Tag Archives: joves

Els “mascles” amenaçats

Em fan arribar la informació sobre una trobada que es celebra dissabte a Barcelona. Són els Return of Kings, un col.lectiu que pretén organitzar a nivell mundial un blocaire nord-americà, Roosh Valizadeh.

Bàsicament, dins de les seves tesis, aposta per la prohibició del treball remunerat de les dones, defensa el patriarcat i fa apologia de la violència masclista arribant a demanar la legalització de les violacions. No cal que us digui, que la culpa de tots els mals del món, que els afecten en especial a ells, i que posen en perill tot el seu sistema som nosaltres, les dones.

Vestits sota una un paradigma de nova masculinitat (malentesa ja que no deixa de ser la masculinitat més rància i retrògrada de sempre) fan apologia del masclisme, el patriarcat, la violència masclista i les violacions. De fet aquest cap de setmana s’havien organitzat més de 165 trobades en més de 40 països diferents.

El pitjor de tot plegat és que hi haurà gent que no ho veurà malament. De la mateixa manera que sovint sents crítiques i queixes de l’estil: ‘i quan és el dia de l’home?’; o “i la violència feminista, què?”; o “i la muntanya de denúncies falses que posen les dones separades per fer mal al seu ex?”; o…. D’aquesta mateixa manera sents arguments a favor d’aquells que creuen que les coses abans estaven millor, i que no entenen quina necessitat tenim de seguir reclamant els nostres drets, que ja ens han “donat” prou! De fet, a tots els podem ficar al mateix sac.

Hi haurà homes que fins i tot ho trobaran atractiu. I no ens enganyem, qui més atractiu ho trobarà són els més joves, socialitzats en una cultura de la immediatesa, el no esforç i la individualitat entesa com a jo individual i no col·lectiu, que no tenen assimilats els valors d’una societat que treballa en comunitat. Aquest joves, que vivien en un núvol, i que la crisi econòmica els ha fet caure de cop en la realitat més dura i els ha provocat una crisi de valors col·lectiva. Els mateixos joves que TOTES les estadístiques i estudis ens indiquen que exerceixen cada cop més conductes violentes i han normalitzat la violència masclista.

Per sort, finalment aquestes reunions han estat cancel·lades. Per por, segons diu el seu promotor. Serà per por a caure en les seves pròpies contradiccions, perquè en el fons saben que aquest comportament retrògrada, primari i masclista no té cabuda en les societat del sXXI.

Aprofitem, però, aquestes coses per obrir els ulls, i posar-nos tots i totes les nostres ulleres liles. Comencem a a ser capaços de detectar cada una de les situacions diàries on patim desigualtat i reflexionem sobre elles. I finalment fem el pas, deixem de fer-les o treballem perquè no es repeteixin.

Masclistes, neomasclistes, misogins i Roosh Valizadeh del món, desapareixeu. Ens fareu un favor a tots i totes!

Anuncis

Masclisme de generació espontània

L’agressor que va propinar una forta patada a una dona l’altre dia a Barcelona, un noi de 24 anys de Talavera de la Reina,  justifica l’atac dient que “va sorgir de manera espontània”, com si això l’eximís de qualsevol culpa. El seu amic, que va gravar l’escena, també el justifica dient que és el típic que fa bromes de mal gust i tonteries. Doncs jo us contesto a tots dos: ni és una broma, ni és un fet espontani. El que vosaltres vau fer va ser un acte masclista i premeditat.

En fóssiu o no conscients, vau veure dos persones parades en un semàfor, vau engegar un mòbil i us vau posar a gravar, vau fer un compte enrere i vau propinar una forta patada que va tombar la noia al terra. I us en vau riure de tot plegat, com si fos divertit agredir una dona que no tenia cap constància que estava a punt de rebre aquest atac.

En la nostra societat els comportaments masclistes s’han normalitzat i per tant dos joves que van pel carrer i veuen una noia esperant el semàfor poden decidir agredir-la sense cap més repercussió ni sentiment de culpabilitat. Si els hi poguéssim preguntar perquè una dona i no un home desconegut, a sobre segurament contestarien que no li haurien fet a un tio que no fos col·lega perquè es podria tornar.

Molts joves avui no són conscients que exerceixen comportaments masclistes o els pateixen sense ser conscients que els estan patint. Vivim en una societat on els joves reben molts imputs on reforcen aquests tipus de comportaments (televisió, internet, música…) i en canvi no reben imputs amb el sentit contrari. La majoria de programes de formació, que els faci parar i pensar com actuen i quines conseqüències tenen aquests comportaments, o bé que els permeti saber detectar el masclisme han desaparegut dels programes de formació de les institucions educatives per falta de suport i recursos institucionals.

És normal, doncs, que alguns no siguin capaços de detectar els micromasclismes i de diferenciar entre comportaments de “broma” o masclistes. I això és culpa de tota la societat, ja que hem girat l’esquena a tota una generació pensant-nos que aquestes coses eren coses del passat i que ja no calia destinar-hi més recursos ni atencions. Però això no ha de servir com a excusa per justificar aquests tipus d’accions o per restar-li importància als fet, cal que aquests joves pateixin un càstig exemplar que serveixi per explicar a la resta de joves que aquests tipus de comportaments no es poden tolerar.

Hem vist molts cops denúncies fetes durant festes per dones que han patit algun tipus d’agressió per part de desconeguts, sols cal recordar els Sant Fermín d’ara fa un parell d’anys, o moltes festes que es realitzen al llarg de l’any  Un cop, en un concert, em vaig trobar una altra situació similar que també pot servir d’exemple. Dos nois “registraven” les noies que entraven en concert com si fossin policies a l’entrada d’algun estadi de futbol. Elles es sentien intimidades i així ho van denunciar i quan els responsables de l’espai els van parar, els nois es van justificar dient que aquella era una acció innocent i de broma, que sols ho feien per passar-s’ho bé i que a les noies també es divertien. Entenc, doncs, que aquests joves, com molts altres, segurament fan sovint aquest tipus d’accions i mai ningú els havia dit que allò era un comportament masclista.

I és que, una de les característiques dels micromasclistes és precisament que són accions quotidianes invisibilitzades, subtils, que sovint ens costen de detectar però que tenen una forta càrrega masclista i perpetuen la societat patriarcal. Perquè quan vas al bar i tu demanes la birra i ell el refresc i sempre et posen a tu el refresc o li donen a ell sempre el compte per pagar, això també ens demostra que encara vivim entre masclisme.

I un cop més, les dones joves

Si una obsessió ha tingut el PP aquesta legislatura som les dones, i no perquè hagi volgut acabar amb les desigualtats existents i posar les polítiques de dones al capdavant de l’agenda política, sinó perquè ha fet tot el possible per tal que els drets aconseguits en les darreres dècades, retrocedeixin fins ser com en règims passats.

Reforma laboral, no actuació davant violència masclista, bretxa salarial creixent, la falta de polítiques actives per augmentar la participació femenina en consells d’administració o responsabilitats públiques, són algunes de les polítiques realitzades, o falta d’aquestes, per part del govern espanyol aquests últims 3 anys. Un conjunt de reformes ens afecten especialment com a joves, ja que ens trobem en l’inici de la construcció de les nostres biografies i afecten la igualtat d’oportunitats.

Però dins de tots aquests atacs, un ha estat especialment mediàtic i ha sacsejat la societat. Havia de ser la proposta estrella d’aquest govern, però gràcies a la lluita de milers de persones vam aconseguir que no acabés tirant endavant. Una proposta de llei feta contra tota una societat, i fins i tot la seva retirada va suposar la dimissió del ministre Gallardón. La proposta de llei “Protección de la vida del concebido y de derechos de la embarazada” suposava un atac frontal als drets sexuals i reproductius de totes les dones.

Aquesta setmana el PP, lluny d’acceptar la derrota davant la mobilització social, ha decidit tirar endavant una proposta parlamentària de modificació de la “ley de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo”, on proposa eliminar el dret de les dones joves de 16 i 17 anys a decidir sobre el seu cos i la seua maternitat, exigint el permís parental per interrompre el seu embaràs.

Aquesta proposta és una pura reforma ideològica, ja que per ells les dones menors no tenen capacitat per decidir avortar, són persones no adultes i com a tals han de comptar amb el permís parental. Curiosament, el PP està a favor que puguin decidir casar-se, treballar, i fins i tot tenir fills. És profundament hipòcrita, doncs, que el PP ens vengui que les menors són prou madures per decidir ser mares, però no per decidir no ser-ho

És un contrasentit que en una societat on volem que els joves participin cada cop més, com amb el vot a partir dels 16 anys, les dones joves no puguin decidir per elles mateixes. Per tot això, cal fer retirar al PP aquesta proposta de reforma i seguir amb el desplegament de la llei del 2010, sobretot pel que fa a l’apartat d’educació afectivo-sexual.

Per una maternitat desitjada, les dones joves també tenim dret a decidir!

D’esquena a la violència masclista

Sovint hi ha titulars que ens cauen a sobre com un bon raig d’aigua gelada, perquè a vegades preferim seguir amb la vena als ulls que veure la realitat que ens envolta. Un dels titulars més repetits al llarg d’aquesta setmana passada ha estat que el jovent exerceix i pateix violència en les seues relacions com un fet habitual i normal, arran de la publicació d’un estudi sobre percepció de la violència masclista entre els joves. Però aquesta afirmació amaga una realitat que portem temps denunciant, i és que el masclisme està arrelant amb força entre els més joves.

Aquest estudi, fet  per la Secretaria d’Estat d’Igualtat i el Centre d’Investigacions Sociològiques, mostra un fort rebuig dels joves cap a la violència física i sexual, però en canvi falta de consciència o importància cap a les altres formes de violència masclista, com ho és la violència psicològica o el control. Sobre aquest tipus de violència, un terç dels joves considera inevitable i acceptable el control sobre la parella o fins i tot prohibir-li certes activitats. També un terç dels joves diu ser coneixedor d’algun cas de violència entre el seu entorn més pròxim i quasi la meitat de les noies diuen que alguna amiga seva n’és víctima, però en canvi, no es plantegen denunciar o fer alguna cosa per posar-hi fi.

Unes dades impactants que manifesten que els joves viuen les relacions amb violència com un fet quotidià, i sovint no en són conscients que determinats comportaments de control que es produeixen són també violència masclista. De fet, també la violència física i sexual és molt present entre els joves. El 42% de les víctimes per agressions sexuals l’any 2014 van ser menors de 20 anys i el 15% de les trucades al telèfon d’atenció a les víctimes (900 900 120)  van ser menors de 30 anys (l’any 2013 va ser del 12%).

I què en fan els governs davant aquesta realitat creixent? Doncs sovint, girar-li l’esquena. Bona part dels programes existents fa 6 anys destinats especialment a la prevenció de la violència masclista entre els joves han desaparegut, o en el millor dels casos han estat substituïts per altres programes on no s’interactua directament amb les persones joves.

Si no volem condemnar una generació de joves a conviure tota la vida amb la violència masclista cal que li plantem cara i deixem de posar excuses. Hem de recuperar urgentment els programes de prevenció i conscienciació dels joves, a través de les escoles i instituts i també de tots aquells espais on els joves hi són presents, amb campanyes publicitàries, tallers, sessions informatives… i també hem de poder format als professionals que conviuen amb aquests joves per tal de detectar els casos de violència i saber on derivar-los. Però també vol dir vetllar pel contingut de molts programes televisius on es transmeten valors masclistes i es premien determinats comportaments que no ens ajuden a construir una societat lliure de violència masclista.

I fins que el govern no decideixi deixar de girar-li l’esquena a la violència masclista i plantar-li cara, alguns col·lectius, com hem fer les JERC, seguirem intentant fer arribar als joves que hi ha cops que no es veuen i que cal tallar al mínim símptoma!

jerc violència masclista

Vídeo

Article publicat originàriament a Aguaita.cat

Que se n’entere tot quisqui, som de les Terres de l’Ebre!

Últimament tinc una sensació constant de déjà vu. Però de fet no sóc la única, al meu voltant aquesta reflexió en veu alta es repeteix en cada cafè, cervesa o manifestació on ens trobem. Obres la televisió i sols cal observar el tipus de programes majoritaris en la majoria de les televisions, que pareixen còpies d’aquells que has vist en resums de quan la tele encara era en blanc i negre. O intentes escoltar o llegir les notícies en alguns mitjans “nacionals”, i tens la sensació que dia a dia perden color. Les paraules, el tipus de notícies, la manera d’explicar-les… tot va agafant un color verd-merda d’oca que ben aviat pareix que fins i tot te n’arribarà l’olor.

Fa una mica més de 10 anys, quan jo era una adolescent que estudiava a l’insitut d’Ulldecona, i quan internet no ens permetia encara estar tot el dia connectats a allò que passava al món, vivíem molt més tancats als nostres pobles del que ho fem ara. De fet, recordo que quan ens preguntaven d’on érem sempre deiem: jo d’Ulldecona! Al Montsià, i en tot cas acabaves d’arrodonir amb un: del primer poble de Catalunya!. I així en teníem prou.

Però llavors va passar una cosa que ho va canviar tot. I mira que n’hem patit d’atacs al territori al llarg dels anys, i mira que hem estat una terra tradicionalment oblidada per uns i altres… però aquella vegada alguna cosa va ser diferent. Volien condemnar a la mort a una de les parts més emblemàtiques de la nostra zona, el Delta, i ho volien fer per emportar-se l’aigua lluny, i no per a regar… sinó per a especular!

Durant molts anys vam omplir places i carrers de color blau, grans i menuts, prenent consciència que som Terres de l’Ebre i que la única manera de defensar casa nostra i començar a créixer i acabar amb tots els dèficits històrics era amb la lluita. Des de llavors quan algú ens pregunta d’on som diem ben orgullosos: de les Terres de l’Ebre! I no ho vam fer sols, sinó que gent vinguda d’arreu de Catalunya, va ajudar-nos a omplir els carrers per defensar el Delta, i junts vam guanyar.

Ara, 10 anys després, quan ja ens pensàvem que aquesta batalla l’havíem guanyat, tornen a governar aquells pardals que ens van intentar fotre l’aigua un cop. Vestint-lo d’una altra manera, però amb la mateixa conseqüència: si no arriba prou aigua, no podrem viure del nostre riu. I sense això, les Terres de l’Ebre morirem. No comptaven, però, que aquell monstre que van despertar, segueix ben viu i organitzat!

Diumenge tots i totes a les 11:30 a Sant Jaume per fer una bona riuada blava i deixar-los ben clar a estos assassins d’arena que si volen aigua, al mar l’hauran d’anar a buscar!

pdeUs deixo, també, una cançó que s’ha convertit en un dels nostres himnes “l’aigua no està en venta” de Pepet i Marieta. Perquè si una cosa hem tingut i sempre tindrem la gent de l’Ebre, és esta manera de dir les coses 😉

Carta a l’ABC

Senyors i senyores de l’ABC i la Universidad de Navarra que escriviu la “aula de sexualidad”, després de llegir amb atenció bona part dels articles que heu anat penjant els hi voldria confessar una cosa:

Em masturbo i, encara més, ho faig des de que tinc memòria i m’agrada. Entenc que ara, un cop fet públic i acceptats els meus pecats, he de deixar les amistats, la feina, la casa i fins i tot la família. Potser hauré de buscar algun internat on em pugui rehabilitar d’aquesta vida desviada que porto…

Però anem al fons de la qüestió, la voluntat de formar els i les joves en matèria de sexualitat a través de la seua web, una idea que d’entrada em podria semblar fantàstica ja que sóc una ferma defensora de trencar amb els tabús sobre el sexe i de l’educació afectivo-sexual. El problema arriba, però, al llegir els seus articles i veure que la vostra voluntat no és la de formar, sinó la de desinformar.

A banda d’estar en contra de la masturbació, afirmeu que separar per sexes a les escoles fomenta la igualtat, que l’educació sexual és perjudicial per aquelles persones que no han tingut relacions sexuals (com si sols s’hagi de basar en això). Es nega l’eficàcia de les “pastilles de l’endemà” i els preservatius (tant per evitar embarassos com la transmissió de malalties). I fins i tot es recomana a les noies joves que han estat violades no avortar, o en el cas que hi hagi malformació fetal greu, es recomana seguir endavant amb l’embaràs i esteu en contra de la selecció genètica per evitar futures malalties mortals.

Amb tot això veig que la vostra voluntat és la d’inculcar una postura basada en la versió més casposa i retrògrada d’allò que anomenem “moralitat cristiana” i, encara més, imposar-la a tota la societat, dient quins comportaments o opinions són o no adequades. Tal i com fa el govern del PP, de la mà de l’ala més retrògrada de la nostra societat, voleu fer-nos retrocedir, evitant que siguem persones lliures que decidim sobre els nostres cossos i la nostra sexualitat.

Us recomano que en compte de negar, prohibir i mirar sempre cap a un altre costat, proveu d’experimentar amb la vostra sexualitat, provant, gaudint i fent-ho d’una forma segura i des del respecte. N’estic segura que de ser així, molts dels articles que hi ha publicats no existirien, i moltes de les lleis que defenseu, com la contrareforma de l’avortament, no s’haurien proposat.

Neomasclisme? Sobre la violència masclista entre joves

En sociologia el llenguatge que fem servir és important, sobretot el com definim les coses i com anomenem determinats comportaments socials per tal de visualitzar-los i prioritzar-los.

Arran d’una reflexió feta pel Carles Capdevila al diari Ara sobre l’asssassinat d’una jove a Tàrrega, i tota la discussió posterior que ha esdevingut pel fet d’anomenar-lo #neomasclisme, algunes persones hem estat reflexionant des de Twitter una bona estona. I com és un tema sobre el que fa temps hi reflexiono, he pensat que estaria bé deixar la meua opinió per escrit amb un poc més de 140 caràcters.

La mort de l’Alba ens ha colpit a tots, ens ha fet veure una realitat invisibilitzada: la violència masclista entre els més joves. Sovint, quan pensem en la violència masclista, pensem que és un fet generacional, herència d’un model de societat on la dona estava supeditada als homes de la seua vida: el seu pare i quan es casava el seu marit. Però no es així, la violència entre els joves ha crescut en els últims anys i, el que per mi és més preocupant, la societat no percep aquests comportaments com el que són, una altra forma de violència masclista.

Ens farien falta estudis actualitzats sobre la violència masclista entre els joves, ja que disposem de dades molt genèriques i no una aproximació feta per al jovent sobre percepcions i comportaments, però algunes dades indiquen que la percepció que molts tenim, és certa. Segons l’informe d’ANAR més del 60% de les joves no tenen la percepció d’haver estat maltractades. Una altra dada a tenir en compte és que el 50% de les agressions sexuals produïdes l’any 2012 són a menors de 20 anys.

I llavors què fem? Com anomenem aquesta forma de masclisme? És el mateix masclisme de sempre, han canviat algunes coses? Per què s’ha arrelat amb tanta força entre els més joves? Com acabem amb ell? Moltes preguntes de difícil resposta, però que urgeix que la busquem.

Per mi, hi ha dos factors principals que ens marquen el canvi: d’una banda, el canvi en les noves formes de relacionar-nos i de l’altra el canvi de valors promogut per una etapa de consum no responsable i desfrenat. Les noves tecnologies i les xarxes socials, ens ajuden a millorar la nostra vida i poder comunicar-nos amb major fluïdesa amb altres persones. Però també, fan que estem molt més disponibles, fins al punt q pareix que sempre hem d’estar disponibles per tot i per tothom i això es pot convertit en un problema (sobretot en aquelles fases més insegures de la nostra vida com l’adolescència).

I, crec que estareu d’acord en mi, l’adolescència és una etapa dominada per la inseguretat. Quan aquest sentiment constant d’estar buscant el teu lloc en el món, i la inseguretat constant de no saber si vas per un camí correcte o no, intentar imposar la teua opinió, les teues maneres de fer, el teu poder sobre una altra persona pot ser un fer reconfortant. I si això li sumem, un concepte col·lectiu sobre la societat, sobre quina és la teua responsabilitat sobre aquesta o com t’has d’implicar com a ciutadà dominat pel capitalisme feroç dels últims anys, doncs la teua lectura pot ser ben errònia.

Tenim una generació que ha crescut amb la facilitat de tindre tot allò que vulgui, sovint amb uns pares amb sentiment de culpabilitat per “no ser-hi prou”, que han facilitat aquest accés a tot fins a l’extrem de no donar importància al valors com l’esforç,  la responsabilitat, allò que sovint anomenem “la cultura del treball”. I quan aquests joves s’han trobat amb el món de les relacions de parella, sovint no s’han sabut enfrontar als grans reptes que se’ls hi plantejaven, i han decidit triar el camí fàcil, el d’imposar-se.

Sense deixar de banda molts altres factors, com per exemple aquells “miralls” que des de la televisió es donen amb sèries destinades a aquest col·lectiu on aquests valors que aquí presentàvem com a negatius. Ja vaig denunciar en el seu temps sèries com “un paso adelante” o similars i la popularitat en l’actualitat de sèries com “Gandia Shore” o similars on es reforcen determinats comportaments masclistes, són la mostra que ens queda molta feina a fer en aquest aspecte, ja que poden comportar a “normalitzar” comportaments que no haurien de ser acceptats socialment i que tenen una especial influència entre els joves.

Per tant, per mi, la utilització de la paraula #neomasclisme per parlar-hi està justificat i crec que ajuda a definir aquest tipus de violència. Ja que parla d’una nova forma de masclisme entre els joves, que crèiem pràcticament extingida i que ha arrelat amb força. També perquè són molts els i les joves que no tenen encara la consciència de practicar-lo o patir-lo, sinó tot el contrari, són els comportaments que es promocionen des dels centres de poder mediàtic.

En resum, i com demanda que us faig a tots i totes: màsclisme clàssic, neomasclisme, macromasclismes, micromasclismes… cal que acabem amb tots els tipus de masclisme, i per fer-ho, hem de començar per visualitzar-los,  fer-los evidents i sobretot fer-nos  a tots i totes conscients que aquest és un dels reptes més importants com a societat: acabar amb la xacra de la violència masclista.

Una d’aquelles feines amb les que cal comptar amb totes les formiguetes!