Independència! Però per a què?

Aquest article pretén ser una segona part del que vaig fer després de la diada de Catalunya: 11 de setembre de 2012: i ara què?, un cop convocades les eleccions al parlament català i en plena pre-campanya, que han allargat l’eufòria inicial del post 11S i no ens ha permès tornar a un estat més “normal”, per poder pensar bé les coses abans de continuar avançant en el camí cap a la independència.

El cert és, però, que estem vivint en un moment envoltats d’una aura d’il·lusió generalitzada. Vas pel carrer i sents a gent parlar sobre el quan siguem independents, el nerviosos que estan els espanyols o, segons el dia, declaracions de Vidal-quadras, Monago, Wert o similars .

La majoria social per la independència, més concretament, la majoria social pel dret a que el poble català pugui decidir quina ha de ser la seua relació amb l’estat espanyol, ja la tenim. Molts d’aquells amb qui no fa ni un any discutia sobre la necessitat de crear un nou estat si volem ser lliures, avui es declaren independentistes. I això és bo, molt bo, perquè vol dir (no que teníem raó, que també podria ser…) sinó que hem estat capaços d’anar convencent poc a poc, fins que hem fet girar la truita i ara ja som majoria.

I també es parla d’aquestes eleccions, molt més del que havia sentit parlar en un període pre-electoral en anys. I és normal, crec jo, que se’n parli perquè el moment acompanya i així espero que també es notí amb un augment de la participació. I per mi, en aquestes eleccions tots ens hi juguem molt, més del que pensem potser. I la pregunta no és si tindrem o no majoria parlamentària a favor de la independència (o de fer un referèndum on tota la ciutadania ens puguem manifestar a favor o en contra), perquè és evident que sí i que amb una mica de sort aquesta majoria serà àmplia, sinó per a què la volem la independència?

I aquesta serà precisament la pregunta més important que ens tocarà respondre en aquestes eleccions, i cal que tots i totes ens ho pensem bé. N’hi ha alguns que preferirien que això ho deixéssim per després de la independència, però jo em pregunto perquè? En tot cas, això seria així si encara haguéssim de guanyar la majoria social independentista, però no hem quedat que això ja ho tenim? És la totalitat del Parlament electe qui haurà de tirar endavant el procés, no una sola persona o partit (per mi aquí ens equivocaríem fos quin fos el partit, ja que la societat és molt més complexa).

L’horitzó és un però tenim dos camins per arribar-hi: o girem pel camí de la dreta, o girem pel camí de l’esquerra. I això no vol dir que els que en triïn un són millors que els que en triïn l’altre, tots dos són legítims (faltaria!). Però cal que tothom actuï en conseqüència, deixi per un segon de banda el debat independentista (que ja el tenim, i ja som majoria) i pensi quin és el camí que tira per arribar-hi i per construir un nou estat lliure.

I jo ja he triat el meu, fa temps, que és el d’un estat més just amb igualtat d’oportunitats per tota la ciutadania amb independència del sexe, lloc de naixement o classe social.

Com diu el bon amic i lluitador incansable Joan Tardà: “som republicans i independentistes accidentals” Doncs això, #joJERC #joERC

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s