Tag Archives: Terres de l’Ebre

D’esquena a la violència masclista

Sovint hi ha titulars que ens cauen a sobre com un bon raig d’aigua gelada, perquè a vegades preferim seguir amb la vena als ulls que veure la realitat que ens envolta. Un dels titulars més repetits al llarg d’aquesta setmana passada ha estat que el jovent exerceix i pateix violència en les seues relacions com un fet habitual i normal, arran de la publicació d’un estudi sobre percepció de la violència masclista entre els joves. Però aquesta afirmació amaga una realitat que portem temps denunciant, i és que el masclisme està arrelant amb força entre els més joves.

Aquest estudi, fet  per la Secretaria d’Estat d’Igualtat i el Centre d’Investigacions Sociològiques, mostra un fort rebuig dels joves cap a la violència física i sexual, però en canvi falta de consciència o importància cap a les altres formes de violència masclista, com ho és la violència psicològica o el control. Sobre aquest tipus de violència, un terç dels joves considera inevitable i acceptable el control sobre la parella o fins i tot prohibir-li certes activitats. També un terç dels joves diu ser coneixedor d’algun cas de violència entre el seu entorn més pròxim i quasi la meitat de les noies diuen que alguna amiga seva n’és víctima, però en canvi, no es plantegen denunciar o fer alguna cosa per posar-hi fi.

Unes dades impactants que manifesten que els joves viuen les relacions amb violència com un fet quotidià, i sovint no en són conscients que determinats comportaments de control que es produeixen són també violència masclista. De fet, també la violència física i sexual és molt present entre els joves. El 42% de les víctimes per agressions sexuals l’any 2014 van ser menors de 20 anys i el 15% de les trucades al telèfon d’atenció a les víctimes (900 900 120)  van ser menors de 30 anys (l’any 2013 va ser del 12%).

I què en fan els governs davant aquesta realitat creixent? Doncs sovint, girar-li l’esquena. Bona part dels programes existents fa 6 anys destinats especialment a la prevenció de la violència masclista entre els joves han desaparegut, o en el millor dels casos han estat substituïts per altres programes on no s’interactua directament amb les persones joves.

Si no volem condemnar una generació de joves a conviure tota la vida amb la violència masclista cal que li plantem cara i deixem de posar excuses. Hem de recuperar urgentment els programes de prevenció i conscienciació dels joves, a través de les escoles i instituts i també de tots aquells espais on els joves hi són presents, amb campanyes publicitàries, tallers, sessions informatives… i també hem de poder format als professionals que conviuen amb aquests joves per tal de detectar els casos de violència i saber on derivar-los. Però també vol dir vetllar pel contingut de molts programes televisius on es transmeten valors masclistes i es premien determinats comportaments que no ens ajuden a construir una societat lliure de violència masclista.

I fins que el govern no decideixi deixar de girar-li l’esquena a la violència masclista i plantar-li cara, alguns col·lectius, com hem fer les JERC, seguirem intentant fer arribar als joves que hi ha cops que no es veuen i que cal tallar al mínim símptoma!

jerc violència masclista

Vídeo

Article publicat originàriament a Aguaita.cat

Carta a Cañete

Senyor Cañete, avui m’ha fet ràbia i fàstic. Però de fet tampoc és cap novetat, vostè no ha estat mai una persona massa estimada per la gent com jo: ebrenca, roja i dona.

En aquests anys al capdavant del PP, ha aconseguit que la gent de les Terres de l’Ebre el recordem per sempre més amb el seu “el transvase se va hacer por cojones” i ara ha aconseguit que totes les persones que creiem en una societat igual per homes i dones el recordem per la seua reacció en perdre el debat electoral “Si haces un abuso de superioridad, intelectual, o lo que sea… parece que eres un machista que esta acorralando a una mujer indefensa”.

La seua reacció és més pròpia d’un neandertal, masclista de poca altura política i intel·lectual, que d’un cap de llista d’un partit polític, que a més, governa a l’Estat Español. Una reacció pròpia d’aquelles persones que tenen por a perdre la seua parcel·la de poder, i que la única reacció que tenen davant el que els supera, és la d’atacar amb expressions i justificacions més pròpies d’altres èpoques.

Les seues declaracions són pròpies d’altres temps sí, però per desgràcia, cada dia més actuals. N’estic fins als ovaris de veure com ministres i representants del seu partit han engegat una creuada contra els meus drets. N’estic fins als ovaris d’escoltar declaracions on se’m considera un esser menor o amb menys capacitats. N’estic fins als ovaris de veure anuncis que em tracten com a simple objecte o com a imbècil i incapaç de fer coses. N’estic fins als ovaris de…. tantes coses que he sentir-me dir pel simple fet de ser dona!

I com estem al mig d’una campanya electoral on ens hi juguem quina Europa tindrem, i vull recordar que més del 70% de les lleis que tenim venen de les recomanacions marc de la unió Europea, no vull deixar escapar l’ocasió per recordar quin són els grans reptes que tenim al davant. Necessitem una Europa forta, que lluiti contra aquesta onada retrògrada que tenim al davant i que està acabant amb els nostres drets. Una Europa que aposti de forma valenta per acabar amb la desigualtat salarial que encara patim les dones (per fer la mateixa feina, cobrem el 22% menys de mitjana). Una Europa que defensi els nostres drets sexuals i reproductius davant de les contrareformes com la del ministre Gallardón. Una Europa que lluiti contra la violència masclista impregnada en totes les esferes de la nostra societat. Una Europa que aposti per incrementar la participació de les dones en tots els àmbits de decisió, perquè si no hi som encara no és perquè no estiguem preparades, sinó precisament per gent que pensa com vostè i té por de competir amb algú que possiblement li pega mil voltes. En definitiva, ens cal una Europa forta que lluiti sense por contra el masclisme imperant en les nostres societats.

I aquesta és l’Europa que vostè i els seus no representen, aquesta és la Europa que jo no vull, la que no volem les dones i homes que creiem en una societat justa. Gràcies, senyor Cañete, per demostrar una vegada més la cara més casposa i masclista del PP. Espero que tot l’electorat escolti les seues paraules, i el dia 25 quan vagi a votar les recordi.

Que se n’entere tot quisqui, som de les Terres de l’Ebre!

Últimament tinc una sensació constant de déjà vu. Però de fet no sóc la única, al meu voltant aquesta reflexió en veu alta es repeteix en cada cafè, cervesa o manifestació on ens trobem. Obres la televisió i sols cal observar el tipus de programes majoritaris en la majoria de les televisions, que pareixen còpies d’aquells que has vist en resums de quan la tele encara era en blanc i negre. O intentes escoltar o llegir les notícies en alguns mitjans “nacionals”, i tens la sensació que dia a dia perden color. Les paraules, el tipus de notícies, la manera d’explicar-les… tot va agafant un color verd-merda d’oca que ben aviat pareix que fins i tot te n’arribarà l’olor.

Fa una mica més de 10 anys, quan jo era una adolescent que estudiava a l’insitut d’Ulldecona, i quan internet no ens permetia encara estar tot el dia connectats a allò que passava al món, vivíem molt més tancats als nostres pobles del que ho fem ara. De fet, recordo que quan ens preguntaven d’on érem sempre deiem: jo d’Ulldecona! Al Montsià, i en tot cas acabaves d’arrodonir amb un: del primer poble de Catalunya!. I així en teníem prou.

Però llavors va passar una cosa que ho va canviar tot. I mira que n’hem patit d’atacs al territori al llarg dels anys, i mira que hem estat una terra tradicionalment oblidada per uns i altres… però aquella vegada alguna cosa va ser diferent. Volien condemnar a la mort a una de les parts més emblemàtiques de la nostra zona, el Delta, i ho volien fer per emportar-se l’aigua lluny, i no per a regar… sinó per a especular!

Durant molts anys vam omplir places i carrers de color blau, grans i menuts, prenent consciència que som Terres de l’Ebre i que la única manera de defensar casa nostra i començar a créixer i acabar amb tots els dèficits històrics era amb la lluita. Des de llavors quan algú ens pregunta d’on som diem ben orgullosos: de les Terres de l’Ebre! I no ho vam fer sols, sinó que gent vinguda d’arreu de Catalunya, va ajudar-nos a omplir els carrers per defensar el Delta, i junts vam guanyar.

Ara, 10 anys després, quan ja ens pensàvem que aquesta batalla l’havíem guanyat, tornen a governar aquells pardals que ens van intentar fotre l’aigua un cop. Vestint-lo d’una altra manera, però amb la mateixa conseqüència: si no arriba prou aigua, no podrem viure del nostre riu. I sense això, les Terres de l’Ebre morirem. No comptaven, però, que aquell monstre que van despertar, segueix ben viu i organitzat!

Diumenge tots i totes a les 11:30 a Sant Jaume per fer una bona riuada blava i deixar-los ben clar a estos assassins d’arena que si volen aigua, al mar l’hauran d’anar a buscar!

pdeUs deixo, també, una cançó que s’ha convertit en un dels nostres himnes “l’aigua no està en venta” de Pepet i Marieta. Perquè si una cosa hem tingut i sempre tindrem la gent de l’Ebre, és esta manera de dir les coses 😉

El dia que Catalunya va descobrir que tenia sud. La #viacatalana vista per una ebrenca

Crec que a hores d’ara ningú posa en dubte que ahir vam fer de nou història. De fet, aquests últims anys hem vist com l’independentisme passava de ser una cosa minoritària a situar-se en el centre del debat polític a la nostra societat.

Si pensem en quins són els antecedents que ens ajuden a explicar el que vam viure ahir, per mi hem de posar en relleu tres moments concrets. El primer, la manifestació del 10 de juliol de 2010, on un milió de persones vam sortir al carrer com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut Català i que va servir com a moment de presa de consciència nacional per part de molta ciutadania. El lema “Som una nació, nosaltres decidim” demanava respecte a les nostres institucions i al resultat del referèndum celebrat entre la ciutadania catalana.

L’altre moment serien les consultes sobre la independència celebrades entre el 2009 i 2011 a moltes poblacions catalanes. Aquestes van servir per demostrar a la ciutadania que votar lliurement és l’exercici bàsic de la democràcia i, el que per a mi és més important, van ajudar a començar a vertebrar el que el que després s’ha acabat convertit en l’ANC, sobretot a nivell local.

I finalment la manifestació de l’11 de setembre de 2012, on un milió i mig de persones van sortir al carrer per reclamar la independència. Sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” els carrers de Barcelona és van omplir amb gent de procedència i perfils molt diversos. Podem dir que és el moment en què definitivament l’independentisme és converteix en hegemònic.

Aquest any, però, ha estat diferent. Per primera vegada no es feina una única macro concentració a Barcelona, sinó que, qui prenia el protagonisme era el Territori. I què ha significat això? Doncs que per primera vegada, molts habitants de la Regió Metropolitana (on hi viu el 70% de la població de Catalunya) han pres consciència que el país va molt més enllà i que en aquesta lluita, no ens podem deixar a ningú.

Les Terres de l’Ebre, per les seues característiques demogràfiques, era un dels espais més llargs a omplir amb una densitat de població baixa, per la qual cosa es va fer una crida a tota la gent de la RMB a mobilitzar-se i anar-hi (vaja, res que no fem nosaltres totes les vegades que fa falta anar-se a manifestar-nos a Barcelona) i la resposta de la gent no podia haver estat millor. Centenars d’autobusos, cotxes i qualsevol transport van omplir les carreteres cara al sud sabedors, que per primera vegada, els tocava a ells moure fitxa pel territori.  Ara és important no oblidar-ho per tal de que en el moment que fem la nova república, la fem més equilibrada territorialment.

A més, ahir va passar una altra cosa, molta gent que normalment no podia (o no volia) anar fins a Barcelona pera la manifestació, bé perquè tenia actes al seu poble, perquè volia celebrar la diada amb la família, o perquè simplement no volia pujar fins a Barcelona per anar a una manifestació, aquesta vegada hi han participat. I aquest és el cas, per posar un exemple, de la meua família, i segur que si hi penseu també coneixeu vosaltres a casa vostra o el vostre entorn gent que hi participa en un acte nacional per primera vegada.

I finalment encara va passar una cosa més que em fa sentir encara més orgullosa del meu país.  5000 valencians i valencianes, 3000 persones de la Catalunya Nord i, el dia anterior, 3000 illencs i illenques, ens van donar donar suport, van manifestar la seua voluntat a decidir com a poble i ens van recordar que per més que nosaltres fem via, no ens podem oblidar que som Països Catalans i que hem de lluitar tots plegats per una societat lliure, justa i per tots i totes!

La Diada que vam viure ahir, amb la seva #viacatalana, significa la maduració definitiva d’un procés que vam engegar fa molts anys i que, n’estic ben segura, veurem culminar abans del que podríem imaginar. Aquell dia, però, no serà el final, sinó l’inici d’una nova oportunitat per seguir lluitant per allò que val la pena de veritat: una societat socialment justa, on homes i dones tinguem les mateixes oportunitats i amb una ciutadania activa.

I ara, a partir del dia 12 què hem de fer?

Doncs seguir amb la lluita, tal i com ho sabem fer, perquè hem demostrat de nou, que l’exèrcit de formiguetes som imparables!

#formiguetesstyle

Les Terres de l’Ebre seran Països Catalans, o no seran

Avui vull escriure aquest post fent una xicoteta reflexió sobre la meua terra. Com veureu, aquesta naix de les paraules de Duran (dites després que l’Alfred Bosch ensenyes a la tribuna del Congreso una estelada i cridés: “visca Països Catalans lliures i independents!”). Però no vaig a parlar de Duran, Alzamora o Torrent… sinó que vull fer en veu alta una reflexió que fa temps que vaig fer.

Sóc d’Ulldecona, un poble de les Terres de l’Ebre, una terra de no frontera (l’únic que em separa de terres valencianes és un riu sense aigua ni cocodrils, com diu una bona amiga).  La gent de banda i banda del riu Sènia ens passem el dia amunt i avall, creuant el riu, sense notar cap barrera ni frontera entre la seua gent i els seus pobles i paisatges: uns hi van per a treballar, altres a comprar, altres per oci, altres per festejar, veure la família…

La gent del sud de Catalunya, com del nord del País Valencià vivim en la mateixa filosofia: gent tranquil·la, de xalar però treballadors, que ens agrada anar construint la vida entre els nostres. Però som molts els que no ho podem fer,  perquè hem de marxar per estudiar i/o per treballar després, ja que som unes terres abandonades. Durant dècades ens hem trobat que aquells que han governat no ens han tingut en compte: ni bones carreteres ( i menys gratuïtes!), ni bona comunicació en tren (recordeu que som l’últim tram on hi ha un sol ample de via), ni desenvolupament econòmic…

I perquè no s’han volgut preocupar de nosaltres, em direu? Què no som part del seu territori? Doncs, penso, que tant per un costat com per l’altre ha estat fet amb tota la intencionalitat. Això d’unir amb bones infraestructures i desenvolupar econòmicament aquella zona els produeix un rebuig total, per la seua concepció regionalista del territori: i si ens donem compte que la gent d’Ulldecona, Vinaròs, la Sènia, la Jana, la Galera, o Sant Mateu no són diferents? I si van més enllà i s’adonen que podem anar de punta a punta del país sense necessitat de traductor i sentint-nos a casa nostra?

En definitiva, i si descobrim que som Països Catalans? Doncs potser seria hora que anéssim traient-nos la por de parlar-ne obertament, de pensar qui som i qui volem ser (i ja no sols per nosaltres, sinó per les futures generacions) i ser-ne conseqüents. Perquè el futur del nostre territori, depèn molt més del que us podeu imaginar de poder o no ser lliures i de ser-ho tots junts. I sinó, perquè gasten tantes energies en negar-nos l’existència, voler dividir la nostra llengua i silenciar tots aquells que sí volem construir uns Països Catalans lliures?

Fins que no deixem de ser una terra de “no-frontera” per ser el centre dels Països Catalans, les Terres de l’Ebre no podrem ser.

La lliçó

El d’avui, és un dels post que m’agradaria no haver d’escriure. Resulta que TV3, la meua, ahir va decidir subtitular el parlar ebrenc en un documental del 30 minuts ‘Entrampats a l’Aldea’.

I jo vull pensar que no ha estat fet expressament, perquè l’equip del 30 minuts són seriosos i realment fan una gran tasca en tots els reportatges que realitzen. Però el que ha passat avui va molt més enllà d’uns simples subtítols.

El problema arriba quan sols acceptem un parlar com a manera correcta i apartem la resta a dialectes “no oficials”. Tenim la sort de tenir una llengua molt viva i rica, plena de paraules i expressions que l’enriqueixen i l’ajuden a continuar creixent. I aquí ha estat l’error de TV3, al meu entendre, el de no voler reconèixer aquesta pluralitat.  I no em serveix l’excusa que és per si no s’entén alguna paraula… perquè no em crec que si s’escolta amb atenció, no es puga entendre tot.

Un bon exercici és recórrer de punta a punta el nostre llarg país i, a banda de descobrir racons preciosos i únics, pots escoltar i conèixer de primera mà aquesta riquesa de què parlava. Jo no sóc una purista en el parlar de la meua zona, de fet, puc barrejar paraules i expressions d’arreu durant la mateixa conversa, que he aprés escoltant els companys i companyes d’arreu del país. I així vaig aprendre que a Comarques Gironines fan servir l’expressió “No em cardis!” per casi tot, que a les illes hi ha “nins” i “nines”, o que a les desvergonyides al poble de la meua parella, al País Valencià, la gent gran els hi diu “descocà” (que per cert, és una de les meues paraules preferides)…. i és que la riquesa de la nostra llengua és molt gran i no hauríem de caure en pensar que sols hi ha una bona manera de dir-les.

Per acabar esta xicoteta reflexió, us deixo en un bon consell dels savis Quico el Cèlio, el noi i el mut de Ferreries: “Quan més rica és una llengua hi ha més llocs on arribar, més diverses les maneres i les formes de parlar. Tan a les Terres de l’Ebre a Mallorca o l’Empordà, a València o Barcelona, no patixques que t’entendran.”

Pos això 😉

Quico el Cèlio, el noi i el mut de Ferreries “la lliçó”