Tag Archives: Drets

Quan ens organitzem som imparables!

Dijous va passar una cosa extraordinària, una d’aquelles que formarà part d’un moment que sempre recordes amb orgull i il·lusió.

La presentació del manifest d’On són les Dones va superar totes les expectatives que ens haguéssim pogut fer. Les dues sales del col·legi, plenes a vessar i molta gent seguint-nos des de casa seva a través de xarxes i streaming.

On són les dones és un grup que va sorgir de forma espontània per recuperar la nostra veu als mitjans de comunicació. A través de les xarxes ens hem anat posant en contacte i ens hem organitzat per tal de fer-nos visibles i reclamar allò que ens pertoca, perquè no és normal que el 80% de l’opinió estigui en mans del 49% de la població.

Cadascuna hi aporta el seu granet de sorra. Hi ha unes companyes que fan una feinada impressionant fent el recompte, altres portant xarxes, altres publicant al bloc, altres fent difusió… i totes treballem per fer possible un canvi real. I tot això organitzant-nos a través d’un grup de Telegram, molt actiu xD

De fet, la majoria no ens coneixíem entre nosaltres, ja que venim cadascuna de llocs diferents i finalment dijous ens vam desvirtualitzar: “tu qui ets?”, “ah, tu tens la foto d’esquena!”, “i tu tens l’avatar sense foto!”, tot entre riures, i una mica de nervis per l’acte.

Organitzar-nos ens permet posar-nos fites i avançar més fermament. El primer objectiu d’aquest col·lectiu era fer visible que hi ha una flagant desigualtat en quan a la veu de les dones als mitjans de comunicació. I aquest repte ha quedat més que assolit amb les 3000 firmes al manifest en 5 dies, la repercussió a xarxes (vam ser TT!), i tota la gent que ens va acompanyar dijous.

Ara és el moment de treballar per generar els canvis necessaris. I per tant cal que administracions, mitjans de comunicació públics i privats, organitzacions de professionals… facin també un pas endavant. Dijous moltes hi van ser, ara és el moment de prendre mesures i anar corregint aquest desequilibri en la balança que ens deixa sense la meitat de les opinions.

I ho aconseguirem, no en tinc cap dubte. Perquè quan ens organitzem, som imparables!

Per cert, ja us hi heu sumat? 😉

http://onsonlesdones.blogspot.com.es/p/manifest-on-son-les-dones.html

Per unes condicions laborals dignes per tothom!

El treball no és més que la suma de tasques i feines que ens permeten funcionar com a societat, per tant, com l’organitzem i el valor que li donem a cada una d’aquestes tasques, deriva en un tipus de societat o altra.
Fins abans de la crisi de 2008, l’accés a un lloc de treball permetia cobrir les necessitats bàsiques per a viure. Socialment tenir feina s’equiparava a estar “dins el sistema” i es posava el focus de la pobresa i exclusió social sobre aquelles persones que no tenien feina. A més, durant dècades, hi ha hagut una forta relació entre la formació, l’accés a la feina i l’ascens social.
Tots aquests paradigmes es van esmicolar de cop amb l’arribada de la crisi social i econòmica que ha sacsejat les societats occidentals, i que en el cas espanyol ha tingut un fort impacte en l’estructura social i política. Aquesta crisi, però, alguns sectors l’han aprofitat per generar un canvi estructural que ha minvat drets civils i laborals, i ha acabat amb molts avenços socials que creiem que ja teníem consolidats.
Un dels debats centrals durant la crisi ha estat la reducció de les taxes d’atur, però trobem que la recuperació que se’ns vol vendre per part de postulats neoliberals, s’ha fet a costa de les condicions laborals dels treballadors i treballadores. Per posar algun exemple, les reformes laborals de 2010 i 2012, que han minvat els drets dels treballadors i especialment de les treballadores.
El resultat d’aquestes polítiques és una clara precarització de la classe treballadora i un nou paradigma on la feina ja no és garantia de cobrir les necessitats bàsiques per viure. I quan parlem de pobresa avui, cal que ho fem en clau femenina, i especialment posem l’atenció a les famílies monomarentals.
Les dones hem estat històricament les menys afavorides dins l’estructura laboral. Hem patit i patim segregació horitzontal i vertical, que deriven en una bretxa salarial del 25% i un sostre de vidre que no ens permet accedir a llocs de responsabilitat. I aquesta crisi o estafa, ha fet que tornem a fer molts passos enrere i s’hagi vist agreujades les nostres condicions laborals. Les desigualtats que sempre hem patit, avui són encara més profundes.
Si volem una societat millor, que és el motiu pel qual volem construir la República Catalana, cal que garantim condicions laborals que permetin una vida digna, on el sexe no sigui un motiu de discriminació laboral.
Sortim i reivindiquem l’1 de maig, i fem-ho en clau de gènere!

Article publicat originàriament a http://locals.esquerra.cat/baixllobregat

Ara que la campanya acaba…

Aquesta campanya electoral ha estat ben especial, i en bona part m’he sentit  una mica “novata”. Direu què és una cosa ben estranya en algú com jo que va participar a la seva primera campanya amb 17 anys… i que de fet no vaig poder votar per 15 dies! Però deixeu que us ho expliquí.

En aquesta campanya he aterrat a una nova realitat territorial: la segona ciutat de Catalunya, una ciutat amb 253.518 persones, amb districtes, barris…amb tota la complexitat que això suposa.  Una de les moltes coses bones ha estat el poder conèixer molts barris de la ciutat on visc ja fa 10 anys, però que no formen part de la meua quotidianitat, i el que és més important, m’ha permès parlar amb la seva gent i conèixer les seves opinions durant les diferents paradetes que hi hem realitzat.

També m’ha permès conèixer de més a prop com “funcionen” les coses en aquesta ciutat i us puc dir que no m’ha agradat massa el que m’he trobat. He conegut com de difícil pot ser organitzar un acte si el teu partit polític és un i no un altre, o com alguns prefereixen fer joc brut en comptes d’una campanya en positiu. Però d’aquestes coses no us en vull parlar avui.

Avui us vull parlar del millor que m’he trobat durant aquesta campanya: l’equip de persones que han estat al peu del canó tota la campanya d’Esquerra. Alguna gent ja ens coneixíem, d’altres ens hem conegut aquests dies, però tothom hem fet un gran equip i hem sabut estar a l’altura d’altres que tenen major estructura econòmica i personal.

Amb el Toni Garcia al capdavant, hem combinat les nostres feines amb la campanya el millor que hem pogut, traient hores de sota les pedres si era necessari, però sempre amb un somriure i amb una desbordant energia que es contagia (i creieu-me, és molt necessari aquest contagi en algunes ocasions..).

En poques hores acaba una de les campanyes més intenses dels últims anys i no en tinc cap dubte que a partir del diumenge el Toni, i tothom de la candidatura d’ERC-AM l’Hospitalet, ens deixarem la pell per fer possible totes les nostres propostes per millorar la ciutat. Alguns ho faran des de l’Ajuntament, i altres seguirem treballant des de fora per fer arribar la nostra veu a tots els racons de la ciutat, i que tots els racons de la ciutat tinguin veu a l’Ajuntament.

Gràcies per deixar-me formar part d’aquesta família que ara ja som, i feina, feina i feina fins aconseguir un #nouLH!

Masclisme de generació espontània

L’agressor que va propinar una forta patada a una dona l’altre dia a Barcelona, un noi de 24 anys de Talavera de la Reina,  justifica l’atac dient que “va sorgir de manera espontània”, com si això l’eximís de qualsevol culpa. El seu amic, que va gravar l’escena, també el justifica dient que és el típic que fa bromes de mal gust i tonteries. Doncs jo us contesto a tots dos: ni és una broma, ni és un fet espontani. El que vosaltres vau fer va ser un acte masclista i premeditat.

En fóssiu o no conscients, vau veure dos persones parades en un semàfor, vau engegar un mòbil i us vau posar a gravar, vau fer un compte enrere i vau propinar una forta patada que va tombar la noia al terra. I us en vau riure de tot plegat, com si fos divertit agredir una dona que no tenia cap constància que estava a punt de rebre aquest atac.

En la nostra societat els comportaments masclistes s’han normalitzat i per tant dos joves que van pel carrer i veuen una noia esperant el semàfor poden decidir agredir-la sense cap més repercussió ni sentiment de culpabilitat. Si els hi poguéssim preguntar perquè una dona i no un home desconegut, a sobre segurament contestarien que no li haurien fet a un tio que no fos col·lega perquè es podria tornar.

Molts joves avui no són conscients que exerceixen comportaments masclistes o els pateixen sense ser conscients que els estan patint. Vivim en una societat on els joves reben molts imputs on reforcen aquests tipus de comportaments (televisió, internet, música…) i en canvi no reben imputs amb el sentit contrari. La majoria de programes de formació, que els faci parar i pensar com actuen i quines conseqüències tenen aquests comportaments, o bé que els permeti saber detectar el masclisme han desaparegut dels programes de formació de les institucions educatives per falta de suport i recursos institucionals.

És normal, doncs, que alguns no siguin capaços de detectar els micromasclismes i de diferenciar entre comportaments de “broma” o masclistes. I això és culpa de tota la societat, ja que hem girat l’esquena a tota una generació pensant-nos que aquestes coses eren coses del passat i que ja no calia destinar-hi més recursos ni atencions. Però això no ha de servir com a excusa per justificar aquests tipus d’accions o per restar-li importància als fet, cal que aquests joves pateixin un càstig exemplar que serveixi per explicar a la resta de joves que aquests tipus de comportaments no es poden tolerar.

Hem vist molts cops denúncies fetes durant festes per dones que han patit algun tipus d’agressió per part de desconeguts, sols cal recordar els Sant Fermín d’ara fa un parell d’anys, o moltes festes que es realitzen al llarg de l’any  Un cop, en un concert, em vaig trobar una altra situació similar que també pot servir d’exemple. Dos nois “registraven” les noies que entraven en concert com si fossin policies a l’entrada d’algun estadi de futbol. Elles es sentien intimidades i així ho van denunciar i quan els responsables de l’espai els van parar, els nois es van justificar dient que aquella era una acció innocent i de broma, que sols ho feien per passar-s’ho bé i que a les noies també es divertien. Entenc, doncs, que aquests joves, com molts altres, segurament fan sovint aquest tipus d’accions i mai ningú els havia dit que allò era un comportament masclista.

I és que, una de les característiques dels micromasclistes és precisament que són accions quotidianes invisibilitzades, subtils, que sovint ens costen de detectar però que tenen una forta càrrega masclista i perpetuen la societat patriarcal. Perquè quan vas al bar i tu demanes la birra i ell el refresc i sempre et posen a tu el refresc o li donen a ell sempre el compte per pagar, això també ens demostra que encara vivim entre masclisme.

Un país normal

1553254_882362238462870_5452574283911899491_oÚltimament ens hem fet un fart de cridar-ho en manifestacions, escriure-ho en pancartes o piular-ho. De fet, si li expliquem a algú que no hagi estat al cas de l’actualitat política a casa nostra ens dirà que és ben normal allò que demanem… però pareix que mai unes paraules han volgut dir tantes coses. Demanem un país normal que volem viure en un país normal, on puguem decidir lliurement el nostre futur i com volem viure, sense coaccions ni ningú que decideixi per nosaltres. Doncs jo avui, 25 de novembre, també vull cridar ben fort que vull viure en un país normal.

  • Un país normal que eduqui les noves generacions en la igualtat i el respecte
  • Un país normal, on tothom tingui clar que els cels i el control no són mostres d’amor.
  • Un país normal, on no s’invisibilitzin els masclismes quotidians que generen violència.
  • Un país normal, on es preguin seriosament les denuncies per violència
  • Un país normal, on no sigui normal dir que 21 dones han estat mortes als Països Catalans en mans de parelles o ex-parelles aquest any
  • Un país normal, on també es reconegui com a víctimes a les morts induïdes
  • Un país normal on les institucions plantin cara a la violència masclista i no li girin l’esquena
  • Un país normal, on la fi de la violència masclista sigui la màxima prioritat de tota la societat

Perquè un país normal es aquell que dedica tots els recursos necessaris per eradicar la violència masclista. Aquell que fa programes de prevenció i conscienciació, específics per cada col·lectiu i grup d’edat. Aquell que regula l’acompanyament de víctimes durant la denuncia i la protegeix dels seus agressors. En definitiva, un país normal és aquell que vol viure lliure de violència masclista.

No podem seguir mirant cap una altra banda davant una de les problemàtiques socials més inherents en la nostra societat. Lluny de desaparèixer, els casos per violència masclista no fan més que créixer any rere any, i especialment és preocupant la situació entre les persones joves ja que sovint aquests comportaments van acompanyats de la falta de consciència de ser-ne víctimes o agressors. Avui serem notícia, però cal que ho siguem tots els dies si volem viure en un país normal. És feina de tots i totes fer-ho possible!

Oci, joc o sexisme?

Ningú creu ja avui en dia que el joc no té influència sobre els nens i nenes. La tipologia dels jocs, les persones que hi participen, els colors i formes que predominen en les diferents eines o materials que fan servir.. tot, acaba influenciant en la socialització dels més menuts, reforçant determinats valors i comportaments que assumiran com a “normals”. I sobre això us voldria parlar una mica avui.

Aquesta setmana ha tornat a saltar a la llum la problemàtica amb els centres Princelandia, arran de la seva obertura a Sabadell i Granollers. Pels que no els coneixeu aquests centres, són una espècie de Spa per a nenes, on es poden realitzar diverses d’activitats totes elles relacionades amb l’aspecte físic.

A principis de setmana em trucava un periodista de La Vanguardia perquè volien conèixer quin era el motiu de l’oposició de les JERC a aquests tipus de centres i li vaig començar explicant que l’oposició venia de lluny, concretament del 2011, quan es va obrir un d’aquests centres a València i des de Canal 9 se’n feia un publi reportatge (us volia posar el link però ens han deixat sense senyal). Sempre hem defensat que aquests tipus de centres perpetuen una societat patriarcal i no ajuden a construir una societat igualitària ja que es basen en la premissa que l’aspecte físic, i concretament el de les noies, és més important que les capacitats personals i intel·lectuals.

Els centres Princelandia no són més que la cara més visible i fins cert punt anecdòtica d’una problemàtica molt més gran: la socialització i adquisició de rols dels infants a través del joc. Són reflex d’una societat on s’imposa la imatge exterior, i especialment la de les dones, fent-nos esclaves del nostre cos, la forma de vestir o fins i tot les preferències que hem de tenir a l’hora de gaudir de l’oci

El problema per mi no és que una nena es vesteixi de rosa i es pinti les ungles, o li agradin les princeses, sinó que el problema és tenir un espai on se li digui que si vol ser una bona dona, ha de tenir un aspecte físic determinat i agradar a la resta. Fer arribar aquest missatge a les nenes, acaba provocant que pensin que el més important és el seu aspecte físic i no les seves capacitats.

Ara que comença la campanya de Nadal i ens passem el dia veient anuncis de joguets, sols ens hem de fixar una mica per veure la quantitat de joguines que ens volen vendre amb missatges gens propis d’una societat del sXXI. Cada any les empreses lluiten per aconseguir ser tendència amb les seves joguines i sovint recauen amb els tòpics la rèplica dels rols més tradicionals. Si volem crear una societat d’homes i dones lliures cal que comencem per evitar que els més petits segueixin repetint els comportaments que volem canviar entre els adults, i això passa, entre altres coses, per un model de joc i oci inclusiu i no sexista.

Postures que no ajuden

Fa dies que vull escriure al bloc, però entre la falta de temps i que no m’acabava de decidir sobre qui o quina cosa, he tardat una mica en fer-ho. I em direu, si fa just 10 dies el govern espanyol va retirar l’avantprojecte de la llei de “Protección de la vida del concebido y de derechos de la embarazada” i a més va dimitir el Gallardón!  Però crec que no es mereixia ni un segon més del meu temps un dels ministres més casposos i retrògrads que hem tingut en aquest govern.

Avui la senyora Mónica de Oriol, presidenta del Círculo de Empresarios que afirma que prefereix contractar dones de menys de 25 anys o més de 45 perquè no estan en “risc” de poder ser mares, m’ha fet dubtar. Però crec que qui es mereix unes paraules avui és el flamant nou Secretari General del PSOE, Pedro Sánchez.

Aquest senyor no ha estat massa encertat en les seues declaracions des del seu inici, comparar independentistes amb maltractadors diguem que no ha estat massa ben rebut a casa nostra. Però ahir a la nit ens va sorprendre amb una piulada, que us asseguro, em vaig pensar que era falsa durant una bona estona.

@sanchezcastejon: “Cuando sea Presidente promoveré que las víctimas del terrorismo machista sean reconocidas con funerales de Estado, como las del terrorismo”

Aquests 140 caràcters em deixen clares dues coses. Constata aquell postureig socialista que massa cops noto, en la defensa dels drets de les dones i contra la violència masclista, i que el PSOE actual està igual de perdut – o més- que el de l’era Rubalcaba.

I ja em perdonareu, però les víctimes de violència masclista no necessiten cap funeral d’estat, necessiten evitar ser assassinades. Des de 2011 s’ha perdut al voltant del 30% del pressupost en matèria de lluita contra la violència masclista i per la igualtat. S’han tancat molts dels programes de protecció de dones maltractades, i ja ni parlem de la falta de programes de formació en prevenció per tal d’acabar d’una vegada per totes amb aquesta xacra social que no para de créixer, fins i tot entre els més joves.

Senyor Sánchez, no necessitem que es vengui com un gran defensor de les dones, ni que ens vulgui fer creure que vostè serà un bon president espanyol, de veritat que no cal, fa molts anys que vaig deixar de creure en aquells que ens venen fum. El que mereixem i necessitem, és viure en una societat lliure de violència masclista!