Tag Archives: joves

Carta a l’ABC

Senyors i senyores de l’ABC i la Universidad de Navarra que escriviu la “aula de sexualidad”, després de llegir amb atenció bona part dels articles que heu anat penjant els hi voldria confessar una cosa:

Em masturbo i, encara més, ho faig des de que tinc memòria i m’agrada. Entenc que ara, un cop fet públic i acceptats els meus pecats, he de deixar les amistats, la feina, la casa i fins i tot la família. Potser hauré de buscar algun internat on em pugui rehabilitar d’aquesta vida desviada que porto…

Però anem al fons de la qüestió, la voluntat de formar els i les joves en matèria de sexualitat a través de la seua web, una idea que d’entrada em podria semblar fantàstica ja que sóc una ferma defensora de trencar amb els tabús sobre el sexe i de l’educació afectivo-sexual. El problema arriba, però, al llegir els seus articles i veure que la vostra voluntat no és la de formar, sinó la de desinformar.

A banda d’estar en contra de la masturbació, afirmeu que separar per sexes a les escoles fomenta la igualtat, que l’educació sexual és perjudicial per aquelles persones que no han tingut relacions sexuals (com si sols s’hagi de basar en això). Es nega l’eficàcia de les “pastilles de l’endemà” i els preservatius (tant per evitar embarassos com la transmissió de malalties). I fins i tot es recomana a les noies joves que han estat violades no avortar, o en el cas que hi hagi malformació fetal greu, es recomana seguir endavant amb l’embaràs i esteu en contra de la selecció genètica per evitar futures malalties mortals.

Amb tot això veig que la vostra voluntat és la d’inculcar una postura basada en la versió més casposa i retrògrada d’allò que anomenem “moralitat cristiana” i, encara més, imposar-la a tota la societat, dient quins comportaments o opinions són o no adequades. Tal i com fa el govern del PP, de la mà de l’ala més retrògrada de la nostra societat, voleu fer-nos retrocedir, evitant que siguem persones lliures que decidim sobre els nostres cossos i la nostra sexualitat.

Us recomano que en compte de negar, prohibir i mirar sempre cap a un altre costat, proveu d’experimentar amb la vostra sexualitat, provant, gaudint i fent-ho d’una forma segura i des del respecte. N’estic segura que de ser així, molts dels articles que hi ha publicats no existirien, i moltes de les lleis que defenseu, com la contrareforma de l’avortament, no s’haurien proposat.

Neomasclisme? Sobre la violència masclista entre joves

En sociologia el llenguatge que fem servir és important, sobretot el com definim les coses i com anomenem determinats comportaments socials per tal de visualitzar-los i prioritzar-los.

Arran d’una reflexió feta pel Carles Capdevila al diari Ara sobre l’asssassinat d’una jove a Tàrrega, i tota la discussió posterior que ha esdevingut pel fet d’anomenar-lo #neomasclisme, algunes persones hem estat reflexionant des de Twitter una bona estona. I com és un tema sobre el que fa temps hi reflexiono, he pensat que estaria bé deixar la meua opinió per escrit amb un poc més de 140 caràcters.

La mort de l’Alba ens ha colpit a tots, ens ha fet veure una realitat invisibilitzada: la violència masclista entre els més joves. Sovint, quan pensem en la violència masclista, pensem que és un fet generacional, herència d’un model de societat on la dona estava supeditada als homes de la seua vida: el seu pare i quan es casava el seu marit. Però no es així, la violència entre els joves ha crescut en els últims anys i, el que per mi és més preocupant, la societat no percep aquests comportaments com el que són, una altra forma de violència masclista.

Ens farien falta estudis actualitzats sobre la violència masclista entre els joves, ja que disposem de dades molt genèriques i no una aproximació feta per al jovent sobre percepcions i comportaments, però algunes dades indiquen que la percepció que molts tenim, és certa. Segons l’informe d’ANAR més del 60% de les joves no tenen la percepció d’haver estat maltractades. Una altra dada a tenir en compte és que el 50% de les agressions sexuals produïdes l’any 2012 són a menors de 20 anys.

I llavors què fem? Com anomenem aquesta forma de masclisme? És el mateix masclisme de sempre, han canviat algunes coses? Per què s’ha arrelat amb tanta força entre els més joves? Com acabem amb ell? Moltes preguntes de difícil resposta, però que urgeix que la busquem.

Per mi, hi ha dos factors principals que ens marquen el canvi: d’una banda, el canvi en les noves formes de relacionar-nos i de l’altra el canvi de valors promogut per una etapa de consum no responsable i desfrenat. Les noves tecnologies i les xarxes socials, ens ajuden a millorar la nostra vida i poder comunicar-nos amb major fluïdesa amb altres persones. Però també, fan que estem molt més disponibles, fins al punt q pareix que sempre hem d’estar disponibles per tot i per tothom i això es pot convertit en un problema (sobretot en aquelles fases més insegures de la nostra vida com l’adolescència).

I, crec que estareu d’acord en mi, l’adolescència és una etapa dominada per la inseguretat. Quan aquest sentiment constant d’estar buscant el teu lloc en el món, i la inseguretat constant de no saber si vas per un camí correcte o no, intentar imposar la teua opinió, les teues maneres de fer, el teu poder sobre una altra persona pot ser un fer reconfortant. I si això li sumem, un concepte col·lectiu sobre la societat, sobre quina és la teua responsabilitat sobre aquesta o com t’has d’implicar com a ciutadà dominat pel capitalisme feroç dels últims anys, doncs la teua lectura pot ser ben errònia.

Tenim una generació que ha crescut amb la facilitat de tindre tot allò que vulgui, sovint amb uns pares amb sentiment de culpabilitat per “no ser-hi prou”, que han facilitat aquest accés a tot fins a l’extrem de no donar importància al valors com l’esforç,  la responsabilitat, allò que sovint anomenem “la cultura del treball”. I quan aquests joves s’han trobat amb el món de les relacions de parella, sovint no s’han sabut enfrontar als grans reptes que se’ls hi plantejaven, i han decidit triar el camí fàcil, el d’imposar-se.

Sense deixar de banda molts altres factors, com per exemple aquells “miralls” que des de la televisió es donen amb sèries destinades a aquest col·lectiu on aquests valors que aquí presentàvem com a negatius. Ja vaig denunciar en el seu temps sèries com “un paso adelante” o similars i la popularitat en l’actualitat de sèries com “Gandia Shore” o similars on es reforcen determinats comportaments masclistes, són la mostra que ens queda molta feina a fer en aquest aspecte, ja que poden comportar a “normalitzar” comportaments que no haurien de ser acceptats socialment i que tenen una especial influència entre els joves.

Per tant, per mi, la utilització de la paraula #neomasclisme per parlar-hi està justificat i crec que ajuda a definir aquest tipus de violència. Ja que parla d’una nova forma de masclisme entre els joves, que crèiem pràcticament extingida i que ha arrelat amb força. També perquè són molts els i les joves que no tenen encara la consciència de practicar-lo o patir-lo, sinó tot el contrari, són els comportaments que es promocionen des dels centres de poder mediàtic.

En resum, i com demanda que us faig a tots i totes: màsclisme clàssic, neomasclisme, macromasclismes, micromasclismes… cal que acabem amb tots els tipus de masclisme, i per fer-ho, hem de començar per visualitzar-los,  fer-los evidents i sobretot fer-nos  a tots i totes conscients que aquest és un dels reptes més importants com a societat: acabar amb la xacra de la violència masclista.

Una d’aquelles feines amb les que cal comptar amb totes les formiguetes!

El meu cos, la meua sexualitat, la meua decisió!

968792_605860739446356_750409004_nAquest 5 de juliol fa 3 anys de l’aprovació de la Llei de Reproducció Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs una llei que va néixer amb polèmica i a la que pareix, li queda poc recorregut a causa de la manifesta voluntat del govern espanyol de fer-ne una contrareforma.

Temes com la sexualitat i el dret a decidir sobre la pròpia maternitat, han estat els “grans temes” de discussió sobre els drets de les dones al llarg de la història, ja que sempre s’han mirat des d’una òptica moralista i de control social on el pes dels líders religiosos ha estat rellevant, decidint quan i quantes vegades havíem de ser mares sense tenir em compte la nostra opinió o decisió.

De fet, a l’estat espanyol, ja al 1870 el Codi Penal reflectia quines eren les penes aplicables a una dona que hagués avortat i a la persona que l’hagués dut a terme. La primera llei sobre avortament a casa nostra es va fer l’any 1937 pel govern de la Generalitat Republicana, que regulava la possibilitat d’interrompre un embaràs, amb justificació terapèutica i regula els espais on es pot practicar.

El 1941, el govern feixista aprova una llei de protecció de la natalitat, contra l’avortament i la propaganda anti-concepcionista, que suposa de nou la prohibició total de la interrupció voluntària de l’embaràs, i la prohibició de l’ús de mètodes anticonceptius. Aquesta llei acaba amb la llibertat de decidir sobre la nostra sexualitat i el nostre cos, i busca situar les dones en un espai invisibilitzat i relegades a la vida privada de servei i cura a la família. Durant tot aquest període de prohibició no es deixen de practicar els avortaments gràcies al moviment feminista organitzat i als professionals mèdics que possibiliten l’accés a avortaments segurs i també als mètodes anticonceptius.

No és fins al 1985 que es despenalitza parcialment l’avortament amb la llei orgànica de 5 de juliol. Aquest es pot practicar amb 3 supòsits: violació, perill físic o psíquic per a la mare o bé malformació del fetus. Aquesta llei juntament amb la possibilitat d’accedir a mètodes anticonceptius gràcies a la pressió del moviment feminista, obre de nou la possibilitat de viure lliurement la sexualitat i permet a les dones decidir en determinats casos. L’estigma social sobre les dones que avorten, però, encara perdura avui en dia.

25 anys més tard, s’aconsegueix fer un nou pas endavant amb la llei de de Reproducció Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs. La llei passa a ser de terminis i també permet a les noies d’entre 16 i 18 anys avortar sense el permís parental. S’introdueix, a més, la formació afectivo-sexual com a eina bàsica de prevenció i formació per trencar amb els tabús sobre el sexe.

La lluita pels nostres drets sexuals i reproductius encara no ha arribat al seu final i, a més a més, ara ens trobem al davant d’un moment en que aquests poden fer un salt enrere que supose de nou la prohibició de poder gaudir lliurement de la nostra sexualitat. No ens podem permetre que això passi, no ens volem haver de viure aquelles situacions que hem sentit explicar massa vegades sobre com clandestinament s’intentava fer possible allò que hauria de ser un fet totalment normal i habitual, el de decidir sobre el nostre cos.

Per les que van lluitar durant tota la seva vida i per aquelles que vindran, les dones d’avui seguim lluitant!

Volem ser dones lliures en una Terra Lliure!

Quan participar pot ser un tot

No voldria deixar passar els dies sense fer una reflexió sobre el que ha estat la meua primera ocupació i preocupació durant els darrers mesos: l’organització del VI Congrés Català/Internacional de Sociologia que vam celebrar a Perpinyà els dies 25, 26 i 27 d’abril.

Els que em coneixeu ja ho sabeu, no tinc mai un no per resposta quan se’m posa al davant un repte interessant, per més dur que imagini que pot ser. Per això vaig decidir embarcar-me en aquesta nova aventura, que a més, tenia la peculiaritat que ajuntava aquella que poc a poc es va convertint en la meua professió, en allò que sempre dic que alguns portem al ADN, el nervi i les ganes d’organitzar i tirar endavant projectes que tenen com a fi que altres els gaudeixin.

Tot i la meua joventut (cada dia una mica menys…) no sóc novella en això de l’organització d’activitats diverses, però aquesta vegada m’enfrontava a un repte nou: participar en l’organització del congrés del nostre ofici, la sociologia. Sí, és cert que ja havia participat en l’organització del IV Congrés de Joves Sociòlegs i que aquest va ser un bon aprenentatge, aquest cop el repte era organitzar “el dels grans” i per tant, el no cometre cap error i que tota la nostra comunitat científica en fes un balanç positiu, era un gran repte personal i col·lectiu.

No negaré que l’organització d’aquest Congrés ha estat complexa, ja que la seu era a Perpinyà i treballàvem dos equips de treball paral·lels des de la distància. Fins i tot en alguns moments vaig pensar que no ens en sortiríem, però, un cop ja l’hem passat crec que en podem estar ben contents del resultat.

Hem aconseguit fer un congrés digne tot i tenir un pressupost molt ajustat, fet que ha suposat un gran esforç en quant a la voluntarietat de ponents, coordinació de grups de treball i organització;  convertir-lo en punt de trobada de tots els sociòlegs i sociòlogues d’arreu dels Països Catalans (amb la participació de  totes les Universitats que formen part de la Xarxa Lluís Vives); i finalment però per mi molt important, baixar la mitja d’edat dels participants (primordial si volem un futur esperançador de la sociologia catalana)

Personalment, n’estic molt contenta de la tercera part, ja que la implicació de joves sociòlegs i sociòlogues, tant en l’organització com en la participació del congrés, ha estat una realitat i esperem que es converteixi en una normalitat, ja que sense la participació d’aquells que ara comencem el nostre camí en la sociologia, de l’aportació del nostre punt de vista, el futur de la professió a casa nostra perdria unes grans aportacions. Per sort, s’ha tingut en compte totes les nostres aportacions i ens hi podem sentir “una més”.

He tingut l’oportunitat de treballar amb una gent magnífica, aprendre a coordinar-te tot i tenir diferents punts de vista, formes de treballar i experiències. I ens ha servir per fer xarxa entre molts sociòlegs i sociòlogues d’arreu del nostre país amb els que estic segura, ens tornarem a veure i podrem intercanviar visions i opinions. I sols per això, ja ha valgut la pena totes les hores de faena, nits sense dormir massa, i maldecaps que haguem pogut tenir, o el fet d’haver d’aparcar tesi durant una temporada (esperem agafar ara un bon ritme i poder-la enfilar!)

Reptes com aquest, són els que et fan sentir viva i t’ajuden a formar més enllà de l’àmbit estrictament acadèmic. Si teniu l’oportunitat de fer-ho, no ho deixeu escapar!

Reflexions en veu alta

Agafo el diari i començo a mirar les fotografies. Secció de política, economia… majoria aclaparant d’homes. Jo que sóc una mica obsessiva amb aquestes coses, miro detalladament aquelles on hi surt molta gent, per si alguna cosa em fa veure que estic equivocada… però no…

No pot ser, em dic, no em diuen a sempre una vegada i una altra que la meua lluita no té massa sentit avui en dia, que ja hem assolit la igualtat i no val la pena seguir lluitant? Segur que dec ser jo, que no ho miro bé em dic de nou…

Poso les notícies a la televisió i veig titulars, imatges, referències a líders mundials… però de nou guanyen per majoria absoluta les referències masculines. Expliquen que el Consell de Transició Nacional ha començat a treballar. Miro els noms dels seus membres (13) i llavors ho veig: sols 3 són dones! Però que no havíem quedat que volíem un nou país per fer-lo millor? Doncs ja comencem malament! I així podria seguir escrivint un article que no tindria fi.

Per sort, però, no tot sempre han de ser males notícies i de cop trobo un comentari al Twitter on un usuari fa la mateixa reflexió que jo he fet fa una estona o dies enrere, i no sempre són dones, cada cop són més els homes que també comencen a fer aquestes reflexions en veu alta, perquè també veuen com una societat millor passa per una societat de tots i totes. I aquesta situació  va sent cada dia més normal al meu entorn en converses, comentaris o fets que es converteixen en petits oasis que ens fan continuar en aquesta llarga lluita, i que et fan veure que potser no t’estaves pegant cops contra la paret i que allò que tu no veus com a “normal” (tot i la insistència d’alguns en no voler canviar les coses) cada dia som més les persones que consideren que és urgent canviar-ho per viure en plena normalitat.

És cert que ens queda faena, molta faena a fer, però de nou un exercit de formiguetes demostrarem que, juntes, és possible 😉