El llenguatge té gènere… i sovint és masclista!

Jo no he estat mai una hooligan del llenguatge, i tampoc sóc lingüista, però alguna cosa sí sé sobre el gènere i els paranys del masclisme i per això crec que cal  que aporti la meua opinió, des del punt de vista d’una sociòloga i feminista. No vull parlar sobre gramàtica (no m’agrada parlar d’allò que no sé) però sí que vull parlar sobre les connotacions socials d’allò que es planteja a l’entrevista.

Llegeixo l’entrevista a la Carme Junyent (filòloga, que publica el llibre ‘Visibilitzar o marcar. Repensar el gènere de la llengua catalana’) i no m’ho puc creure… pensava sincerament que aquesta fase l’havíem superat ja. Però encara em quedo més perplexa quan veig que al meu entorn algunes persones el comencen a compartir dient que té tota la raó i que pensen igual… i algunes persones (companys majoritàriament) amb qui comparteixo moltes i diverses lluites.

Què vol dir que el llenguatge no té gènere? Què vol dir que el masculí ens inclou a tota la població i, en canvi, el femení no? Què vol dir que hem de deixar de banda canvis en el llenguatge que fem servir diàriament perquè ja ens entenem amb “el que sempre hem fet servir”?

Mireu, quan faig una xerrada, una de les meues petites obsessions és que la gent amb la que vaig a parlar tingui clara una cosa: Hi ha tics masclistes que es veuen i altres que no. I també sempre defenso que ens trobem en una fase on, possiblement, la tasca més complicada és fer visible tota aquesta part que sempre hem donat per “normal” però que en realitat no ho és, i poder així canviar els imaginaris col·lectius per avançar cap a una societat on uns i altres ens sentim inclosos.

I el llenguatge és una d’aquelles coses que ens cal canviar visualitzant, precisament, tots aquells tics de masclisme que encara hi tenim presents i on hi caiem, ara sí, tots i totes. Crec que és un error voler-nos fer caure en el parany de dir que quan parlem de tots, l’altra meitat de la població que som les dones estem representades, però en canvi quan parlem de totes, l’altra meitat de la població que són els homes no ho estan.

La veritat, porto molts anys buscant algun sistema que amb el que em senti plenament representada, però cap m’acaba de convèncer al 100%. No sóc partidària de fer servir sempre el femení (crec que és caure en el mateix error que fer servir sempre el masculí), tampoc sóc gaire fan de fer servir el “tots i totes” però reconec que a vegades l’utilitzo quan crec que no queda prou clar si faig servir un o altre. Normalment, faig servir tant els femenins com els masculins (sempre intento fer servir femení quan la majoria som dones i el masculí quan ho són els homes), però a vegades simplement poso un i altre perquè no hi ha cap que em convenç més que l’altre, i sempre que es possible busco la manera de fer servir els plurals o els genèrics.

És a dir, no en faig un dogma el fet de fer servir una forma o altra, sempre he pensat que el llenguatge o la llengua ens ha de servir per expressar-nos (més que per portar-nos problemes). Però el que no penso permetre és que cap persona em digui que les formes que tradicionalment fem servir no són masclistes, perquè en el moment que no em tenen en compte i m’exclouen es converteixen en masclistes.

 I com sovint dic per acabar els articles, sort en tenim de l’exèrcit de les formiguetes que segueix treballant incansablement per visualitzar allò que no ens deixa avançar cap a una societat justa i igual, amb indiferència del sexe que tinguem 😉

P.D: ja em perdonareu si alguna de les coses sobre lingüística no les he plantejat correctament, o no he fet servir les exactes. No he fet servir les paraules tècniques perquè aquest no és el meu àmbit d’especialització.

A Vicent Andrés Estellés

Avui vull fer un petit homenatge a Vicent Andrés Estellés, en el dia que hagués fet 88 anys, i així sumar-me a les diferents commemoracions que es realitzen. En la seua obra, reflexa molt bé les situacions i els sentiments que hi ha al seu voltant, deixant-nos una mirara a les emocions de l’època. Per això “la mort” és un dels temes que més es repeteix en la seua obra, però també treballa sobre molts altres aspectes diferents. Com a curiositat, us diré, que la seua família eren forners i si en voleu conèixer més http://www.fundacioestelles.org/

Són molts els poemes que m’agraden d’aquest poeta de Burjassot, però us deixo amb el que crec, pot servir com a fotografia del moment que ens trobem actualment, perquè greument hem escollit, i caminem decididament cap a la llibertat!

 “PROPIETATS DE LA PENA”

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Les Terres de l’Ebre seran Països Catalans, o no seran

Avui vull escriure aquest post fent una xicoteta reflexió sobre la meua terra. Com veureu, aquesta naix de les paraules de Duran (dites després que l’Alfred Bosch ensenyes a la tribuna del Congreso una estelada i cridés: “visca Països Catalans lliures i independents!”). Però no vaig a parlar de Duran, Alzamora o Torrent… sinó que vull fer en veu alta una reflexió que fa temps que vaig fer.

Sóc d’Ulldecona, un poble de les Terres de l’Ebre, una terra de no frontera (l’únic que em separa de terres valencianes és un riu sense aigua ni cocodrils, com diu una bona amiga).  La gent de banda i banda del riu Sènia ens passem el dia amunt i avall, creuant el riu, sense notar cap barrera ni frontera entre la seua gent i els seus pobles i paisatges: uns hi van per a treballar, altres a comprar, altres per oci, altres per festejar, veure la família…

La gent del sud de Catalunya, com del nord del País Valencià vivim en la mateixa filosofia: gent tranquil·la, de xalar però treballadors, que ens agrada anar construint la vida entre els nostres. Però som molts els que no ho podem fer,  perquè hem de marxar per estudiar i/o per treballar després, ja que som unes terres abandonades. Durant dècades ens hem trobat que aquells que han governat no ens han tingut en compte: ni bones carreteres ( i menys gratuïtes!), ni bona comunicació en tren (recordeu que som l’últim tram on hi ha un sol ample de via), ni desenvolupament econòmic…

I perquè no s’han volgut preocupar de nosaltres, em direu? Què no som part del seu territori? Doncs, penso, que tant per un costat com per l’altre ha estat fet amb tota la intencionalitat. Això d’unir amb bones infraestructures i desenvolupar econòmicament aquella zona els produeix un rebuig total, per la seua concepció regionalista del territori: i si ens donem compte que la gent d’Ulldecona, Vinaròs, la Sènia, la Jana, la Galera, o Sant Mateu no són diferents? I si van més enllà i s’adonen que podem anar de punta a punta del país sense necessitat de traductor i sentint-nos a casa nostra?

En definitiva, i si descobrim que som Països Catalans? Doncs potser seria hora que anéssim traient-nos la por de parlar-ne obertament, de pensar qui som i qui volem ser (i ja no sols per nosaltres, sinó per les futures generacions) i ser-ne conseqüents. Perquè el futur del nostre territori, depèn molt més del que us podeu imaginar de poder o no ser lliures i de ser-ho tots junts. I sinó, perquè gasten tantes energies en negar-nos l’existència, voler dividir la nostra llengua i silenciar tots aquells que sí volem construir uns Països Catalans lliures?

Fins que no deixem de ser una terra de “no-frontera” per ser el centre dels Països Catalans, les Terres de l’Ebre no podrem ser.

La lliçó

El d’avui, és un dels post que m’agradaria no haver d’escriure. Resulta que TV3, la meua, ahir va decidir subtitular el parlar ebrenc en un documental del 30 minuts ‘Entrampats a l’Aldea’.

I jo vull pensar que no ha estat fet expressament, perquè l’equip del 30 minuts són seriosos i realment fan una gran tasca en tots els reportatges que realitzen. Però el que ha passat avui va molt més enllà d’uns simples subtítols.

El problema arriba quan sols acceptem un parlar com a manera correcta i apartem la resta a dialectes “no oficials”. Tenim la sort de tenir una llengua molt viva i rica, plena de paraules i expressions que l’enriqueixen i l’ajuden a continuar creixent. I aquí ha estat l’error de TV3, al meu entendre, el de no voler reconèixer aquesta pluralitat.  I no em serveix l’excusa que és per si no s’entén alguna paraula… perquè no em crec que si s’escolta amb atenció, no es puga entendre tot.

Un bon exercici és recórrer de punta a punta el nostre llarg país i, a banda de descobrir racons preciosos i únics, pots escoltar i conèixer de primera mà aquesta riquesa de què parlava. Jo no sóc una purista en el parlar de la meua zona, de fet, puc barrejar paraules i expressions d’arreu durant la mateixa conversa, que he aprés escoltant els companys i companyes d’arreu del país. I així vaig aprendre que a Comarques Gironines fan servir l’expressió “No em cardis!” per casi tot, que a les illes hi ha “nins” i “nines”, o que a les desvergonyides al poble de la meua parella, al País Valencià, la gent gran els hi diu “descocà” (que per cert, és una de les meues paraules preferides)…. i és que la riquesa de la nostra llengua és molt gran i no hauríem de caure en pensar que sols hi ha una bona manera de dir-les.

Per acabar esta xicoteta reflexió, us deixo en un bon consell dels savis Quico el Cèlio, el noi i el mut de Ferreries: “Quan més rica és una llengua hi ha més llocs on arribar, més diverses les maneres i les formes de parlar. Tan a les Terres de l’Ebre a Mallorca o l’Empordà, a València o Barcelona, no patixques que t’entendran.”

Pos això 😉

Quico el Cèlio, el noi i el mut de Ferreries “la lliçó”