El vot de la meva vida

La independència no arribarà amb cap vareta màgica sota el braç, crec que compartireu aquesta reflexió amb mi. Tot i que alguns de forma interessada ens volen fer creure que els independentistes pensem que serà una solució màgica, res més lluny de la realitat.

La independència ens donarà les eines per fer possible la solució a molts dels problemes estructurals que tenim avui. No és un fi en si mateixa, sinó un mitjà per aconseguir millorar les nostres vides.

No ens mereixem ser tractats com a adults? No ens mereixem disposar de tots els nostres recursos i poder decidir com els gastem? No ens mereixem unes infraestructures de primera? No ens mereixem tenir un país propi si així ho volem la majoria?

Quan ahir Margallo a l’inici del debat amb Junqueras parlava de la felicitat vaig pensar que aquest senyor també era independentista. En la felicitat personal, o col·lectiva, hi juguen molts factors però precisament l’estat espanyol no s’ha caracteritzat per voler-nos fer sentir bé ni estimats. Sentir-te constantment amenaçat, com et diuen insolidari, com t’insulten pel simple fet de parlar una llengua diferent a la seva, sentir com ens neguen constantment fins i tot el dret a decidir democràticament sobre el nostre futur.

No podem negar que en aquesta campanya estem tenint unes grans ajudes per part del govern espanyol i la política espanyola en general, amb el president Rajoy al capdavant. Però crec que ha arribat el moment de dir-los que moltes gràcies però que no volem deixar res més a les seves mans. Ja ens han demostrat sobradament la seva ineptitud política i de govern i aquest cop ens hi juguem massa, ens ho juguem tot! Ara mateix fer possible el canvi i acabar amb segles de ser tractats com a colònia està a les nostres mans.

Ha estat una campanya intensa i llarga, de fet la més llarga de totes,  no pels anys de lluita que portem molta gent al més pur estil formigueta, sinó perquè portem mesos de campanya sense parar. I crec que encara no hem acabat. Però si el diumenge fem la feina ja no hi haurà marxa enrere. El dia 27 de setembre no acaba res, al contrari, comencem a construir un nou futur.

Així doncs, aquest diumenge no ens deixem ni un vot a casa, ens ho mereixem i s’ho mereixen tots els que vindran darrera nostre. Jo ho tinc molt clar, sense pors i amb un gran somriure votaré Junts pel sí!

#elvotdelatevavida

L’odi dels catalans

Es veu que als catalans ens han inoculat durant anys i panys un odi profund contra Espanya. I es veu que això ho han fet unes persones molt lletges i males persones, d’aquelles que roben als nens i que viuen en casetes fetes de dolços, com si d’un conte infantil es tractés.

Però alguns catalans, segurament per portar la contrària, fa temps que vam aprendre a no fer cas de tot allò que s’explicava als contes. I amb el temps vam descobrir que si la fera ferotge és queixava, per alguna cosa deuria ser.

Amb tota sinceritat i des del respecte, n’estem fins al cap damunt d’aquestes declaracions que busquen crear conflicte allí on no n’hi ha, sobretot quan es produeixen per gent que és o ha viscut molt temps a Catalunya. Saben perfectament que són mentida, però prefereixen mentir abans que reconèixer que a Catalunya alguna cosa passa.

I es que aquest és el problema de tot plegat. Una part es resisteix a reconèixer el problema (com quan el Zapatero es negava a dir que estàvem en crisi). No volen reconèixer que una part important de Catalunya n’està farta del tracte rebut durant dècades, està farta de demanar que vol votar i decidir sobre el seu futur i de rebre cada cop respostes negatives. Està farta de veure com es carreguen a cop de Tribunal Constitucional cada una de les mesures que s’aproven des del Parlament per imposar taxes als bancs, o acabar amb la pobresa energètica.

De la gent que demana votar, no tota és independentista, encara que alguns ho vulguin vendre així i diguin, a més, que som minoria. Hi ha molta gent que vol simplement exercir el seu dret ciutadà i decidir en quin país vol viure. Gràcies a les mostres d’amor i estima que arriben cada dia més es sumen a la llista dels independentistes. I és que els imputs que rebem per quedar-nos són simplement amenaces, coaccions o intens d’imposar un estat generalitzat de mal rotllo i conflicte social.

La carta d’amor de Felipe Gonzalez. Les declaracions de la Chacón, Borrell, Soraya Sáez de Santamaría, el ministre Fernandez Díaz, etc. Les portades de l’ABC i la Razón dia sí, dia també. Les vegades que ens han dit nazis, fins i tot ministres o ex presidents del govern. La reforma del TC impulsada pel PP per poder sancionar a Mas. L’intent de vincular junts pel sí amb la corrupció. Les amenaces del “xerif” Albiol, dient que “la broma se ha terminado”

I jo pregunto: què hi hauria més normal que fer un debat sincer i obert sobre els pros i els contres de seguir a l’Estat Espanyol? Què hi hauria més democràtic que deixar votar a una societat que demana votar i que ha demostrat en diverses ocasions que són majoria aquells que ho volen fer?

I és que hi ha una part de la societat espanyola que pareix viure constantment enfadada amb els catalans. I a mi, m’agafen unes ganes de federar-me….

La bena que ens assassina

Vull pensar que un dia arribarà la fi de la violència masclista. De fet, ho crec fermament i hi lluito de forma incansable per fer-ho possible, però sóc conscient que fins que no traiem la bena als ulls a la nostra societat no podrem acabar amb ella.

Definir la violència masclista no és una feina fàcil. Sempre que algú m’ho demana agafo com a exemple les oliveres mil·lenàries del meu poble: una estructura amb un gran tronc i cos visible, amb moltes arrels profundes, llargues i fortes fetes al llarg de milers d’anys. I així és, hi ha moltes formes de violència masclista, algunes més subtils i altres més visibles, moltes d’elles arrelades a la nostra societat des de fa segles, però necessitem acabar amb totes si volem acabar d’una vegada per totes amb aquesta xacra social que ens esquitxa a tots i totes i que no ens deixa viure com a éssers lliures. Micromasclismes, neomasclismes, violència psíquica, violència física, sexisme, cosificació…. tot forma part de la mateixa estructura global que és còmplice de la violència masclista i que pot acabar amb el pitjor dels escenaris, l’assassinat.

Ahir va ser un dia tràgic, negre, trist i ple de ràbia. Em vaig despertar amb molt mal cos sabent que l’ex parella havia assassinat al carrer a una dona de Castelldefels, i vam anar a dormir amb la pitjor de les notícies sabent que les dues noies que havien anat a buscar les pertinences d’una a casa també de la seva ex parella, havien estat trobades assassinades. No em puc treure del cap les famílies, amistats, companys, coneguts… no em puc treure del cap que això, és una cosa que passa cada dia al nostre carrer, a les nostres cases i que ens pot passar a nosaltres mateixes.

I ja em perdonareu que sigui dura, però aquí la culpa està ben repartida, i per tant, està en mans de tots i totes canviar-ho. Una bona part del canvi de estructural recau sobre les institucions. Cal revisar de forma urgent els protocols de denúncia i control a les víctimes. No pot ser que la majoria de les dones que pateixen violència no s’atreveixin a denunciar o pensin que no és efectiu. I sobretot cal tornar a crear i activar plans de prevenció amb els més joves, ja que la violència masclista està més instaurada que mai entre les parelles joves. Els joves viuen la violència sense ser conscients que l’exerceixen o la pateixen. I tot això vol dir recursos, recursos públics que han estat retallats sense mirament al llarg d’aquests últims anys. I per més que els governs insisteixin que això no té cap efecte sobre la prevenció i protecció de les víctimes de violència masclista, si que en té: l’ONU ha reiterat diverses vegades que l’Estat Espanyol està fent un fort retrocés en combatre el masclisme I sinó us ho creieu, sols cal que observeu el vostre voltant o que comptem, una vegada més les desenes de mortes al llarg de l’últim any (feminicidio.net geolocalitza tots els casos).

 Però nosaltres també en som còmplices cada cop que traiem importància als comentaris masclistes que escoltem perquè són “una brometa”; o cada cop que fem el joc a les companyies que venen els seus productes gràcies a la cosificació dels cossos de dones i homes; o quan sentim un cop més com uns veïns es barallen i no agafem el telèfon per fer-ne la denúncia perquè allò “és cosa de casa seva”; o quan veiem com la nostra amiga és vexada en públic i menystinguda i no ens atrevim a parlar amb ella per fer-la ser conscient que ella també és víctima de violència masclista.

Podem fer moltes coses per aportar el nostre granet d’arena, i també podem exigir a governs i institucions compromís i major implicació per acabar amb la violència masclista, sols cal que vulguem fer-ho. Per la meva part seguiré lluitant sense descans per fer visible la violència masclista, sobretot entre els més joves, i seguir intentant que alguns joves canvien les seves actituds davant aquests casos i passen de ser-ne possibles víctimes a denunciants i membres actius per evitar que es repeteixi entre els seus amics i al seu voltant.

Traiem, plegats, la bena que porta als ulls la nostra societat

Ara que la campanya acaba…

Aquesta campanya electoral ha estat ben especial, i en bona part m’he sentit  una mica “novata”. Direu què és una cosa ben estranya en algú com jo que va participar a la seva primera campanya amb 17 anys… i que de fet no vaig poder votar per 15 dies! Però deixeu que us ho expliquí.

En aquesta campanya he aterrat a una nova realitat territorial: la segona ciutat de Catalunya, una ciutat amb 253.518 persones, amb districtes, barris…amb tota la complexitat que això suposa.  Una de les moltes coses bones ha estat el poder conèixer molts barris de la ciutat on visc ja fa 10 anys, però que no formen part de la meua quotidianitat, i el que és més important, m’ha permès parlar amb la seva gent i conèixer les seves opinions durant les diferents paradetes que hi hem realitzat.

També m’ha permès conèixer de més a prop com “funcionen” les coses en aquesta ciutat i us puc dir que no m’ha agradat massa el que m’he trobat. He conegut com de difícil pot ser organitzar un acte si el teu partit polític és un i no un altre, o com alguns prefereixen fer joc brut en comptes d’una campanya en positiu. Però d’aquestes coses no us en vull parlar avui.

Avui us vull parlar del millor que m’he trobat durant aquesta campanya: l’equip de persones que han estat al peu del canó tota la campanya d’Esquerra. Alguna gent ja ens coneixíem, d’altres ens hem conegut aquests dies, però tothom hem fet un gran equip i hem sabut estar a l’altura d’altres que tenen major estructura econòmica i personal.

Amb el Toni Garcia al capdavant, hem combinat les nostres feines amb la campanya el millor que hem pogut, traient hores de sota les pedres si era necessari, però sempre amb un somriure i amb una desbordant energia que es contagia (i creieu-me, és molt necessari aquest contagi en algunes ocasions..).

En poques hores acaba una de les campanyes més intenses dels últims anys i no en tinc cap dubte que a partir del diumenge el Toni, i tothom de la candidatura d’ERC-AM l’Hospitalet, ens deixarem la pell per fer possible totes les nostres propostes per millorar la ciutat. Alguns ho faran des de l’Ajuntament, i altres seguirem treballant des de fora per fer arribar la nostra veu a tots els racons de la ciutat, i que tots els racons de la ciutat tinguin veu a l’Ajuntament.

Gràcies per deixar-me formar part d’aquesta família que ara ja som, i feina, feina i feina fins aconseguir un #nouLH!

Masclisme de generació espontània

L’agressor que va propinar una forta patada a una dona l’altre dia a Barcelona, un noi de 24 anys de Talavera de la Reina,  justifica l’atac dient que “va sorgir de manera espontània”, com si això l’eximís de qualsevol culpa. El seu amic, que va gravar l’escena, també el justifica dient que és el típic que fa bromes de mal gust i tonteries. Doncs jo us contesto a tots dos: ni és una broma, ni és un fet espontani. El que vosaltres vau fer va ser un acte masclista i premeditat.

En fóssiu o no conscients, vau veure dos persones parades en un semàfor, vau engegar un mòbil i us vau posar a gravar, vau fer un compte enrere i vau propinar una forta patada que va tombar la noia al terra. I us en vau riure de tot plegat, com si fos divertit agredir una dona que no tenia cap constància que estava a punt de rebre aquest atac.

En la nostra societat els comportaments masclistes s’han normalitzat i per tant dos joves que van pel carrer i veuen una noia esperant el semàfor poden decidir agredir-la sense cap més repercussió ni sentiment de culpabilitat. Si els hi poguéssim preguntar perquè una dona i no un home desconegut, a sobre segurament contestarien que no li haurien fet a un tio que no fos col·lega perquè es podria tornar.

Molts joves avui no són conscients que exerceixen comportaments masclistes o els pateixen sense ser conscients que els estan patint. Vivim en una societat on els joves reben molts imputs on reforcen aquests tipus de comportaments (televisió, internet, música…) i en canvi no reben imputs amb el sentit contrari. La majoria de programes de formació, que els faci parar i pensar com actuen i quines conseqüències tenen aquests comportaments, o bé que els permeti saber detectar el masclisme han desaparegut dels programes de formació de les institucions educatives per falta de suport i recursos institucionals.

És normal, doncs, que alguns no siguin capaços de detectar els micromasclismes i de diferenciar entre comportaments de “broma” o masclistes. I això és culpa de tota la societat, ja que hem girat l’esquena a tota una generació pensant-nos que aquestes coses eren coses del passat i que ja no calia destinar-hi més recursos ni atencions. Però això no ha de servir com a excusa per justificar aquests tipus d’accions o per restar-li importància als fet, cal que aquests joves pateixin un càstig exemplar que serveixi per explicar a la resta de joves que aquests tipus de comportaments no es poden tolerar.

Hem vist molts cops denúncies fetes durant festes per dones que han patit algun tipus d’agressió per part de desconeguts, sols cal recordar els Sant Fermín d’ara fa un parell d’anys, o moltes festes que es realitzen al llarg de l’any  Un cop, en un concert, em vaig trobar una altra situació similar que també pot servir d’exemple. Dos nois “registraven” les noies que entraven en concert com si fossin policies a l’entrada d’algun estadi de futbol. Elles es sentien intimidades i així ho van denunciar i quan els responsables de l’espai els van parar, els nois es van justificar dient que aquella era una acció innocent i de broma, que sols ho feien per passar-s’ho bé i que a les noies també es divertien. Entenc, doncs, que aquests joves, com molts altres, segurament fan sovint aquest tipus d’accions i mai ningú els havia dit que allò era un comportament masclista.

I és que, una de les característiques dels micromasclistes és precisament que són accions quotidianes invisibilitzades, subtils, que sovint ens costen de detectar però que tenen una forta càrrega masclista i perpetuen la societat patriarcal. Perquè quan vas al bar i tu demanes la birra i ell el refresc i sempre et posen a tu el refresc o li donen a ell sempre el compte per pagar, això també ens demostra que encara vivim entre masclisme.