Carta a Cañete

Senyor Cañete, avui m’ha fet ràbia i fàstic. Però de fet tampoc és cap novetat, vostè no ha estat mai una persona massa estimada per la gent com jo: ebrenca, roja i dona.

En aquests anys al capdavant del PP, ha aconseguit que la gent de les Terres de l’Ebre el recordem per sempre més amb el seu “el transvase se va hacer por cojones” i ara ha aconseguit que totes les persones que creiem en una societat igual per homes i dones el recordem per la seua reacció en perdre el debat electoral “Si haces un abuso de superioridad, intelectual, o lo que sea… parece que eres un machista que esta acorralando a una mujer indefensa”.

La seua reacció és més pròpia d’un neandertal, masclista de poca altura política i intel·lectual, que d’un cap de llista d’un partit polític, que a més, governa a l’Estat Español. Una reacció pròpia d’aquelles persones que tenen por a perdre la seua parcel·la de poder, i que la única reacció que tenen davant el que els supera, és la d’atacar amb expressions i justificacions més pròpies d’altres èpoques.

Les seues declaracions són pròpies d’altres temps sí, però per desgràcia, cada dia més actuals. N’estic fins als ovaris de veure com ministres i representants del seu partit han engegat una creuada contra els meus drets. N’estic fins als ovaris d’escoltar declaracions on se’m considera un esser menor o amb menys capacitats. N’estic fins als ovaris de veure anuncis que em tracten com a simple objecte o com a imbècil i incapaç de fer coses. N’estic fins als ovaris de…. tantes coses que he sentir-me dir pel simple fet de ser dona!

I com estem al mig d’una campanya electoral on ens hi juguem quina Europa tindrem, i vull recordar que més del 70% de les lleis que tenim venen de les recomanacions marc de la unió Europea, no vull deixar escapar l’ocasió per recordar quin són els grans reptes que tenim al davant. Necessitem una Europa forta, que lluiti contra aquesta onada retrògrada que tenim al davant i que està acabant amb els nostres drets. Una Europa que aposti de forma valenta per acabar amb la desigualtat salarial que encara patim les dones (per fer la mateixa feina, cobrem el 22% menys de mitjana). Una Europa que defensi els nostres drets sexuals i reproductius davant de les contrareformes com la del ministre Gallardón. Una Europa que lluiti contra la violència masclista impregnada en totes les esferes de la nostra societat. Una Europa que aposti per incrementar la participació de les dones en tots els àmbits de decisió, perquè si no hi som encara no és perquè no estiguem preparades, sinó precisament per gent que pensa com vostè i té por de competir amb algú que possiblement li pega mil voltes. En definitiva, ens cal una Europa forta que lluiti sense por contra el masclisme imperant en les nostres societats.

I aquesta és l’Europa que vostè i els seus no representen, aquesta és la Europa que jo no vull, la que no volem les dones i homes que creiem en una societat justa. Gràcies, senyor Cañete, per demostrar una vegada més la cara més casposa i masclista del PP. Espero que tot l’electorat escolti les seues paraules, i el dia 25 quan vagi a votar les recordi.

Que se n’entere tot quisqui, som de les Terres de l’Ebre!

Últimament tinc una sensació constant de déjà vu. Però de fet no sóc la única, al meu voltant aquesta reflexió en veu alta es repeteix en cada cafè, cervesa o manifestació on ens trobem. Obres la televisió i sols cal observar el tipus de programes majoritaris en la majoria de les televisions, que pareixen còpies d’aquells que has vist en resums de quan la tele encara era en blanc i negre. O intentes escoltar o llegir les notícies en alguns mitjans “nacionals”, i tens la sensació que dia a dia perden color. Les paraules, el tipus de notícies, la manera d’explicar-les… tot va agafant un color verd-merda d’oca que ben aviat pareix que fins i tot te n’arribarà l’olor.

Fa una mica més de 10 anys, quan jo era una adolescent que estudiava a l’insitut d’Ulldecona, i quan internet no ens permetia encara estar tot el dia connectats a allò que passava al món, vivíem molt més tancats als nostres pobles del que ho fem ara. De fet, recordo que quan ens preguntaven d’on érem sempre deiem: jo d’Ulldecona! Al Montsià, i en tot cas acabaves d’arrodonir amb un: del primer poble de Catalunya!. I així en teníem prou.

Però llavors va passar una cosa que ho va canviar tot. I mira que n’hem patit d’atacs al territori al llarg dels anys, i mira que hem estat una terra tradicionalment oblidada per uns i altres… però aquella vegada alguna cosa va ser diferent. Volien condemnar a la mort a una de les parts més emblemàtiques de la nostra zona, el Delta, i ho volien fer per emportar-se l’aigua lluny, i no per a regar… sinó per a especular!

Durant molts anys vam omplir places i carrers de color blau, grans i menuts, prenent consciència que som Terres de l’Ebre i que la única manera de defensar casa nostra i començar a créixer i acabar amb tots els dèficits històrics era amb la lluita. Des de llavors quan algú ens pregunta d’on som diem ben orgullosos: de les Terres de l’Ebre! I no ho vam fer sols, sinó que gent vinguda d’arreu de Catalunya, va ajudar-nos a omplir els carrers per defensar el Delta, i junts vam guanyar.

Ara, 10 anys després, quan ja ens pensàvem que aquesta batalla l’havíem guanyat, tornen a governar aquells pardals que ens van intentar fotre l’aigua un cop. Vestint-lo d’una altra manera, però amb la mateixa conseqüència: si no arriba prou aigua, no podrem viure del nostre riu. I sense això, les Terres de l’Ebre morirem. No comptaven, però, que aquell monstre que van despertar, segueix ben viu i organitzat!

Diumenge tots i totes a les 11:30 a Sant Jaume per fer una bona riuada blava i deixar-los ben clar a estos assassins d’arena que si volen aigua, al mar l’hauran d’anar a buscar!

Us deixo, també, una cançó que s’ha convertit en un dels nostres himnes “l’aigua no està en venta” de Pepet i Marieta. Perquè si una cosa hem tingut i sempre tindrem la gent de l’Ebre, és esta manera de dir les coses 😉