Els “mascles” amenaçats

Em fan arribar la informació sobre una trobada que es celebra dissabte a Barcelona. Són els Return of Kings, un col.lectiu que pretén organitzar a nivell mundial un blocaire nord-americà, Roosh Valizadeh.

Bàsicament, dins de les seves tesis, aposta per la prohibició del treball remunerat de les dones, defensa el patriarcat i fa apologia de la violència masclista arribant a demanar la legalització de les violacions. No cal que us digui, que la culpa de tots els mals del món, que els afecten en especial a ells, i que posen en perill tot el seu sistema som nosaltres, les dones.

Vestits sota una un paradigma de nova masculinitat (malentesa ja que no deixa de ser la masculinitat més rància i retrògrada de sempre) fan apologia del masclisme, el patriarcat, la violència masclista i les violacions. De fet aquest cap de setmana s’havien organitzat més de 165 trobades en més de 40 països diferents.

El pitjor de tot plegat és que hi haurà gent que no ho veurà malament. De la mateixa manera que sovint sents crítiques i queixes de l’estil: ‘i quan és el dia de l’home?’; o “i la violència feminista, què?”; o “i la muntanya de denúncies falses que posen les dones separades per fer mal al seu ex?”; o…. D’aquesta mateixa manera sents arguments a favor d’aquells que creuen que les coses abans estaven millor, i que no entenen quina necessitat tenim de seguir reclamant els nostres drets, que ja ens han “donat” prou! De fet, a tots els podem ficar al mateix sac.

Hi haurà homes que fins i tot ho trobaran atractiu. I no ens enganyem, qui més atractiu ho trobarà són els més joves, socialitzats en una cultura de la immediatesa, el no esforç i la individualitat entesa com a jo individual i no col·lectiu, que no tenen assimilats els valors d’una societat que treballa en comunitat. Aquest joves, que vivien en un núvol, i que la crisi econòmica els ha fet caure de cop en la realitat més dura i els ha provocat una crisi de valors col·lectiva. Els mateixos joves que TOTES les estadístiques i estudis ens indiquen que exerceixen cada cop més conductes violentes i han normalitzat la violència masclista.

Per sort, finalment aquestes reunions han estat cancel·lades. Per por, segons diu el seu promotor. Serà per por a caure en les seves pròpies contradiccions, perquè en el fons saben que aquest comportament retrògrada, primari i masclista no té cabuda en les societat del sXXI.

Aprofitem, però, aquestes coses per obrir els ulls, i posar-nos tots i totes les nostres ulleres liles. Comencem a a ser capaços de detectar cada una de les situacions diàries on patim desigualtat i reflexionem sobre elles. I finalment fem el pas, deixem de fer-les o treballem perquè no es repeteixin.

Masclistes, neomasclistes, misogins i Roosh Valizadeh del món, desapareixeu. Ens fareu un favor a tots i totes!

Un país normal

Últimament ens hem fet un fart de cridar-ho en manifestacions, escriure-ho en pancartes o piular-ho. De fet, si li expliquem a algú que no hagi estat al cas de l’actualitat política a casa nostra ens dirà que és ben normal allò que demanem… però pareix que mai unes paraules han volgut dir tantes coses. Demanem un país normal que volem viure en un país normal, on puguem decidir lliurement el nostre futur i com volem viure, sense coaccions ni ningú que decideixi per nosaltres. Doncs jo avui, 25 de novembre, també vull cridar ben fort que vull viure en un país normal.

• Un país normal que eduqui les noves generacions en la igualtat i el respecte
• Un país normal, on tothom tingui clar que els cels i el control no són mostres d’amor.
• Un país normal, on no s’invisibilitzin els masclismes quotidians que generen violència.
• Un país normal, on es preguin seriosament les denuncies per violència
• Un país normal, on no sigui normal dir que 21 dones han estat mortes als Països Catalans en mans de parelles o ex-parelles aquest any
• Un país normal, on també es reconegui com a víctimes a les morts induïdes
• Un país normal on les institucions plantin cara a la violència masclista i no li girin l’esquena
• Un país normal, on la fi de la violència masclista sigui la màxima prioritat de tota la societat

Perquè un país normal es aquell que dedica tots els recursos necessaris per eradicar la violència masclista. Aquell que fa programes de prevenció i conscienciació, específics per cada col·lectiu i grup d’edat. Aquell que regula l’acompanyament de víctimes durant la denuncia i la protegeix dels seus agressors. En definitiva, un país normal és aquell que vol viure lliure de violència masclista.

No podem seguir mirant cap una altra banda davant una de les problemàtiques socials més inherents en la nostra societat. Lluny de desaparèixer, els casos per violència masclista no fan més que créixer any rere any, i especialment és preocupant la situació entre les persones joves ja que sovint aquests comportaments van acompanyats de la falta de consciència de ser-ne víctimes o agressors. Avui serem notícia, però cal que ho siguem tots els dies si volem viure en un país normal. És feina de tots i totes fer-ho possible!

Oci, joc o sexisme?

Ningú creu ja avui en dia que el joc no té influència sobre els nens i nenes. La tipologia dels jocs, les persones que hi participen, els colors i formes que predominen en les diferents eines o materials que fan servir.. tot, acaba influenciant en la socialització dels més menuts, reforçant determinats valors i comportaments que assumiran com a “normals”. I sobre això us voldria parlar una mica avui.

Aquesta setmana ha tornat a saltar a la llum la problemàtica amb els centres Princelandia, arran de la seva obertura a Sabadell i Granollers. Pels que no els coneixeu aquests centres, són una espècie de Spa per a nenes, on es poden realitzar diverses d’activitats totes elles relacionades amb l’aspecte físic.

A principis de setmana em trucava un periodista de La Vanguardia perquè volien conèixer quin era el motiu de l’oposició de les JERC a aquests tipus de centres i li vaig començar explicant que l’oposició venia de lluny, concretament del 2011, quan es va obrir un d’aquests centres a València i des de Canal 9 se’n feia un publi reportatge (us volia posar el link però ens han deixat sense senyal). Sempre hem defensat que aquests tipus de centres perpetuen una societat patriarcal i no ajuden a construir una societat igualitària ja que es basen en la premissa que l’aspecte físic, i concretament el de les noies, és més important que les capacitats personals i intel·lectuals.

Els centres Princelandia no són més que la cara més visible i fins cert punt anecdòtica d’una problemàtica molt més gran: la socialització i adquisició de rols dels infants a través del joc. Són reflex d’una societat on s’imposa la imatge exterior, i especialment la de les dones, fent-nos esclaves del nostre cos, la forma de vestir o fins i tot les preferències que hem de tenir a l’hora de gaudir de l’oci

El problema per mi no és que una nena es vesteixi de rosa i es pinti les ungles, o li agradin les princeses, sinó que el problema és tenir un espai on se li digui que si vol ser una bona dona, ha de tenir un aspecte físic determinat i agradar a la resta. Fer arribar aquest missatge a les nenes, acaba provocant que pensin que el més important és el seu aspecte físic i no les seves capacitats.

Ara que comença la campanya de Nadal i ens passem el dia veient anuncis de joguets, sols ens hem de fixar una mica per veure la quantitat de joguines que ens volen vendre amb missatges gens propis d’una societat del sXXI. Cada any les empreses lluiten per aconseguir ser tendència amb les seves joguines i sovint recauen amb els tòpics la rèplica dels rols més tradicionals. Si volem crear una societat d’homes i dones lliures cal que comencem per evitar que els més petits segueixin repetint els comportaments que volem canviar entre els adults, i això passa, entre altres coses, per un model de joc i oci inclusiu i no sexista.

Postures que no ajuden

Fa dies que vull escriure al bloc, però entre la falta de temps i que no m’acabava de decidir sobre qui o quina cosa, he tardat una mica en fer-ho. I em direu, si fa just 10 dies el govern espanyol va retirar l’avantprojecte de la llei de “Protección de la vida del concebido y de derechos de la embarazada” i a més va dimitir el Gallardón!  Però crec que no es mereixia ni un segon més del meu temps un dels ministres més casposos i retrògrads que hem tingut en aquest govern.

Avui la senyora Mónica de Oriol, presidenta del Círculo de Empresarios que afirma que prefereix contractar dones de menys de 25 anys o més de 45 perquè no estan en “risc” de poder ser mares, m’ha fet dubtar. Però crec que qui es mereix unes paraules avui és el flamant nou Secretari General del PSOE, Pedro Sánchez.

Aquest senyor no ha estat massa encertat en les seues declaracions des del seu inici, comparar independentistes amb maltractadors diguem que no ha estat massa ben rebut a casa nostra. Però ahir a la nit ens va sorprendre amb una piulada, que us asseguro, em vaig pensar que era falsa durant una bona estona.

@sanchezcastejon: “Cuando sea Presidente promoveré que las víctimas del terrorismo machista sean reconocidas con funerales de Estado, como las del terrorismo”

Aquests 140 caràcters em deixen clares dues coses. Constata aquell postureig socialista que massa cops noto, en la defensa dels drets de les dones i contra la violència masclista, i que el PSOE actual està igual de perdut – o més- que el de l’era Rubalcaba.

I ja em perdonareu, però les víctimes de violència masclista no necessiten cap funeral d’estat, necessiten evitar ser assassinades. Des de 2011 s’ha perdut al voltant del 30% del pressupost en matèria de lluita contra la violència masclista i per la igualtat. S’han tancat molts dels programes de protecció de dones maltractades, i ja ni parlem de la falta de programes de formació en prevenció per tal d’acabar d’una vegada per totes amb aquesta xacra social que no para de créixer, fins i tot entre els més joves.

Senyor Sánchez, no necessitem que es vengui com un gran defensor de les dones, ni que ens vulgui fer creure que vostè serà un bon president espanyol, de veritat que no cal, fa molts anys que vaig deixar de creure en aquells que ens venen fum. El que mereixem i necessitem, és viure en una societat lliure de violència masclista!

Del mamading a les violacions

Aquest està sent un estiu calent, no pas per la temperatura o el sol que poc l’hem vist, sinó pel degoteig de notícies que ens mostren la cara més casposa i masclista de la nostra societat.

Vam començar l’estiu a Magaluf amb les discoteques que feien concursos de “mamading” a canvi de premis com barra lliure o begudes (pràctica que també s’havia fet en una festa gay en una discoteca de Barcelona). Al cap de pocs dies, i de nou a les illes, la discoteca Oberbaryern regalava samarretes on es mostrava les dones com a “problemes”, fent clarament apologia de la violència masclista.

I aquesta setmana ha saltat a les portades Málaga pel cas d’una violació múltiple durant les festes, que s’ha convertit en un xou mediàtic i ens ha mostrat de nou la poca maduresa de la societat espanyola. Des de les declaracions del seu alcalde Francisco de la Torre, passant pels aplaudiments de familiars i amistats dels detinguts en sortir i les entrevistes en directe per algunes televisions, fins a convertir a la víctima en botxí per la falta de proves de la violació.

Però el que més fàstic em fa i em preocupa al mateix temps, és tot el xou muntat a Twitter  aquestes últimes hores amb acusacions cap la víctima i, en general cap a totes les dones, que demostren una vegada més que per molts la societat espanyola no viu al sXXI, sinó al sXIX. Exculpar assetjadors i culpabilitzar víctimes, igual que passa molts cops amb la violència masclista, és una pràctica molt habitual i gratuïta, que fins i tot podem escoltar per part de governants. I sinó que li preguntin a l’alcalde de Valladolid, que avui mateix ha acusat a totes les dones de ser unes mentideres, afirmant que té por de pujar a un ascensor amb dones “per si el denuncien per violació”.

Fins quan ha de durar la broma? Quan posarem remei a aquesta societat malalta? Personalment, crec que cal començar per acabar amb la impunitat d’aquests actes, amb sancions modèliques per aquelles persones que els facin o exculpin públicament els culpables. Seguit d’una gran campanya de conscienciació per acabar amb la sensació que pareix encara ben estesa entre la societat, que aquests comportaments són perdonables. I finalment un programa que acompanyi les víctimes  en tot moment, des de la denuncia fins al tractament psicològic posterior, evitant que a més, s’hagin de sentir culpables i provocadores dels fets.

Però, com sovint passa, la societat va davant de la legislació i són molts els col.lectius i organitzadors de festes que farts de veure com algunes persones sota l’excusa del alcohol aprofiten per molestar, i fins i tot a assetjar sexualment dones durant festes i concerts i han decidit posar-se fer campanyes per mostrar el seu rebuig i practicar la tolerància zero davant aquests actes. Una nova mostra que l’exercit de les formiguetes és imparable.

#formiguetesstyle