Tag Archives: #elpaísquevolem

Per unes condicions laborals dignes per tothom!

El treball no és més que la suma de tasques i feines que ens permeten funcionar com a societat, per tant, com l’organitzem i el valor que li donem a cada una d’aquestes tasques, deriva en un tipus de societat o altra.
Fins abans de la crisi de 2008, l’accés a un lloc de treball permetia cobrir les necessitats bàsiques per a viure. Socialment tenir feina s’equiparava a estar “dins el sistema” i es posava el focus de la pobresa i exclusió social sobre aquelles persones que no tenien feina. A més, durant dècades, hi ha hagut una forta relació entre la formació, l’accés a la feina i l’ascens social.
Tots aquests paradigmes es van esmicolar de cop amb l’arribada de la crisi social i econòmica que ha sacsejat les societats occidentals, i que en el cas espanyol ha tingut un fort impacte en l’estructura social i política. Aquesta crisi, però, alguns sectors l’han aprofitat per generar un canvi estructural que ha minvat drets civils i laborals, i ha acabat amb molts avenços socials que creiem que ja teníem consolidats.
Un dels debats centrals durant la crisi ha estat la reducció de les taxes d’atur, però trobem que la recuperació que se’ns vol vendre per part de postulats neoliberals, s’ha fet a costa de les condicions laborals dels treballadors i treballadores. Per posar algun exemple, les reformes laborals de 2010 i 2012, que han minvat els drets dels treballadors i especialment de les treballadores.
El resultat d’aquestes polítiques és una clara precarització de la classe treballadora i un nou paradigma on la feina ja no és garantia de cobrir les necessitats bàsiques per viure. I quan parlem de pobresa avui, cal que ho fem en clau femenina, i especialment posem l’atenció a les famílies monomarentals.
Les dones hem estat històricament les menys afavorides dins l’estructura laboral. Hem patit i patim segregació horitzontal i vertical, que deriven en una bretxa salarial del 25% i un sostre de vidre que no ens permet accedir a llocs de responsabilitat. I aquesta crisi o estafa, ha fet que tornem a fer molts passos enrere i s’hagi vist agreujades les nostres condicions laborals. Les desigualtats que sempre hem patit, avui són encara més profundes.
Si volem una societat millor, que és el motiu pel qual volem construir la República Catalana, cal que garantim condicions laborals que permetin una vida digna, on el sexe no sigui un motiu de discriminació laboral.
Sortim i reivindiquem l’1 de maig, i fem-ho en clau de gènere!

Article publicat originàriament a http://locals.esquerra.cat/baixllobregat

Anuncis

El vot de la meva vida

La independència no arribarà amb cap vareta màgica sota el braç, crec que compartireu aquesta reflexió amb mi. Tot i que alguns de forma interessada ens volen fer creure que els independentistes pensem que serà una solució màgica, res més lluny de la realitat.

La independència ens donarà les eines per fer possible la solució a molts dels problemes estructurals que tenim avui. No és un fi en si mateixa, sinó un mitjà per aconseguir millorar les nostres vides.

No ens mereixem ser tractats com a adults? No ens mereixem disposar de tots els nostres recursos i poder decidir com els gastem? No ens mereixem unes infraestructures de primera? No ens mereixem tenir un país propi si així ho volem la majoria?

Quan ahir Margallo a l’inici del debat amb Junqueras parlava de la felicitat vaig pensar que aquest senyor també era independentista. En la felicitat personal, o col·lectiva, hi juguen molts factors però precisament l’estat espanyol no s’ha caracteritzat per voler-nos fer sentir bé ni estimats. Sentir-te constantment amenaçat, com et diuen insolidari, com t’insulten pel simple fet de parlar una llengua diferent a la seva, sentir com ens neguen constantment fins i tot el dret a decidir democràticament sobre el nostre futur.

No podem negar que en aquesta campanya estem tenint unes grans ajudes per part del govern espanyol i la política espanyola en general, amb el president Rajoy al capdavant. Però crec que ha arribat el moment de dir-los que moltes gràcies però que no volem deixar res més a les seves mans. Ja ens han demostrat sobradament la seva ineptitud política i de govern i aquest cop ens hi juguem massa, ens ho juguem tot! Ara mateix fer possible el canvi i acabar amb segles de ser tractats com a colònia està a les nostres mans.

Ha estat una campanya intensa i llarga, de fet la més llarga de totes,  no pels anys de lluita que portem molta gent al més pur estil formigueta, sinó perquè portem mesos de campanya sense parar. I crec que encara no hem acabat. Però si el diumenge fem la feina ja no hi haurà marxa enrere. El dia 27 de setembre no acaba res, al contrari, comencem a construir un nou futur.

Així doncs, aquest diumenge no ens deixem ni un vot a casa, ens ho mereixem i s’ho mereixen tots els que vindran darrera nostre. Jo ho tinc molt clar, sense pors i amb un gran somriure votaré Junts pel sí!

#elvotdelatevavida

L’odi dels catalans

Es veu que als catalans ens han inoculat durant anys i panys un odi profund contra Espanya. I es veu que això ho han fet unes persones molt lletges i males persones, d’aquelles que roben als nens i que viuen en casetes fetes de dolços, com si d’un conte infantil es tractés.

Però alguns catalans, segurament per portar la contrària, fa temps que vam aprendre a no fer cas de tot allò que s’explicava als contes. I amb el temps vam descobrir que si la fera ferotge és queixava, per alguna cosa deuria ser.

Amb tota sinceritat i des del respecte, n’estem fins al cap damunt d’aquestes declaracions que busquen crear conflicte allí on no n’hi ha, sobretot quan es produeixen per gent que és o ha viscut molt temps a Catalunya. Saben perfectament que són mentida, però prefereixen mentir abans que reconèixer que a Catalunya alguna cosa passa.

I es que aquest és el problema de tot plegat. Una part es resisteix a reconèixer el problema (com quan el Zapatero es negava a dir que estàvem en crisi). No volen reconèixer que una part important de Catalunya n’està farta del tracte rebut durant dècades, està farta de demanar que vol votar i decidir sobre el seu futur i de rebre cada cop respostes negatives. Està farta de veure com es carreguen a cop de Tribunal Constitucional cada una de les mesures que s’aproven des del Parlament per imposar taxes als bancs, o acabar amb la pobresa energètica.

De la gent que demana votar, no tota és independentista, encara que alguns ho vulguin vendre així i diguin, a més, que som minoria. Hi ha molta gent que vol simplement exercir el seu dret ciutadà i decidir en quin país vol viure. Gràcies a les mostres d’amor i estima que arriben cada dia més es sumen a la llista dels independentistes. I és que els imputs que rebem per quedar-nos són simplement amenaces, coaccions o intens d’imposar un estat generalitzat de mal rotllo i conflicte social.

La carta d’amor de Felipe Gonzalez. Les declaracions de la Chacón, Borrell, Soraya Sáez de Santamaría, el ministre Fernandez Díaz, etc. Les portades de l’ABC i la Razón dia sí, dia també. Les vegades que ens han dit nazis, fins i tot ministres o ex presidents del govern. La reforma del TC impulsada pel PP per poder sancionar a Mas. L’intent de vincular junts pel sí amb la corrupció. Les amenaces del “xerif” Albiol, dient que “la broma se ha terminado”

I jo pregunto: què hi hauria més normal que fer un debat sincer i obert sobre els pros i els contres de seguir a l’Estat Espanyol? Què hi hauria més democràtic que deixar votar a una societat que demana votar i que ha demostrat en diverses ocasions que són majoria aquells que ho volen fer?

I és que hi ha una part de la societat espanyola que pareix viure constantment enfadada amb els catalans. I a mi, m’agafen unes ganes de federar-me….

La bena que ens assassina

dona-treballadora-3_0Vull pensar que un dia arribarà la fi de la violència masclista. De fet, ho crec fermament i hi lluito de forma incansable per fer-ho possible, però sóc conscient que fins que no traiem la bena als ulls a la nostra societat no podrem acabar amb ella.

Definir la violència masclista no és una feina fàcil. Sempre que algú m’ho demana agafo com a exemple les oliveres mil·lenàries del meu poble: una estructura amb un gran tronc i cos visible, amb moltes arrels profundes, llargues i fortes fetes al llarg de milers d’anys. I així és, hi ha moltes formes de violència masclista, algunes més subtils i altres més visibles, moltes d’elles arrelades a la nostra societat des de fa segles, però necessitem acabar amb totes si volem acabar d’una vegada per totes amb aquesta xacra social que ens esquitxa a tots i totes i que no ens deixa viure com a éssers lliures. Micromasclismes, neomasclismes, violència psíquica, violència física, sexisme, cosificació…. tot forma part de la mateixa estructura global que és còmplice de la violència masclista i que pot acabar amb el pitjor dels escenaris, l’assassinat.

Ahir va ser un dia tràgic, negre, trist i ple de ràbia. Em vaig despertar amb molt mal cos sabent que l’ex parella havia assassinat al carrer a una dona de Castelldefels, i vam anar a dormir amb la pitjor de les notícies sabent que les dues noies que havien anat a buscar les pertinences d’una a casa també de la seva ex parella, havien estat trobades assassinades. No em puc treure del cap les famílies, amistats, companys, coneguts… no em puc treure del cap que això, és una cosa que passa cada dia al nostre carrer, a les nostres cases i que ens pot passar a nosaltres mateixes.

I ja em perdonareu que sigui dura, però aquí la culpa està ben repartida, i per tant, està en mans de tots i totes canviar-ho. Una bona part del canvi de estructural recau sobre les institucions. Cal revisar de forma urgent els protocols de denúncia i control a les víctimes. No pot ser que la majoria de les dones que pateixen violència no s’atreveixin a denunciar o pensin que no és efectiu. I sobretot cal tornar a crear i activar plans de prevenció amb els més joves, ja que la violència masclista està més instaurada que mai entre les parelles joves. Els joves viuen la violència sense ser conscients que l’exerceixen o la pateixen. I tot això vol dir recursos, recursos públics que han estat retallats sense mirament al llarg d’aquests últims anys. I per més que els governs insisteixin que això no té cap efecte sobre la prevenció i protecció de les víctimes de violència masclista, si que en té: l’ONU ha reiterat diverses vegades que l’Estat Espanyol està fent un fort retrocés en combatre el masclisme I sinó us ho creieu, sols cal que observeu el vostre voltant o que comptem, una vegada més les desenes de mortes al llarg de l’últim any (feminicidio.net geolocalitza tots els casos).

 Però nosaltres també en som còmplices cada cop que traiem importància als comentaris masclistes que escoltem perquè són “una brometa”; o cada cop que fem el joc a les companyies que venen els seus productes gràcies a la cosificació dels cossos de dones i homes; o quan sentim un cop més com uns veïns es barallen i no agafem el telèfon per fer-ne la denúncia perquè allò “és cosa de casa seva”; o quan veiem com la nostra amiga és vexada en públic i menystinguda i no ens atrevim a parlar amb ella per fer-la ser conscient que ella també és víctima de violència masclista.

Podem fer moltes coses per aportar el nostre granet d’arena, i també podem exigir a governs i institucions compromís i major implicació per acabar amb la violència masclista, sols cal que vulguem fer-ho. Per la meva part seguiré lluitant sense descans per fer visible la violència masclista, sobretot entre els més joves, i seguir intentant que alguns joves canvien les seves actituds davant aquests casos i passen de ser-ne possibles víctimes a denunciants i membres actius per evitar que es repeteixi entre els seus amics i al seu voltant.

Traiem, plegats, la bena que porta als ulls la nostra societat

On són les dones empresàries? Una imatge que ho diu tot

Segons la imatge que es van realitzar els membres del grup “Puente Aéreo” dimarts a la nit quan es van trobar per sopar amb el príncep Felip, no existeixen.

1489190_10203171427424714_1651741137_n

Aquesta imatge ha suscitat molts comentaris a les xarxes socials en les últimes hores, molts fent referència al fet que no hi havia cap dona empresària en aquella trobada. De fet, moltes dones polítiques han fet publicacions en aquest sentit i compartien el desig i reclamació que en la formació del nou país hem de fer les coses diferents, i si comencem de nou, fer-ho també en igualtat de condicions entre homes i dones. Ja era hora!, he pensat.

Segon les dades de l’Observatori Dona i Empresa, fa falta incorporar 865 dones als consells d’administració i 2700 dones en la direcció de les empreses catalanes per poder assolir el 40% de representació de dones. Sols el 29% de les empreses, tenen alguna dona en el seu consell de d’administració, xifra que baixa fins al 13% en el cas de les empreses amb més de 250 treballadors.

De fet, mentre el 60% de les titulades univesitàries són dones, sols el 4,5% tenen algun càrrec de direcció a les empreses. I quan mirem els salaris, la bretxa salarial també hi és present. Mentre que el 44% dels homes directius tenen sous superiors a 50.000 euros bruts anuals, les dones directives sols tenen sous superiors a aquesta xifra en el 16% dels casos.

Aquests dies, pròxims al 8 de març, potser caldria aprofitar l’augment de sensibilitat de mitjans de comunicació i administració sobre la manca de visibilitat, oportunitats i dificultats que encara patim les dones en la nostra societat, i especialment l’esfera laboral, per posar de relleu la necessitat urgent de posar en marxa polítiques i canvis d’actitud per part d’empreses i institucions que canviïn radialment aquesta situació.

Diu la Shirin Nebadi: “les dones constituïm la meitat de la població de tots els països. Apartar les dones y excloure-les de la participació en la vida política, social, econòmica i cultural significaria, de fet, privar a la població de qualsevol comunitat de la meitat de les seues capacitats”.

Seguirem deixant escapar tot aquest potencial?

Carta a en Duran

Vostè no em cau bé. Això no es cap secret, de la mateixa manera que a vostè no li ha agradat mai el partit polític on milito ni la seua gent, però sempre he intentat respectar la seua opinió, tot i ser oposada a la meua. Aquest matí, però al Matí de Catalunya Ràdio, mentre la Mònica Terribas l’entrevistava ha dit unes paraules que m’han indignat profundament: “De què viuré si deixo la política? Els professors guanyen poc. Haurien de cobrar més.”

Tinc 28 anys, una llicenciatura en Sociologia, Màster en Demografia i actualment estic fent un Màster en Docència Universitària per a professorat novell. Tinc una beca FPI amb la que realitzo una tesi doctoral, sóc membre d’un grup de recerca i a partir d’aquest curs tinc assignada docència (ja que la meua beca es realitza en dues fases), tot i que he fet d’ajudanta en algunes ocasions.

 I tot això per a què?

Per un sou precari que amb sort et permet sobreviure (estic d’acord en vostè en que per la feina que fem probablement cobrem molt poc), per unes futures places de feina inexistents (ja que no s’obrin ni s’obriran en molt de temps), sense la possibilitat de contractes alternatius com havia existit fins ara (ja que els han eliminat) i sense pràcticament cap opció per obtenir finançament futur deixant-nos una única sortida: marxar fora. I els meus companys i companyes que tenen plaça fixa no estan gaire millor que jo, amb sous retallats, càrregues docents i de recerca molt elevades… i la veritat, a vostè poc l’he sentit defensant-nos al Congreso, no l’he sentit defensar-nos quan les beques no es publiquen, ni quan han fet unes brutals retallades en I+D+i (excepte en tot allò que fa referència a la recerca militar), ni tampoc defensar un marc català de recerca.

Per altra banda, fa més de 10 anys que milito a les JERC i Esquera Republicana. Fa anys que hi participo activament, a diferents nivells, on he tingut diferents responsabilitats dins el partit i tot això sense cobrar mai un sol euro, ni és el meu objectiu. Però no es pensi que no en trec res d’això, tots aquests anys m’han servit per ser una persona crítica, empoderada i amb les idees molt clares, sense por a lluitar pels seus somnis ja sigui a nivell personal, professional o polític. Ajudar a construir una societat més justa i lliure i sobretot una ciutadania activa i republicana on les dones també puguem ser protagonistes, és allò pel que crec que val la pena seguir lluitant, i del que més orgullosa em sento.

Avui li recordava la Mònica Terribas que és diputat des del 1982 (jo no havia ni nascut!), i encara té la cara dura de dir que no sap com es guanyarà la vida si deixa la política? Ha fet de la política la seva gallina dels ous d’or, i és la gent com vostè la que malmet la imatge de la política, de la gent que ens dediquem a la política sigui al nivell que sigui. Avui com a (futura/proto) professora i com a política m’ha ofès profundament, i com jo crec que a molta gent. No li consisteixo que vostè em doni lliçons des de la seua habitació del Palace, ja que no crec que sigui un exemple a seguir en cap aspecte.

Per acabar li demanaria dues coses: que retiri les seves paraules d’avui, i sobretot que s’aparti ja d’una vegada per totes de la vida pública, deixant pas a la gent que encara creiem en el servei a i per a les persones, que per sort en som moltes.

I les dones, què hi fem en política ?

Aquest cap de setmana hem celebrat a Manresa l’Assemblea Nacional de les Dones d’Esquerra, on una bona colla de dones ens hem trobat per reflexionar al voltant del nostre paper en la societat, i seguir treballant per trencar dia a dia amb les barreres estructurals que se’ns imposen pel simple fet de ser dones. De fet, bona part de la reflexió que vull fer la podem extrapolar a la resta de partits polítics, i especialment a aquells que són d’esquerres (simplement perquè la seua militància comparteix un perfil sociològic més similar que la militància de partits de dretes)

 Som conscients que participem en un món encara molt masculinitzat i que és complicat fer escoltar la nostra veu, però les dones que participem als partits polítics cal que tinguem més clar que ningú que, sense la participació activa de les dones en la política, la societat perd el 50% del seu potencial.

En som poques (si ho comparem amb l’estructura poblacional), però quan ens organitzem i treballem conjuntament demostrem que el nostre potencial és infinit. Som dones de totes les edats, algunes formades que llegim sovint sobre feminisme, altres formades per l’experiència de ser una dona que ha tirat endavant família, feina i tot allò que la vida li ha posat per davant. Som dones que estudiem, treballem, venim d’arreu del territori, algunes fa anys que militem al partit, d’altres hi acabem d’arribar o encara  hi ha qui no hem fet el pas.

En algunes ocasions alguna companya m’ha dit coses com “jo no sóc feminista”, o bé “a mi els temes aquests no m’interessen, jo visc com vull” i aquestes són expressions que pots sentir en dones de totes les edats i perfils diferents. Però en la majoria dels casos passa, que al cap d’un temps quan les escoltes parlar sobre aquest temes canvien el seu “jo no sóc feminista” per “ jo no era feminista però la militància m’ha fet”, és a dir que el fet de militar, de participar activament, activa la consciència del “fet feminista” i fa obrir els ulls davant d’una societat que no ens considera iguals que als nostres companys masculins.

Nosaltres tenim un gran repte, per a mi, un dels reptes més importants que tenim al davant com a societat: fer conscients a les dones d’arreu que cal feminitzar la política, començant pels nostres partits. Empoderar-les per servir d’exemple a les companyes del seu entorn, per canviar els imaginaris col·lectius, que sovint ens fan caure en els tòpics de les societats masclistes i construir conjuntament una nova societat, i per fer-ho cal que comencem per canviar el nostre partit. I ara mateix tenim una oportunitat immillorable amb la revolució social que estem vivint. Ara és quan ens toca empènyer més fort que mai, fer-nos escoltar més fort que mai, per tal de seguir caminant conjuntament cap a una societat més justa, on les dones puguem participar en igualtat de condicions i on no se’ns discrimini pel simple fer de ser dones.

Cada dia són més les dones que són conscients d’aquesta necessitat i també cada cop són més els homes que han entès que no té cap sentit seguir amb una societat que no compta amb la meitat de la seua població, poc a poc va florint la llavor que la lluita constant i dia a dia de tantes i tantes dones va sembrar.

Visca l’exèrcit de les formiguetes!