I les dones, què hi fem en política ?

Aquest cap de setmana hem celebrat a Manresa l’Assemblea Nacional de les Dones d’Esquerra, on una bona colla de dones ens hem trobat per reflexionar al voltant del nostre paper en la societat, i seguir treballant per trencar dia a dia amb les barreres estructurals que se’ns imposen pel simple fet de ser dones. De fet, bona part de la reflexió que vull fer la podem extrapolar a la resta de partits polítics, i especialment a aquells que són d’esquerres (simplement perquè la seua militància comparteix un perfil sociològic més similar que la militància de partits de dretes)

 Som conscients que participem en un món encara molt masculinitzat i que és complicat fer escoltar la nostra veu, però les dones que participem als partits polítics cal que tinguem més clar que ningú que, sense la participació activa de les dones en la política, la societat perd el 50% del seu potencial.

En som poques (si ho comparem amb l’estructura poblacional), però quan ens organitzem i treballem conjuntament demostrem que el nostre potencial és infinit. Som dones de totes les edats, algunes formades que llegim sovint sobre feminisme, altres formades per l’experiència de ser una dona que ha tirat endavant família, feina i tot allò que la vida li ha posat per davant. Som dones que estudiem, treballem, venim d’arreu del territori, algunes fa anys que militem al partit, d’altres hi acabem d’arribar o encara  hi ha qui no hem fet el pas.

En algunes ocasions alguna companya m’ha dit coses com “jo no sóc feminista”, o bé “a mi els temes aquests no m’interessen, jo visc com vull” i aquestes són expressions que pots sentir en dones de totes les edats i perfils diferents. Però en la majoria dels casos passa, que al cap d’un temps quan les escoltes parlar sobre aquest temes canvien el seu “jo no sóc feminista” per “ jo no era feminista però la militància m’ha fet”, és a dir que el fet de militar, de participar activament, activa la consciència del “fet feminista” i fa obrir els ulls davant d’una societat que no ens considera iguals que als nostres companys masculins.

Nosaltres tenim un gran repte, per a mi, un dels reptes més importants que tenim al davant com a societat: fer conscients a les dones d’arreu que cal feminitzar la política, començant pels nostres partits. Empoderar-les per servir d’exemple a les companyes del seu entorn, per canviar els imaginaris col·lectius, que sovint ens fan caure en els tòpics de les societats masclistes i construir conjuntament una nova societat, i per fer-ho cal que comencem per canviar el nostre partit. I ara mateix tenim una oportunitat immillorable amb la revolució social que estem vivint. Ara és quan ens toca empènyer més fort que mai, fer-nos escoltar més fort que mai, per tal de seguir caminant conjuntament cap a una societat més justa, on les dones puguem participar en igualtat de condicions i on no se’ns discrimini pel simple fer de ser dones.

Cada dia són més les dones que són conscients d’aquesta necessitat i també cada cop són més els homes que han entès que no té cap sentit seguir amb una societat que no compta amb la meitat de la seua població, poc a poc va florint la llavor que la lluita constant i dia a dia de tantes i tantes dones va sembrar.

Visca l’exèrcit de les formiguetes!

El 25N ens hi juguem molt!

Queda menys d’una setmana per a les eleccions al Parlament de Catalunya, una setmana que s’espera intensa i molt renyida, on bona part de la ciutadania indecisa acabarà de decidir el seu vot.

Ahir van tornar a sortir enquestes en diferents mitjans (La Vanguardia, el Periódico, la Razón…) on de nou es va demostrar que en aquest país NO es fan bones enquestes electorals.  Els resultats són tendenciosos i cuinats i la disparitat de resultats en alguns partits significa, per a mi, una cosa clara: encara hi ha un percentatge molt elevat de persones que no han decidit el seu vot. L’altra lectura que se’n pot fer és dibuixar algunes tendències: CIU pareix haver frenat la seva pujada, Esquerra continua convencent pas a pas, ICV també puja, el PSC continua la seua baixada sense frenada…. PP i Ciutadans es disputen el creixement de vot contra-independència i la possible entrada de la CUP.

La campanya, en general, està sent tranquil·la i no tan dura com les que ens havíem acostumat en els últims anys. Això és en bona part perquè un dels eixos claus d’aquesta, és el debat sobre el dret a decidir i, en aquest aspecte aquells que s’oposen a que el poble pugui votar si vol o no vol continuar formant part de l’Estat Espanyols es desacrediten sols. I sinó mireu el creixent nerviosisme del PP i el discurs infantil i de rabieta que fan, sense propostes ni alternatives. I aquest discurs cada dia agrada a menys gent

El discurs d’Esquerra, en canvi, poc a poc ha anat fent forat i va convencent. Acte a acte (i us asseguro que n’he viscut uns quants) gent de totes les edats, molts d’ells no militants d’Esquerra, venen als actes i omplen les sales on els diferents candidats i candidates expliquen el nostre full de ruta i les nostres propostes per fer el país que volem. Un full de ruta que esperem pugui marcar els passos a seguir la pròxima legislatura i, com a molt el 2014, poder fer un referèndum per la independència de Catalunya. I així ha de ser, perquè amb les retallades constants de drets, serveis bàsics i l’atac constant contra la nostra llengua necessitem urgentment la creació d’un nou estat, perquè com tardem molt a aquest pas no ens quedarà res!

I això què vol dir? Doncs això vol dir, que venen temps molt complicats per tota la ciutadania catalana, i especialment per les persones que estaran al capdavant del nostre país (tant dins el govern com des de l’oposició). Dia a dia s’accelera i incrementa la pressió de l’Estat Espanyol contra els independentistes catalans i el seu no rotund a qualsevol intent de “negociar” una sortida pactada al tema impossibilita qualsevol postura que no sigui la d’avançar fermament cap a la llibertat. I això cal que ho hem de fer mentre ens assegurem la defensa dels nostres drets i parem el desmantellament de l’estat del benestar.

Per tot això diumenge, cal que anem a votar sent molt conscients que el nostre vot val molt, tant com el de Mas, l’empresari més important del país o aquells que no els afecta cap retallada directament.  Jo tinc clar que sols amb Esquerra podrem avançar cap a la llibertat i fer-ho des de l’esquerra i la defensa dels drets de tota la ciutadania: homes, dones, joves  o grans vinguem d’on vinguem.

Ah, us deixo aquest vídeo, per si encara no esteu convençuts 😉

Independència! Però per a què?

Aquest article pretén ser una segona part del que vaig fer després de la diada de Catalunya: 11 de setembre de 2012: i ara què?, un cop convocades les eleccions al parlament català i en plena pre-campanya, que han allargat l’eufòria inicial del post 11S i no ens ha permès tornar a un estat més “normal”, per poder pensar bé les coses abans de continuar avançant en el camí cap a la independència.

El cert és, però, que estem vivint en un moment envoltats d’una aura d’il·lusió generalitzada. Vas pel carrer i sents a gent parlar sobre el quan siguem independents, el nerviosos que estan els espanyols o, segons el dia, declaracions de Vidal-quadras, Monago, Wert o similars .

La majoria social per la independència, més concretament, la majoria social pel dret a que el poble català pugui decidir quina ha de ser la seua relació amb l’estat espanyol, ja la tenim. Molts d’aquells amb qui no fa ni un any discutia sobre la necessitat de crear un nou estat si volem ser lliures, avui es declaren independentistes. I això és bo, molt bo, perquè vol dir (no que teníem raó, que també podria ser…) sinó que hem estat capaços d’anar convencent poc a poc, fins que hem fet girar la truita i ara ja som majoria.

I també es parla d’aquestes eleccions, molt més del que havia sentit parlar en un període pre-electoral en anys. I és normal, crec jo, que se’n parli perquè el moment acompanya i així espero que també es notí amb un augment de la participació. I per mi, en aquestes eleccions tots ens hi juguem molt, més del que pensem potser. I la pregunta no és si tindrem o no majoria parlamentària a favor de la independència (o de fer un referèndum on tota la ciutadania ens puguem manifestar a favor o en contra), perquè és evident que sí i que amb una mica de sort aquesta majoria serà àmplia, sinó per a què la volem la independència?

I aquesta serà precisament la pregunta més important que ens tocarà respondre en aquestes eleccions, i cal que tots i totes ens ho pensem bé. N’hi ha alguns que preferirien que això ho deixéssim per després de la independència, però jo em pregunto perquè? En tot cas, això seria així si encara haguéssim de guanyar la majoria social independentista, però no hem quedat que això ja ho tenim? És la totalitat del Parlament electe qui haurà de tirar endavant el procés, no una sola persona o partit (per mi aquí ens equivocaríem fos quin fos el partit, ja que la societat és molt més complexa).

L’horitzó és un però tenim dos camins per arribar-hi: o girem pel camí de la dreta, o girem pel camí de l’esquerra. I això no vol dir que els que en triïn un són millors que els que en triïn l’altre, tots dos són legítims (faltaria!). Però cal que tothom actuï en conseqüència, deixi per un segon de banda el debat independentista (que ja el tenim, i ja som majoria) i pensi quin és el camí que tira per arribar-hi i per construir un nou estat lliure.

I jo ja he triat el meu, fa temps, que és el d’un estat més just amb igualtat d’oportunitats per tota la ciutadania amb independència del sexe, lloc de naixement o classe social.

Com diu el bon amic i lluitador incansable Joan Tardà: “som republicans i independentistes accidentals” Doncs això, #joJERC #joERC

11 de setembre de 2012: i ara què?

Ens trobem en plena ressaca post-diada, embriagats per l’eufòria de l’èxit de la convocatòria, els actes previs i també amb unes altes espectatives sobre el que volem que passi en un futur com més pròxim millor. Deixeu-me, però, que en faci una xicoteta reflexió des de la distància, si és pot considerar que una persona que ha participat amb tots els actes previs i pota anys de militància activa, però no ha viscut el moment de la manifestació en pot agafar. O potser millor, el d’una persona que no ha viscut l’esclat de sentiments que provoquen aquestes manifestacions (i creeu-me quan us dic, que us durarà setmanes si era la primera).

Ningú pot negar que la jornada del 11 de setembre suposa un punt d’inflexió per la ciutadania catalana (tant pels que són independentistes, com per als que no) i per dos motius principalment: perquè ha estat la més nombrosa de les manifestacions que s’han realitzat fins al moment mostrant el malestar de Catalunya respecte al tracte per part de l’estat espanyol (entre 1,5 i 2 milions de oersones), i perquè durant les setmanes prèvies i tal i com es va corroborar el dia de la manifestació, s’ha demostrat que aquesta volunat d’acabar amb la situació actual ha esdevingut transversal a tot l’àmbit social i polític català i està obligant a molts a posicionar-se i deixar les ambiguitats. A més de sumar l’ampli ressó internacional i el fet que des de fora es mirin en lupa cada un dels nostres passos: BBC, Le Monde, Washington Post, Libertation, La Reppublica

Aquesta, però, no ha estat la primera vegada que el poble català ha manifestat les seues ganes de llibertat. Per mi ha estat l’evolució natural dels esdeveniments que han anat passat al llarg dels anys, que han esdevingut més ràpid del que molts haviem imaginat. Fa 10 anys, quan vaig començar a militar en l’entorn independentista, erem pocs i sovint mal vistos pel nostre entorn. A quants de nosaltres família, amics, coneguts…. ens han dit mil cops que demanàvem impossibles, que haviem de deixar de perdre el temps i que havíem de procurar entendre’ns amb Espanya? Curiosament, molts d’aquests familiars, amics, conseguts, avui ens donen la raó i s’han sumat a la nostra lluita

El camí que ara comencem, serà llarg i amb moltes pedres. A tots aquells que just ara us sumeu a la lluita us voldria dir que després de la il·lusió d’aquests dies, en vindran de molt complicats. Però no heu de defallir, perquè si volem un país lliure no podem deixar que ens guanyin aquells que ens han volgut imposar un país, llengua i cultura per la força durant més de 300 anys. I ho heu de fer pensant amb el cap, pensant amb vosaltres i amb el vostre futur, tot i que també amb el cor, recordant totes aquelles persones que abans que nosaltres no s’han deixat vèncer.

No oblidem, però, que la independència no ha de ser un fi en si mateix, sinó el mitjà per aconseguir viure en una societat més justa i igual per tota la ciutadania dels Països Catalans. Si no és així, de poc o res haurà servit la nostra lluita. I també hem de recordar que la única via per fer-ho possible és la pacífica però amb fermesa, la manera de lluitar que sempre ens ha caracteritzat. Jo vull Espanya com al meu veí i hi tinc molts bons amics amb els que espero continuar mantenint la mateixa amistat sempre.

“Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres” (Joan Fuster)

Gent com tu i com jo

Avui acabem una nova campanya, la última d’un procés que ha durant diversos anys i que ara ens permetrà uns anys de descans a tots i totes de processos electorals (que no vol dir de tranquil·litat).

Si les enquestes són encertades, diumenge veurem com tot l’estat espanyol es torna a tacar de blau, d’un blau ranci que pareix més sortit d’un passat que molts de nosaltres no hem viscut, que no pas d’una societat que viu en ple sXXI. Un blau amb el que els grans empresaris (aquells que no es veuen afectats per la crisi) es senten molt còmodes.

Molts em diran una vegada més, que què hi fem en unes eleccions espanyoles? Que perquè no passem si “no són les nostres”? Doncs jo els dic una vegada més que s’equivoquen. Tenir representació parlamentària a Madrid és vital per continuar treballant per un país lliure mentre no arriba aquest moment, perquè ells el temps no el perden i dia a dia lluiten des de tots els seus mitjans i amb totes les seues forces per dividir cada vegada més el nostre país i la nostra gent.

Jo el dia 21 continuaré lluitant, com faig cada dia, per fer realitat els meus somnis: el d’una terra lliure i una societat justa on no haver de justificar-me cada dia per ser jove, ser dona i voler viure en uns Països Catalans lliures. Però també vull tenir gent que lluiti dia a dia per ajudar-me a fer-los realitat, gent que creu en la seua terra i la seua gent.

I estic segura que així ho faran els diputats d’Esquerra que surtin elegits el diumenge, de la mateixa manera que ho fan fet altres diputats que hem tingut com l’Agustí Cerdà, la Georgina Oliva, el Joan Puigcercós, el Joan Ridao o el Joan Tardà, per posar alguns exemples. I se, que siguen elegits per Barcelona, Lleida, Tarragona, Girona, Castelló, València, Alacant o Illes defensaran tota la gent que vivim en el conjunt de la nació, els Països Catalans.

Per això us dic, si voleu fer realitat els vostres somnis, diumenge feu sentir la vostra veu, voteu Esquerra!