D’esquena a la violència masclista

Sovint hi ha titulars que ens cauen a sobre com un bon raig d’aigua gelada, perquè a vegades preferim seguir amb la vena als ulls que veure la realitat que ens envolta. Un dels titulars més repetits al llarg d’aquesta setmana passada ha estat que el jovent exerceix i pateix violència en les seues relacions com un fet habitual i normal, arran de la publicació d’un estudi sobre percepció de la violència masclista entre els joves. Però aquesta afirmació amaga una realitat que portem temps denunciant, i és que el masclisme està arrelant amb força entre els més joves.

Aquest estudi, fet  per la Secretaria d’Estat d’Igualtat i el Centre d’Investigacions Sociològiques, mostra un fort rebuig dels joves cap a la violència física i sexual, però en canvi falta de consciència o importància cap a les altres formes de violència masclista, com ho és la violència psicològica o el control. Sobre aquest tipus de violència, un terç dels joves considera inevitable i acceptable el control sobre la parella o fins i tot prohibir-li certes activitats. També un terç dels joves diu ser coneixedor d’algun cas de violència entre el seu entorn més pròxim i quasi la meitat de les noies diuen que alguna amiga seva n’és víctima, però en canvi, no es plantegen denunciar o fer alguna cosa per posar-hi fi.

Unes dades impactants que manifesten que els joves viuen les relacions amb violència com un fet quotidià, i sovint no en són conscients que determinats comportaments de control que es produeixen són també violència masclista. De fet, també la violència física i sexual és molt present entre els joves. El 42% de les víctimes per agressions sexuals l’any 2014 van ser menors de 20 anys i el 15% de les trucades al telèfon d’atenció a les víctimes (900 900 120)  van ser menors de 30 anys (l’any 2013 va ser del 12%).

I què en fan els governs davant aquesta realitat creixent? Doncs sovint, girar-li l’esquena. Bona part dels programes existents fa 6 anys destinats especialment a la prevenció de la violència masclista entre els joves han desaparegut, o en el millor dels casos han estat substituïts per altres programes on no s’interactua directament amb les persones joves.

Si no volem condemnar una generació de joves a conviure tota la vida amb la violència masclista cal que li plantem cara i deixem de posar excuses. Hem de recuperar urgentment els programes de prevenció i conscienciació dels joves, a través de les escoles i instituts i també de tots aquells espais on els joves hi són presents, amb campanyes publicitàries, tallers, sessions informatives… i també hem de poder format als professionals que conviuen amb aquests joves per tal de detectar els casos de violència i saber on derivar-los. Però també vol dir vetllar pel contingut de molts programes televisius on es transmeten valors masclistes i es premien determinats comportaments que no ens ajuden a construir una societat lliure de violència masclista.

I fins que el govern no decideixi deixar de girar-li l’esquena a la violència masclista i plantar-li cara, alguns col·lectius, com hem fer les JERC, seguirem intentant fer arribar als joves que hi ha cops que no es veuen i que cal tallar al mínim símptoma!

Vídeo

Article publicat originàriament a Aguaita.cat

El dia que Catalunya va descobrir que tenia sud. La #viacatalana vista per una ebrenca

Crec que a hores d’ara ningú posa en dubte que ahir vam fer de nou història. De fet, aquests últims anys hem vist com l’independentisme passava de ser una cosa minoritària a situar-se en el centre del debat polític a la nostra societat.

Si pensem en quins són els antecedents que ens ajuden a explicar el que vam viure ahir, per mi hem de posar en relleu tres moments concrets. El primer, la manifestació del 10 de juliol de 2010, on un milió de persones vam sortir al carrer com a resposta a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut Català i que va servir com a moment de presa de consciència nacional per part de molta ciutadania. El lema “Som una nació, nosaltres decidim” demanava respecte a les nostres institucions i al resultat del referèndum celebrat entre la ciutadania catalana.

L’altre moment serien les consultes sobre la independència celebrades entre el 2009 i 2011 a moltes poblacions catalanes. Aquestes van servir per demostrar a la ciutadania que votar lliurement és l’exercici bàsic de la democràcia i, el que per a mi és més important, van ajudar a començar a vertebrar el que el que després s’ha acabat convertit en l’ANC, sobretot a nivell local.

I finalment la manifestació de l’11 de setembre de 2012, on un milió i mig de persones van sortir al carrer per reclamar la independència. Sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa” els carrers de Barcelona és van omplir amb gent de procedència i perfils molt diversos. Podem dir que és el moment en què definitivament l’independentisme és converteix en hegemònic.

Aquest any, però, ha estat diferent. Per primera vegada no es feina una única macro concentració a Barcelona, sinó que, qui prenia el protagonisme era el Territori. I què ha significat això? Doncs que per primera vegada, molts habitants de la Regió Metropolitana (on hi viu el 70% de la població de Catalunya) han pres consciència que el país va molt més enllà i que en aquesta lluita, no ens podem deixar a ningú.

Les Terres de l’Ebre, per les seues característiques demogràfiques, era un dels espais més llargs a omplir amb una densitat de població baixa, per la qual cosa es va fer una crida a tota la gent de la RMB a mobilitzar-se i anar-hi (vaja, res que no fem nosaltres totes les vegades que fa falta anar-se a manifestar-nos a Barcelona) i la resposta de la gent no podia haver estat millor. Centenars d’autobusos, cotxes i qualsevol transport van omplir les carreteres cara al sud sabedors, que per primera vegada, els tocava a ells moure fitxa pel territori.  Ara és important no oblidar-ho per tal de que en el moment que fem la nova república, la fem més equilibrada territorialment.

A més, ahir va passar una altra cosa, molta gent que normalment no podia (o no volia) anar fins a Barcelona pera la manifestació, bé perquè tenia actes al seu poble, perquè volia celebrar la diada amb la família, o perquè simplement no volia pujar fins a Barcelona per anar a una manifestació, aquesta vegada hi han participat. I aquest és el cas, per posar un exemple, de la meua família, i segur que si hi penseu també coneixeu vosaltres a casa vostra o el vostre entorn gent que hi participa en un acte nacional per primera vegada.

I finalment encara va passar una cosa més que em fa sentir encara més orgullosa del meu país.  5000 valencians i valencianes, 3000 persones de la Catalunya Nord i, el dia anterior, 3000 illencs i illenques, ens van donar donar suport, van manifestar la seua voluntat a decidir com a poble i ens van recordar que per més que nosaltres fem via, no ens podem oblidar que som Països Catalans i que hem de lluitar tots plegats per una societat lliure, justa i per tots i totes!

La Diada que vam viure ahir, amb la seva #viacatalana, significa la maduració definitiva d’un procés que vam engegar fa molts anys i que, n’estic ben segura, veurem culminar abans del que podríem imaginar. Aquell dia, però, no serà el final, sinó l’inici d’una nova oportunitat per seguir lluitant per allò que val la pena de veritat: una societat socialment justa, on homes i dones tinguem les mateixes oportunitats i amb una ciutadania activa.

I ara, a partir del dia 12 què hem de fer?

Doncs seguir amb la lluita, tal i com ho sabem fer, perquè hem demostrat de nou, que l’exèrcit de formiguetes som imparables!

#formiguetesstyle

El 25N ens hi juguem molt!

Queda menys d’una setmana per a les eleccions al Parlament de Catalunya, una setmana que s’espera intensa i molt renyida, on bona part de la ciutadania indecisa acabarà de decidir el seu vot.

Ahir van tornar a sortir enquestes en diferents mitjans (La Vanguardia, el Periódico, la Razón…) on de nou es va demostrar que en aquest país NO es fan bones enquestes electorals.  Els resultats són tendenciosos i cuinats i la disparitat de resultats en alguns partits significa, per a mi, una cosa clara: encara hi ha un percentatge molt elevat de persones que no han decidit el seu vot. L’altra lectura que se’n pot fer és dibuixar algunes tendències: CIU pareix haver frenat la seva pujada, Esquerra continua convencent pas a pas, ICV també puja, el PSC continua la seua baixada sense frenada…. PP i Ciutadans es disputen el creixement de vot contra-independència i la possible entrada de la CUP.

La campanya, en general, està sent tranquil·la i no tan dura com les que ens havíem acostumat en els últims anys. Això és en bona part perquè un dels eixos claus d’aquesta, és el debat sobre el dret a decidir i, en aquest aspecte aquells que s’oposen a que el poble pugui votar si vol o no vol continuar formant part de l’Estat Espanyols es desacrediten sols. I sinó mireu el creixent nerviosisme del PP i el discurs infantil i de rabieta que fan, sense propostes ni alternatives. I aquest discurs cada dia agrada a menys gent

El discurs d’Esquerra, en canvi, poc a poc ha anat fent forat i va convencent. Acte a acte (i us asseguro que n’he viscut uns quants) gent de totes les edats, molts d’ells no militants d’Esquerra, venen als actes i omplen les sales on els diferents candidats i candidates expliquen el nostre full de ruta i les nostres propostes per fer el país que volem. Un full de ruta que esperem pugui marcar els passos a seguir la pròxima legislatura i, com a molt el 2014, poder fer un referèndum per la independència de Catalunya. I així ha de ser, perquè amb les retallades constants de drets, serveis bàsics i l’atac constant contra la nostra llengua necessitem urgentment la creació d’un nou estat, perquè com tardem molt a aquest pas no ens quedarà res!

I això què vol dir? Doncs això vol dir, que venen temps molt complicats per tota la ciutadania catalana, i especialment per les persones que estaran al capdavant del nostre país (tant dins el govern com des de l’oposició). Dia a dia s’accelera i incrementa la pressió de l’Estat Espanyol contra els independentistes catalans i el seu no rotund a qualsevol intent de “negociar” una sortida pactada al tema impossibilita qualsevol postura que no sigui la d’avançar fermament cap a la llibertat. I això cal que ho hem de fer mentre ens assegurem la defensa dels nostres drets i parem el desmantellament de l’estat del benestar.

Per tot això diumenge, cal que anem a votar sent molt conscients que el nostre vot val molt, tant com el de Mas, l’empresari més important del país o aquells que no els afecta cap retallada directament.  Jo tinc clar que sols amb Esquerra podrem avançar cap a la llibertat i fer-ho des de l’esquerra i la defensa dels drets de tota la ciutadania: homes, dones, joves  o grans vinguem d’on vinguem.

Ah, us deixo aquest vídeo, per si encara no esteu convençuts 😉

Ho portem al ADN

De nou tenim aquí una campanya electoral, el #25N hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. Alguns de vosaltres sabeu perfectament què vol dir això, altres possiblement ho veureu com una cosa allunyada o que no us interessa. En aquestes línies, vull intentar que us aproximeu una mica a la vida d’una persona que milita en un partit polític durant una campanya electoral, amb l’esperança de despertar-vos la curiositat per la política 😉

El tret de sortida oficial a la campanya es va donar ahir a la nit, però som molts els què portem dies treballant, concretament des del moment que el president Mas convoca les eleccions. Són setmanes d’anar a contra-rellotge  de dormir poc (o molt poc!) de preparar actes, escriure el programa electoral, pensar maneres per arribar al màxim de gent possible…. També és cert, que això en altres partits, més grans i amb més recursos, sovint queda allunyat de la militància de base, però jo tinc la sort de lluitar des d’unes trinxeres on tinc la oportunitat de participar en tots els nivells de decisió, i això et fa viure la campanya d’una manera molt especial i intensa.

Si una cosa m’agrada dels americans (que ja us dic jo que no en son gaires…) és la passió i la manera com viuen les campanyes i les eleccions. Aquí sovint ens costa explicar i animar a les amistats, familiars i gent del poble que participen activament d’una campanya, però val la pena intentar-ho, sobretot perquè una vegada es prova són ben pocs els que no volen repetir. I què fa tant especial una campanya per dins?Intento respondre ordenadament:

D’una banda, un repte intel·lectual. Les eleccions són un moment de buscar respostes, de plantejar els per què de les coses i les seues respostes. Però sobretot són un moment on has de ser capaç d’explicar el per què de la teua lluita i defensar la teua postura respecte altres opcions o maneres de fer les coses.  I us puc assegurar que aquest es un repte ben enriquidor.

De l’altra, conèixer els pobles i la seua gent. Tot i el ritme que portem durant aquests dies, els quilòmetres que vas fent durant la campanya et permet conèixer molta gent amb la que comparteixes sovint molt més que la militància. Surten nous projectes per fer després de la campanya, o parleu sobre les problemàtiques i realitats locals i podeu intercanviar maneres de fer o possibles solucions.

I finalment, i aquesta per mi és l’essència de totes, perquè t’omples d’esperança i il·lusió en veure què, poble a poble, hi ha gent lluita pel mateix somni que tu. Conèixer i compartir experiències amb tothom, des de la persona més gran a la persona més jove, en dies intensos i de ritmes accelerats, crea un vincle especial que ja mai més es trencarà: heu aconseguit omplir una sala molt gran plena de gent escoltant el perquè de la vostra lluita, heu convençut veïns i veïnes, heu compartit somriures, agraïments d’un avi que va patir de primera mà la repressió feixista… i aquesta és l’essència, el significat del perquè de la nostra lluita. Desenes de petits moments, petites capsuletes que guardarem amb nosaltres i de ben segur tornarem a obrir en moments de cansament, moments que ens costi veure el camí a seguir, moments en què dubtem de tot plegat…. i quan els tornarem a obrir i tornarem a recordar tot el viscut, la boira desapareixerà i decidirem, fermament, seguir endavant.

Gaudiu d’aquesta campanya tot el que pugueu, i si teniu la oportunitat participeu activament en la campanya: encartellant, organitzant actes… en definitiva, impliqueu-vos. No us arrepentireu!

D’una que ho porta a l’ADN                                                                        #elpaísquevolem

Les Terres de l’Ebre seran Països Catalans, o no seran

Avui vull escriure aquest post fent una xicoteta reflexió sobre la meua terra. Com veureu, aquesta naix de les paraules de Duran (dites després que l’Alfred Bosch ensenyes a la tribuna del Congreso una estelada i cridés: “visca Països Catalans lliures i independents!”). Però no vaig a parlar de Duran, Alzamora o Torrent… sinó que vull fer en veu alta una reflexió que fa temps que vaig fer.

Sóc d’Ulldecona, un poble de les Terres de l’Ebre, una terra de no frontera (l’únic que em separa de terres valencianes és un riu sense aigua ni cocodrils, com diu una bona amiga).  La gent de banda i banda del riu Sènia ens passem el dia amunt i avall, creuant el riu, sense notar cap barrera ni frontera entre la seua gent i els seus pobles i paisatges: uns hi van per a treballar, altres a comprar, altres per oci, altres per festejar, veure la família…

La gent del sud de Catalunya, com del nord del País Valencià vivim en la mateixa filosofia: gent tranquil·la, de xalar però treballadors, que ens agrada anar construint la vida entre els nostres. Però som molts els que no ho podem fer,  perquè hem de marxar per estudiar i/o per treballar després, ja que som unes terres abandonades. Durant dècades ens hem trobat que aquells que han governat no ens han tingut en compte: ni bones carreteres ( i menys gratuïtes!), ni bona comunicació en tren (recordeu que som l’últim tram on hi ha un sol ample de via), ni desenvolupament econòmic…

I perquè no s’han volgut preocupar de nosaltres, em direu? Què no som part del seu territori? Doncs, penso, que tant per un costat com per l’altre ha estat fet amb tota la intencionalitat. Això d’unir amb bones infraestructures i desenvolupar econòmicament aquella zona els produeix un rebuig total, per la seua concepció regionalista del territori: i si ens donem compte que la gent d’Ulldecona, Vinaròs, la Sènia, la Jana, la Galera, o Sant Mateu no són diferents? I si van més enllà i s’adonen que podem anar de punta a punta del país sense necessitat de traductor i sentint-nos a casa nostra?

En definitiva, i si descobrim que som Països Catalans? Doncs potser seria hora que anéssim traient-nos la por de parlar-ne obertament, de pensar qui som i qui volem ser (i ja no sols per nosaltres, sinó per les futures generacions) i ser-ne conseqüents. Perquè el futur del nostre territori, depèn molt més del que us podeu imaginar de poder o no ser lliures i de ser-ho tots junts. I sinó, perquè gasten tantes energies en negar-nos l’existència, voler dividir la nostra llengua i silenciar tots aquells que sí volem construir uns Països Catalans lliures?

Fins que no deixem de ser una terra de “no-frontera” per ser el centre dels Països Catalans, les Terres de l’Ebre no podrem ser.