Últimament tinc una sensació constant de déjà vu. Però de fet no sóc la única, al meu voltant aquesta reflexió en veu alta es repeteix en cada cafè, cervesa o manifestació on ens trobem. Obres la televisió i sols cal observar el tipus de programes majoritaris en la majoria de les televisions, que pareixen còpies d’aquells que has vist en resums de quan la tele encara era en blanc i negre. O intentes escoltar o llegir les notícies en alguns mitjans “nacionals”, i tens la sensació que dia a dia perden color. Les paraules, el tipus de notícies, la manera d’explicar-les… tot va agafant un color verd-merda d’oca que ben aviat pareix que fins i tot te n’arribarà l’olor.
Fa una mica més de 10 anys, quan jo era una adolescent que estudiava a l’insitut d’Ulldecona, i quan internet no ens permetia encara estar tot el dia connectats a allò que passava al món, vivíem molt més tancats als nostres pobles del que ho fem ara. De fet, recordo que quan ens preguntaven d’on érem sempre deiem: jo d’Ulldecona! Al Montsià, i en tot cas acabaves d’arrodonir amb un: del primer poble de Catalunya!. I així en teníem prou.
Però llavors va passar una cosa que ho va canviar tot. I mira que n’hem patit d’atacs al territori al llarg dels anys, i mira que hem estat una terra tradicionalment oblidada per uns i altres… però aquella vegada alguna cosa va ser diferent. Volien condemnar a la mort a una de les parts més emblemàtiques de la nostra zona, el Delta, i ho volien fer per emportar-se l’aigua lluny, i no per a regar… sinó per a especular!
Durant molts anys vam omplir places i carrers de color blau, grans i menuts, prenent consciència que som Terres de l’Ebre i que la única manera de defensar casa nostra i començar a créixer i acabar amb tots els dèficits històrics era amb la lluita. Des de llavors quan algú ens pregunta d’on som diem ben orgullosos: de les Terres de l’Ebre! I no ho vam fer sols, sinó que gent vinguda d’arreu de Catalunya, va ajudar-nos a omplir els carrers per defensar el Delta, i junts vam guanyar.
Ara, 10 anys després, quan ja ens pensàvem que aquesta batalla l’havíem guanyat, tornen a governar aquells pardals que ens van intentar fotre l’aigua un cop. Vestint-lo d’una altra manera, però amb la mateixa conseqüència: si no arriba prou aigua, no podrem viure del nostre riu. I sense això, les Terres de l’Ebre morirem. No comptaven, però, que aquell monstre que van despertar, segueix ben viu i organitzat!
Diumenge tots i totes a les 11:30 a Sant Jaume per fer una bona riuada blava i deixar-los ben clar a estos assassins d’arena que si volen aigua, al mar l’hauran d’anar a buscar!
Us deixo, també, una cançó que s’ha convertit en un dels nostres himnes “l’aigua no està en venta” de Pepet i Marieta. Perquè si una cosa hem tingut i sempre tindrem la gent de l’Ebre, és esta manera de dir les coses 😉
Sílvia Casola 