11 de setembre de 2012: i ara què?

Ens trobem en plena ressaca post-diada, embriagats per l’eufòria de l’èxit de la convocatòria, els actes previs i també amb unes altes espectatives sobre el que volem que passi en un futur com més pròxim millor. Deixeu-me, però, que en faci una xicoteta reflexió des de la distància, si és pot considerar que una persona que ha participat amb tots els actes previs i pota anys de militància activa, però no ha viscut el moment de la manifestació en pot agafar. O potser millor, el d’una persona que no ha viscut l’esclat de sentiments que provoquen aquestes manifestacions (i creeu-me quan us dic, que us durarà setmanes si era la primera).

Ningú pot negar que la jornada del 11 de setembre suposa un punt d’inflexió per la ciutadania catalana (tant pels que són independentistes, com per als que no) i per dos motius principalment: perquè ha estat la més nombrosa de les manifestacions que s’han realitzat fins al moment mostrant el malestar de Catalunya respecte al tracte per part de l’estat espanyol (entre 1,5 i 2 milions de oersones), i perquè durant les setmanes prèvies i tal i com es va corroborar el dia de la manifestació, s’ha demostrat que aquesta volunat d’acabar amb la situació actual ha esdevingut transversal a tot l’àmbit social i polític català i està obligant a molts a posicionar-se i deixar les ambiguitats. A més de sumar l’ampli ressó internacional i el fet que des de fora es mirin en lupa cada un dels nostres passos: BBCLe MondeWashington PostLibertationLa Reppublica

Aquesta, però, no ha estat la primera vegada que el poble català ha manifestat les seues ganes de llibertat. Per mi ha estat l’evolució natural dels esdeveniments que han anat passat al llarg dels anys, que han esdevingut més ràpid del que molts haviem imaginat. Fa 10 anys, quan vaig començar a militar en l’entorn independentista, erem pocs i sovint mal vistos pel nostre entorn. A quants de nosaltres família, amics, coneguts…. ens han dit mil cops que demanàvem impossibles, que haviem de deixar de perdre el temps i que havíem de procurar entendre’ns amb Espanya? Curiosament, molts d’aquests familiars, amics, conseguts, avui ens donen la raó i s’han sumat a la nostra lluita

El camí que ara comencem, serà llarg i amb moltes pedres. A tots aquells que just ara us sumeu a la lluita us voldria dir que després de la il·lusió d’aquests dies, en vindran de molt complicats. Però no heu de defallir, perquè si volem un país lliure no podem deixar que ens guanyin aquells que ens han volgut imposar un país, llengua i cultura per la força durant més de 300 anys. I ho heu de fer pensant amb el cap, pensant amb vosaltres i amb el vostre futur, tot i que també amb el cor, recordant totes aquelles persones que abans que nosaltres no s’han deixat vèncer.

No oblidem, però, que la independència no ha de ser un fi en si mateix, sinó el mitjà per aconseguir viure en una societat més justa i igual per tota la ciutadania dels Països Catalans. Si no és així, de poc o res haurà servit la nostra lluita. I també hem de recordar que la única via per fer-ho possible és la pacífica però amb fermesa, la manera de lluitar que sempre ens ha caracteritzat. Jo vull Espanya com al meu veí i hi tinc molts bons amics amb els que espero continuar mantenint la mateixa amistat sempre.

“Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres” (Joan Fuster)

Anuncis

One response to “11 de setembre de 2012: i ara què?

  1. Retroenllaç: Independència! Però per a què? | Sílvia Casola

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s