Tag Archives: campanya

L’odi dels catalans

Es veu que als catalans ens han inoculat durant anys i panys un odi profund contra Espanya. I es veu que això ho han fet unes persones molt lletges i males persones, d’aquelles que roben als nens i que viuen en casetes fetes de dolços, com si d’un conte infantil es tractés.

Però alguns catalans, segurament per portar la contrària, fa temps que vam aprendre a no fer cas de tot allò que s’explicava als contes. I amb el temps vam descobrir que si la fera ferotge és queixava, per alguna cosa deuria ser.

Amb tota sinceritat i des del respecte, n’estem fins al cap damunt d’aquestes declaracions que busquen crear conflicte allí on no n’hi ha, sobretot quan es produeixen per gent que és o ha viscut molt temps a Catalunya. Saben perfectament que són mentida, però prefereixen mentir abans que reconèixer que a Catalunya alguna cosa passa.

I es que aquest és el problema de tot plegat. Una part es resisteix a reconèixer el problema (com quan el Zapatero es negava a dir que estàvem en crisi). No volen reconèixer que una part important de Catalunya n’està farta del tracte rebut durant dècades, està farta de demanar que vol votar i decidir sobre el seu futur i de rebre cada cop respostes negatives. Està farta de veure com es carreguen a cop de Tribunal Constitucional cada una de les mesures que s’aproven des del Parlament per imposar taxes als bancs, o acabar amb la pobresa energètica.

De la gent que demana votar, no tota és independentista, encara que alguns ho vulguin vendre així i diguin, a més, que som minoria. Hi ha molta gent que vol simplement exercir el seu dret ciutadà i decidir en quin país vol viure. Gràcies a les mostres d’amor i estima que arriben cada dia més es sumen a la llista dels independentistes. I és que els imputs que rebem per quedar-nos són simplement amenaces, coaccions o intens d’imposar un estat generalitzat de mal rotllo i conflicte social.

La carta d’amor de Felipe Gonzalez. Les declaracions de la Chacón, Borrell, Soraya Sáez de Santamaría, el ministre Fernandez Díaz, etc. Les portades de l’ABC i la Razón dia sí, dia també. Les vegades que ens han dit nazis, fins i tot ministres o ex presidents del govern. La reforma del TC impulsada pel PP per poder sancionar a Mas. L’intent de vincular junts pel sí amb la corrupció. Les amenaces del “xerif” Albiol, dient que “la broma se ha terminado”

I jo pregunto: què hi hauria més normal que fer un debat sincer i obert sobre els pros i els contres de seguir a l’Estat Espanyol? Què hi hauria més democràtic que deixar votar a una societat que demana votar i que ha demostrat en diverses ocasions que són majoria aquells que ho volen fer?

I és que hi ha una part de la societat espanyola que pareix viure constantment enfadada amb els catalans. I a mi, m’agafen unes ganes de federar-me….

Anuncis

Carta a Cañete

Senyor Cañete, avui m’ha fet ràbia i fàstic. Però de fet tampoc és cap novetat, vostè no ha estat mai una persona massa estimada per la gent com jo: ebrenca, roja i dona.

En aquests anys al capdavant del PP, ha aconseguit que la gent de les Terres de l’Ebre el recordem per sempre més amb el seu “el transvase se va hacer por cojones” i ara ha aconseguit que totes les persones que creiem en una societat igual per homes i dones el recordem per la seua reacció en perdre el debat electoral “Si haces un abuso de superioridad, intelectual, o lo que sea… parece que eres un machista que esta acorralando a una mujer indefensa”.

La seua reacció és més pròpia d’un neandertal, masclista de poca altura política i intel·lectual, que d’un cap de llista d’un partit polític, que a més, governa a l’Estat Español. Una reacció pròpia d’aquelles persones que tenen por a perdre la seua parcel·la de poder, i que la única reacció que tenen davant el que els supera, és la d’atacar amb expressions i justificacions més pròpies d’altres èpoques.

Les seues declaracions són pròpies d’altres temps sí, però per desgràcia, cada dia més actuals. N’estic fins als ovaris de veure com ministres i representants del seu partit han engegat una creuada contra els meus drets. N’estic fins als ovaris d’escoltar declaracions on se’m considera un esser menor o amb menys capacitats. N’estic fins als ovaris de veure anuncis que em tracten com a simple objecte o com a imbècil i incapaç de fer coses. N’estic fins als ovaris de…. tantes coses que he sentir-me dir pel simple fet de ser dona!

I com estem al mig d’una campanya electoral on ens hi juguem quina Europa tindrem, i vull recordar que més del 70% de les lleis que tenim venen de les recomanacions marc de la unió Europea, no vull deixar escapar l’ocasió per recordar quin són els grans reptes que tenim al davant. Necessitem una Europa forta, que lluiti contra aquesta onada retrògrada que tenim al davant i que està acabant amb els nostres drets. Una Europa que aposti de forma valenta per acabar amb la desigualtat salarial que encara patim les dones (per fer la mateixa feina, cobrem el 22% menys de mitjana). Una Europa que defensi els nostres drets sexuals i reproductius davant de les contrareformes com la del ministre Gallardón. Una Europa que lluiti contra la violència masclista impregnada en totes les esferes de la nostra societat. Una Europa que aposti per incrementar la participació de les dones en tots els àmbits de decisió, perquè si no hi som encara no és perquè no estiguem preparades, sinó precisament per gent que pensa com vostè i té por de competir amb algú que possiblement li pega mil voltes. En definitiva, ens cal una Europa forta que lluiti sense por contra el masclisme imperant en les nostres societats.

I aquesta és l’Europa que vostè i els seus no representen, aquesta és la Europa que jo no vull, la que no volem les dones i homes que creiem en una societat justa. Gràcies, senyor Cañete, per demostrar una vegada més la cara més casposa i masclista del PP. Espero que tot l’electorat escolti les seues paraules, i el dia 25 quan vagi a votar les recordi.

El 25N ens hi juguem molt!

Queda menys d’una setmana per a les eleccions al Parlament de Catalunya, una setmana que s’espera intensa i molt renyida, on bona part de la ciutadania indecisa acabarà de decidir el seu vot.

Ahir van tornar a sortir enquestes en diferents mitjans (La Vanguardia, el Periódico, la Razón…) on de nou es va demostrar que en aquest país NO es fan bones enquestes electorals.  Els resultats són tendenciosos i cuinats i la disparitat de resultats en alguns partits significa, per a mi, una cosa clara: encara hi ha un percentatge molt elevat de persones que no han decidit el seu vot. L’altra lectura que se’n pot fer és dibuixar algunes tendències: CIU pareix haver frenat la seva pujada, Esquerra continua convencent pas a pas, ICV també puja, el PSC continua la seua baixada sense frenada…. PP i Ciutadans es disputen el creixement de vot contra-independència i la possible entrada de la CUP.

La campanya, en general, està sent tranquil·la i no tan dura com les que ens havíem acostumat en els últims anys. Això és en bona part perquè un dels eixos claus d’aquesta, és el debat sobre el dret a decidir i, en aquest aspecte aquells que s’oposen a que el poble pugui votar si vol o no vol continuar formant part de l’Estat Espanyols es desacrediten sols. I sinó mireu el creixent nerviosisme del PP i el discurs infantil i de rabieta que fan, sense propostes ni alternatives. I aquest discurs cada dia agrada a menys gent

El discurs d’Esquerra, en canvi, poc a poc ha anat fent forat i va convencent. Acte a acte (i us asseguro que n’he viscut uns quants) gent de totes les edats, molts d’ells no militants d’Esquerra, venen als actes i omplen les sales on els diferents candidats i candidates expliquen el nostre full de ruta i les nostres propostes per fer el país que volem. Un full de ruta que esperem pugui marcar els passos a seguir la pròxima legislatura i, com a molt el 2014, poder fer un referèndum per la independència de Catalunya. I així ha de ser, perquè amb les retallades constants de drets, serveis bàsics i l’atac constant contra la nostra llengua necessitem urgentment la creació d’un nou estat, perquè com tardem molt a aquest pas no ens quedarà res!

I això què vol dir? Doncs això vol dir, que venen temps molt complicats per tota la ciutadania catalana, i especialment per les persones que estaran al capdavant del nostre país (tant dins el govern com des de l’oposició). Dia a dia s’accelera i incrementa la pressió de l’Estat Espanyol contra els independentistes catalans i el seu no rotund a qualsevol intent de “negociar” una sortida pactada al tema impossibilita qualsevol postura que no sigui la d’avançar fermament cap a la llibertat. I això cal que ho hem de fer mentre ens assegurem la defensa dels nostres drets i parem el desmantellament de l’estat del benestar.

Per tot això diumenge, cal que anem a votar sent molt conscients que el nostre vot val molt, tant com el de Mas, l’empresari més important del país o aquells que no els afecta cap retallada directament.  Jo tinc clar que sols amb Esquerra podrem avançar cap a la llibertat i fer-ho des de l’esquerra i la defensa dels drets de tota la ciutadania: homes, dones, joves  o grans vinguem d’on vinguem.

Ah, us deixo aquest vídeo, per si encara no esteu convençuts 😉

Ho portem al ADN

De nou tenim aquí una campanya electoral, el #25N hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. Alguns de vosaltres sabeu perfectament què vol dir això, altres possiblement ho veureu com una cosa allunyada o que no us interessa. En aquestes línies, vull intentar que us aproximeu una mica a la vida d’una persona que milita en un partit polític durant una campanya electoral, amb l’esperança de despertar-vos la curiositat per la política 😉

El tret de sortida oficial a la campanya es va donar ahir a la nit, però som molts els què portem dies treballant, concretament des del moment que el president Mas convoca les eleccions. Són setmanes d’anar a contra-rellotge  de dormir poc (o molt poc!) de preparar actes, escriure el programa electoral, pensar maneres per arribar al màxim de gent possible…. També és cert, que això en altres partits, més grans i amb més recursos, sovint queda allunyat de la militància de base, però jo tinc la sort de lluitar des d’unes trinxeres on tinc la oportunitat de participar en tots els nivells de decisió, i això et fa viure la campanya d’una manera molt especial i intensa.

Si una cosa m’agrada dels americans (que ja us dic jo que no en son gaires…) és la passió i la manera com viuen les campanyes i les eleccions. Aquí sovint ens costa explicar i animar a les amistats, familiars i gent del poble que participen activament d’una campanya, però val la pena intentar-ho, sobretot perquè una vegada es prova són ben pocs els que no volen repetir. I què fa tant especial una campanya per dins?Intento respondre ordenadament:

D’una banda, un repte intel·lectual. Les eleccions són un moment de buscar respostes, de plantejar els per què de les coses i les seues respostes. Però sobretot són un moment on has de ser capaç d’explicar el per què de la teua lluita i defensar la teua postura respecte altres opcions o maneres de fer les coses.  I us puc assegurar que aquest es un repte ben enriquidor.

De l’altra, conèixer els pobles i la seua gent. Tot i el ritme que portem durant aquests dies, els quilòmetres que vas fent durant la campanya et permet conèixer molta gent amb la que comparteixes sovint molt més que la militància. Surten nous projectes per fer després de la campanya, o parleu sobre les problemàtiques i realitats locals i podeu intercanviar maneres de fer o possibles solucions.

I finalment, i aquesta per mi és l’essència de totes, perquè t’omples d’esperança i il·lusió en veure què, poble a poble, hi ha gent lluita pel mateix somni que tu. Conèixer i compartir experiències amb tothom, des de la persona més gran a la persona més jove, en dies intensos i de ritmes accelerats, crea un vincle especial que ja mai més es trencarà: heu aconseguit omplir una sala molt gran plena de gent escoltant el perquè de la vostra lluita, heu convençut veïns i veïnes, heu compartit somriures, agraïments d’un avi que va patir de primera mà la repressió feixista… i aquesta és l’essència, el significat del perquè de la nostra lluita. Desenes de petits moments, petites capsuletes que guardarem amb nosaltres i de ben segur tornarem a obrir en moments de cansament, moments que ens costi veure el camí a seguir, moments en què dubtem de tot plegat…. i quan els tornarem a obrir i tornarem a recordar tot el viscut, la boira desapareixerà i decidirem, fermament, seguir endavant.

Gaudiu d’aquesta campanya tot el que pugueu, i si teniu la oportunitat participeu activament en la campanya: encartellant, organitzant actes… en definitiva, impliqueu-vos. No us arrepentireu!

D’una que ho porta a l’ADN                                                                        #elpaísquevolem

Independència! Però per a què?

Aquest article pretén ser una segona part del que vaig fer després de la diada de Catalunya: 11 de setembre de 2012: i ara què?, un cop convocades les eleccions al parlament català i en plena pre-campanya, que han allargat l’eufòria inicial del post 11S i no ens ha permès tornar a un estat més “normal”, per poder pensar bé les coses abans de continuar avançant en el camí cap a la independència.

El cert és, però, que estem vivint en un moment envoltats d’una aura d’il·lusió generalitzada. Vas pel carrer i sents a gent parlar sobre el quan siguem independents, el nerviosos que estan els espanyols o, segons el dia, declaracions de Vidal-quadras, Monago, Wert o similars .

La majoria social per la independència, més concretament, la majoria social pel dret a que el poble català pugui decidir quina ha de ser la seua relació amb l’estat espanyol, ja la tenim. Molts d’aquells amb qui no fa ni un any discutia sobre la necessitat de crear un nou estat si volem ser lliures, avui es declaren independentistes. I això és bo, molt bo, perquè vol dir (no que teníem raó, que també podria ser…) sinó que hem estat capaços d’anar convencent poc a poc, fins que hem fet girar la truita i ara ja som majoria.

I també es parla d’aquestes eleccions, molt més del que havia sentit parlar en un període pre-electoral en anys. I és normal, crec jo, que se’n parli perquè el moment acompanya i així espero que també es notí amb un augment de la participació. I per mi, en aquestes eleccions tots ens hi juguem molt, més del que pensem potser. I la pregunta no és si tindrem o no majoria parlamentària a favor de la independència (o de fer un referèndum on tota la ciutadania ens puguem manifestar a favor o en contra), perquè és evident que sí i que amb una mica de sort aquesta majoria serà àmplia, sinó per a què la volem la independència?

I aquesta serà precisament la pregunta més important que ens tocarà respondre en aquestes eleccions, i cal que tots i totes ens ho pensem bé. N’hi ha alguns que preferirien que això ho deixéssim per després de la independència, però jo em pregunto perquè? En tot cas, això seria així si encara haguéssim de guanyar la majoria social independentista, però no hem quedat que això ja ho tenim? És la totalitat del Parlament electe qui haurà de tirar endavant el procés, no una sola persona o partit (per mi aquí ens equivocaríem fos quin fos el partit, ja que la societat és molt més complexa).

L’horitzó és un però tenim dos camins per arribar-hi: o girem pel camí de la dreta, o girem pel camí de l’esquerra. I això no vol dir que els que en triïn un són millors que els que en triïn l’altre, tots dos són legítims (faltaria!). Però cal que tothom actuï en conseqüència, deixi per un segon de banda el debat independentista (que ja el tenim, i ja som majoria) i pensi quin és el camí que tira per arribar-hi i per construir un nou estat lliure.

I jo ja he triat el meu, fa temps, que és el d’un estat més just amb igualtat d’oportunitats per tota la ciutadania amb independència del sexe, lloc de naixement o classe social.

Com diu el bon amic i lluitador incansable Joan Tardà: “som republicans i independentistes accidentals” Doncs això, #joJERC #joERC

Gent com tu i com jo

Avui acabem una nova campanya, la última d’un procés que ha durant diversos anys i que ara ens permetrà uns anys de descans a tots i totes de processos electorals (que no vol dir de tranquil·litat).

Si les enquestes són encertades, diumenge veurem com tot l’estat espanyol es torna a tacar de blau, d’un blau ranci que pareix més sortit d’un passat que molts de nosaltres no hem viscut, que no pas d’una societat que viu en ple sXXI. Un blau amb el que els grans empresaris (aquells que no es veuen afectats per la crisi) es senten molt còmodes.

Molts em diran una vegada més, que què hi fem en unes eleccions espanyoles? Que perquè no passem si “no són les nostres”? Doncs jo els dic una vegada més que s’equivoquen. Tenir representació parlamentària a Madrid és vital per continuar treballant per un país lliure mentre no arriba aquest moment, perquè ells el temps no el perden i dia a dia lluiten des de tots els seus mitjans i amb totes les seues forces per dividir cada vegada més el nostre país i la nostra gent.

Jo el dia 21 continuaré lluitant, com faig cada dia, per fer realitat els meus somnis: el d’una terra lliure i una societat justa on no haver de justificar-me cada dia per ser jove, ser dona i voler viure en uns Països Catalans lliures. Però també vull tenir gent que lluiti dia a dia per ajudar-me a fer-los realitat, gent que creu en la seua terra i la seua gent.

I estic segura que així ho faran els diputats d’Esquerra que surtin elegits el diumenge, de la mateixa manera que ho fan fet altres diputats que hem tingut com l’Agustí Cerdà, la Georgina Oliva, el Joan Puigcercós, el Joan Ridao o el Joan Tardà, per posar alguns exemples. I se, que siguen elegits per Barcelona, Lleida, Tarragona, Girona, Castelló, València, Alacant o Illes defensaran tota la gent que vivim en el conjunt de la nació, els Països Catalans.

Per això us dic, si voleu fer realitat els vostres somnis, diumenge feu sentir la vostra veu, voteu Esquerra!

En campanya: anècdota o propostes?

Després d’uns dies de campanya vas comprovant com, per a molts mitjans, acaba sent més important trobar l’anècdota que el parlar dels diferents programes electorals. I crec que parlar de les propostes hauria de ser el més important ja que no és el mateix dir que estàs a favor dels matrimonis homosexuals o de la llei d’avortament, que els vols derogar un cop estigues al govern; o bé defensar una nova cultura de l’aigua o dir que vols tirar endavant transvasaments. Per això mateix, avui he decidit escriure unes paraules sobre el programa de les JERC, fixant-me en aquelles propostes que per a mi són més rellevants.

El programa de les JERC es divideix en 4 eixos de treball que engloben totes les proposes que presentem. Són moltes les propostes que es realitzen i  està enforcat al col·lectiu jove, tot i que les propostes van més enllà,transformar la nostra societat en una societat lliure i igual: 1) Contra la crisi: combatem el capitalisme; 2) Els Països Catalans volem decidir; 3) Qui estima la terra no la destrueix; 4)Homes i Dones lliures en un país lliure: els valors republicans.

Em matèria d’ocupació (no oblidem l’atur juvenil  entre 16 i 24 anys als Països Catalans és del 45,7% (3er trimestre 2011): homes 50,4%/ dones: 40,6%) Una reforma laboral com la vigent no ajudarà a l’estabilitat i l’augment de l’ocupació dels joves, al contrari, ens immersa en una espiral de precarització amb la possibilitat d’encadenar contractes o l’entrada de les ETT’s en la recerca pública de feines. Per tal cal una reforma laboral, que cree ocupació de qualitat, i que afavoreixi el desenvolupament d’una carrera professional adequada a la formació i perfil de cada jove, donant-li estabilitat i la possibilitat de continuar dibuixant la seva biografia (independitzar-se, continuar formant-se…) amb normalitat. Una feina estable, en el cas de les persones joves, és un dels pilars per poder començar una vida pròpia.

En matèria d’educació, que seria el segon pilar que marcarà el desenvolupament professional i vital dels joves, ens trobem davant unes generacions amb una elevada formació, que molts cops per poder exercir han d’acabar marxant fora. Per això, cal impulsar la creació de l’Estatut del Personal Docent i Investigador, per tal d’assegurar una carrera investigadora de qualitat i estable a casa nostra. La llengua, ha d’estar blindada a tots els nivells educatius, des de els primers anys fins a la universitat, el català n’ha de ser la llengua vehicular. Les beques, han d’estar gestionades des de Catalunya, perquè no pot ser que tinguem el doble d’estudiants que algunes regions espanyoles i rebem la meitat de les beques que ells.

Volem un territori per viure-hi en llibertat, per nosaltres i per a les futures generacions. Per això volem la realització d’un Pla de Gestió de l’Aigua, que no comporti el transvasament de cap riu, i que compleixi els principis de la nova cultura de l’aigua. La reducció del consum d’energia i la potenciació de les energies renovables. No volem més atacs contra el territori dels Països Catalans!

Tots i totes som iguals, haguem nascut on hem nascut, amb indiferència del nostre sexe o orientació sexual. Davant la possibilitat de retallada dels drets de ciutadania, cal defensar i exigir, sigui quin sigui el govern, que no farem ni un pas enrere! Cal garantir que totes les polítiques disposin de recursos humans i econòmics suficients per tirar-les endavant.

Concretament en qüestions de gènere, cal aplicar la transversalitat d’aquesta mirada a tots els pressupostos de l’estat i totes les actuacions que es realitzen, modificar la Llei de mesures de protecció integral contra la violència de gènere millorant la seua aplicació, la revisió i eliminació dels estereotips femenins i continguts sexistes de la programació dels mitjans de comunicació d’àmbit estatal i l’aplicació d’accions positives per a la promoció interna de les dones, tant a l’administració pública com a l’empresa privada.

Entre tots i totes hem de fer possible que aquest 20N la nostra veu a Madrid es senti, cal que tinguem força per treballar per la construcció d’un país lliure i igual. Perquè aquells que defensen que no s’ha de votar perquè a Madrid no se’ns hi pa perdut res s’equivoquen… se’ns hi ha perdut tot!

Lluita pels teus somnis!

Si voleu veure tot el programa electoral, aquí el teniu: PROGRAMA JERC 20N