Com cada dia, avui abans d’aixecar-me m’he estat una estona escoltant la ràdio. De cop escolto una notícia que em sorprèn: Mango amplia el seu segment comercial i desenvoluparà una nova línia per a “talles grans”, a partir de la 42. I el Basté (sempre escolto Rac 1), ho anunciava com una gran i positiva notícia. I jo em pregunto, és una bona notícia que una empresa faci una col·lecció especial per a gent més grossa? I encara més, hem de considerar una talla 42, una talla per a persones grosses?
Intentaré expressar la meua opinió, ja que el tema em preocupa i particularment, perquè dia a dia veiem com creixen els casos de trastorns alimentaris i cada cop entre gent més jove, tant nois com noies.
El mercat de la moda i l’estètica mou milers de milions al món i és ben conegut que no és un mercat fàcil de canviar. De fet, diverses vegades s’ha intentat regular algunes coses com el pes mínim que han de tenir les models de passarel·les i també d’anuncis (aquesta batalla en alguns països ha començat a tenir tímids èxits, per exemple a Israel). També institucions com la UE, que publica constantment recomanacions per a què els països membres promoguin lleis a favor de coses com, un tallatge complet. De fet, no sé si recordareu una campanya del govern de Zapatero, on el que es pretenia era adequar les talles al model real de dona. Finalment, aquesta proposta es va acabar quedant en res perquè algunes de les marques més populars van dir que elles no canviarien les seues mides.
Vivim constantment pressionats pel nostre aspecte. Estem envoltats d’imatges que irradien un reflex que no és per a res la real. Imatges retocades amb moltes hores de Photoshop, maquillades i vestides per semblar més primes, sense defectes i que tenen les “mesures perfectes”, segons ells sempre, clar. I això, ens agrade o no, ens afecta a tots. Però especialment afecta als més joves, fins al punt que ja nens i nenes estan obsessionats per la seva imatge.
La culpa és de tots nosaltres, per no plantar-nos i dir prou. Heu marxat mai d’una botiga dient que no hi tornareu (i ho heu complert) a entrar perquè us han dit que no feien talles més enllà de la 40? I ho heu comentat a la vostra gent coneguda per a que tampoc hi vagin? Jo personalment, n’estic farta d’entrar a un lloc i que em mirin mal quan els pregunto si tenen talles 44.
Per tant, per mi el fet que una empresa com Mango ara, per ampliar el seu mercat, decideix que vol fer una col·lecció especial per a dones grosses em sembla una mala decisió. I m’ho sembla, perquè no ens acosta a trencar amb aquest model estètic dominant que ens fa ser esclaus de la nostra imatge, com si fóssim duplicats els uns dels altres. No hagués estat millor que Mango, per ampliar mercat, hagués ampliat les talles que ofereix a les botigues que ara té? No hagués estat més adequat que Mango, hagués comunicat que canvia el seu tallatge per un més real i que l’adaptarà als diferents tipus de cos? Què potser d’aquesta manera es pensa que hauria perdut clients? O és que les que tenim una talla 42 cap amunt no som dones del seu gust per portar la col·lecció principal?
Altes o baixes, grosses o primes, tinguem els malucs més o menys amples, els pits de determinada talla i forma… mireu si hi ha coses a tenir en compte a l’hora de prendre mides!
Si som conscients d’aquesta falsa imatge que ens volen fer creure sobre nosaltres, podrem deslliurar-nos d’ella. Així que, si encara no ho feu, quan us mireu al mirall observeu bé, veureu algú preciós!
Els Pets, com sempre, saben explicar-ho molt bé 😉
Sílvia Casola 