En sociologia el llenguatge que fem servir és important, sobretot el com definim les coses i com anomenem determinats comportaments socials per tal de visualitzar-los i prioritzar-los.
Arran d’una reflexió feta pel Carles Capdevila al diari Ara sobre l’asssassinat d’una jove a Tàrrega, i tota la discussió posterior que ha esdevingut pel fet d’anomenar-lo #neomasclisme, algunes persones hem estat reflexionant des de Twitter una bona estona. I com és un tema sobre el que fa temps hi reflexiono, he pensat que estaria bé deixar la meua opinió per escrit amb un poc més de 140 caràcters.
La mort de l’Alba ens ha colpit a tots, ens ha fet veure una realitat invisibilitzada: la violència masclista entre els més joves. Sovint, quan pensem en la violència masclista, pensem que és un fet generacional, herència d’un model de societat on la dona estava supeditada als homes de la seua vida: el seu pare i quan es casava el seu marit. Però no es així, la violència entre els joves ha crescut en els últims anys i, el que per mi és més preocupant, la societat no percep aquests comportaments com el que són, una altra forma de violència masclista.
Ens farien falta estudis actualitzats sobre la violència masclista entre els joves, ja que disposem de dades molt genèriques i no una aproximació feta per al jovent sobre percepcions i comportaments, però algunes dades indiquen que la percepció que molts tenim, és certa. Segons l’informe d’ANAR més del 60% de les joves no tenen la percepció d’haver estat maltractades. Una altra dada a tenir en compte és que el 50% de les agressions sexuals produïdes l’any 2012 són a menors de 20 anys.
I llavors què fem? Com anomenem aquesta forma de masclisme? És el mateix masclisme de sempre, han canviat algunes coses? Per què s’ha arrelat amb tanta força entre els més joves? Com acabem amb ell? Moltes preguntes de difícil resposta, però que urgeix que la busquem.
Per mi, hi ha dos factors principals que ens marquen el canvi: d’una banda, el canvi en les noves formes de relacionar-nos i de l’altra el canvi de valors promogut per una etapa de consum no responsable i desfrenat. Les noves tecnologies i les xarxes socials, ens ajuden a millorar la nostra vida i poder comunicar-nos amb major fluïdesa amb altres persones. Però també, fan que estem molt més disponibles, fins al punt q pareix que sempre hem d’estar disponibles per tot i per tothom i això es pot convertit en un problema (sobretot en aquelles fases més insegures de la nostra vida com l’adolescència).
I, crec que estareu d’acord en mi, l’adolescència és una etapa dominada per la inseguretat. Quan aquest sentiment constant d’estar buscant el teu lloc en el món, i la inseguretat constant de no saber si vas per un camí correcte o no, intentar imposar la teua opinió, les teues maneres de fer, el teu poder sobre una altra persona pot ser un fer reconfortant. I si això li sumem, un concepte col·lectiu sobre la societat, sobre quina és la teua responsabilitat sobre aquesta o com t’has d’implicar com a ciutadà dominat pel capitalisme feroç dels últims anys, doncs la teua lectura pot ser ben errònia.
Tenim una generació que ha crescut amb la facilitat de tindre tot allò que vulgui, sovint amb uns pares amb sentiment de culpabilitat per “no ser-hi prou”, que han facilitat aquest accés a tot fins a l’extrem de no donar importància al valors com l’esforç, la responsabilitat, allò que sovint anomenem “la cultura del treball”. I quan aquests joves s’han trobat amb el món de les relacions de parella, sovint no s’han sabut enfrontar als grans reptes que se’ls hi plantejaven, i han decidit triar el camí fàcil, el d’imposar-se.
Sense deixar de banda molts altres factors, com per exemple aquells “miralls” que des de la televisió es donen amb sèries destinades a aquest col·lectiu on aquests valors que aquí presentàvem com a negatius. Ja vaig denunciar en el seu temps sèries com “un paso adelante” o similars i la popularitat en l’actualitat de sèries com “Gandia Shore” o similars on es reforcen determinats comportaments masclistes, són la mostra que ens queda molta feina a fer en aquest aspecte, ja que poden comportar a “normalitzar” comportaments que no haurien de ser acceptats socialment i que tenen una especial influència entre els joves.
Per tant, per mi, la utilització de la paraula #neomasclisme per parlar-hi està justificat i crec que ajuda a definir aquest tipus de violència. Ja que parla d’una nova forma de masclisme entre els joves, que crèiem pràcticament extingida i que ha arrelat amb força. També perquè són molts els i les joves que no tenen encara la consciència de practicar-lo o patir-lo, sinó tot el contrari, són els comportaments que es promocionen des dels centres de poder mediàtic.
En resum, i com demanda que us faig a tots i totes: màsclisme clàssic, neomasclisme, macromasclismes, micromasclismes… cal que acabem amb tots els tipus de masclisme, i per fer-ho, hem de començar per visualitzar-los, fer-los evidents i sobretot fer-nos a tots i totes conscients que aquest és un dels reptes més importants com a societat: acabar amb la xacra de la violència masclista.
Una d’aquelles feines amb les que cal comptar amb totes les formiguetes!
Sílvia Casola 