I un cop més, les dones joves

Si una obsessió ha tingut el PP aquesta legislatura som les dones, i no perquè hagi volgut acabar amb les desigualtats existents i posar les polítiques de dones al capdavant de l’agenda política, sinó perquè ha fet tot el possible per tal que els drets aconseguits en les darreres dècades, retrocedeixin fins ser com en règims passats.

Reforma laboral, no actuació davant violència masclista, bretxa salarial creixent, la falta de polítiques actives per augmentar la participació femenina en consells d’administració o responsabilitats públiques, són algunes de les polítiques realitzades, o falta d’aquestes, per part del govern espanyol aquests últims 3 anys. Un conjunt de reformes ens afecten especialment com a joves, ja que ens trobem en l’inici de la construcció de les nostres biografies i afecten la igualtat d’oportunitats.

Però dins de tots aquests atacs, un ha estat especialment mediàtic i ha sacsejat la societat. Havia de ser la proposta estrella d’aquest govern, però gràcies a la lluita de milers de persones vam aconseguir que no acabés tirant endavant. Una proposta de llei feta contra tota una societat, i fins i tot la seva retirada va suposar la dimissió del ministre Gallardón. La proposta de llei “Protección de la vida del concebido y de derechos de la embarazada” suposava un atac frontal als drets sexuals i reproductius de totes les dones.

Aquesta setmana el PP, lluny d’acceptar la derrota davant la mobilització social, ha decidit tirar endavant una proposta parlamentària de modificació de la “ley de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo”, on proposa eliminar el dret de les dones joves de 16 i 17 anys a decidir sobre el seu cos i la seua maternitat, exigint el permís parental per interrompre el seu embaràs.

Aquesta proposta és una pura reforma ideològica, ja que per ells les dones menors no tenen capacitat per decidir avortar, són persones no adultes i com a tals han de comptar amb el permís parental. Curiosament, el PP està a favor que puguin decidir casar-se, treballar, i fins i tot tenir fills. És profundament hipòcrita, doncs, que el PP ens vengui que les menors són prou madures per decidir ser mares, però no per decidir no ser-ho

És un contrasentit que en una societat on volem que els joves participin cada cop més, com amb el vot a partir dels 16 anys, les dones joves no puguin decidir per elles mateixes. Per tot això, cal fer retirar al PP aquesta proposta de reforma i seguir amb el desplegament de la llei del 2010, sobretot pel que fa a l’apartat d’educació afectivo-sexual.

Per una maternitat desitjada, les dones joves també tenim dret a decidir!

El dia que vam deixar de ser dones

Ahir el Congrés de Diputats va votar la no retirada de l’avantprojecte de la nova llei de l’avortament, tot i que potser l’haurem de començar a dir de l’obligatorietat de la maternitat, ja que es diu “Ley Orgánica para la protección de la vida del concebido y de los derechos de la mujer embarazada”, una llei que ens anul·la, negant-nos el dret a decidir sobre el propi cos, la sexualitat i la maternitat.

78 anys després que el Govern de la Generalitat Republicana aprovés la seua llei d’avortament i 77 després que la Federica Montseny fes la proposta del que havia de ser la primera llei espanyola, ens trobem de nou discutint sobre les mateixes coses. Pareix que per algunes persones el temps no passa, ni la societat evoluciona.

Segons el ministre Gallardon, aquesta contrareforma està justificada per molts motius, no ideològics.. Entre ells, defensa que els avortaments han augmentat amb la llei del 2010, però segons dades d’ACAI, els avortaments el 2012 han disminuït el 5%. També defensa que cal una nova llei perquè molts avortaments es produeixen tard, quan la majoria de les interrupcions voluntàries es produeixen abans de la setmana 8 de gestació. I fins i tot afirma que aquesta contrareforma es fa per protegir-nos, ja que, segons les seues paraules “en muchas ocasiones se genera una violencia de género estructural contra la mujer por el mero hecho del embarazo”. Deu ser que jo, com a simple dona que sóc, necessito de la seua protecció i tutela per decidir sobre la meua maternitat.

Ahir, la diputada Marta Torrado deia des de la tribuna “Las mujeres del PP no somos menos modernas por no querer la ley actual del aborto. Desprendanse de ese feminismo rancio”, i fins i tot afirmava “ustedes tienen una animadversión casi patológica hacia los hombres”. Doncs jo li diria que el que ella té és un desconeixement total de les feministes i sobretot del significat de la paraula feminisme. Quan vulgui, li puc recomanar algunes lectures interessants, o quedar per fer un cafè, sóc feminista però no em menjo ningú.

Aquesta gent, que va de la mà de la dreta i l’església més rància i casposa, ens volen convertir en ciutadanes de segona, sense drets reconeguts ni capacitat per decidir per nosaltres mateixes. Ens volen fer passar per una setmana de “reflexió” abans d’avortar, i ens obliguen a ser tutelades per un equip mèdic, que decidirà per nosaltres. Volen obligar-nos a tirar endavant un embaràs en cas de malformació fetal greu, amb tot el risc que això suposa. I si som menors ens volen obligar a anar acompanyades dels nostres tutors legals, com si nosaltres no fóssim prou adultes per poder decidir. Com si avortar, fos una decisió que es pren a la lleugera, com si no fos ja prou complicat per una dona prendre la decisió de no tirar endavant amb el seu embaràs!

Aquesta gent, que posen el crit al cel pels escratxs, ens assenyalen amb el dit pel simple fet de defensar la llibertat individual. Ens taxen d’immorals, com si la única moralitat vàlida fos la seua, i ens criden assassines en públic per defensar aquelles dones que, pel motiu que sigui, decideixen avortar… mentre elles, les seues filles, nebodes i cosines avorten en altres països i d’amagat.

Prou hipocresia, prou de jugar amb les nostres vides. No ens envieu de nou a la clandestinitat, no ens obligueu a tornar a la ruda, a les agulles de cosir o a les perxes, no ens obligueu a tornar a fer viatges de cap de setmana fora, sense poder explicar perquè hi anem. No us enganyeu, les dones que estem a favor de l’avortament no estem en contra de la maternitat, simplement creiem que hem de ser nosaltres qui hem de prendre aquesta decisió, ningú ens l’ha d’imposar.

Us agradi o no, jo sóc una dona lliure i lluitadora que no permetrà que cap ministre, ni cap govern ni cap església decideixi sobre el meu cos!

Carta a l’ABC

Senyors i senyores de l’ABC i la Universidad de Navarra que escriviu la “aula de sexualidad”, després de llegir amb atenció bona part dels articles que heu anat penjant els hi voldria confessar una cosa:

Em masturbo i, encara més, ho faig des de que tinc memòria i m’agrada. Entenc que ara, un cop fet públic i acceptats els meus pecats, he de deixar les amistats, la feina, la casa i fins i tot la família. Potser hauré de buscar algun internat on em pugui rehabilitar d’aquesta vida desviada que porto…

Però anem al fons de la qüestió, la voluntat de formar els i les joves en matèria de sexualitat a través de la seua web, una idea que d’entrada em podria semblar fantàstica ja que sóc una ferma defensora de trencar amb els tabús sobre el sexe i de l’educació afectivo-sexual. El problema arriba, però, al llegir els seus articles i veure que la vostra voluntat no és la de formar, sinó la de desinformar.

A banda d’estar en contra de la masturbació, afirmeu que separar per sexes a les escoles fomenta la igualtat, que l’educació sexual és perjudicial per aquelles persones que no han tingut relacions sexuals (com si sols s’hagi de basar en això). Es nega l’eficàcia de les “pastilles de l’endemà” i els preservatius (tant per evitar embarassos com la transmissió de malalties). I fins i tot es recomana a les noies joves que han estat violades no avortar, o en el cas que hi hagi malformació fetal greu, es recomana seguir endavant amb l’embaràs i esteu en contra de la selecció genètica per evitar futures malalties mortals.

Amb tot això veig que la vostra voluntat és la d’inculcar una postura basada en la versió més casposa i retrògrada d’allò que anomenem “moralitat cristiana” i, encara més, imposar-la a tota la societat, dient quins comportaments o opinions són o no adequades. Tal i com fa el govern del PP, de la mà de l’ala més retrògrada de la nostra societat, voleu fer-nos retrocedir, evitant que siguem persones lliures que decidim sobre els nostres cossos i la nostra sexualitat.

Us recomano que en compte de negar, prohibir i mirar sempre cap a un altre costat, proveu d’experimentar amb la vostra sexualitat, provant, gaudint i fent-ho d’una forma segura i des del respecte. N’estic segura que de ser així, molts dels articles que hi ha publicats no existirien, i moltes de les lleis que defenseu, com la contrareforma de l’avortament, no s’haurien proposat.

El meu cos, la meua sexualitat, la meua decisió!

Aquest 5 de juliol fa 3 anys de l’aprovació de la Llei de Reproducció Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs una llei que va néixer amb polèmica i a la que pareix, li queda poc recorregut a causa de la manifesta voluntat del govern espanyol de fer-ne una contrareforma.

Temes com la sexualitat i el dret a decidir sobre la pròpia maternitat, han estat els “grans temes” de discussió sobre els drets de les dones al llarg de la història, ja que sempre s’han mirat des d’una òptica moralista i de control social on el pes dels líders religiosos ha estat rellevant, decidint quan i quantes vegades havíem de ser mares sense tenir em compte la nostra opinió o decisió.

De fet, a l’estat espanyol, ja al 1870 el Codi Penal reflectia quines eren les penes aplicables a una dona que hagués avortat i a la persona que l’hagués dut a terme. La primera llei sobre avortament a casa nostra es va fer l’any 1937 pel govern de la Generalitat Republicana, que regulava la possibilitat d’interrompre un embaràs, amb justificació terapèutica i regula els espais on es pot practicar.

El 1941, el govern feixista aprova una llei de protecció de la natalitat, contra l’avortament i la propaganda anti-concepcionista, que suposa de nou la prohibició total de la interrupció voluntària de l’embaràs, i la prohibició de l’ús de mètodes anticonceptius. Aquesta llei acaba amb la llibertat de decidir sobre la nostra sexualitat i el nostre cos, i busca situar les dones en un espai invisibilitzat i relegades a la vida privada de servei i cura a la família. Durant tot aquest període de prohibició no es deixen de practicar els avortaments gràcies al moviment feminista organitzat i als professionals mèdics que possibiliten l’accés a avortaments segurs i també als mètodes anticonceptius.

No és fins al 1985 que es despenalitza parcialment l’avortament amb la llei orgànica de 5 de juliol. Aquest es pot practicar amb 3 supòsits: violació, perill físic o psíquic per a la mare o bé malformació del fetus. Aquesta llei juntament amb la possibilitat d’accedir a mètodes anticonceptius gràcies a la pressió del moviment feminista, obre de nou la possibilitat de viure lliurement la sexualitat i permet a les dones decidir en determinats casos. L’estigma social sobre les dones que avorten, però, encara perdura avui en dia.

25 anys més tard, s’aconsegueix fer un nou pas endavant amb la llei de de Reproducció Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs. La llei passa a ser de terminis i també permet a les noies d’entre 16 i 18 anys avortar sense el permís parental. S’introdueix, a més, la formació afectivo-sexual com a eina bàsica de prevenció i formació per trencar amb els tabús sobre el sexe.

La lluita pels nostres drets sexuals i reproductius encara no ha arribat al seu final i, a més a més, ara ens trobem al davant d’un moment en que aquests poden fer un salt enrere que supose de nou la prohibició de poder gaudir lliurement de la nostra sexualitat. No ens podem permetre que això passi, no ens volem haver de viure aquelles situacions que hem sentit explicar massa vegades sobre com clandestinament s’intentava fer possible allò que hauria de ser un fet totalment normal i habitual, el de decidir sobre el nostre cos.

Per les que van lluitar durant tota la seva vida i per aquelles que vindran, les dones d’avui seguim lluitant!

Volem ser dones lliures en una Terra Lliure!

el meu dret a decidir

No podem negar que l’expressió “dret a decidir” és una expressió de moda, sobretot quan ens referim al dret que tenim la ciutadania a decidir el nostre futur com a poble, però també quan parlem del dret a decidir sobre el propi cos, arran de la proposta de contrareforma de la llei de l’avortament proposada per Gallardón.

El dret a decidir sobre el nostre propi cos, és un dret no assolit completament mai per part de les dones, ja que a la majoria de països existeix una regulació sobre quan i quan no podem fer determinades coses, contretament sobre quan i quan no podem decidir ser mares. I és la maternitat una decisió vital que marca un punt d’inflexió en les nostres biografies ja que, encara avui, som les dones les que patim més canvis en el nostre entorn, sobretot professional. Tat que quan un home és pare ningú de la seua faena li pregunta com s’ho farà per combinar-ho tot? O si ha decidit reduir la seua jornada? O pateix per si el fan fora de la feina, o que no li renovin el contracte perquè és pare?

Avui 28 de maig és el Dia Internacional d’Acció per la Salut de les Dones, i  aquest any més que mai, hem de reivindicar la importància de l’accés a la salut de les dones, davant dels atacs constants per part del govern del PP, seguint el joc a la conferència episcopal. I també de les dones arreu del món, perquè cal recordar que són moltes les dones que moren al món al moment del part.

No ens podem permetre tornar a viure situacions com les que van haver de passar milers de dones durant dècades, que havien d’avortar en la clandestinitat. I sort em vam tindre dels bons professionals que es van jugar la seua vida professional (i personal en molts casos) per ajudar a totes aquestes dones a tenir accés a serveis de qualitat. Aquests últims mesos he sentit explicar a moltes dones que van avortar i a molts professionals mèdics que exercien durant aquella època com s’ho feien per intentar donar un servei el més professional possible i sense risc a totes aquelles dones que havien decidir avortar, però no totes hi accedien i són moltes les que van posar en perill les seues vides fent servir mètodes poc segurs com herbes, o utilitzant utensilis no segurs ni higiènics que en el millor dels casos, sols els provocava una infecció o no poder tenir fills mai més.

I mira que és curiós, que aquells que no poden parir, siguin els que volen imposar-me quan i com ser mare, sense tenir en compte, una vegada més, el meu dret a decidir.

I avui també és un bon dia per reivindicar la figura de la primera dona ministra de l’Europa Occidental, Federica Montseny, que va ser ministra de Sanitat i Assistència Social durant la segona república i que, entre altres avenços, va impulsar la primera proposta de llei sobre l’avortament.

Si la voleu conèixer una mica més: http://www.dbd.cat/index.php?option=com_biografies&view=biografia&id=181