que vas fent durant la campanya et permet conèixer molta gent amb la que comparteixes sovint molt més que la militància. Surten nous projectes per fer després de la campanya, o parleu sobre les problemàtiques i realitats locals i podeu intercanviar maneres de fer o possibles solucions.

I finalment, i aquesta per mi és l’essència de totes, perquè t’omples d’esperança i il·lusió en veure què, poble a poble, hi ha gent lluita pel mateix somni que tu. Conèixer i compartir experiències amb tothom, des de la persona més gran a la persona més jove, en dies intensos i de ritmes accelerats, crea un vincle especial que ja mai més es trencarà: heu aconseguit omplir una sala molt gran plena de gent escoltant el perquè de la vostra lluita, heu convençut veïns i veïnes, heu compartit somriures, agraïments d’un avi que va patir de primera mà la repressió feixista… i aquesta és l’essència, el significat del perquè de la nostra lluita. Desenes de petits moments, petites capsuletes que guardarem amb nosaltres i de ben segur tornarem a obrir en moments de cansament, moments que ens costi veure el camí a seguir, moments en què dubtem de tot plegat…. i quan els tornarem a obrir i tornarem a recordar tot el viscut, la boira desapareixerà i decidirem, fermament, seguir endavant.

Gaudiu d’aquesta campanya tot el que pugueu, i si teniu la oportunitat participeu activament en la campanya: encartellant, organitzant actes… en definitiva, impliqueu-vos. No us arrepentireu!

D’una que ho porta a l’ADN                                                                        #elpaísquevolem

Independència! Però per a què?

Aquest article pretén ser una segona part del que vaig fer després de la diada de Catalunya: 11 de setembre de 2012: i ara què?, un cop convocades les eleccions al parlament català i en plena pre-campanya, que han allargat l’eufòria inicial del post 11S i no ens ha permès tornar a un estat més “normal”, per poder pensar bé les coses abans de continuar avançant en el camí cap a la independència.

El cert és, però, que estem vivint en un moment envoltats d’una aura d’il·lusió generalitzada. Vas pel carrer i sents a gent parlar sobre el quan siguem independents, el nerviosos que estan els espanyols o, segons el dia, declaracions de Vidal-quadras, Monago, Wert o similars .

La majoria social per la independència, més concretament, la majoria social pel dret a que el poble català pugui decidir quina ha de ser la seua relació amb l’estat espanyol, ja la tenim. Molts d’aquells amb qui no fa ni un any discutia sobre la necessitat de crear un nou estat si volem ser lliures, avui es declaren independentistes. I això és bo, molt bo, perquè vol dir (no que teníem raó, que també podria ser…) sinó que hem estat capaços d’anar convencent poc a poc, fins que hem fet girar la truita i ara ja som majoria.

I també es parla d’aquestes eleccions, molt més del que havia sentit parlar en un període pre-electoral en anys. I és normal, crec jo, que se’n parli perquè el moment acompanya i així espero que també es notí amb un augment de la participació. I per mi, en aquestes eleccions tots ens hi juguem molt, més del que pensem potser. I la pregunta no és si tindrem o no majoria parlamentària a favor de la independència (o de fer un referèndum on tota la ciutadania ens puguem manifestar a favor o en contra), perquè és evident que sí i que amb una mica de sort aquesta majoria serà àmplia, sinó per a què la volem la independència?

I aquesta serà precisament la pregunta més important que ens tocarà respondre en aquestes eleccions, i cal que tots i totes ens ho pensem bé. N’hi ha alguns que preferirien que això ho deixéssim per després de la independència, però jo em pregunto perquè? En tot cas, això seria així si encara haguéssim de guanyar la majoria social independentista, però no hem quedat que això ja ho tenim? És la totalitat del Parlament electe qui haurà de tirar endavant el procés, no una sola persona o partit (per mi aquí ens equivocaríem fos quin fos el partit, ja que la societat és molt més complexa).

L’horitzó és un però tenim dos camins per arribar-hi: o girem pel camí de la dreta, o girem pel camí de l’esquerra. I això no vol dir que els que en triïn un són millors que els que en triïn l’altre, tots dos són legítims (faltaria!). Però cal que tothom actuï en conseqüència, deixi per un segon de banda el debat independentista (que ja el tenim, i ja som majoria) i pensi quin és el camí que tira per arribar-hi i per construir un nou estat lliure.

I jo ja he triat el meu, fa temps, que és el d’un estat més just amb igualtat d’oportunitats per tota la ciutadania amb independència del sexe, lloc de naixement o classe social.

Com diu el bon amic i lluitador incansable Joan Tardà: “som republicans i independentistes accidentals” Doncs això, #joJERC #joERC

81 anys del sufragi femení i tot un camí per recòrrer

Avui fa 81 anys que es va aprovar el dret a vot de les dones a l’Estat Espanyol. El debat sobre el sufragi femení es va iniciar a finals del sXIX (de fet Nova Zelanda va ser el primer país en aprovar-lo al 1897, tot i que no tenien el dret a ser escollides) i va agafar la seva embranzida a principi del sXX quan es va estendre el debat per els Estats Units (tot i que no es va aprovar el dret fins al 1965 ja que del 1920 fins aleshores sols podien votar les dones “blanques”, igual que els homes).

 En el cas de l’Estat Espanyol, però, el dret a vot de totes les dones sense restriccions es va aprovar el 1931 (abans, durant la dictadura de Primo de Rivera, podien votar a les dones majors de 23 anys no casades). El debat es va portar a terme per algunes activistes dels drets de les dones com la Clara Campoamor, que s’enfrontaven a la postura d’aquells que defensaven que les dones no eren prou intel·ligents per votar o no tenien voluntat per fer-ho (postures defensades en dretes i esquerres).

 81 anys més tard, ens trobem en una situació completament diferent, però amb alguns detalls que ens demostren que encara avui no podem donar per tancada aquesta lluita. La possibilitat que siguem escollides com a representants del poble, és molt més reduïda que la dels nostres companys, tot i l’aplicació de quotes, una mesura que mai ha estat exempta de polèmica, però que és necessària si volem canviar les coses. Hi ha normatives que es creen per ajudar a canviar les coses, i aquesta en seria un clar exemple de les que ajuden a provocar els canvis socials i acabar amb les desigualtats existents entre homes i dones. Però les lleis sols ajuden en el marc legal, el canvi real l’hem de fer la societat.

 De fet, la reflexió d’avui va molt lligada al meu anterior post “Cal pensar-hi: detalls que ho canvien tot” i ens indica, una vegada més, no vivim en plena igualat real. Sols cal que en penseu un moment: Qui són els vostres referents polítics? Quantes dones polítiques coneixeu? I quin perfil/paper sovint han de fer aquestes? I és què l’esfera pública encara avui és un espai sovint dissenyat per i per als homes. Les maneres de fer, els horaris (sovint difícils de conciliar amb altres coses, però aquest seria un tema a banda a parlar, el de la conciliació familiar-personal-laboral), el perfil del que es requereix i un llarg llistat de detalls que en el fons, ens dificulten l’accés en igualtat de condicions a les dones.

 Aquests dies que els partits comencem a preparar la campanya i a dibuixar les llistes electorals, és un bon moment per reflexionar sobre quin és l’estat de les coses i pensar si fent alguns canvis, podem millorar aquestes coses.

Per petits que ens semblin, ho canviaran tot