Tag Archives: #formiguetesstyle

Quan ens organitzem som imparables!

Dijous va passar una cosa extraordinària, una d’aquelles que formarà part d’un moment que sempre recordes amb orgull i il·lusió.

La presentació del manifest d’On són les Dones va superar totes les expectatives que ens haguéssim pogut fer. Les dues sales del col·legi, plenes a vessar i molta gent seguint-nos des de casa seva a través de xarxes i streaming.

On són les dones és un grup que va sorgir de forma espontània per recuperar la nostra veu als mitjans de comunicació. A través de les xarxes ens hem anat posant en contacte i ens hem organitzat per tal de fer-nos visibles i reclamar allò que ens pertoca, perquè no és normal que el 80% de l’opinió estigui en mans del 49% de la població.

Cadascuna hi aporta el seu granet de sorra. Hi ha unes companyes que fan una feinada impressionant fent el recompte, altres portant xarxes, altres publicant al bloc, altres fent difusió… i totes treballem per fer possible un canvi real. I tot això organitzant-nos a través d’un grup de Telegram, molt actiu xD

De fet, la majoria no ens coneixíem entre nosaltres, ja que venim cadascuna de llocs diferents i finalment dijous ens vam desvirtualitzar: “tu qui ets?”, “ah, tu tens la foto d’esquena!”, “i tu tens l’avatar sense foto!”, tot entre riures, i una mica de nervis per l’acte.

Organitzar-nos ens permet posar-nos fites i avançar més fermament. El primer objectiu d’aquest col·lectiu era fer visible que hi ha una flagant desigualtat en quan a la veu de les dones als mitjans de comunicació. I aquest repte ha quedat més que assolit amb les 3000 firmes al manifest en 5 dies, la repercussió a xarxes (vam ser TT!), i tota la gent que ens va acompanyar dijous.

Ara és el moment de treballar per generar els canvis necessaris. I per tant cal que administracions, mitjans de comunicació públics i privats, organitzacions de professionals… facin també un pas endavant. Dijous moltes hi van ser, ara és el moment de prendre mesures i anar corregint aquest desequilibri en la balança que ens deixa sense la meitat de les opinions.

I ho aconseguirem, no en tinc cap dubte. Perquè quan ens organitzem, som imparables!

Per cert, ja us hi heu sumat? 😉

http://onsonlesdones.blogspot.com.es/p/manifest-on-son-les-dones.html

Anuncis

La cançoneta que ja cansa

Estic cansada de repetir la cançoneta una i altra vegada, estic cansada de sentir com algunes persones em pregunten: ja hi tornem? Sempre esteu amb el mateix… I estic segura que, com jo, molta més gent n’està cansada.

On són les dones? Aquesta és la frase que es repeteix en cada programa especial, cada tertúlia, cada documental. Potser és que nosaltres, la meitat de la població, no estem capacitades per generar opinió pública o explicar com veiem algun fet des de la nostra expertesa.

Són moltíssims els exemples que puc posar, massa. Des del #PuntCatTV3 fins a l’últim 30 minuts #ParlemTV3 on es preguntava a una sèrie d’experts sobre el post 27s. Ahir, dels 14 experts en diferents matèries i representants de partits polítics, els 14 eren homes. Potser és que en tot l’Estat Espanyol no hi ha cap política, cap jurista o cap politòloga prou “bona” com per donar la seva opinió.

Us imagineu que en les tertúlies, entrevistes, documentals… sols hi apareguessin persones amb ulleres perquè dins l’imaginari social algú amb ulleres és algú amb aspecte d’intel·ligent? Us imagineu que no hi aparegués mai cap persona rossa perquè s’associa a persones “tontes”? No tindria ni cap ni peus això que dic, com tampoc ho té el que s’oblidi i s’invisibilitzi de forma sistemàtica al 50% de la població.

He de dir que em sento una mica decebuda. Som molta gent, cada dia més, qui demanem des de fa temps alguna resposta al tema, però sovint ens trobem amb la pitjor de les respostes: el silenci. Aquest cop també he demanat a TV3 i 30 minuts quina és la seva justificació però de nou no he rebut cap resposta.

I com ens ho hem de fer per solucionar aquesta falta de realitat poblacional? Com ens ho hem de fer per acabar d’una vegada per totes amb el masclisme imperant en els mitjans de comunicació? Doncs des de fa poc tenim una nova eina: la Llei d’igualtat efectiva entre homes i dones aprovada (finalment) pel Parlament el 8 de juliol de 2015. Una eina, que cal que comencem a aplicar i més als mitjans públics, que han de servir d’exemple per tota la resta.

Dins el Capítol I. Disposicions generals, l’article 25.C i l’article 25.I.3 parlen sobre la presencia de dones als mitjans de comunicació, llei que al meu entendre, no va complir ahir TV3 al emetre el capítol del 30 minuts, Parlem.

Article 25. Mitjans de comunicació i tecnologies de la informació i la comunicació

Article 25-CGarantir una participació activa de les dones, la presència paritària de dones i homes i una imatge plural de tots dos sexes en tots els àmbits, amb una atenció especial als espais de coneixement i generació d’opinió.

Article 25-I) Promoure el desenvolupament i la formació d’un esperit crític amb relació als continguts i biaixos sexistes

  • 3.El contracte programa de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha d’incloure mecanismes que garanteixin la representació paritària de dones i homes i que facin visible la realitat de les dones.

Quan parlem de les lleis que urgeixen desenvolupar per a la creació d’un nou país sovint ens oblidem la d’igualtat efectiva. De fet crec que no ens podem permetre un sol descuit més en aquest sentit, no ens podem permetre no tornar a escoltar les veus femenines en els nostres mitjans de comunicació públics.

Hi tenim dret i ens ho mereixem tots i totes, per una societat millor!

El vot de la meva vida

La independència no arribarà amb cap vareta màgica sota el braç, crec que compartireu aquesta reflexió amb mi. Tot i que alguns de forma interessada ens volen fer creure que els independentistes pensem que serà una solució màgica, res més lluny de la realitat.

La independència ens donarà les eines per fer possible la solució a molts dels problemes estructurals que tenim avui. No és un fi en si mateixa, sinó un mitjà per aconseguir millorar les nostres vides.

No ens mereixem ser tractats com a adults? No ens mereixem disposar de tots els nostres recursos i poder decidir com els gastem? No ens mereixem unes infraestructures de primera? No ens mereixem tenir un país propi si així ho volem la majoria?

Quan ahir Margallo a l’inici del debat amb Junqueras parlava de la felicitat vaig pensar que aquest senyor també era independentista. En la felicitat personal, o col·lectiva, hi juguen molts factors però precisament l’estat espanyol no s’ha caracteritzat per voler-nos fer sentir bé ni estimats. Sentir-te constantment amenaçat, com et diuen insolidari, com t’insulten pel simple fet de parlar una llengua diferent a la seva, sentir com ens neguen constantment fins i tot el dret a decidir democràticament sobre el nostre futur.

No podem negar que en aquesta campanya estem tenint unes grans ajudes per part del govern espanyol i la política espanyola en general, amb el president Rajoy al capdavant. Però crec que ha arribat el moment de dir-los que moltes gràcies però que no volem deixar res més a les seves mans. Ja ens han demostrat sobradament la seva ineptitud política i de govern i aquest cop ens hi juguem massa, ens ho juguem tot! Ara mateix fer possible el canvi i acabar amb segles de ser tractats com a colònia està a les nostres mans.

Ha estat una campanya intensa i llarga, de fet la més llarga de totes,  no pels anys de lluita que portem molta gent al més pur estil formigueta, sinó perquè portem mesos de campanya sense parar. I crec que encara no hem acabat. Però si el diumenge fem la feina ja no hi haurà marxa enrere. El dia 27 de setembre no acaba res, al contrari, comencem a construir un nou futur.

Així doncs, aquest diumenge no ens deixem ni un vot a casa, ens ho mereixem i s’ho mereixen tots els que vindran darrera nostre. Jo ho tinc molt clar, sense pors i amb un gran somriure votaré Junts pel sí!

#elvotdelatevavida

La bena que ens assassina

dona-treballadora-3_0Vull pensar que un dia arribarà la fi de la violència masclista. De fet, ho crec fermament i hi lluito de forma incansable per fer-ho possible, però sóc conscient que fins que no traiem la bena als ulls a la nostra societat no podrem acabar amb ella.

Definir la violència masclista no és una feina fàcil. Sempre que algú m’ho demana agafo com a exemple les oliveres mil·lenàries del meu poble: una estructura amb un gran tronc i cos visible, amb moltes arrels profundes, llargues i fortes fetes al llarg de milers d’anys. I així és, hi ha moltes formes de violència masclista, algunes més subtils i altres més visibles, moltes d’elles arrelades a la nostra societat des de fa segles, però necessitem acabar amb totes si volem acabar d’una vegada per totes amb aquesta xacra social que ens esquitxa a tots i totes i que no ens deixa viure com a éssers lliures. Micromasclismes, neomasclismes, violència psíquica, violència física, sexisme, cosificació…. tot forma part de la mateixa estructura global que és còmplice de la violència masclista i que pot acabar amb el pitjor dels escenaris, l’assassinat.

Ahir va ser un dia tràgic, negre, trist i ple de ràbia. Em vaig despertar amb molt mal cos sabent que l’ex parella havia assassinat al carrer a una dona de Castelldefels, i vam anar a dormir amb la pitjor de les notícies sabent que les dues noies que havien anat a buscar les pertinences d’una a casa també de la seva ex parella, havien estat trobades assassinades. No em puc treure del cap les famílies, amistats, companys, coneguts… no em puc treure del cap que això, és una cosa que passa cada dia al nostre carrer, a les nostres cases i que ens pot passar a nosaltres mateixes.

I ja em perdonareu que sigui dura, però aquí la culpa està ben repartida, i per tant, està en mans de tots i totes canviar-ho. Una bona part del canvi de estructural recau sobre les institucions. Cal revisar de forma urgent els protocols de denúncia i control a les víctimes. No pot ser que la majoria de les dones que pateixen violència no s’atreveixin a denunciar o pensin que no és efectiu. I sobretot cal tornar a crear i activar plans de prevenció amb els més joves, ja que la violència masclista està més instaurada que mai entre les parelles joves. Els joves viuen la violència sense ser conscients que l’exerceixen o la pateixen. I tot això vol dir recursos, recursos públics que han estat retallats sense mirament al llarg d’aquests últims anys. I per més que els governs insisteixin que això no té cap efecte sobre la prevenció i protecció de les víctimes de violència masclista, si que en té: l’ONU ha reiterat diverses vegades que l’Estat Espanyol està fent un fort retrocés en combatre el masclisme I sinó us ho creieu, sols cal que observeu el vostre voltant o que comptem, una vegada més les desenes de mortes al llarg de l’últim any (feminicidio.net geolocalitza tots els casos).

 Però nosaltres també en som còmplices cada cop que traiem importància als comentaris masclistes que escoltem perquè són “una brometa”; o cada cop que fem el joc a les companyies que venen els seus productes gràcies a la cosificació dels cossos de dones i homes; o quan sentim un cop més com uns veïns es barallen i no agafem el telèfon per fer-ne la denúncia perquè allò “és cosa de casa seva”; o quan veiem com la nostra amiga és vexada en públic i menystinguda i no ens atrevim a parlar amb ella per fer-la ser conscient que ella també és víctima de violència masclista.

Podem fer moltes coses per aportar el nostre granet d’arena, i també podem exigir a governs i institucions compromís i major implicació per acabar amb la violència masclista, sols cal que vulguem fer-ho. Per la meva part seguiré lluitant sense descans per fer visible la violència masclista, sobretot entre els més joves, i seguir intentant que alguns joves canvien les seves actituds davant aquests casos i passen de ser-ne possibles víctimes a denunciants i membres actius per evitar que es repeteixi entre els seus amics i al seu voltant.

Traiem, plegats, la bena que porta als ulls la nostra societat

Del mamading a les violacions

Aquest està sent un estiu calent, no pas per la temperatura o el sol que poc l’hem vist, sinó pel degoteig de notícies que ens mostren la cara més casposa i masclista de la nostra societat.

Vam començar l’estiu a Magaluf amb les discoteques que feien concursos de “mamading” a canvi de premis com barra lliure o begudes (pràctica que també s’havia fet en una festa gay en una discoteca de Barcelona). Al cap de pocs dies, i de nou a les illes, la discoteca Oberbaryern regalava samarretes on es mostrava les dones com a “problemes”, fent clarament apologia de la violència masclista.

I aquesta setmana ha saltat a les portades Málaga pel cas d’una violació múltiple durant les festes, que s’ha convertit en un xou mediàtic i ens ha mostrat de nou la poca maduresa de la societat espanyola. Des de les declaracions del seu alcalde Francisco de la Torre, passant pels aplaudiments de familiars i amistats dels detinguts en sortir i les entrevistes en directe per algunes televisions, fins a convertir a la víctima en botxí per la falta de proves de la violació.

Però el que més fàstic em fa i em preocupa al mateix temps, és tot el xou muntat a Twitter  aquestes últimes hores amb acusacions cap la víctima i, en general cap a totes les dones, que demostren una vegada més que per molts la societat espanyola no viu al sXXI, sinó al sXIX. Exculpar assetjadors i culpabilitzar víctimes, igual que passa molts cops amb la violència masclista, és una pràctica molt habitual i gratuïta, que fins i tot podem escoltar per part de governants. I sinó que li preguntin a l’alcalde de Valladolid, que avui mateix ha acusat a totes les dones de ser unes mentideres, afirmant que té por de pujar a un ascensor amb dones “per si el denuncien per violació”.

Fins quan ha de durar la broma? Quan posarem remei a aquesta societat malalta? Personalment, crec que cal començar per acabar amb la impunitat d’aquests actes, amb sancions modèliques per aquelles persones que els facin o exculpin públicament els culpables. Seguit d’una gran campanya de conscienciació per acabar amb la sensació que pareix encara ben estesa entre la societat, que aquests comportaments són perdonables. I finalment un programa que acompanyi les víctimes  en tot moment, des de la denuncia fins al tractament psicològic posterior, evitant que a més, s’hagin de sentir culpables i provocadores dels fets.

Però, com sovint passa, la societat va davant de la legislació i són molts els col.lectius i organitzadors de festes que farts de veure com algunes persones sota l’excusa del alcohol aprofiten per molestar, i fins i tot a assetjar sexualment dones durant festes i concerts i han decidit posar-se fer campanyes per mostrar el seu rebuig i practicar la tolerància zero davant aquests actes. Una nova mostra que l’exercit de les formiguetes és imparable.

#formiguetesstyle