Tag Archives: sexisme

Els “mascles” amenaçats

Em fan arribar la informació sobre una trobada que es celebra dissabte a Barcelona. Són els Return of Kings, un col.lectiu que pretén organitzar a nivell mundial un blocaire nord-americà, Roosh Valizadeh.

Bàsicament, dins de les seves tesis, aposta per la prohibició del treball remunerat de les dones, defensa el patriarcat i fa apologia de la violència masclista arribant a demanar la legalització de les violacions. No cal que us digui, que la culpa de tots els mals del món, que els afecten en especial a ells, i que posen en perill tot el seu sistema som nosaltres, les dones.

Vestits sota una un paradigma de nova masculinitat (malentesa ja que no deixa de ser la masculinitat més rància i retrògrada de sempre) fan apologia del masclisme, el patriarcat, la violència masclista i les violacions. De fet aquest cap de setmana s’havien organitzat més de 165 trobades en més de 40 països diferents.

El pitjor de tot plegat és que hi haurà gent que no ho veurà malament. De la mateixa manera que sovint sents crítiques i queixes de l’estil: ‘i quan és el dia de l’home?’; o “i la violència feminista, què?”; o “i la muntanya de denúncies falses que posen les dones separades per fer mal al seu ex?”; o…. D’aquesta mateixa manera sents arguments a favor d’aquells que creuen que les coses abans estaven millor, i que no entenen quina necessitat tenim de seguir reclamant els nostres drets, que ja ens han “donat” prou! De fet, a tots els podem ficar al mateix sac.

Hi haurà homes que fins i tot ho trobaran atractiu. I no ens enganyem, qui més atractiu ho trobarà són els més joves, socialitzats en una cultura de la immediatesa, el no esforç i la individualitat entesa com a jo individual i no col·lectiu, que no tenen assimilats els valors d’una societat que treballa en comunitat. Aquest joves, que vivien en un núvol, i que la crisi econòmica els ha fet caure de cop en la realitat més dura i els ha provocat una crisi de valors col·lectiva. Els mateixos joves que TOTES les estadístiques i estudis ens indiquen que exerceixen cada cop més conductes violentes i han normalitzat la violència masclista.

Per sort, finalment aquestes reunions han estat cancel·lades. Per por, segons diu el seu promotor. Serà per por a caure en les seves pròpies contradiccions, perquè en el fons saben que aquest comportament retrògrada, primari i masclista no té cabuda en les societat del sXXI.

Aprofitem, però, aquestes coses per obrir els ulls, i posar-nos tots i totes les nostres ulleres liles. Comencem a a ser capaços de detectar cada una de les situacions diàries on patim desigualtat i reflexionem sobre elles. I finalment fem el pas, deixem de fer-les o treballem perquè no es repeteixin.

Masclistes, neomasclistes, misogins i Roosh Valizadeh del món, desapareixeu. Ens fareu un favor a tots i totes!

Masclisme de generació espontània

L’agressor que va propinar una forta patada a una dona l’altre dia a Barcelona, un noi de 24 anys de Talavera de la Reina,  justifica l’atac dient que “va sorgir de manera espontània”, com si això l’eximís de qualsevol culpa. El seu amic, que va gravar l’escena, també el justifica dient que és el típic que fa bromes de mal gust i tonteries. Doncs jo us contesto a tots dos: ni és una broma, ni és un fet espontani. El que vosaltres vau fer va ser un acte masclista i premeditat.

En fóssiu o no conscients, vau veure dos persones parades en un semàfor, vau engegar un mòbil i us vau posar a gravar, vau fer un compte enrere i vau propinar una forta patada que va tombar la noia al terra. I us en vau riure de tot plegat, com si fos divertit agredir una dona que no tenia cap constància que estava a punt de rebre aquest atac.

En la nostra societat els comportaments masclistes s’han normalitzat i per tant dos joves que van pel carrer i veuen una noia esperant el semàfor poden decidir agredir-la sense cap més repercussió ni sentiment de culpabilitat. Si els hi poguéssim preguntar perquè una dona i no un home desconegut, a sobre segurament contestarien que no li haurien fet a un tio que no fos col·lega perquè es podria tornar.

Molts joves avui no són conscients que exerceixen comportaments masclistes o els pateixen sense ser conscients que els estan patint. Vivim en una societat on els joves reben molts imputs on reforcen aquests tipus de comportaments (televisió, internet, música…) i en canvi no reben imputs amb el sentit contrari. La majoria de programes de formació, que els faci parar i pensar com actuen i quines conseqüències tenen aquests comportaments, o bé que els permeti saber detectar el masclisme han desaparegut dels programes de formació de les institucions educatives per falta de suport i recursos institucionals.

És normal, doncs, que alguns no siguin capaços de detectar els micromasclismes i de diferenciar entre comportaments de “broma” o masclistes. I això és culpa de tota la societat, ja que hem girat l’esquena a tota una generació pensant-nos que aquestes coses eren coses del passat i que ja no calia destinar-hi més recursos ni atencions. Però això no ha de servir com a excusa per justificar aquests tipus d’accions o per restar-li importància als fet, cal que aquests joves pateixin un càstig exemplar que serveixi per explicar a la resta de joves que aquests tipus de comportaments no es poden tolerar.

Hem vist molts cops denúncies fetes durant festes per dones que han patit algun tipus d’agressió per part de desconeguts, sols cal recordar els Sant Fermín d’ara fa un parell d’anys, o moltes festes que es realitzen al llarg de l’any  Un cop, en un concert, em vaig trobar una altra situació similar que també pot servir d’exemple. Dos nois “registraven” les noies que entraven en concert com si fossin policies a l’entrada d’algun estadi de futbol. Elles es sentien intimidades i així ho van denunciar i quan els responsables de l’espai els van parar, els nois es van justificar dient que aquella era una acció innocent i de broma, que sols ho feien per passar-s’ho bé i que a les noies també es divertien. Entenc, doncs, que aquests joves, com molts altres, segurament fan sovint aquest tipus d’accions i mai ningú els havia dit que allò era un comportament masclista.

I és que, una de les característiques dels micromasclistes és precisament que són accions quotidianes invisibilitzades, subtils, que sovint ens costen de detectar però que tenen una forta càrrega masclista i perpetuen la societat patriarcal. Perquè quan vas al bar i tu demanes la birra i ell el refresc i sempre et posen a tu el refresc o li donen a ell sempre el compte per pagar, això també ens demostra que encara vivim entre masclisme.

Del mamading a les violacions

Aquest està sent un estiu calent, no pas per la temperatura o el sol que poc l’hem vist, sinó pel degoteig de notícies que ens mostren la cara més casposa i masclista de la nostra societat.

Vam començar l’estiu a Magaluf amb les discoteques que feien concursos de “mamading” a canvi de premis com barra lliure o begudes (pràctica que també s’havia fet en una festa gay en una discoteca de Barcelona). Al cap de pocs dies, i de nou a les illes, la discoteca Oberbaryern regalava samarretes on es mostrava les dones com a “problemes”, fent clarament apologia de la violència masclista.

I aquesta setmana ha saltat a les portades Málaga pel cas d’una violació múltiple durant les festes, que s’ha convertit en un xou mediàtic i ens ha mostrat de nou la poca maduresa de la societat espanyola. Des de les declaracions del seu alcalde Francisco de la Torre, passant pels aplaudiments de familiars i amistats dels detinguts en sortir i les entrevistes en directe per algunes televisions, fins a convertir a la víctima en botxí per la falta de proves de la violació.

Però el que més fàstic em fa i em preocupa al mateix temps, és tot el xou muntat a Twitter  aquestes últimes hores amb acusacions cap la víctima i, en general cap a totes les dones, que demostren una vegada més que per molts la societat espanyola no viu al sXXI, sinó al sXIX. Exculpar assetjadors i culpabilitzar víctimes, igual que passa molts cops amb la violència masclista, és una pràctica molt habitual i gratuïta, que fins i tot podem escoltar per part de governants. I sinó que li preguntin a l’alcalde de Valladolid, que avui mateix ha acusat a totes les dones de ser unes mentideres, afirmant que té por de pujar a un ascensor amb dones “per si el denuncien per violació”.

Fins quan ha de durar la broma? Quan posarem remei a aquesta societat malalta? Personalment, crec que cal començar per acabar amb la impunitat d’aquests actes, amb sancions modèliques per aquelles persones que els facin o exculpin públicament els culpables. Seguit d’una gran campanya de conscienciació per acabar amb la sensació que pareix encara ben estesa entre la societat, que aquests comportaments són perdonables. I finalment un programa que acompanyi les víctimes  en tot moment, des de la denuncia fins al tractament psicològic posterior, evitant que a més, s’hagin de sentir culpables i provocadores dels fets.

Però, com sovint passa, la societat va davant de la legislació i són molts els col.lectius i organitzadors de festes que farts de veure com algunes persones sota l’excusa del alcohol aprofiten per molestar, i fins i tot a assetjar sexualment dones durant festes i concerts i han decidit posar-se fer campanyes per mostrar el seu rebuig i practicar la tolerància zero davant aquests actes. Una nova mostra que l’exercit de les formiguetes és imparable.

#formiguetesstyle

El masclisme i les xarxes socials

No sóc experta en xarxes socials, però m’agradaria fer una reflexió en veu alta al voltant d’un fet, que per desgracia, ens hi trobem més del que voldríem.
Facebook, Twitter… vaja allò que anomenem xarxes socials, són una gran eina que ha canviat substancialment les nostres vides en pocs anys. De fet, Fa menys de 10 anys la nostra forma de comunicar-nos era ben diferent. Avui, tenim una finestra oberta al món des d’on expressar les nostres idees, parlar i intercanviar opinions amb gent que no coneixem, o bé simplement trobar gent amb qui comparteixes coses. I, per mi, el Twitter és qui millor engloba totes aquestes coses, de fet el faig servir per informar-me, llegir les diferents opinions sobre un tema, divertir-me, o bé per discutir amb altra gent sobre alguna qüestió determinada, és a dir, res que no feu vosaltres també.
Però és també un espai que pot servir com a altaveu de postures sexistes, de defensa de la violència vers les dones i fins i tot per aprofitar la possibilitat de tenir un perfil “fals” per assetjar aquelles persones que no pensen com tu. I dic per experiència pròpia, que no en són pocs els que ho fan impunement, sense poder fer res més que intentar que Twitter bloquegi el compte per no fer-ne un ús “responsable”.
Sense anar més lluny, aquesta setmana va aparèixer un compte “muerenpocas” que incitava la violència vers les dones, dient que eren poques les dones mortes en mans dels homes i justificant els maltractaments. I va ser gràcies a la implicació de centenars de usuaris d’arreu que es va aconseguir tancar aquest perfil, sense abans però haver difós alguns missatges que es poden considerar delictius per incitar a la violència i a assassinar.
Però jo em pregunto: per què Twitter no té un control més fort sobre aquestes coses i hem de ser els usuaris qui els denunciem? Per desgràcia, com aquest trobem molts perfils, pàgines al Facebook i a les diverses xarxes socials que es dediquen a difondre missatges vexatius i actituds masclistes i fins i tot violentes. I per contra, ens trobem que es prohibeixen imatges de nus, o de dones donant el pit als seus fills per ser considerades obscenes.
Algú fins i tot em dirà que aquests tipus de perfil són d’humor, i que per fer broma tot i val… però crec que no, que incitar a la violència sigui contra qui sigui no és una forma d’humor vàlida, perquè el que per algú pot ser una broma per altres pot ser una realitat diària. Vivim en una societat en crisi, i no sols econòmica, també de models i valors, on determinades pràctiques o postures que s’havien aconseguit reduir tornen a guanyar popularitat. Ens cal doncs, estar molt atents a aquests petits indicadors que ens alerten que alguna cosa està canviant, i ens allunya de nou d’una societat igual per tots i totes. I no ens permetre que tornin a guanyar. Si volem un futur millor, cal que comencem per construir un present millor.
Per sort, continuem comptant amb l’exèrcit de les formiguetes.
#formiguetesstyle

Sóc una quota

Fa temps que intento evitar haver d’escriure aquest article, però ja no he pogut aguantar més. Estic dolguda, emprenyada, desil·lusionada amb el procés que estem vivim i el paper que em reserva: sóc una quota (i fins i tot en determinats casos, ni això!)

Sempre diem allò de: “Volem fer un país nou per fer-lo millor, més just i en igualtat d’oportunitat per  tota la ciutadania. Per fer-lo igual no cal que ens hi posem”. Però realment és així?

M’agradaria que féssiu un petit exercici: cada dia és publiquen llibres, es realitzen xerrades, entrevistes o debats amb persones expertes sobre el procés de construcció del nou país. Com farem el procés? Quines lleis ens emparen? Quines infraestructures hem de crear prèviament? I quan siguem independents, com ens ho farem?… us heu fixat qui són? 3 exemple significatius:

Aquesta és la representativitat que ens espera a les dones en el procés de construcció del nou país? Aquesta serà la nostra quota de participació? En el millors dels casos (el Consell de Transició Nacional) no arriba al 25%!!! I si ens fixem amb el documental representen poc més del 10!!

Jo no sóc ni he de ser una quota, formo part de la meitat de la població i fins que no ens creguem que tinc les mateixes oportunitat que qualsevol company no podrem avançar com a societat. Sincerament n’estic una mica fins els ovaris de cada dia haver de fer-ho notar, de recordar que nosaltres també existim, d’haver de demanar que entre tots i totes fem un esforç per posar-nos al lloc que ens pertoca… i cada dia veig més gent que també ho veu i denuncia com d’injust i poc realista que és això, però potser ja seria hora que ens hi posem a treballar?

Si us penseu que ens quedarem de braços plegats observant com, de nou, construïm una societat desigual on se’ns relleva a un paper secundari, esteu ben equivocats. I cal, que totes aquelles persones que de veritat creieu en un demà millor, us poseu a treballar per canviar aquest fet.

Jo no vull ni menys ni més oportunitats que qualsevol dels meus companys. Simplement demano que aprofitem aquesta oportunitat que tenim per començar de nou per fer les coses bé d’una vegada per totes i no deixar-nos la meitat de la nostra població, perquè sols d’entrada ja estem perden la meitat del potencial com a societat.

Hi reflexionem? I sobretot, hi posem solució?

La invisibilitat d’allò evident

Sovint he parlat de la necessitat de canviar imaginaris i fer un esforç entre tots i totes per fer evident aquells fets quotidians que ens poden semblar “normals” però en realitat no ho són. De fet, penso que en un moment de canvi social com l’actual, és urgent que accelerem el màxim aquest procés, ja que si volem fer un país nou per sigui vertaderament per a tota la societat, cal que ho fem bé des del principi.

Aquest matí he veig una notícia al @324cat “La tècnica per donar un aspecte de gastats als texans pot provocador malalties letals a les persones que els fabriquen” i una vegada més em trobo amb la desagradable sorpresa: la imatge que il·lustra la notícia és el cul d’una dona amb texans (es veu que no hi deu haver cap més imatge al arxiu de TV3 sobre texans desgastats, oi?)

I no entenc com en ple sXXI aquesta és una situació pràcticament quotidiana en els mitjans de comunicació. Si feu el petit exercici de mirar les notícies, com  estan il·lustrades o de seguir un telediari atentament per veure quin tipus de notícies s’expliquen o com, us adonareu de seguida d’això que us comento.

Tenim molt interioritzats aquests tipus de sexisme invisibilitzat, per això és primordial que des d’aquells espais que arriben a una amplia població, en sigui molt conscient i treballi activament per acabar amb el sexisme. Els mitjans de comunicació són una gran eina per ajudar a normalitzar aquests canvis necessaris per avançar cap a la igualtat real. Sabeu que introduir determinades coses en una sèrie de la televisió, ajuda a normalitzar comportaments socials que han canviat? Per exemple, que en una sèrie de cop hagin començat a sortir parelles homosexuals, parelles separades o bé famílies monoparentals i monomarentals, ha ajudat a canviar els nostres imaginaris col·lectius en el seu moment determinat.

Però no ho hem de deixar en mans dels mitjans de comunicació, o de les institucions. Cal que totes i tots fem un esforç col·lectiu per fer-nos conscients d’allò evident. Podeu trobar bones iniciatives com la dels perfils de Twitter @prousexisme, la versió catalana del @everydaysexism, on denunciar situacions quotidianes de sexisme. Jo cada cop que em trobo en una d’aquestes situacions la denuncio a través de les xarxes socials i us animo a fer el mateix.

Com sempre, si l’exèrcit de formiguetes ens posem en marxa, aconseguirem que allò evident deixi de ser invisible! 😉