El dia que Catalunya va descobrir que tenia sud. La #viacatalana vista per una ebrenca

Crec que a hores d’ara ningú posa en dubte que ahir vam fer de nou història. De fet, aquests últims anys hem vist com l’independentisme passava de ser una cosa minoritària a situar-se en el centre del debat polític a la nostra societat.

Si pensem en quins són els antecedents que ens ajuden a explicar el que vam viure ahir, per mi hem de posar en relleu tres moments concrets. El primer, la manifestació del 10 de juliol de 2010, on un milió de persones vam sortir al carrer com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut Català i que va servir com a moment de presa de consciència nacional per part de molta ciutadania. El lema “Som una nació, nosaltres decidim” demanava respecte a les nostres institucions i al resultat del referèndum celebrat entre la ciutadania catalana.

L’altre moment serien les consultes sobre la independència celebrades entre el 2009 i 2011 a moltes poblacions catalanes. Aquestes van servir per demostrar a la ciutadania que votar lliurement és l’exercici bàsic de la democràcia i, el que per a mi és més important, van ajudar a començar a vertebrar el que el que després s’ha acabat convertit en l’ANC, sobretot a nivell local.

I finalment la manifestació de l’11 de setembre de 2012, on un milió i mig de persones van sortir al carrer per reclamar la independència. Sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” els carrers de Barcelona és van omplir amb gent de procedència i perfils molt diversos. Podem dir que és el moment en què definitivament l’independentisme és converteix en hegemònic.

Aquest any, però, ha estat diferent. Per primera vegada no es feina una única macro concentració a Barcelona, sinó que, qui prenia el protagonisme era el Territori. I què ha significat això? Doncs que per primera vegada, molts habitants de la Regió Metropolitana (on hi viu el 70% de la població de Catalunya) han pres consciència que el país va molt més enllà i que en aquesta lluita, no ens podem deixar a ningú.

Les Terres de l’Ebre, per les seues característiques demogràfiques, era un dels espais més llargs a omplir amb una densitat de població baixa, per la qual cosa es va fer una crida a tota la gent de la RMB a mobilitzar-se i anar-hi (vaja, res que no fem nosaltres totes les vegades que fa falta anar-se a manifestar-nos a Barcelona) i la resposta de la gent no podia haver estat millor. Centenars d’autobusos, cotxes i qualsevol transport van omplir les carreteres cara al sud sabedors, que per primera vegada, els tocava a ells moure fitxa pel territori.  Ara és important no oblidar-ho per tal de que en el moment que fem la nova república, la fem més equilibrada territorialment.

A més, ahir va passar una altra cosa, molta gent que normalment no podia (o no volia) anar fins a Barcelona pera la manifestació, bé perquè tenia actes al seu poble, perquè volia celebrar la diada amb la família, o perquè simplement no volia pujar fins a Barcelona per anar a una manifestació, aquesta vegada hi han participat. I aquest és el cas, per posar un exemple, de la meua família, i segur que si hi penseu també coneixeu vosaltres a casa vostra o el vostre entorn gent que hi participa en un acte nacional per primera vegada.

I finalment encara va passar una cosa més que em fa sentir encara més orgullosa del meu país.  5000 valencians i valencianes, 3000 persones de la Catalunya Nord i, el dia anterior, 3000 illencs i illenques, ens van donar donar suport, van manifestar la seua voluntat a decidir com a poble i ens van recordar que per més que nosaltres fem via, no ens podem oblidar que som Països Catalans i que hem de lluitar tots plegats per una societat lliure, justa i per tots i totes!

La Diada que vam viure ahir, amb la seva #viacatalana, significa la maduració definitiva d’un procés que vam engegar fa molts anys i que, n’estic ben segura, veurem culminar abans del que podríem imaginar. Aquell dia, però, no serà el final, sinó l’inici d’una nova oportunitat per seguir lluitant per allò que val la pena de veritat: una societat socialment justa, on homes i dones tinguem les mateixes oportunitats i amb una ciutadania activa.

I ara, a partir del dia 12 què hem de fer?

Doncs seguir amb la lluita, tal i com ho sabem fer, perquè hem demostrat de nou, que l’exèrcit de formiguetes som imparables!

#formiguetesstyle

Advertisements

4 responses to “El dia que Catalunya va descobrir que tenia sud. La #viacatalana vista per una ebrenca

  1. Vaig viure emocionat la vinguda de tants catalans del nord i de l’oest i valencians i illencs que es van sumar de manera tan entusiasta com afectiva.
    Des del pont del ciment vaig mirar tots dos costats d’aquells tram que havien de ser un dels més problemàtics d’omplir i… estaven curulls, plens i amb companyes i companys amb ganes de celebrar i fer-ho d’una manera tan cívica com festiva, que és el que millor pot representar el nostre anhel de ser un nou estat.

    Moltes gràcies a tots els que van acompanyar els ebrencs en un dia tan radiant que no podrà ser oblidat.

    Ricard

  2. josefina salvatella

    Efectivament, va ser un dia molt emocionant. Un dia historic. I ja se que es passió, però enhorabona pel teu article!!!!
    Ta padri

  3. Roser Peramiquel Cols

    Hola, Sílvia!

    T’he conegut arran de la Carta a en Duran. Jo també sóc professora. En el meu cas, de Secundària. Enlloc de dos màsters, tinc dos postgraus (un de l’àrea de Llengua a la UB i un altre del de Socials a la UPV-EHU). Tot i haver treballat un parell de cursos en instituts, ara, amb les llistes d’ interins aturades, fa tres anys que malvisc com a docent en un centre de formació virtual…

    Com tu, penso que els polítics s’han de guanyar la vida però, per sobre de tot, han de tenir vocació de servei públic.

    De fet, el que ha provocat que em decidís a deixar-te un comentari no és la Carta (…ja te’n diuen i diran de tot i més!) sinó l’escrit emocionat sobre la Via Catalana. Sóc de Súria, a la comarca de Bages, i una colla també vam venir a les Terres de l’Ebre! Concretament a Alcanar, al tram 17. Fou un dia feliç. Fins i tot el meu company basc (que és socialista i no independentista) es va ajuntar a la cadena per solidaritzar-se amb la nostra voluntat i va cantar els Segadors de dalt a baix!

    En la teva clara exposició d’antecedents crec que n’hi hauries afegir un: la manifestació del 18 de febrer de 2006 contra les retallades a l’Estatut. Si no hi vas ser, mira’t el vídeo:

    Ànims amb tot el que empenys i endavant!
    Roser

    • Ostres Roser gràcies!! Jo també estava al tram 17, quina casualitat!!! Moltes gràcies de nou i endavant, que juntes ho farem possible!
      I si que vaig estar a la mani del 2006, de fet sempre ho considero la primera gran manifestació de tot aquest procés q estem vivint.
      Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s