Category Archives: Política

La cançoneta que ja cansa

Estic cansada de repetir la cançoneta una i altra vegada, estic cansada de sentir com algunes persones em pregunten: ja hi tornem? Sempre esteu amb el mateix… I estic segura que, com jo, molta més gent n’està cansada.

On són les dones? Aquesta és la frase que es repeteix en cada programa especial, cada tertúlia, cada documental. Potser és que nosaltres, la meitat de la població, no estem capacitades per generar opinió pública o explicar com veiem algun fet des de la nostra expertesa.

Són moltíssims els exemples que puc posar, massa. Des del #PuntCatTV3 fins a l’últim 30 minuts #ParlemTV3 on es preguntava a una sèrie d’experts sobre el post 27s. Ahir, dels 14 experts en diferents matèries i representants de partits polítics, els 14 eren homes. Potser és que en tot l’Estat Espanyol no hi ha cap política, cap jurista o cap politòloga prou “bona” com per donar la seva opinió.

Us imagineu que en les tertúlies, entrevistes, documentals… sols hi apareguessin persones amb ulleres perquè dins l’imaginari social algú amb ulleres és algú amb aspecte d’intel·ligent? Us imagineu que no hi aparegués mai cap persona rossa perquè s’associa a persones “tontes”? No tindria ni cap ni peus això que dic, com tampoc ho té el que s’oblidi i s’invisibilitzi de forma sistemàtica al 50% de la població.

He de dir que em sento una mica decebuda. Som molta gent, cada dia més, qui demanem des de fa temps alguna resposta al tema, però sovint ens trobem amb la pitjor de les respostes: el silenci. Aquest cop també he demanat a TV3 i 30 minuts quina és la seva justificació però de nou no he rebut cap resposta.

I com ens ho hem de fer per solucionar aquesta falta de realitat poblacional? Com ens ho hem de fer per acabar d’una vegada per totes amb el masclisme imperant en els mitjans de comunicació? Doncs des de fa poc tenim una nova eina: la Llei d’igualtat efectiva entre homes i dones aprovada (finalment) pel Parlament el 8 de juliol de 2015. Una eina, que cal que comencem a aplicar i més als mitjans públics, que han de servir d’exemple per tota la resta.

Dins el Capítol I. Disposicions generals, l’article 25.C i l’article 25.I.3 parlen sobre la presencia de dones als mitjans de comunicació, llei que al meu entendre, no va complir ahir TV3 al emetre el capítol del 30 minuts, Parlem.

Article 25. Mitjans de comunicació i tecnologies de la informació i la comunicació

Article 25-CGarantir una participació activa de les dones, la presència paritària de dones i homes i una imatge plural de tots dos sexes en tots els àmbits, amb una atenció especial als espais de coneixement i generació d’opinió.

Article 25-I) Promoure el desenvolupament i la formació d’un esperit crític amb relació als continguts i biaixos sexistes

  • 3.El contracte programa de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha d’incloure mecanismes que garanteixin la representació paritària de dones i homes i que facin visible la realitat de les dones.

Quan parlem de les lleis que urgeixen desenvolupar per a la creació d’un nou país sovint ens oblidem la d’igualtat efectiva. De fet crec que no ens podem permetre un sol descuit més en aquest sentit, no ens podem permetre no tornar a escoltar les veus femenines en els nostres mitjans de comunicació públics.

Hi tenim dret i ens ho mereixem tots i totes, per una societat millor!

Anuncis

El vot de la meva vida

La independència no arribarà amb cap vareta màgica sota el braç, crec que compartireu aquesta reflexió amb mi. Tot i que alguns de forma interessada ens volen fer creure que els independentistes pensem que serà una solució màgica, res més lluny de la realitat.

La independència ens donarà les eines per fer possible la solució a molts dels problemes estructurals que tenim avui. No és un fi en si mateixa, sinó un mitjà per aconseguir millorar les nostres vides.

No ens mereixem ser tractats com a adults? No ens mereixem disposar de tots els nostres recursos i poder decidir com els gastem? No ens mereixem unes infraestructures de primera? No ens mereixem tenir un país propi si així ho volem la majoria?

Quan ahir Margallo a l’inici del debat amb Junqueras parlava de la felicitat vaig pensar que aquest senyor també era independentista. En la felicitat personal, o col·lectiva, hi juguen molts factors però precisament l’estat espanyol no s’ha caracteritzat per voler-nos fer sentir bé ni estimats. Sentir-te constantment amenaçat, com et diuen insolidari, com t’insulten pel simple fet de parlar una llengua diferent a la seva, sentir com ens neguen constantment fins i tot el dret a decidir democràticament sobre el nostre futur.

No podem negar que en aquesta campanya estem tenint unes grans ajudes per part del govern espanyol i la política espanyola en general, amb el president Rajoy al capdavant. Però crec que ha arribat el moment de dir-los que moltes gràcies però que no volem deixar res més a les seves mans. Ja ens han demostrat sobradament la seva ineptitud política i de govern i aquest cop ens hi juguem massa, ens ho juguem tot! Ara mateix fer possible el canvi i acabar amb segles de ser tractats com a colònia està a les nostres mans.

Ha estat una campanya intensa i llarga, de fet la més llarga de totes,  no pels anys de lluita que portem molta gent al més pur estil formigueta, sinó perquè portem mesos de campanya sense parar. I crec que encara no hem acabat. Però si el diumenge fem la feina ja no hi haurà marxa enrere. El dia 27 de setembre no acaba res, al contrari, comencem a construir un nou futur.

Així doncs, aquest diumenge no ens deixem ni un vot a casa, ens ho mereixem i s’ho mereixen tots els que vindran darrera nostre. Jo ho tinc molt clar, sense pors i amb un gran somriure votaré Junts pel sí!

#elvotdelatevavida

L’odi dels catalans

Es veu que als catalans ens han inoculat durant anys i panys un odi profund contra Espanya. I es veu que això ho han fet unes persones molt lletges i males persones, d’aquelles que roben als nens i que viuen en casetes fetes de dolços, com si d’un conte infantil es tractés.

Però alguns catalans, segurament per portar la contrària, fa temps que vam aprendre a no fer cas de tot allò que s’explicava als contes. I amb el temps vam descobrir que si la fera ferotge és queixava, per alguna cosa deuria ser.

Amb tota sinceritat i des del respecte, n’estem fins al cap damunt d’aquestes declaracions que busquen crear conflicte allí on no n’hi ha, sobretot quan es produeixen per gent que és o ha viscut molt temps a Catalunya. Saben perfectament que són mentida, però prefereixen mentir abans que reconèixer que a Catalunya alguna cosa passa.

I es que aquest és el problema de tot plegat. Una part es resisteix a reconèixer el problema (com quan el Zapatero es negava a dir que estàvem en crisi). No volen reconèixer que una part important de Catalunya n’està farta del tracte rebut durant dècades, està farta de demanar que vol votar i decidir sobre el seu futur i de rebre cada cop respostes negatives. Està farta de veure com es carreguen a cop de Tribunal Constitucional cada una de les mesures que s’aproven des del Parlament per imposar taxes als bancs, o acabar amb la pobresa energètica.

De la gent que demana votar, no tota és independentista, encara que alguns ho vulguin vendre així i diguin, a més, que som minoria. Hi ha molta gent que vol simplement exercir el seu dret ciutadà i decidir en quin país vol viure. Gràcies a les mostres d’amor i estima que arriben cada dia més es sumen a la llista dels independentistes. I és que els imputs que rebem per quedar-nos són simplement amenaces, coaccions o intens d’imposar un estat generalitzat de mal rotllo i conflicte social.

La carta d’amor de Felipe Gonzalez. Les declaracions de la Chacón, Borrell, Soraya Sáez de Santamaría, el ministre Fernandez Díaz, etc. Les portades de l’ABC i la Razón dia sí, dia també. Les vegades que ens han dit nazis, fins i tot ministres o ex presidents del govern. La reforma del TC impulsada pel PP per poder sancionar a Mas. L’intent de vincular junts pel sí amb la corrupció. Les amenaces del “xerif” Albiol, dient que “la broma se ha terminado”

I jo pregunto: què hi hauria més normal que fer un debat sincer i obert sobre els pros i els contres de seguir a l’Estat Espanyol? Què hi hauria més democràtic que deixar votar a una societat que demana votar i que ha demostrat en diverses ocasions que són majoria aquells que ho volen fer?

I és que hi ha una part de la societat espanyola que pareix viure constantment enfadada amb els catalans. I a mi, m’agafen unes ganes de federar-me….

Ara que la campanya acaba…

Aquesta campanya electoral ha estat ben especial, i en bona part m’he sentit  una mica “novata”. Direu què és una cosa ben estranya en algú com jo que va participar a la seva primera campanya amb 17 anys… i que de fet no vaig poder votar per 15 dies! Però deixeu que us ho expliquí.

En aquesta campanya he aterrat a una nova realitat territorial: la segona ciutat de Catalunya, una ciutat amb 253.518 persones, amb districtes, barris…amb tota la complexitat que això suposa.  Una de les moltes coses bones ha estat el poder conèixer molts barris de la ciutat on visc ja fa 10 anys, però que no formen part de la meua quotidianitat, i el que és més important, m’ha permès parlar amb la seva gent i conèixer les seves opinions durant les diferents paradetes que hi hem realitzat.

També m’ha permès conèixer de més a prop com “funcionen” les coses en aquesta ciutat i us puc dir que no m’ha agradat massa el que m’he trobat. He conegut com de difícil pot ser organitzar un acte si el teu partit polític és un i no un altre, o com alguns prefereixen fer joc brut en comptes d’una campanya en positiu. Però d’aquestes coses no us en vull parlar avui.

Avui us vull parlar del millor que m’he trobat durant aquesta campanya: l’equip de persones que han estat al peu del canó tota la campanya d’Esquerra. Alguna gent ja ens coneixíem, d’altres ens hem conegut aquests dies, però tothom hem fet un gran equip i hem sabut estar a l’altura d’altres que tenen major estructura econòmica i personal.

Amb el Toni Garcia al capdavant, hem combinat les nostres feines amb la campanya el millor que hem pogut, traient hores de sota les pedres si era necessari, però sempre amb un somriure i amb una desbordant energia que es contagia (i creieu-me, és molt necessari aquest contagi en algunes ocasions..).

En poques hores acaba una de les campanyes més intenses dels últims anys i no en tinc cap dubte que a partir del diumenge el Toni, i tothom de la candidatura d’ERC-AM l’Hospitalet, ens deixarem la pell per fer possible totes les nostres propostes per millorar la ciutat. Alguns ho faran des de l’Ajuntament, i altres seguirem treballant des de fora per fer arribar la nostra veu a tots els racons de la ciutat, i que tots els racons de la ciutat tinguin veu a l’Ajuntament.

Gràcies per deixar-me formar part d’aquesta família que ara ja som, i feina, feina i feina fins aconseguir un #nouLH!

I un cop més, les dones joves

Si una obsessió ha tingut el PP aquesta legislatura som les dones, i no perquè hagi volgut acabar amb les desigualtats existents i posar les polítiques de dones al capdavant de l’agenda política, sinó perquè ha fet tot el possible per tal que els drets aconseguits en les darreres dècades, retrocedeixin fins ser com en règims passats.

Reforma laboral, no actuació davant violència masclista, bretxa salarial creixent, la falta de polítiques actives per augmentar la participació femenina en consells d’administració o responsabilitats públiques, són algunes de les polítiques realitzades, o falta d’aquestes, per part del govern espanyol aquests últims 3 anys. Un conjunt de reformes ens afecten especialment com a joves, ja que ens trobem en l’inici de la construcció de les nostres biografies i afecten la igualtat d’oportunitats.

Però dins de tots aquests atacs, un ha estat especialment mediàtic i ha sacsejat la societat. Havia de ser la proposta estrella d’aquest govern, però gràcies a la lluita de milers de persones vam aconseguir que no acabés tirant endavant. Una proposta de llei feta contra tota una societat, i fins i tot la seva retirada va suposar la dimissió del ministre Gallardón. La proposta de llei “Protección de la vida del concebido y de derechos de la embarazada” suposava un atac frontal als drets sexuals i reproductius de totes les dones.

Aquesta setmana el PP, lluny d’acceptar la derrota davant la mobilització social, ha decidit tirar endavant una proposta parlamentària de modificació de la “ley de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo”, on proposa eliminar el dret de les dones joves de 16 i 17 anys a decidir sobre el seu cos i la seua maternitat, exigint el permís parental per interrompre el seu embaràs.

Aquesta proposta és una pura reforma ideològica, ja que per ells les dones menors no tenen capacitat per decidir avortar, són persones no adultes i com a tals han de comptar amb el permís parental. Curiosament, el PP està a favor que puguin decidir casar-se, treballar, i fins i tot tenir fills. És profundament hipòcrita, doncs, que el PP ens vengui que les menors són prou madures per decidir ser mares, però no per decidir no ser-ho

És un contrasentit que en una societat on volem que els joves participin cada cop més, com amb el vot a partir dels 16 anys, les dones joves no puguin decidir per elles mateixes. Per tot això, cal fer retirar al PP aquesta proposta de reforma i seguir amb el desplegament de la llei del 2010, sobretot pel que fa a l’apartat d’educació afectivo-sexual.

Per una maternitat desitjada, les dones joves també tenim dret a decidir!

Postures que no ajuden

Fa dies que vull escriure al bloc, però entre la falta de temps i que no m’acabava de decidir sobre qui o quina cosa, he tardat una mica en fer-ho. I em direu, si fa just 10 dies el govern espanyol va retirar l’avantprojecte de la llei de “Protección de la vida del concebido y de derechos de la embarazada” i a més va dimitir el Gallardón!  Però crec que no es mereixia ni un segon més del meu temps un dels ministres més casposos i retrògrads que hem tingut en aquest govern.

Avui la senyora Mónica de Oriol, presidenta del Círculo de Empresarios que afirma que prefereix contractar dones de menys de 25 anys o més de 45 perquè no estan en “risc” de poder ser mares, m’ha fet dubtar. Però crec que qui es mereix unes paraules avui és el flamant nou Secretari General del PSOE, Pedro Sánchez.

Aquest senyor no ha estat massa encertat en les seues declaracions des del seu inici, comparar independentistes amb maltractadors diguem que no ha estat massa ben rebut a casa nostra. Però ahir a la nit ens va sorprendre amb una piulada, que us asseguro, em vaig pensar que era falsa durant una bona estona.

@sanchezcastejon: “Cuando sea Presidente promoveré que las víctimas del terrorismo machista sean reconocidas con funerales de Estado, como las del terrorismo”

Aquests 140 caràcters em deixen clares dues coses. Constata aquell postureig socialista que massa cops noto, en la defensa dels drets de les dones i contra la violència masclista, i que el PSOE actual està igual de perdut – o més- que el de l’era Rubalcaba.

I ja em perdonareu, però les víctimes de violència masclista no necessiten cap funeral d’estat, necessiten evitar ser assassinades. Des de 2011 s’ha perdut al voltant del 30% del pressupost en matèria de lluita contra la violència masclista i per la igualtat. S’han tancat molts dels programes de protecció de dones maltractades, i ja ni parlem de la falta de programes de formació en prevenció per tal d’acabar d’una vegada per totes amb aquesta xacra social que no para de créixer, fins i tot entre els més joves.

Senyor Sánchez, no necessitem que es vengui com un gran defensor de les dones, ni que ens vulgui fer creure que vostè serà un bon president espanyol, de veritat que no cal, fa molts anys que vaig deixar de creure en aquells que ens venen fum. El que mereixem i necessitem, és viure en una societat lliure de violència masclista!

Carta a Cañete

Senyor Cañete, avui m’ha fet ràbia i fàstic. Però de fet tampoc és cap novetat, vostè no ha estat mai una persona massa estimada per la gent com jo: ebrenca, roja i dona.

En aquests anys al capdavant del PP, ha aconseguit que la gent de les Terres de l’Ebre el recordem per sempre més amb el seu “el transvase se va hacer por cojones” i ara ha aconseguit que totes les persones que creiem en una societat igual per homes i dones el recordem per la seua reacció en perdre el debat electoral “Si haces un abuso de superioridad, intelectual, o lo que sea… parece que eres un machista que esta acorralando a una mujer indefensa”.

La seua reacció és més pròpia d’un neandertal, masclista de poca altura política i intel·lectual, que d’un cap de llista d’un partit polític, que a més, governa a l’Estat Español. Una reacció pròpia d’aquelles persones que tenen por a perdre la seua parcel·la de poder, i que la única reacció que tenen davant el que els supera, és la d’atacar amb expressions i justificacions més pròpies d’altres èpoques.

Les seues declaracions són pròpies d’altres temps sí, però per desgràcia, cada dia més actuals. N’estic fins als ovaris de veure com ministres i representants del seu partit han engegat una creuada contra els meus drets. N’estic fins als ovaris d’escoltar declaracions on se’m considera un esser menor o amb menys capacitats. N’estic fins als ovaris de veure anuncis que em tracten com a simple objecte o com a imbècil i incapaç de fer coses. N’estic fins als ovaris de…. tantes coses que he sentir-me dir pel simple fet de ser dona!

I com estem al mig d’una campanya electoral on ens hi juguem quina Europa tindrem, i vull recordar que més del 70% de les lleis que tenim venen de les recomanacions marc de la unió Europea, no vull deixar escapar l’ocasió per recordar quin són els grans reptes que tenim al davant. Necessitem una Europa forta, que lluiti contra aquesta onada retrògrada que tenim al davant i que està acabant amb els nostres drets. Una Europa que aposti de forma valenta per acabar amb la desigualtat salarial que encara patim les dones (per fer la mateixa feina, cobrem el 22% menys de mitjana). Una Europa que defensi els nostres drets sexuals i reproductius davant de les contrareformes com la del ministre Gallardón. Una Europa que lluiti contra la violència masclista impregnada en totes les esferes de la nostra societat. Una Europa que aposti per incrementar la participació de les dones en tots els àmbits de decisió, perquè si no hi som encara no és perquè no estiguem preparades, sinó precisament per gent que pensa com vostè i té por de competir amb algú que possiblement li pega mil voltes. En definitiva, ens cal una Europa forta que lluiti sense por contra el masclisme imperant en les nostres societats.

I aquesta és l’Europa que vostè i els seus no representen, aquesta és la Europa que jo no vull, la que no volem les dones i homes que creiem en una societat justa. Gràcies, senyor Cañete, per demostrar una vegada més la cara més casposa i masclista del PP. Espero que tot l’electorat escolti les seues paraules, i el dia 25 quan vagi a votar les recordi.