Vull pensar que un dia arribarà la fi de la violència masclista. De fet, ho crec fermament i hi lluito de forma incansable per fer-ho possible, però sóc conscient que fins que no traiem la bena als ulls a la nostra societat no podrem acabar amb ella.
Definir la violència masclista no és una feina fàcil. Sempre que algú m’ho demana agafo com a exemple les oliveres mil·lenàries del meu poble: una estructura amb un gran tronc i cos visible, amb moltes arrels profundes, llargues i fortes fetes al llarg de milers d’anys. I així és, hi ha moltes formes de violència masclista, algunes més subtils i altres més visibles, moltes d’elles arrelades a la nostra societat des de fa segles, però necessitem acabar amb totes si volem acabar d’una vegada per totes amb aquesta xacra social que ens esquitxa a tots i totes i que no ens deixa viure com a éssers lliures. Micromasclismes, neomasclismes, violència psíquica, violència física, sexisme, cosificació…. tot forma part de la mateixa estructura global que és còmplice de la violència masclista i que pot acabar amb el pitjor dels escenaris, l’assassinat.
Ahir va ser un dia tràgic, negre, trist i ple de ràbia. Em vaig despertar amb molt mal cos sabent que l’ex parella havia assassinat al carrer a una dona de Castelldefels, i vam anar a dormir amb la pitjor de les notícies sabent que les dues noies que havien anat a buscar les pertinences d’una a casa també de la seva ex parella, havien estat trobades assassinades. No em puc treure del cap les famílies, amistats, companys, coneguts… no em puc treure del cap que això, és una cosa que passa cada dia al nostre carrer, a les nostres cases i que ens pot passar a nosaltres mateixes.
I ja em perdonareu que sigui dura, però aquí la culpa està ben repartida, i per tant, està en mans de tots i totes canviar-ho. Una bona part del canvi de estructural recau sobre les institucions. Cal revisar de forma urgent els protocols de denúncia i control a les víctimes. No pot ser que la majoria de les dones que pateixen violència no s’atreveixin a denunciar o pensin que no és efectiu. I sobretot cal tornar a crear i activar plans de prevenció amb els més joves, ja que la violència masclista està més instaurada que mai entre les parelles joves. Els joves viuen la violència sense ser conscients que l’exerceixen o la pateixen. I tot això vol dir recursos, recursos públics que han estat retallats sense mirament al llarg d’aquests últims anys. I per més que els governs insisteixin que això no té cap efecte sobre la prevenció i protecció de les víctimes de violència masclista, si que en té: l’ONU ha reiterat diverses vegades que l’Estat Espanyol està fent un fort retrocés en combatre el masclisme I sinó us ho creieu, sols cal que observeu el vostre voltant o que comptem, una vegada més les desenes de mortes al llarg de l’últim any (feminicidio.net geolocalitza tots els casos).
Però nosaltres també en som còmplices cada cop que traiem importància als comentaris masclistes que escoltem perquè són “una brometa”; o cada cop que fem el joc a les companyies que venen els seus productes gràcies a la cosificació dels cossos de dones i homes; o quan sentim un cop més com uns veïns es barallen i no agafem el telèfon per fer-ne la denúncia perquè allò “és cosa de casa seva”; o quan veiem com la nostra amiga és vexada en públic i menystinguda i no ens atrevim a parlar amb ella per fer-la ser conscient que ella també és víctima de violència masclista.
Podem fer moltes coses per aportar el nostre granet d’arena, i també podem exigir a governs i institucions compromís i major implicació per acabar amb la violència masclista, sols cal que vulguem fer-ho. Per la meva part seguiré lluitant sense descans per fer visible la violència masclista, sobretot entre els més joves, i seguir intentant que alguns joves canvien les seves actituds davant aquests casos i passen de ser-ne possibles víctimes a denunciants i membres actius per evitar que es repeteixi entre els seus amics i al seu voltant.
Traiem, plegats, la bena que porta als ulls la nostra societat
Sílvia Casola 
Gràcies, Sílvia, per les teves reflexions. Només voldria afegir que qui pateix violència masclista no acostuma a saber què vol dir ser objecte, i víctima, de violència masclista. La primera fase, i la més important, és “adonar-se’n”, i aquest exercici sol ser per a la dona una veritable proesa, més si és mare (el fet de ser mare té connotacions específiques. Sovint no s’identifica la teoria amb la pràctica perquè qui n’és víctima, d’entrada, no sap que ho és, és a dir, no sap que és “víctima” de violència masclista. Ningú més que qui l’ha patit pot parlar en primera persona, i si a més té inquietuds per haver estudiat i entendre les arrels profundes d’aquesta patologia social, s’enforteix d’allò més en aquestes dinàmiques, sigui quin sigbui l’escenari on es produeixi (familiar, laboral, econòmic, …). Finalment dir que, si opino d’aquesta manera, és per què parlo per desgraciada experiencia, i haver tingut necessitat de “saber” i haver-me format en aquesta matèria.
Retroenllaç: Micromasclimes | Coses a dir