Tag Archives: independència

La cançoneta que ja cansa

Estic cansada de repetir la cançoneta una i altra vegada, estic cansada de sentir com algunes persones em pregunten: ja hi tornem? Sempre esteu amb el mateix… I estic segura que, com jo, molta més gent n’està cansada.

On són les dones? Aquesta és la frase que es repeteix en cada programa especial, cada tertúlia, cada documental. Potser és que nosaltres, la meitat de la població, no estem capacitades per generar opinió pública o explicar com veiem algun fet des de la nostra expertesa.

Són moltíssims els exemples que puc posar, massa. Des del #PuntCatTV3 fins a l’últim 30 minuts #ParlemTV3 on es preguntava a una sèrie d’experts sobre el post 27s. Ahir, dels 14 experts en diferents matèries i representants de partits polítics, els 14 eren homes. Potser és que en tot l’Estat Espanyol no hi ha cap política, cap jurista o cap politòloga prou “bona” com per donar la seva opinió.

Us imagineu que en les tertúlies, entrevistes, documentals… sols hi apareguessin persones amb ulleres perquè dins l’imaginari social algú amb ulleres és algú amb aspecte d’intel·ligent? Us imagineu que no hi aparegués mai cap persona rossa perquè s’associa a persones “tontes”? No tindria ni cap ni peus això que dic, com tampoc ho té el que s’oblidi i s’invisibilitzi de forma sistemàtica al 50% de la població.

He de dir que em sento una mica decebuda. Som molta gent, cada dia més, qui demanem des de fa temps alguna resposta al tema, però sovint ens trobem amb la pitjor de les respostes: el silenci. Aquest cop també he demanat a TV3 i 30 minuts quina és la seva justificació però de nou no he rebut cap resposta.

I com ens ho hem de fer per solucionar aquesta falta de realitat poblacional? Com ens ho hem de fer per acabar d’una vegada per totes amb el masclisme imperant en els mitjans de comunicació? Doncs des de fa poc tenim una nova eina: la Llei d’igualtat efectiva entre homes i dones aprovada (finalment) pel Parlament el 8 de juliol de 2015. Una eina, que cal que comencem a aplicar i més als mitjans públics, que han de servir d’exemple per tota la resta.

Dins el Capítol I. Disposicions generals, l’article 25.C i l’article 25.I.3 parlen sobre la presencia de dones als mitjans de comunicació, llei que al meu entendre, no va complir ahir TV3 al emetre el capítol del 30 minuts, Parlem.

Article 25. Mitjans de comunicació i tecnologies de la informació i la comunicació

Article 25-CGarantir una participació activa de les dones, la presència paritària de dones i homes i una imatge plural de tots dos sexes en tots els àmbits, amb una atenció especial als espais de coneixement i generació d’opinió.

Article 25-I) Promoure el desenvolupament i la formació d’un esperit crític amb relació als continguts i biaixos sexistes

  • 3.El contracte programa de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha d’incloure mecanismes que garanteixin la representació paritària de dones i homes i que facin visible la realitat de les dones.

Quan parlem de les lleis que urgeixen desenvolupar per a la creació d’un nou país sovint ens oblidem la d’igualtat efectiva. De fet crec que no ens podem permetre un sol descuit més en aquest sentit, no ens podem permetre no tornar a escoltar les veus femenines en els nostres mitjans de comunicació públics.

Hi tenim dret i ens ho mereixem tots i totes, per una societat millor!

Anuncis

El vot de la meva vida

La independència no arribarà amb cap vareta màgica sota el braç, crec que compartireu aquesta reflexió amb mi. Tot i que alguns de forma interessada ens volen fer creure que els independentistes pensem que serà una solució màgica, res més lluny de la realitat.

La independència ens donarà les eines per fer possible la solució a molts dels problemes estructurals que tenim avui. No és un fi en si mateixa, sinó un mitjà per aconseguir millorar les nostres vides.

No ens mereixem ser tractats com a adults? No ens mereixem disposar de tots els nostres recursos i poder decidir com els gastem? No ens mereixem unes infraestructures de primera? No ens mereixem tenir un país propi si així ho volem la majoria?

Quan ahir Margallo a l’inici del debat amb Junqueras parlava de la felicitat vaig pensar que aquest senyor també era independentista. En la felicitat personal, o col·lectiva, hi juguen molts factors però precisament l’estat espanyol no s’ha caracteritzat per voler-nos fer sentir bé ni estimats. Sentir-te constantment amenaçat, com et diuen insolidari, com t’insulten pel simple fet de parlar una llengua diferent a la seva, sentir com ens neguen constantment fins i tot el dret a decidir democràticament sobre el nostre futur.

No podem negar que en aquesta campanya estem tenint unes grans ajudes per part del govern espanyol i la política espanyola en general, amb el president Rajoy al capdavant. Però crec que ha arribat el moment de dir-los que moltes gràcies però que no volem deixar res més a les seves mans. Ja ens han demostrat sobradament la seva ineptitud política i de govern i aquest cop ens hi juguem massa, ens ho juguem tot! Ara mateix fer possible el canvi i acabar amb segles de ser tractats com a colònia està a les nostres mans.

Ha estat una campanya intensa i llarga, de fet la més llarga de totes,  no pels anys de lluita que portem molta gent al més pur estil formigueta, sinó perquè portem mesos de campanya sense parar. I crec que encara no hem acabat. Però si el diumenge fem la feina ja no hi haurà marxa enrere. El dia 27 de setembre no acaba res, al contrari, comencem a construir un nou futur.

Així doncs, aquest diumenge no ens deixem ni un vot a casa, ens ho mereixem i s’ho mereixen tots els que vindran darrera nostre. Jo ho tinc molt clar, sense pors i amb un gran somriure votaré Junts pel sí!

#elvotdelatevavida

L’odi dels catalans

Es veu que als catalans ens han inoculat durant anys i panys un odi profund contra Espanya. I es veu que això ho han fet unes persones molt lletges i males persones, d’aquelles que roben als nens i que viuen en casetes fetes de dolços, com si d’un conte infantil es tractés.

Però alguns catalans, segurament per portar la contrària, fa temps que vam aprendre a no fer cas de tot allò que s’explicava als contes. I amb el temps vam descobrir que si la fera ferotge és queixava, per alguna cosa deuria ser.

Amb tota sinceritat i des del respecte, n’estem fins al cap damunt d’aquestes declaracions que busquen crear conflicte allí on no n’hi ha, sobretot quan es produeixen per gent que és o ha viscut molt temps a Catalunya. Saben perfectament que són mentida, però prefereixen mentir abans que reconèixer que a Catalunya alguna cosa passa.

I es que aquest és el problema de tot plegat. Una part es resisteix a reconèixer el problema (com quan el Zapatero es negava a dir que estàvem en crisi). No volen reconèixer que una part important de Catalunya n’està farta del tracte rebut durant dècades, està farta de demanar que vol votar i decidir sobre el seu futur i de rebre cada cop respostes negatives. Està farta de veure com es carreguen a cop de Tribunal Constitucional cada una de les mesures que s’aproven des del Parlament per imposar taxes als bancs, o acabar amb la pobresa energètica.

De la gent que demana votar, no tota és independentista, encara que alguns ho vulguin vendre així i diguin, a més, que som minoria. Hi ha molta gent que vol simplement exercir el seu dret ciutadà i decidir en quin país vol viure. Gràcies a les mostres d’amor i estima que arriben cada dia més es sumen a la llista dels independentistes. I és que els imputs que rebem per quedar-nos són simplement amenaces, coaccions o intens d’imposar un estat generalitzat de mal rotllo i conflicte social.

La carta d’amor de Felipe Gonzalez. Les declaracions de la Chacón, Borrell, Soraya Sáez de Santamaría, el ministre Fernandez Díaz, etc. Les portades de l’ABC i la Razón dia sí, dia també. Les vegades que ens han dit nazis, fins i tot ministres o ex presidents del govern. La reforma del TC impulsada pel PP per poder sancionar a Mas. L’intent de vincular junts pel sí amb la corrupció. Les amenaces del “xerif” Albiol, dient que “la broma se ha terminado”

I jo pregunto: què hi hauria més normal que fer un debat sincer i obert sobre els pros i els contres de seguir a l’Estat Espanyol? Què hi hauria més democràtic que deixar votar a una societat que demana votar i que ha demostrat en diverses ocasions que són majoria aquells que ho volen fer?

I és que hi ha una part de la societat espanyola que pareix viure constantment enfadada amb els catalans. I a mi, m’agafen unes ganes de federar-me….

El dia que Catalunya va descobrir que tenia sud. La #viacatalana vista per una ebrenca

Crec que a hores d’ara ningú posa en dubte que ahir vam fer de nou història. De fet, aquests últims anys hem vist com l’independentisme passava de ser una cosa minoritària a situar-se en el centre del debat polític a la nostra societat.

Si pensem en quins són els antecedents que ens ajuden a explicar el que vam viure ahir, per mi hem de posar en relleu tres moments concrets. El primer, la manifestació del 10 de juliol de 2010, on un milió de persones vam sortir al carrer com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut Català i que va servir com a moment de presa de consciència nacional per part de molta ciutadania. El lema “Som una nació, nosaltres decidim” demanava respecte a les nostres institucions i al resultat del referèndum celebrat entre la ciutadania catalana.

L’altre moment serien les consultes sobre la independència celebrades entre el 2009 i 2011 a moltes poblacions catalanes. Aquestes van servir per demostrar a la ciutadania que votar lliurement és l’exercici bàsic de la democràcia i, el que per a mi és més important, van ajudar a començar a vertebrar el que el que després s’ha acabat convertit en l’ANC, sobretot a nivell local.

I finalment la manifestació de l’11 de setembre de 2012, on un milió i mig de persones van sortir al carrer per reclamar la independència. Sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” els carrers de Barcelona és van omplir amb gent de procedència i perfils molt diversos. Podem dir que és el moment en què definitivament l’independentisme és converteix en hegemònic.

Aquest any, però, ha estat diferent. Per primera vegada no es feina una única macro concentració a Barcelona, sinó que, qui prenia el protagonisme era el Territori. I què ha significat això? Doncs que per primera vegada, molts habitants de la Regió Metropolitana (on hi viu el 70% de la població de Catalunya) han pres consciència que el país va molt més enllà i que en aquesta lluita, no ens podem deixar a ningú.

Les Terres de l’Ebre, per les seues característiques demogràfiques, era un dels espais més llargs a omplir amb una densitat de població baixa, per la qual cosa es va fer una crida a tota la gent de la RMB a mobilitzar-se i anar-hi (vaja, res que no fem nosaltres totes les vegades que fa falta anar-se a manifestar-nos a Barcelona) i la resposta de la gent no podia haver estat millor. Centenars d’autobusos, cotxes i qualsevol transport van omplir les carreteres cara al sud sabedors, que per primera vegada, els tocava a ells moure fitxa pel territori.  Ara és important no oblidar-ho per tal de que en el moment que fem la nova república, la fem més equilibrada territorialment.

A més, ahir va passar una altra cosa, molta gent que normalment no podia (o no volia) anar fins a Barcelona pera la manifestació, bé perquè tenia actes al seu poble, perquè volia celebrar la diada amb la família, o perquè simplement no volia pujar fins a Barcelona per anar a una manifestació, aquesta vegada hi han participat. I aquest és el cas, per posar un exemple, de la meua família, i segur que si hi penseu també coneixeu vosaltres a casa vostra o el vostre entorn gent que hi participa en un acte nacional per primera vegada.

I finalment encara va passar una cosa més que em fa sentir encara més orgullosa del meu país.  5000 valencians i valencianes, 3000 persones de la Catalunya Nord i, el dia anterior, 3000 illencs i illenques, ens van donar donar suport, van manifestar la seua voluntat a decidir com a poble i ens van recordar que per més que nosaltres fem via, no ens podem oblidar que som Països Catalans i que hem de lluitar tots plegats per una societat lliure, justa i per tots i totes!

La Diada que vam viure ahir, amb la seva #viacatalana, significa la maduració definitiva d’un procés que vam engegar fa molts anys i que, n’estic ben segura, veurem culminar abans del que podríem imaginar. Aquell dia, però, no serà el final, sinó l’inici d’una nova oportunitat per seguir lluitant per allò que val la pena de veritat: una societat socialment justa, on homes i dones tinguem les mateixes oportunitats i amb una ciutadania activa.

I ara, a partir del dia 12 què hem de fer?

Doncs seguir amb la lluita, tal i com ho sabem fer, perquè hem demostrat de nou, que l’exèrcit de formiguetes som imparables!

#formiguetesstyle

Sóc una quota

Fa temps que intento evitar haver d’escriure aquest article, però ja no he pogut aguantar més. Estic dolguda, emprenyada, desil·lusionada amb el procés que estem vivim i el paper que em reserva: sóc una quota (i fins i tot en determinats casos, ni això!)

Sempre diem allò de: “Volem fer un país nou per fer-lo millor, més just i en igualtat d’oportunitat per  tota la ciutadania. Per fer-lo igual no cal que ens hi posem”. Però realment és així?

M’agradaria que féssiu un petit exercici: cada dia és publiquen llibres, es realitzen xerrades, entrevistes o debats amb persones expertes sobre el procés de construcció del nou país. Com farem el procés? Quines lleis ens emparen? Quines infraestructures hem de crear prèviament? I quan siguem independents, com ens ho farem?… us heu fixat qui són? 3 exemple significatius:

Aquesta és la representativitat que ens espera a les dones en el procés de construcció del nou país? Aquesta serà la nostra quota de participació? En el millors dels casos (el Consell de Transició Nacional) no arriba al 25%!!! I si ens fixem amb el documental representen poc més del 10!!

Jo no sóc ni he de ser una quota, formo part de la meitat de la població i fins que no ens creguem que tinc les mateixes oportunitat que qualsevol company no podrem avançar com a societat. Sincerament n’estic una mica fins els ovaris de cada dia haver de fer-ho notar, de recordar que nosaltres també existim, d’haver de demanar que entre tots i totes fem un esforç per posar-nos al lloc que ens pertoca… i cada dia veig més gent que també ho veu i denuncia com d’injust i poc realista que és això, però potser ja seria hora que ens hi posem a treballar?

Si us penseu que ens quedarem de braços plegats observant com, de nou, construïm una societat desigual on se’ns relleva a un paper secundari, esteu ben equivocats. I cal, que totes aquelles persones que de veritat creieu en un demà millor, us poseu a treballar per canviar aquest fet.

Jo no vull ni menys ni més oportunitats que qualsevol dels meus companys. Simplement demano que aprofitem aquesta oportunitat que tenim per començar de nou per fer les coses bé d’una vegada per totes i no deixar-nos la meitat de la nostra població, perquè sols d’entrada ja estem perden la meitat del potencial com a societat.

Hi reflexionem? I sobretot, hi posem solució?