On són les dones empresàries? Una imatge que ho diu tot

Segons la imatge que es van realitzar els membres del grup “Puente Aéreo” dimarts a la nit quan es van trobar per sopar amb el príncep Felip, no existeixen.

Aquesta imatge ha suscitat molts comentaris a les xarxes socials en les últimes hores, molts fent referència al fet que no hi havia cap dona empresària en aquella trobada. De fet, moltes dones polítiques han fet publicacions en aquest sentit i compartien el desig i reclamació que en la formació del nou país hem de fer les coses diferents, i si comencem de nou, fer-ho també en igualtat de condicions entre homes i dones. Ja era hora!, he pensat.

Segon les dades de l’Observatori Dona i Empresa, fa falta incorporar 865 dones als consells d’administració i 2700 dones en la direcció de les empreses catalanes per poder assolir el 40% de representació de dones. Sols el 29% de les empreses, tenen alguna dona en el seu consell de d’administració, xifra que baixa fins al 13% en el cas de les empreses amb més de 250 treballadors.

De fet, mentre el 60% de les titulades univesitàries són dones, sols el 4,5% tenen algun càrrec de direcció a les empreses. I quan mirem els salaris, la bretxa salarial també hi és present. Mentre que el 44% dels homes directius tenen sous superiors a 50.000 euros bruts anuals, les dones directives sols tenen sous superiors a aquesta xifra en el 16% dels casos.

Aquests dies, pròxims al 8 de març, potser caldria aprofitar l’augment de sensibilitat de mitjans de comunicació i administració sobre la manca de visibilitat, oportunitats i dificultats que encara patim les dones en la nostra societat, i especialment l’esfera laboral, per posar de relleu la necessitat urgent de posar en marxa polítiques i canvis d’actitud per part d’empreses i institucions que canviïn radialment aquesta situació.

Diu la Shirin Nebadi: “les dones constituïm la meitat de la població de tots els països. Apartar les dones y excloure-les de la participació en la vida política, social, econòmica i cultural significaria, de fet, privar a la població de qualsevol comunitat de la meitat de les seues capacitats”.

Seguirem deixant escapar tot aquest potencial?

Dona, jove, republicana, socialista, feminista i independentista. I tu?

Des de ben menuda vaig notar que era diferent. No em feu dir ben bé per què però sempre vaig notar que no mirava el meu voltant amb els mateixos ulls que la resta. Per exemple, mai vaig entendre perquè els meus amics no ajudaven a parar la taula o a desparar-la, i en canvi les meues amigues sí, o que a nosaltres ens ensenyessin a agranar, a treure la pols… mentre a ells allò “no els feia falta per res” (sempre vaig pensar que si a mi m’havia de fer falta el dia de demà, a ells també els seria útil…)

També vaig notar que era diferent, quan vam voler jugar a futbol a l’hora del pati i els nostres companys ens van dir que no ho podíem fer perquè érem xiques. Tal va ser la nostra reacció que, a banda d’una rivalitat elevada durant tot el curs, vam aconseguir crear el primer equip femení del poble d’on han sortit grans jugadores (jo no, ho he de reconèixer, sóc més de  cridar mentre el miro xD) Per sort, aquella vegada, ja érem algunes més les que no trobàvem normal no poder fer alguna cosa pel simple fet de ser xiques.

I així ha estat i cada cop més conscient, a la mesura que m’anava fent gran, que jo pel fet de ser dona no tenia les mateixes oportunitats que els meus companys homes. I quina va ser la meua conclusió des del primer moment, i sent molt joveneta més inconscientment que voluntàriament? Dir-ho i fer notar que no era normal aquella situació.

Fent conscients el nostre entorn de les situacions quotidianes que tot i semblar-nos “normals” no ho són, és com podrem trencar les barreres que no ens deixen accedir a la igualtat real, i superar-les d’una vegada per totes.

Sóc així, i a qui no li agrade ja sap que ha de fer 😉

Dona: i no puc entendre que no es compti amb el 52% de la població del món

Jove: però amb molta experiència i que creu que el canvi passa per nosaltres

Republicana: que creu en una ciutadania activa, que participa i treballa per un dia a dia millor

Socialista: que somia en una societat més justa, amb igualtat d’oportunitats per a tothom

Feminista: sols trencant amb el sistema patriarcal, en construirem un nou per a tots i totes

Independentista: que vol viure en un país lliure, i on les dones també siguem lliures

Us calen més motius? Jo crec que en sobren, i per això el 8 de març, com faig tots els dies, lluito per una societat millor, lluito per a que puguem ser dones amb tots els drets!

El 8 de març, com tots els dies, lluitem pels nostres drets!

El 8 de març commemorem el dia Internacional de la Dona Treballadora i rememorem els actes ocorreguts el a principis del sXX als Estats Units i concretament la crema a Nova York de més d’un centenar de dones per part del seu patró quan estaven tancades a la fàbrica on treballaven per reclamar millores en les seues condicions laborals. De fet, no va ser un fet aïllat, hi va haver més actes com aquests.

Durant aquells anys, hi ha una primera onada feminista per la lluita dels drets de les dones, molt centrada en aconseguir el sufragi femení. Així, durant la segona Conferència Internacional de Dones Socialistes es proposa l’establiment del Dia Internacional de la Dona, que durant aquells anys es celebra el 19 de febrer.

Així és fins al 1917, quan es produeix una gran manifestació de dones Russes el 8 de març que surten al carrer per protestar per la manca d’aliments. A partir dels 70, amb la segona onada feminista que busca tornar a posar en l’agenda política la lluita per la igualtat de drets entre homes i dones, es torna a celebrar aquesta jornada per posar en manifest les desigualtats estructurals que patim les dones al món, concretament pel que fa a la nostra participació al mercat laboral. A partir del 1977, les Nacions Unides declaren aquesta jornada Dia Internacional.

Però què ens trobem sovint avui quan arriba aquesta data?

Moltes institucions, associacions i fins i tot empreses es dediquen a fer actes sense més sentit, perquè “toca”: classes de cuina, festes, xerrades sobre temes que no tenen res a veure… actes superflus que res tenen a veure amb el fet que si tenim aquest dia marcat al calendari com a important, és per manifestar que encara avui patim unes desigualtats estructurals que hem d’eliminar. Unes desigualtats laborals que es perpetuen i accentuen al llarg de les nostres carreres professionals.

N’estic una mica cansada de trobar-me anuncis “per a tu, que ets dona” on m’inviten a anar a una festa privada amb striptease masculí (es veu que sols les dones heterosexuals podem fer una festa…), a fer un taller de maquillatge, de cuina, a parlar sobre el càncer de mama o bé a fer un dinar en un restaurant concret perquè tenim descompte…

Cal, doncs, que en fem pedagogia des de tots els àmbits, que expliquem el per què del 8 de març i aprofitem per fer reflexionar sobre les condicions desiguals que patim les dones a tota aquella gent que en el seu dia a dia no es para a pensar-hi, i sobretot, cal que no ho fem sols un dia a l’any. Es cosa de tots i totes que algun dia puguem deixar de reivindicar aquesta diada de lluita internacional.