La bena que ens assassina

dona-treballadora-3_0Vull pensar que un dia arribarà la fi de la violència masclista. De fet, ho crec fermament i hi lluito de forma incansable per fer-ho possible, però sóc conscient que fins que no traiem la bena als ulls a la nostra societat no podrem acabar amb ella.

Definir la violència masclista no és una feina fàcil. Sempre que algú m’ho demana agafo com a exemple les oliveres mil·lenàries del meu poble: una estructura amb un gran tronc i cos visible, amb moltes arrels profundes, llargues i fortes fetes al llarg de milers d’anys. I així és, hi ha moltes formes de violència masclista, algunes més subtils i altres més visibles, moltes d’elles arrelades a la nostra societat des de fa segles, però necessitem acabar amb totes si volem acabar d’una vegada per totes amb aquesta xacra social que ens esquitxa a tots i totes i que no ens deixa viure com a éssers lliures. Micromasclismes, neomasclismes, violència psíquica, violència física, sexisme, cosificació…. tot forma part de la mateixa estructura global que és còmplice de la violència masclista i que pot acabar amb el pitjor dels escenaris, l’assassinat.

Ahir va ser un dia tràgic, negre, trist i ple de ràbia. Em vaig despertar amb molt mal cos sabent que l’ex parella havia assassinat al carrer a una dona de Castelldefels, i vam anar a dormir amb la pitjor de les notícies sabent que les dues noies que havien anat a buscar les pertinences d’una a casa també de la seva ex parella, havien estat trobades assassinades. No em puc treure del cap les famílies, amistats, companys, coneguts… no em puc treure del cap que això, és una cosa que passa cada dia al nostre carrer, a les nostres cases i que ens pot passar a nosaltres mateixes.

I ja em perdonareu que sigui dura, però aquí la culpa està ben repartida, i per tant, està en mans de tots i totes canviar-ho. Una bona part del canvi de estructural recau sobre les institucions. Cal revisar de forma urgent els protocols de denúncia i control a les víctimes. No pot ser que la majoria de les dones que pateixen violència no s’atreveixin a denunciar o pensin que no és efectiu. I sobretot cal tornar a crear i activar plans de prevenció amb els més joves, ja que la violència masclista està més instaurada que mai entre les parelles joves. Els joves viuen la violència sense ser conscients que l’exerceixen o la pateixen. I tot això vol dir recursos, recursos públics que han estat retallats sense mirament al llarg d’aquests últims anys. I per més que els governs insisteixin que això no té cap efecte sobre la prevenció i protecció de les víctimes de violència masclista, si que en té: l’ONU ha reiterat diverses vegades que l’Estat Espanyol està fent un fort retrocés en combatre el masclisme I sinó us ho creieu, sols cal que observeu el vostre voltant o que comptem, una vegada més les desenes de mortes al llarg de l’últim any (feminicidio.net geolocalitza tots els casos).

 Però nosaltres també en som còmplices cada cop que traiem importància als comentaris masclistes que escoltem perquè són “una brometa”; o cada cop que fem el joc a les companyies que venen els seus productes gràcies a la cosificació dels cossos de dones i homes; o quan sentim un cop més com uns veïns es barallen i no agafem el telèfon per fer-ne la denúncia perquè allò “és cosa de casa seva”; o quan veiem com la nostra amiga és vexada en públic i menystinguda i no ens atrevim a parlar amb ella per fer-la ser conscient que ella també és víctima de violència masclista.

Podem fer moltes coses per aportar el nostre granet d’arena, i també podem exigir a governs i institucions compromís i major implicació per acabar amb la violència masclista, sols cal que vulguem fer-ho. Per la meva part seguiré lluitant sense descans per fer visible la violència masclista, sobretot entre els més joves, i seguir intentant que alguns joves canvien les seves actituds davant aquests casos i passen de ser-ne possibles víctimes a denunciants i membres actius per evitar que es repeteixi entre els seus amics i al seu voltant.

Traiem, plegats, la bena que porta als ulls la nostra societat

Ara que la campanya acaba…

Aquesta campanya electoral ha estat ben especial, i en bona part m’he sentit  una mica “novata”. Direu què és una cosa ben estranya en algú com jo que va participar a la seva primera campanya amb 17 anys… i que de fet no vaig poder votar per 15 dies! Però deixeu que us ho expliquí.

En aquesta campanya he aterrat a una nova realitat territorial: la segona ciutat de Catalunya, una ciutat amb 253.518 persones, amb districtes, barris…amb tota la complexitat que això suposa.  Una de les moltes coses bones ha estat el poder conèixer molts barris de la ciutat on visc ja fa 10 anys, però que no formen part de la meua quotidianitat, i el que és més important, m’ha permès parlar amb la seva gent i conèixer les seves opinions durant les diferents paradetes que hi hem realitzat.

També m’ha permès conèixer de més a prop com “funcionen” les coses en aquesta ciutat i us puc dir que no m’ha agradat massa el que m’he trobat. He conegut com de difícil pot ser organitzar un acte si el teu partit polític és un i no un altre, o com alguns prefereixen fer joc brut en comptes d’una campanya en positiu. Però d’aquestes coses no us en vull parlar avui.

Avui us vull parlar del millor que m’he trobat durant aquesta campanya: l’equip de persones que han estat al peu del canó tota la campanya d’Esquerra. Alguna gent ja ens coneixíem, d’altres ens hem conegut aquests dies, però tothom hem fet un gran equip i hem sabut estar a l’altura d’altres que tenen major estructura econòmica i personal.

Amb el Toni Garcia al capdavant, hem combinat les nostres feines amb la campanya el millor que hem pogut, traient hores de sota les pedres si era necessari, però sempre amb un somriure i amb una desbordant energia que es contagia (i creieu-me, és molt necessari aquest contagi en algunes ocasions..).

En poques hores acaba una de les campanyes més intenses dels últims anys i no en tinc cap dubte que a partir del diumenge el Toni, i tothom de la candidatura d’ERC-AM l’Hospitalet, ens deixarem la pell per fer possible totes les nostres propostes per millorar la ciutat. Alguns ho faran des de l’Ajuntament, i altres seguirem treballant des de fora per fer arribar la nostra veu a tots els racons de la ciutat, i que tots els racons de la ciutat tinguin veu a l’Ajuntament.

Gràcies per deixar-me formar part d’aquesta família que ara ja som, i feina, feina i feina fins aconseguir un #nouLH!

Masclisme de generació espontània

L’agressor que va propinar una forta patada a una dona l’altre dia a Barcelona, un noi de 24 anys de Talavera de la Reina,  justifica l’atac dient que “va sorgir de manera espontània”, com si això l’eximís de qualsevol culpa. El seu amic, que va gravar l’escena, també el justifica dient que és el típic que fa bromes de mal gust i tonteries. Doncs jo us contesto a tots dos: ni és una broma, ni és un fet espontani. El que vosaltres vau fer va ser un acte masclista i premeditat.

En fóssiu o no conscients, vau veure dos persones parades en un semàfor, vau engegar un mòbil i us vau posar a gravar, vau fer un compte enrere i vau propinar una forta patada que va tombar la noia al terra. I us en vau riure de tot plegat, com si fos divertit agredir una dona que no tenia cap constància que estava a punt de rebre aquest atac.

En la nostra societat els comportaments masclistes s’han normalitzat i per tant dos joves que van pel carrer i veuen una noia esperant el semàfor poden decidir agredir-la sense cap més repercussió ni sentiment de culpabilitat. Si els hi poguéssim preguntar perquè una dona i no un home desconegut, a sobre segurament contestarien que no li haurien fet a un tio que no fos col·lega perquè es podria tornar.

Molts joves avui no són conscients que exerceixen comportaments masclistes o els pateixen sense ser conscients que els estan patint. Vivim en una societat on els joves reben molts imputs on reforcen aquests tipus de comportaments (televisió, internet, música…) i en canvi no reben imputs amb el sentit contrari. La majoria de programes de formació, que els faci parar i pensar com actuen i quines conseqüències tenen aquests comportaments, o bé que els permeti saber detectar el masclisme han desaparegut dels programes de formació de les institucions educatives per falta de suport i recursos institucionals.

És normal, doncs, que alguns no siguin capaços de detectar els micromasclismes i de diferenciar entre comportaments de “broma” o masclistes. I això és culpa de tota la societat, ja que hem girat l’esquena a tota una generació pensant-nos que aquestes coses eren coses del passat i que ja no calia destinar-hi més recursos ni atencions. Però això no ha de servir com a excusa per justificar aquests tipus d’accions o per restar-li importància als fet, cal que aquests joves pateixin un càstig exemplar que serveixi per explicar a la resta de joves que aquests tipus de comportaments no es poden tolerar.

Hem vist molts cops denúncies fetes durant festes per dones que han patit algun tipus d’agressió per part de desconeguts, sols cal recordar els Sant Fermín d’ara fa un parell d’anys, o moltes festes que es realitzen al llarg de l’any  Un cop, en un concert, em vaig trobar una altra situació similar que també pot servir d’exemple. Dos nois “registraven” les noies que entraven en concert com si fossin policies a l’entrada d’algun estadi de futbol. Elles es sentien intimidades i així ho van denunciar i quan els responsables de l’espai els van parar, els nois es van justificar dient que aquella era una acció innocent i de broma, que sols ho feien per passar-s’ho bé i que a les noies també es divertien. Entenc, doncs, que aquests joves, com molts altres, segurament fan sovint aquest tipus d’accions i mai ningú els havia dit que allò era un comportament masclista.

I és que, una de les característiques dels micromasclistes és precisament que són accions quotidianes invisibilitzades, subtils, que sovint ens costen de detectar però que tenen una forta càrrega masclista i perpetuen la societat patriarcal. Perquè quan vas al bar i tu demanes la birra i ell el refresc i sempre et posen a tu el refresc o li donen a ell sempre el compte per pagar, això també ens demostra que encara vivim entre masclisme.

I un cop més, les dones joves

Si una obsessió ha tingut el PP aquesta legislatura som les dones, i no perquè hagi volgut acabar amb les desigualtats existents i posar les polítiques de dones al capdavant de l’agenda política, sinó perquè ha fet tot el possible per tal que els drets aconseguits en les darreres dècades, retrocedeixin fins ser com en règims passats.

Reforma laboral, no actuació davant violència masclista, bretxa salarial creixent, la falta de polítiques actives per augmentar la participació femenina en consells d’administració o responsabilitats públiques, són algunes de les polítiques realitzades, o falta d’aquestes, per part del govern espanyol aquests últims 3 anys. Un conjunt de reformes ens afecten especialment com a joves, ja que ens trobem en l’inici de la construcció de les nostres biografies i afecten la igualtat d’oportunitats.

Però dins de tots aquests atacs, un ha estat especialment mediàtic i ha sacsejat la societat. Havia de ser la proposta estrella d’aquest govern, però gràcies a la lluita de milers de persones vam aconseguir que no acabés tirant endavant. Una proposta de llei feta contra tota una societat, i fins i tot la seva retirada va suposar la dimissió del ministre Gallardón. La proposta de llei “Protección de la vida del concebido y de derechos de la embarazada” suposava un atac frontal als drets sexuals i reproductius de totes les dones.

Aquesta setmana el PP, lluny d’acceptar la derrota davant la mobilització social, ha decidit tirar endavant una proposta parlamentària de modificació de la “ley de salud sexual y reproductiva y de la interrupción voluntaria del embarazo”, on proposa eliminar el dret de les dones joves de 16 i 17 anys a decidir sobre el seu cos i la seua maternitat, exigint el permís parental per interrompre el seu embaràs.

Aquesta proposta és una pura reforma ideològica, ja que per ells les dones menors no tenen capacitat per decidir avortar, són persones no adultes i com a tals han de comptar amb el permís parental. Curiosament, el PP està a favor que puguin decidir casar-se, treballar, i fins i tot tenir fills. És profundament hipòcrita, doncs, que el PP ens vengui que les menors són prou madures per decidir ser mares, però no per decidir no ser-ho

És un contrasentit que en una societat on volem que els joves participin cada cop més, com amb el vot a partir dels 16 anys, les dones joves no puguin decidir per elles mateixes. Per tot això, cal fer retirar al PP aquesta proposta de reforma i seguir amb el desplegament de la llei del 2010, sobretot pel que fa a l’apartat d’educació afectivo-sexual.

Per una maternitat desitjada, les dones joves també tenim dret a decidir!

D’esquena a la violència masclista

Sovint hi ha titulars que ens cauen a sobre com un bon raig d’aigua gelada, perquè a vegades preferim seguir amb la vena als ulls que veure la realitat que ens envolta. Un dels titulars més repetits al llarg d’aquesta setmana passada ha estat que el jovent exerceix i pateix violència en les seues relacions com un fet habitual i normal, arran de la publicació d’un estudi sobre percepció de la violència masclista entre els joves. Però aquesta afirmació amaga una realitat que portem temps denunciant, i és que el masclisme està arrelant amb força entre els més joves.

Aquest estudi, fet  per la Secretaria d’Estat d’Igualtat i el Centre d’Investigacions Sociològiques, mostra un fort rebuig dels joves cap a la violència física i sexual, però en canvi falta de consciència o importància cap a les altres formes de violència masclista, com ho és la violència psicològica o el control. Sobre aquest tipus de violència, un terç dels joves considera inevitable i acceptable el control sobre la parella o fins i tot prohibir-li certes activitats. També un terç dels joves diu ser coneixedor d’algun cas de violència entre el seu entorn més pròxim i quasi la meitat de les noies diuen que alguna amiga seva n’és víctima, però en canvi, no es plantegen denunciar o fer alguna cosa per posar-hi fi.

Unes dades impactants que manifesten que els joves viuen les relacions amb violència com un fet quotidià, i sovint no en són conscients que determinats comportaments de control que es produeixen són també violència masclista. De fet, també la violència física i sexual és molt present entre els joves. El 42% de les víctimes per agressions sexuals l’any 2014 van ser menors de 20 anys i el 15% de les trucades al telèfon d’atenció a les víctimes (900 900 120)  van ser menors de 30 anys (l’any 2013 va ser del 12%).

I què en fan els governs davant aquesta realitat creixent? Doncs sovint, girar-li l’esquena. Bona part dels programes existents fa 6 anys destinats especialment a la prevenció de la violència masclista entre els joves han desaparegut, o en el millor dels casos han estat substituïts per altres programes on no s’interactua directament amb les persones joves.

Si no volem condemnar una generació de joves a conviure tota la vida amb la violència masclista cal que li plantem cara i deixem de posar excuses. Hem de recuperar urgentment els programes de prevenció i conscienciació dels joves, a través de les escoles i instituts i també de tots aquells espais on els joves hi són presents, amb campanyes publicitàries, tallers, sessions informatives… i també hem de poder format als professionals que conviuen amb aquests joves per tal de detectar els casos de violència i saber on derivar-los. Però també vol dir vetllar pel contingut de molts programes televisius on es transmeten valors masclistes i es premien determinats comportaments que no ens ajuden a construir una societat lliure de violència masclista.

I fins que el govern no decideixi deixar de girar-li l’esquena a la violència masclista i plantar-li cara, alguns col·lectius, com hem fer les JERC, seguirem intentant fer arribar als joves que hi ha cops que no es veuen i que cal tallar al mínim símptoma!

jerc violència masclista

Vídeo

Article publicat originàriament a Aguaita.cat

Un país normal

1553254_882362238462870_5452574283911899491_oÚltimament ens hem fet un fart de cridar-ho en manifestacions, escriure-ho en pancartes o piular-ho. De fet, si li expliquem a algú que no hagi estat al cas de l’actualitat política a casa nostra ens dirà que és ben normal allò que demanem… però pareix que mai unes paraules han volgut dir tantes coses. Demanem un país normal que volem viure en un país normal, on puguem decidir lliurement el nostre futur i com volem viure, sense coaccions ni ningú que decideixi per nosaltres. Doncs jo avui, 25 de novembre, també vull cridar ben fort que vull viure en un país normal.

  • Un país normal que eduqui les noves generacions en la igualtat i el respecte
  • Un país normal, on tothom tingui clar que els cels i el control no són mostres d’amor.
  • Un país normal, on no s’invisibilitzin els masclismes quotidians que generen violència.
  • Un país normal, on es preguin seriosament les denuncies per violència
  • Un país normal, on no sigui normal dir que 21 dones han estat mortes als Països Catalans en mans de parelles o ex-parelles aquest any
  • Un país normal, on també es reconegui com a víctimes a les morts induïdes
  • Un país normal on les institucions plantin cara a la violència masclista i no li girin l’esquena
  • Un país normal, on la fi de la violència masclista sigui la màxima prioritat de tota la societat

Perquè un país normal es aquell que dedica tots els recursos necessaris per eradicar la violència masclista. Aquell que fa programes de prevenció i conscienciació, específics per cada col·lectiu i grup d’edat. Aquell que regula l’acompanyament de víctimes durant la denuncia i la protegeix dels seus agressors. En definitiva, un país normal és aquell que vol viure lliure de violència masclista.

No podem seguir mirant cap una altra banda davant una de les problemàtiques socials més inherents en la nostra societat. Lluny de desaparèixer, els casos per violència masclista no fan més que créixer any rere any, i especialment és preocupant la situació entre les persones joves ja que sovint aquests comportaments van acompanyats de la falta de consciència de ser-ne víctimes o agressors. Avui serem notícia, però cal que ho siguem tots els dies si volem viure en un país normal. És feina de tots i totes fer-ho possible!

Oci, joc o sexisme?

Ningú creu ja avui en dia que el joc no té influència sobre els nens i nenes. La tipologia dels jocs, les persones que hi participen, els colors i formes que predominen en les diferents eines o materials que fan servir.. tot, acaba influenciant en la socialització dels més menuts, reforçant determinats valors i comportaments que assumiran com a “normals”. I sobre això us voldria parlar una mica avui.

Aquesta setmana ha tornat a saltar a la llum la problemàtica amb els centres Princelandia, arran de la seva obertura a Sabadell i Granollers. Pels que no els coneixeu aquests centres, són una espècie de Spa per a nenes, on es poden realitzar diverses d’activitats totes elles relacionades amb l’aspecte físic.

A principis de setmana em trucava un periodista de La Vanguardia perquè volien conèixer quin era el motiu de l’oposició de les JERC a aquests tipus de centres i li vaig començar explicant que l’oposició venia de lluny, concretament del 2011, quan es va obrir un d’aquests centres a València i des de Canal 9 se’n feia un publi reportatge (us volia posar el link però ens han deixat sense senyal). Sempre hem defensat que aquests tipus de centres perpetuen una societat patriarcal i no ajuden a construir una societat igualitària ja que es basen en la premissa que l’aspecte físic, i concretament el de les noies, és més important que les capacitats personals i intel·lectuals.

Els centres Princelandia no són més que la cara més visible i fins cert punt anecdòtica d’una problemàtica molt més gran: la socialització i adquisició de rols dels infants a través del joc. Són reflex d’una societat on s’imposa la imatge exterior, i especialment la de les dones, fent-nos esclaves del nostre cos, la forma de vestir o fins i tot les preferències que hem de tenir a l’hora de gaudir de l’oci

El problema per mi no és que una nena es vesteixi de rosa i es pinti les ungles, o li agradin les princeses, sinó que el problema és tenir un espai on se li digui que si vol ser una bona dona, ha de tenir un aspecte físic determinat i agradar a la resta. Fer arribar aquest missatge a les nenes, acaba provocant que pensin que el més important és el seu aspecte físic i no les seves capacitats.

Ara que comença la campanya de Nadal i ens passem el dia veient anuncis de joguets, sols ens hem de fixar una mica per veure la quantitat de joguines que ens volen vendre amb missatges gens propis d’una societat del sXXI. Cada any les empreses lluiten per aconseguir ser tendència amb les seves joguines i sovint recauen amb els tòpics la rèplica dels rols més tradicionals. Si volem crear una societat d’homes i dones lliures cal que comencem per evitar que els més petits segueixin repetint els comportaments que volem canviar entre els adults, i això passa, entre altres coses, per un model de joc i oci inclusiu i no sexista.